A banda del Barça, l'Europa és l'únic club català de les quatre primeres categories del futbol espanyol que no és una societat anònima esportiva (SAE). Amb totes les limitacions que això comporta, s’estructura com una entitat sense ànim de lucre i propietat dels seus socis, que “competeix contra transatlàntics: clubs que tenen com a màxims accionistes multimilionaris japonesos, suecs, grecs o americans”, segons va declarar aquest dimarts el seu president, Hèctor Ibar.

El futbol català no és aliè al drama de l'habitatge, i especialment els clubs modestos, de més avall de Segona, ho pateixen. Els més afectats són els secretaris tècnics, sobretot d’equips de Barcelona i voltants, que treballen per fer plantilles que rendeixin amb pocs diners i jugadors locals. “Ens condiciona molt. Els recursos són limitats, i cal racionalitzar-los. Per regla general, apostem per fitxar futbolistes catalans que no necessitin allotjament, perquè posar pis és una despesa molt important”, diu Josep Maria Gené, director esportiu de l’Europa, que ha pujat a Primera RFEF, la tercera categoria estatal, amb un dels pressupostos més baixos de Segona RFEF.

Els socis més veterans de l'Europa, club fundador de la Primera Divisió espanyola el 1928, es freguen els ulls. Després d'anys de penúries i de veure com l'estadi del Nou Sardenya s'anava quedant buit, els darrers anys el club gracienc viu un renaixement social i esportiu. Diumenge, l'Europa va aconseguir l'ascens a Primera Federació quan encara queda una jornada per acabar la Lliga, imposant-se al camp de l'Elx B (0-1) amb un gol del seu etern capità Àlex Cano, que suma 500 partits al club i és el segon màxim golejador de la història tot i ser defensa.

El japonès Taito Suzuki, president i màxim accionista del Sant Andreu, és un dels pocs guiris que hi ha hagut a les grades del Narcís Sala aquest diumenge. Ara que ha acabat una nova edició del derbi barceloní Sant Andreu - Europa, i independentment de si al públic hi havia més locals o més forans, gairebé cadascuna de les 6.500 persones que han omplert l'estadi tenia un motiu per beure una copa de cava després d'un empat (1-1) que satisfà els dos conjunts, perquè ho deixa tot obert, malgrat que manté l'Europa com a líder del grup 3 de Segona RFEF. Aquest vincle íntim i intens entre les grades i els seus equips contrasta amb el que s'ha viscut en un altre derbi disputat avui a Barcelona, el Barça-Girona, presenciat a Montjuïc per milers de turistes que ni els va ni els ve el resultat i que refreden l'ambient d'un estadi a la mateixa velocitat que ajuden a fer caixa en el futbol modern que tant odien a Sant Andreu i a Gràcia.

Catalunya és el territori amb més Copes del Rei de tot l’Estat. Entre el Barça i l’Espanyol en sumen 35, tres més que les 32 que acumulen cinc clubs bascos (l'Athletic Club, el Reial Unió d’Irun, la Reial Societat, l'Arenas de Getxo i el Club Ciclista de Sant Sebastià) i cinc més de les 30 que llueixen al palmarès dels dos grans de la Comunitat de Madrid: el Reial Madrid i l’Atlètic. Tot i aquesta fita, només un conjunt català, el Barça, ha estat present aquest dilluns en el sorteig de setzens de final de la Copa. A causa de les normes de la competició, li havia de tocar obligatòriament un rival de Segona RFEF i l'agraciat ha estat el Barbastre, que en l'anterior ronda va eliminar (2-0) l'Espanyol. L'equip aragonès ja es va enfrontar al Barça en la mateixa ronda el curs passat i l'equip blaugrana va patir per classificar-se amb un 2-3 final.

L’abril d’aquest any vaig escriure aquí sobre un fenomen social amb arrels futbolístiques: més de 4.000 persones congregades al Narcís Sala, un diumenge a les sis de la tarda, per veure un partit del Sant Andreu. Era una barreja d’espectacle familiar i explosió d’orgull localista, més autèntic impossible, l’orgull dels que no surten mai a prime time però que han trobat en els històrics colors de l’equip de futbol del seu barri una raó per viure i per compartir, perquè el partit comença hores abans amb rituals als bars del voltant, té vida pròpia a la grada d’animació i no s’acaba fins que l’afició i els jugadors s’han acomiadat mútuament, hagin guanyat o hagin perdut.

Els carrers del nord del barri de Gràcia de Barcelona, on s'ubica l'estadi Nou Sardenya, han recuperat certa normalitat aquest dilluns feiner. Poc rastre, gràcies a la diligència dels serveis municipals, dels aldarulls que hi va haver diumenge arran del primer Europa - Sant Andreu d'aquesta temporada, un derbi local amb més seguiment que qualsevol altre partit de la Segona RFEF, la categoria modesta en què militen aquests dos clubs històrics del futbol català. L'enfrontament tenia tots els ingredients per ser una gran festa, però va acabar al minut 50, amb un extravagant 3-5 al marcador, perquè va cedir la tanca que separava la gespa de la graderia on s'ubicaven els aficionats quadribarrats. La delimitació metàl·lica no va aguantar el pes de la gentada i va caure. Hores després, el desperfecte continua ben a la vista en una instal·lació pública antiga i sobreexigida, tot i que els tècnics de l'Ajuntament ja l'han examinada.

