Com passa en l’economia, els actors polítics també acostumen a descomptar escenaris futurs. Es tracta d’avançar-se a esdeveniments, especialment quan saben que els afectaran de manera negativa. A ERC fa temps que intenten construir un argumentari sòlid sobre la sequera, sabent que serà un dels talons d’Aquil·les del Govern a les eleccions; a Ciutadans han reduït l’equip humà a la mínima expressió, conscients que el següent cop electoral provocarà la dissolució del partit, i al PSOE, amb l’objectiu d’evitar el naufragi, es dediquen a buidar aigua de les múltiples filtracions que els està generant l’amnistia.

Pedro Sánchez ha aprofitat aquesta setmana per afegir les peces que li faltaven a la seva teranyina gegant: després de caçar Carles Puigdemont ara hi ha afegit Alberto Núñez Feijóo.

Carlos García Adanero (Talavera de la Reina, 1967) no es cansa de ser notícia, sigui amb les sigles d'UPN o amb les del PP. Ell és la persona que acabarà entrant finalment de diputat popular per Madrid, un escó que ha ballat entre el PSOE i el PP fins l'últim moment i que han acabat guanyant els de Feijóo. En definitiva, el seu escó és el que fa inviable que Junts pugui investir Sánchez només amb una abstenció.

No és gaire estimat al PP balear. Hi ha poques traïcions polítiques més grosses que haver estat president autonòmic amb un partit i després canviar de jaqueta. José Ramón Bauzá (Madrid, 1970) és definit com una persona de tracte suau. Però, tot i així, la polèmica sempre l'ha perseguit, recentment per la denúncia d'assetjament laboral per part d'un dels seus assessors a Brussel·les.

A Toni Nadal (Manacor, 1961) no li preocupen les simpaties o antipaties que pugui generar haver fitxat pel PP. Concretament, ha acceptat la petició del líder del partit, Alberto Núñez Feijóo, d’integrar la nova fundació del partit, Reformismo 21, un òrgan extern d’assessorament en diverses matèries a les quals l’oncle i exentrenador del tenista Rafa Nadal se suma per aportar-hi coneixement en matèria de joventut i esport. “Amb la gent que li interessi que em passi factura no tinc cap interès de tenir-hi relació”, explica en conversa amb l’ARA. Nadal creu que hi ha un problema a la societat amb la quantitat de gent que “cataloga massa ràpidament” i “demonitza qui no opina de la mateixa manera”. Posa un exemple: “No tindré en mala consideració algú com Pep Guardiola, que es pot vincular políticament d’una determinada manera; al contrari, el tinc en molt bona consideració”, assegura. 

Amb només 26 anys, el 2015 va ser elegida diputada per Podem al Congrés i, des de llavors, aquesta filòsofa gallega especialitzada en maltractament i violència de gènere ha anat fent-se un lloc cada cop més important en la cúpula de Podem. Irene Montero la va fitxar com a assessora parlamentària abans de fer el salt al govern espanyol. I amb el càrrec de secretària d’Igualtat des del 2021, Ángela Rodríguez, Pam (Pontevedra, 1989), s’ha instal·lat en la polèmica permanent. Per les lleis que ha ajudat a redactar –la del només sí és sí i la trans són els dos exemples més paradigmàtics–, però sobretot pels seus comentaris i per la vehemència a l’hora de defensar-los. Pam s’ha convertit en la primera línia de defensa del ministeri d’Igualtat.

Fernando Sánchez Dragó (Madrid, 1936) és llicenciat en filologia romànica i llengües modernes a la Complutense i s’ha convertit en un referent en literatura esotèrica, però si per alguna cosa destaca és per la seva afició constant a la polèmica. L’última, arran del Premi de les Lletres 2022 a Castella i Lleó que va rebre dilluns de la mà de Vox.

Fa més de vint anys que Arturo Valls (València, 1975) cultiva una prolífica carrera en el món de l’espectacle. Des del seu debut a Telecinco com un dels reporters bromistes de Caiga quien caiga, el presentador, actor i humorista no ha parat. De fer pujar els colors als polítics en aquest espai que presentava El Gran Wyoming –més endavant ell va ser presentador– ha protagonitzat la coneguda sèrie Camera café, ha fet caure els concursants per un forat a Ahora caigo, ha imitat els famosos a Tu cara me suena i n’ha llançat d’altres a una piscina a Splash! Famosos al agua. Es podria dir que aquest còmic no té por de riure’s de qui calgui, però quan s’apaguen les llums del plató i es tracta de la seva vida privada té clar quins són els límits. Ha evitat per exemple ser objecte de les revistes del cor. I tampoc ha fet declaracions públiques sobre el litigi que mantenia obert contra la líder de Vox a Madrid, Rocío Monasterio, des del 2019.

