De petita vivia a l’Eixample i des del tercer pis, d’on esteníem la roba, sempre observava amb enveja el que passava als pisos principals. La tia Julieta, que era l’àvia centenària propietària de la finca on vivíem de lloguer, sortia a passejar amb el caminador i a prendre el sol cada dia. Des de la galeria s’hi veia poca activitat: molta coberta de rajola i alguna monja estenent la roba interior blanca i beix en un vell estenedor des d’on tot voleiava. Sempre somiava que construíem tobogans des de la galeria o que algú construïa la parada del metro a dins de l’illa; qualsevol cosa que donés un sentit públic a aquest gran espai de 60x60 m. Però m’he fet gran, i l’interior d’illa segueix igual, potser només amb lleugeres variacions, com l’aparició de més aires condicionats i algunes hamaques als pisos principals, ara reconvertits en pisos turístics.

la polèmica sempre és bona i ara, en temps de crisis superposades, és el moment de reforçar el pensament, de recapitular i proposar. La superilla de Barcelona i el concurs que està en marxa han concentrat la discussió sobre el nou model de ciutat, la recurrent i necessària revisió del model Barcelona.