Faltava més d'una hora per a l'inici del derbi Europa - Sant Andreu i uns 800 aficionats quadribarrats arribaven al Nou Sardenya. Anava caient el sol i de fons es veia el fum de les bengales dels seguidors de l'Europa. El futbol popular reviu als barris de Barcelona que recorden que fa anys van ser pobles i viles. Res de barris. Van ser poblacions amb un caràcter fort. L'Europa - Sant Andreu, la vila contra el poble, s'ha convertit en un fenomen que cada cop mou més gent lluny del luxe de Primera. Una festa que per un cop va acabar amb pam de nas. Quan l'afició del Sant Andreu celebrava el cinquè gol visitant, una tanca del Nou Sardenya va cedir per la pressió de la gentada i ha caigut. Els àrbitres, que ja havien aturat el duel 10 minuts pel llançament d'objectes per part dels aficionats del Sant Andreu, van decidir suspendre'l amb el marcador 3 a 5, i encara 40 minuts per jugar.

Catalunya encara celebra les generoses pluges de les últimes setmanes, però arrossega una altra sequera que s’accentuarà a partir del setembre i que afecta el futbol. La comunitat autònoma amb més jugadors federats i la segona amb més clubs de futbol a Espanya el 2023 només tindrà un 6,1% dels clubs a les tres principals categories masculines: Primera, Segona i Primera Federació. És el percentatge més baix del segle XXI. L'eufòria que ha viscut enguany Montilivi ha estat l'excepció del futbol català. Contrasta amb les decepcions viscudes a la Nova Creu Alta, el Nou Sardenya o el Narcís Sala, entre altres camps. 

Hauria de parlar de Xavi. O de Laporta. De les misèries del Barça. Del rumb fatídic que està agafant el club i que sembla ineludible, perquè el Barça està a un pas del punt de no retorn. Però ho hem escrit moltes vegades. Deixem el gegant despullat i posem el focus una mica més avall, allà on el futbol és menys grandiloqüent però igual de transcendent.

Podria escriure avui sobre l’absurd moviment d’uns quants membres de la Federació que estan disposats a denunciar les jugadores espanyoles que van fer caure Rubiales. Absurd i alhora previsible, perquè el poder, l’statu quo, sempre respon així quan se sent acorralat. Ataquen les veritables víctimes per espantar-les, perquè ells sempre s’han sentit impunes, perquè en aquest cas es pensen que el futbol és seu. I s’equivoquen perquè el futbol és d’elles. Però avui el cos em demana tornar a parlar del futbol popular, del derbi que l’Europa es va endur 3 a 0 contra el Sant Andreu.

Les graderies de molts camps de futbol de Barcelona on durant anys creixen herbes tornen a omplir-se. Clubs com el Sant Andreu i l’Europa viuen un moment dolç en l'àmbit social, aconseguint batre els seus propis rècords de socis. L’equip andreuenc, que va aconseguir un dramàtic ascens a la Segona RFEF a Salamanca fa uns mesos, s’enfila per sobre dels 2.500 socis. Si fa un any necessitava tot l'estiu per superar els mil socis, enguany en una setmana va aconseguir-ho, amb més de 1.000 altes. Alguns d’aquests socis curiosament estrangers, gent que s’ha enamorat del club per les xarxes socials o durant una estada a Barcelona. La major part, però, gent amb arrels a Sant Andreu, tot i que potser ja no hi viuen. I molts d'ells, joves. El seu rival, l’Europa, també somriu. Els graciencs, que van aconseguir l’ascens a Segona RFEF directament gràcies en part a un empat agònic precisament al camp del Sant Andreu a finals de temporada, en un partit amb 6.000 persones al camp, han passat per primer cop en dècades dels mil socis i continuen sumant altes.

Aquesta setmana es podria parlar del triomf del Barça contra l’Atlètic de Madrid que sentencia la Lliga. O seguir estirant el serial Negreira. O de la tremolor a les cames de l’Arsenal que conviden el City a tornar a guanyar la Premier. O del partit del Barça femení contra el Chelsea que pot suposar una nova final de Champions. Però deixeu-me anar als marges.

