“L’extrema dreta representa la reacció contra una esquerra woke que potser ha anat massa lluny”. Aquest lloc comú normalment no s’utilitza per introduir un debat sobre l’esquerra i els reptes que afronta, com ara el de reconciliar la defensa de les identitats individuals i la universalitat, o com el debat al voltant de la importació acrítica de conceptes provinents d’un postmodernisme anglosaxó que no sempre copsen la complexitat de la nostra societat. Ans al contrari, quan un sent aquesta reflexió, el que vindrà després és una caricatura feta pel broc gros de l’esquerra contemporània que consolida una potent idea instrumental en l’ascens de l’extrema dreta: l’existència d’una suposada hegemonia cultural (el que l’extrema dreta en diu marxisme cultural) d’una esquerra condescendent i autoritària que imposa al ciutadà mitjà una nova moralitat antinatura a través del sedàs de la correcció política. Més enllà dels youtubers i influencers, hi ha una sèrie d’opinadors als mitjans tradicionals, disfressats d’enfants terribles encara que sovint passin de la seixantena i tinguin les vides resoltes des de fa anys, que es queixen que la llibertat és amenaçada pel wokisme. És habitual que els mateixos que fan escarni dels “ofendiditos woke” vegin una ofensa insofrible en el fet que una feminista els esmeni la plana o que algú els suggereixi alguna fórmula de “neollengua inclusiva”, pretenent convertir, sovint en pro d’un narcisisme exasperant, les seves petiteses quotidianes en la prova definitiva que hi ha raons legítimes per rebel·lar-se contra un suposat jou woke i bonista que atempta contra la seva llibertat.

El perdó, la compassió, el respecte al proïsme, l’ètica del treball, la humilitat, l’amor... Són valors que, vulguis o no, ens han amarat durant segles. I que, malgrat la mort de Déu i el triomf de la IA despersonalitzada, es resisteixen a desaparèixer. Nostàlgia de la fe? No. Potser nostàlgia de la vida bona. El president Salvador Illa, com un Pujol d’esquerres, els proclama sense vergonya, aquests valors. El president Donald Trump a la pràctica els nega sorollosament cada dia. Per acció o per omissió, l'un i l'altre ens recorden aquest corrent de fons de la història d’Occident que beu del món clàssic grecollatí i de la figura redemptora de Jesús. Humanisme cristià: la persona, amb les seves contradiccions i febleses, al centre.

Les darreres dades sobre el món educatiu són de nou descoratjadores. No sortim del bucle. Ara hem sabut que el nombre de baixes mèdiques s’ha disparat els últims anys i que les peticions augmenten just abans que comenci el curs, i que les altes tenen un pic a finals de juny. També hem sabut que un terç dels mestres i professors estan tan cremats que voldrien canviar de feina. El pessimisme domina la professió. Potser és que domina la societat en general i l’escola, tan porosa i sensible a l’entorn, ho nota a flor de pell.

"Al zenit d'una orgia –assegura Baudrillard a Cool memories–, un home va xiuxiuejar a l'orella d'una dona: «Què faràs després de l'orgia?»"

La pregunta que planteja Ignasi Aragay, director adjunt de l'ARA, a l'última sessió del cicle de converses celebrat en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Catalans és tan ambiciosa com necessària: "L'humanisme es mor?". Responen el filòsof Josep Olesti i la historiadora Dolors Bramon al davant d'un públic que segueix les seves intervencions amb atenció.

Ara, davant la nova i radical revolució tecnològica que suposa l’arribada de la intel·ligència artificial (IA), amb totes les seves potencialitats i amenaces, és el moment de reivindicar, repensar i reforçar més que mai el paper de les humanitats i les ciències socials en els plans d’estudis, en tots els nivells del sistema educatiu i en la vida pública en general. És a dir, és l’hora tant de donar una empenta definitiva a la competència oral, lectora i escrita des dels primers nivells escolars, com d’arribar a fer possible un empeltament generós de la reflexió humanista en els estudis científics i tecnològics. I a la inversa, esclar: és l’hora de formar en el rigor científic i tecnològic els futurs humanistes i científics socials, i els ciutadans en general.

No són dies fàcils per a milions de persones. Gairebé sense avisar, aquesta setmana, ha estirat la pota en Bobi. 31 anys tenia el pobre. Era el gos més vell del món. Es veu que havia tingut una vida rica i plena al seu Portugal natal. El propietari del quisso creu que potser ha arribat a una superlongevitat perquè sempre s’alimentava de “menjar humà”. L’homínid clava queixalada.

"Déu li va dir a Abraham: pren Isaac, el teu únic fill que tant estimes, i ves-te’n al país de Morià. Allà, a dalt de la muntanya que jo t’indicaré, ofereix-me’l en holocaust" (Gènesi, 22). Sacrificar un fill per Déu –o, si més no, estar disposat a fer-ho– forma part del bagatge mental més profund, segurament ja inconscient, de la mentalitat judeocristiana. És la prova suprema de compromís i lleialtat. No es renuncia pas a un fill, o a la possibilitat de tenir-lo, per qualsevol cosa. És el que vaig pensar diumenge en llegir a l’ARA l’article “No vull tenir fills per no contribuir al canvi climàtic”, que signava la Mònica Bernabé. En aquest text, per exemple, una dona vegana afirmava: “Encara que eduquis els teus fills amb els millors valors, en l'adolescència sempre fan el contrari del que diuen els pares, i potser genero una cadena enorme de carnívors”. Per descomptat, “els millors valors” són els vegans. Tot plegat no sembla tenir gaire a veure amb el neomaltusianisme ni amb res que s’hi assembli remotament, sinó més aviat amb el New Age de sempre però ara en la versió apocalíptica, que tan bé ha descrit Pascal Bruckner a Le fanatisme de l’Apocalipse: "El planeta està malalt. L'home és culpable d'haver-lo devastat. Ha de pagar. Aquesta –diu Bruckner– és la vulgata popular avui al món occidental". Ha de pagar, sí, i en aquest cas el preu és alt: la maternitat.

El professor Rafael Argullol (Barcelona, 1949) manté la seva lúcida capacitat d’analitzar el món des de la filosofia i l’art. Aquest 2023 ho farà a través de deu llibres compilats en un volum de “preguntes bàsiques”, en diu, sobre temes com la llibertat i la veritat. La idea d’Europa, l’humanisme, l’extrema dreta i el mirall de les xarxes socials: tot alimenta el gruix d’un pensador que escriu tant a prop del soroll de l’actualitat com del silenci de la poesia.

Amb aquest títol vaig presentar el meu “treball de torn” a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, ara fa vuit dies. Vaig preparar, per llegir-los al final, dotze punts que sintetitzaven, en forma molt simplificada, tot el que havia dit; però la manca de temps no va permetre llegir-los. Amb gust els reprodueixo, per si a algú li poden ser útils.

Una bona imatge de l'empremta que ha deixat Martí de Riquer és que a fora del despatx de la Universitat de Barcelona que va ocupar durant dècades encara hi ha el seu nom. En els 99 anys que ha viscut el professor Riquer, el món ha canviat de valent, però és ell qui continua saludant -en forma de rètol- les noves generacions d'estudiants universitaris de lletres, que indefectiblement han d'acabar coneixent part del seu llegat literari, si volen arribar a saber res dels trobadors, de Tirant lo Blanc o del Don Quixot .