Es van conèixer als 17 anys a les Noves Generacions del PP basc en una època dura per fer política amb les sigles populars. Borja Sémper (Irun, 1976) i Santiago Abascal van congeniar aviat fent pinya al partit i a les institucions, el primer com a regidor des dels 19 anys a Irun i el segon des dels 23 a Laudio. Els dos amb escorta i amenaçats de mort mentre feien carrera política a Euskadi. El primer, dins del sector moderat. El segon, tant a la dreta que el PP se li va quedar curt. Ara es tornen a trobar a Madrid amb una amistat que el mateix Sémper assegura que és "a prova de bombes" mentre encara ressonen les seves paraules el 2019, quan presidia el partit a Guipúscoa: "Vox ha vingut a trencar els grans consensos que giren al voltant de la concòrdia. El PP ha de buscar pactes amb altres formacions amb les quals comparteix principis d’estabilitat, pacte constitucional i concòrdia nacional".

Fa nou anys, Teresa Rodríguez (Rota, 1981) sortia per la porta de l’Institut Manuel de Falla de Puerto Real (Cadis) disposada a aparcar la pissarra, el guix i les classes a secundària per un temps. Havia esclatat el 15-M i Podem ja començava a caminar, quan la Tere, com l’anomenen els seus companys, va ser a les primeres llistes del partit lila per a les eleccions europees del 2014. Va sortir escollida eurodiputada, però a Brussel·les no va estar-s'hi més d’un any, perquè el 2015 es va presentar com a cap de llista de Podem a Andalusia. “Després de dues legislatures, s’ha de tornar a la feina” perquè “aixafar moqueta” et canvia, havia defensat Rodríguez una vegada i una altra. Set anys després d’arribar al Parlament andalús, aquesta setmana ha anunciat que abandona l’escó per predicar amb l'exemple.

Després de 45 anys de militància, l'expresident de la Comunitat de Madrid, Joaquín Leguina, (Villaescusa, Cantàbria, 1941) va ser expulsat dimecres del PSOE per donar suport a Isabel Díaz Ayuso a les eleccions autonòmiques. El que va ser el primer president madrileny (1983-1995), que ha deixat l'expulsió en mans dels seus advocats, es defensa dient que en l'acte de la fundació a la qual pertany es va convidar tots els candidats i que només hi va acudir Ayuso. "Si Pedro Sánchez pensa que amb aquests mètodes em farà callar, que vagi pensant en una altra cosa", advertia en una entrevista a la COPE, on col·labora i aprofita per carregar contra el fins ara líder del seu partit, a qui ha dedicat el seu últim llibre, Pedro Sánchez. Historia de una ambición (Espasa).

Quan aquestes passades setmanes es parlava als despatxos de Madrid de Pedro Sánchez i coses com la derogació de la sedició o, més recentment, de la reforma de la malversació, se solia sentir la frase següent: “No s’hi atrevirà”. Sembla mentida que aquests despatxos poblats per jutges, empresaris i periodistes no hagin entès encara l’essència del personatge Sánchez: la velocitat.

Mentre al Congrés es barallen i cada polèmica tapa l’anterior, als despatxos del Tribunal Suprem es viu una batalla més soterrada però no menys transcendental entre els jutges que van portar la batuta contra els líders del Procés i l’executiu. La derogació de la sedició és tota una declaració de guerra que no s’esperaven. I ara rumien la resposta.

Deia l’actor Jorge Sanz que la sèrie que va protagonitzar el 2010 amb David Trueba (Madrid, 1969) no es podria haver fet sense el director madrileny. De fet, posava en dubte que ell hagués estat igual d’imprescindible, i això que el títol de la comèdia era ¿Qué fue de Jorge Sanz? Amb Sanz són amics des dels 16 anys, però la mateixa sensació l’ha tingut ara l’equip de La sagrada familia, la sèrie documental dirigida per Jordi Ferrerons i pel mateix Trueba, que ha estrenat aquesta setmana HBO Max. Hi narren a partir de testimonis l’ascens i caiguda de Jordi Pujol i el paper de Trueba dirigint, però també entrevistant, ha sigut cabdal. Generador de bon rotllo, d’ell destaquen la capacitat de ser un més de l’equip i de trencar les barreres que molts altres directors deixen clares abans de rodar. Aquesta habilitat també li permet connectar amb l’entrevistat, es digui Lluís Prenafeta o Josep Pujol. Tots dos es van passar hores conversant amb ell, que, tot i no portar papers, tenia ben estudiat el guió i les preguntes que calia fer.