El dissabte 18 de març, Pablo Beguer va entrar des de la banqueta en l’empat sense gols entre l’Ascó i el CP Sarrià de la Primera Catalana. Una setmana més tard, estava aixecant el títol de la Kings League guanyat per El Barrio davant de més de 90.000 persones al Camp Nou. “Les emocions que he viscut aquest cap de setmana són al·lucinants”, explica a l’ARA aquest davanter. “Jo i altres companys vam demanar a l’entrenador si podíem participar-hi, i ens va donar el vistiplau per fer-ho mentre poguéssim seguir entrenant-nos i jugant amb el Sarrià”, recorda Beguer. A part d’exjugadors de Primera i de creadors de continguts, el gruix de la Kings League s’ha nodrit de futbolistes de categories modestes amb poc a perdre i molt a guanyar. 

Dia gran per al bàsquet català. Aquest dijous farà cent anys del primer partit de bàsquet documentat a Catalunya, un enfrontament que es va jugar el 8 de desembre del 1922. L'Europa es va imposar al Laietà per 8-2. "Aquest primer partit en què es van comptabilitzar els punts i el resultat final va ser fruit de l'escolapi Eusebio Millán, que va començar a promoure el bàsquet a les Escoles Pies de Sant Antoni a Barcelona. Es va posar en contacte amb el CE Europa per organitzar un partit, que es va disputar als terrenys de l'Europa per una raó: el club tenia un entrenador d'atletisme que feia jugar els atletes a bàsquet. El camp de futbol estava situat a les illes que formen els actuals carrers Indústria, Sardenya, Pare Claret i Sicília", explica Lluís Puyalto, responsable de l'arxiu de la Fundació Bàsquet Català.

Nens amb el xandall de l’Europa amuntegats a la tanca del camp, drets, en incessant moviment, picant la xapa metàl·lica, entonant els càntics dels Eskapulats. Les escales de formigó plenes de gent mal asseguda i gent dreta. I ningú rondinava. Ni una sola queixa dels aficionats perquè la canalla s’assegués o perquè el veí estava pràcticament a sobre teu. El Nou Sardenya no és el Liceu, ni l’aroma que s'hi respirava diumenge era el d’un escenari sibarita de gurmet. En el derbi entre l’Europa i el Sant Andreu s’hi respirava futbol del de tota la vida, més real, més palpable, més mundà.

Valentina Berr ha decidit dir prou. La primera futbolista catalana trans federada –i la segona de l'estat espanyol– ha comunicat aquest dimarts, Dia Internacional de l'Orgull LGBTI+, que deixa el futbol federat "per preservar la seva salut mental". La jugadora de 28 anys del CE Europa, equip barceloní amb el qual aquesta temporada havia aconseguit l'ascens a la segona màxima categoria femenina estatal, ha explicat que deixa el futbol federat a contracor. Ho fa arran de la pressió que suposa jugar-hi sent una dona trans: "No penjo les botes; me les pengen. No podia aguantar més els atacs de pànic i d'ansietat que estava patint cada cop més sovint en els últims mesos", relata la futbolista en un comunicat.

L’Espanyol ha hagut de patir més de l’esperat a La Estación, on ha estat a punt de pagar car haver-se relaxat en el tram final (2-3). El conjunt blanc-i-blau havia aconseguit un còmode avantatge de tres gols, tots obra de Loren Morón, però s’ha complicat la vida en l'últim quart d’hora de partit, quan el Solares, amb més fe que futbol, ha escurçat distàncies i s’ha quedat a un gol d’enviar el partit a la pròrroga. 

De petit m’encantava anar al camp del poble per veure jugar el Torrefarrera. T’identificaves tant amb el club que passaves per alt les pilotades llargues i que en pocs partits s’aconseguís fer més de tres passades arran de gespa. Era el teu equip. De Primera Regional, però el teu equip. Fins que hi va haver un moment que vaig deixar d’anar-hi. No només vaig ser jo qui va consumar la traïció. Els camps es van buidar. I tampoc va passar només a Torrefarrera. El procés de desertització de les grades va repetir-se en la gran majoria de camps d’arreu del país. Motius? Molts. Com sempre, mai hi ha una sola raó per explicar les coses, però la irrupció del futbol de pagament hi va tenir un gran pes. A casa tenies tot el que volies. A qualsevol hora tenies futbol d’elit. Còmodament des del sofà controlaves tot el que passava arreu del planeta futbolístic. Per què passar fred en un camp boirós ple de fang en què la pilota passa més estona volant pel cel que acariciant la gespa? Entre tots vam ferir de mort el futbol modest.

Poc més de 5 quilòmetres i mig separen dues realitats totalment oposades. Els dos punts són la cara i la creu d’un mateix fenomen: unes eleccions. La ciutat de Barcelona fa mesos que conviu amb els processos electorals. Les eleccions al Barça han ocupat totes les portades i noticiaris d’arreu del país. La campanya electoral, els precandidats i les propostes han sigut el pa de cada dia. A la ciutat, però, les eleccions blaugranes no són les úniques. L’històric CE Europa decideix també el seu futur en uns comicis aquest diumenge que seran claus per afrontar la situació complicada que estan vivint les entitats esportives arran del covid-19.