Reyes Maroto (Medina del Campo, Valladolid, 1973) és l’esperança del PSOE a l’Ajuntament de Madrid, on els socialistes no toquen el govern des de fa 33 anys i on han comptat les darreres eleccions per fracassos. No van funcionar Fernando Morán, Trinidad Jiménez, Miguel Sebastián, Jaime Lissavetsky, Antonio Miguel Carmona ni l’últim invent, l’exseleccionador de bàsquet espanyol Pepu Hernández, que va deixar el càrrec. Cada resultat va ser pitjor que l’anterior i ara el PSOE és la quarta força al municipi després de Més Madrid, el PP i Cs. Tots ells han estat paracaigudistes de Ferraz, és a dir, candidats de fora del partit designats per la direcció estatal del PSOE, i ara s’ha escollit algú que pot tenir bona rebuda entre la militància, segons asseguren fonts de la federació madrilenya del partit. L’important, però, és que sedueixi els votants i, segons el CIS de l’octubre, la ministra d’Indústria, Comerç i Turisme és desconeguda per a gairebé la meitat de la població.

Sens dubte les dues imatges més impactants del debat de política general van ser els cartutxos de Melilla que Gabriel Rufián va ensenyar a la tribuna del Congrés i la dels diputats de Bildu drets durant el minut de silenci per Miguel Ángel Blanco que va proposar la portaveu popular, Cuca Gamarra. Totes dues tenen més història del que es va poder veure per televisió.

Hi ha una màxima que a Madrid fan córrer tan polítics com executius de l’Íbex que fa més o menys així: “A Madrid cada dia es posen en marxa 100 conspiracions, de les quals només 10 arriben vives a la nit. La teva missió és no ser mai en cap d’aquestes 10”. Els que sobreviuen llavors poden dedicar el cap de setmana a tancar acords, negocis o, eventualment, conspirar contra els enemics.

Hi ha vegades que les metàfores es fan soles. Dimarts al vespre, i amb tota la pompa que és habitual, a Madrid s’estrenava la il·luminació exterior del convent de les Saleses, que acull la seu del Tribunal Suprem i que des d’aquesta setmana s’ha sumat a altres edificis emblemàtics de la ciutat especialment il·luminats per destacar-ne l’arquitectura. En l’acte van coincidir el president del tribunal i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, i el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, que van creuar-se metàfores lumíniques -“La justícia és la llum contra l’obscuritat i la civilització contra la barbàrie”, va arribar a dir Lesmes- però van aparcar la pugna oberta entre l’executiu espanyol i el poder judicial. Perquè, molt abans de la nova il·luminació, ja feia temps que el Suprem acaparava els focus. I aquesta setmana no ha sigut una excepció.

Qualsevol moviment de la monarquia espanyola cal interpretar-lo amb deteniment. Ja no hi entra en joc una sola institució, sinó que és una pugna constant entre un pare i un fill per sobreviure. O això és el que ens vol fer creure la Moncloa. Davant del silenci de Felip VI, el president espanyol s’ha convertit en el portaveu de la Zarzuela a l’espera del discurs de Nadal del monarca, sempre supervisat per l’executiu espanyol. A Madrid, doncs, torna la pugna oberta a l’estiu entre els joancarlistes i els felipistes. És a dir, entre partidaris del vell ordre, que veuen l’emèrit com la víctima d’un rei lligat de peus i mans per una “suposada conspiració judeomaçònica d’un règim totalitari i bolivarià soviètic” -com comentava fart i amb ironia Pedro Sánchez dimecres en una entrevista a Telecinco-, i un PSOE que presenta Felip VI com un rei contemporani que “parla català” i “s’interessa per la cultura basca”.

La teoria de la confederació de les ànimes sosté que tots tenim múltiples personalitats en lluita permanent per fer-se hegemòniques. Hi ha moments de la vida en què, per exemple, s’imposa el nostre vessant conservador i en d’altres, per una estona, predomina l’aventura i el salt al buit. L’hi explica el doctor Cardoso a l’entranyable Pereira en l’emocionant llibre d’Antonio Tabucchi, i ho estem veient aquests dies en la política catalana i espanyola. Aquesta última setmana haurà estat clau per definir quina de les diferents ànimes de cadascú condicionarà el que queda de la legislatura a l’Estat i també la cursa de les eleccions catalanes del 14-F.