Llegeixo la carta que publica Quim Morales desmentint del tot la humorista Carlota Palà (Charlie Pee) a Crític (que el va acusar d’abusos sexuals i laborals). Ella diu, sobre el tracte laboral, que a l’inici de la temporada es va “adonar” que a un altre col·laborador li pagaven més per la mateixa feina. Morales aclareix que, “els mesos que Joel Díaz va reduir la seva participació en el programa, els 600 € mensuals en què es va reduir la seva remuneració es van repartir igualitàriament entre els tres col·laboradors del programa, a raó de 200 € mensuals. De manera que, encara que la Sra. Palà cobrava més que un d’aquests companys (50.000 € per dues temporades), la seva remuneració es va incrementar en la mateixa quantitat que els altres col·laboradors, el Sr. Xavier Pérez Esquerdo i el Sr. Jordi Ramoneda”.

Les desigualtats de gènere afloren molt aviat. Els infants ja en són conscients als 10 i 11 anys i tenen algunes coses a dir al respecte: entre les seves propostes hi ha la fi de les violències i les discriminacions (especialment el masclisme i el racisme), la igualtat entre les persones (inclosa entre els nens i les nenes i, també, a l’escola) i acabar amb la pressió estètica. Així ho demanen a l’Agenda dels Infants, un document elaborat a partir de consultar més de 5.000 infants de Barcelona, que recull les 11 demandes, 30 propostes i més de 100 idees dels nens i nenes per millorar el benestar de la infància.

"Sabràs portar l'autocarregadora?", "Ja aguantaràs les temperatures?". Des de fa anys les dones lluiten per la inserció al món laboral i cada vegada es trenquen més sostres de vidre, però encara queden sectors tradicionalment masculinitzats en què la paritat continua quedant lluny, i el forestal n'és un. Les dones que treballen al bosc sovint conviuen amb els prejudicis sobre la seva condició física, habilitat o resistència. "Encara hi ha una mica de por a ser menyspreada, a les mirades, als comentaris, en aquestes feines «d'home», que requereixen força o tècnica", explica l'Anna Barea, que fa uns sis anys que treballa a la Mancomunitat de Municipis Berguedans per la Biomassa.

Una cambrera del xiringuito Kaliua de Badalona ha denunciat que la van acomiadar pel sol fet de tenir pèls a les aixelles. Disconforme pel que considerava una injustícia, la dona va dur el seu cas al col·lectiu LGTBIQ+ Qaliu, que parla obertament d'una "discriminació sexista”. La noia ha assegurat a RAC1 que un client es va queixar que deixés veure els seus pèls al vestir una samarreta de tirants i va ser llavors quan la direcció del local li va demanar que es tapés amb una màniga curta o directament es depilés.

Vaig anar a veure Barbie fa uns dies amb unes expectatives elevades: m’agrada la mirada creadora de Greta Gerwig i pensava que n’havia de sortir alguna cosa bona, d’un film dirigit per ella, d’un guió escrit per Gerwig i Noah Baumbach, d’un repartiment tan ben trobat, amb Margot Robbie i Ryan Gosling com a caps de cartell. El tràiler ja permetia intuir que Gerwig faria una lectura feminista, irònica, paròdica, moderna i polièdrica de les connotacions de la Barbie, i la pel·lícula va satisfer amb escreix la previsió.

Una de les preguntes més transcendentals que es fa una mare feminista quan té una filla és: què faig amb la Barbie? Quan les nenes la demanen per primer cop, els comprem aquest tros de plàstic carregat d’imposicions estètiques, estereotipada i hipersexualitzada i deixem que juguin amb la famosa nina i s’integrin en la cultura dominant que l’ha convertit en una icona d’abast mundial? Ah, amigues, ser mare i voler desconstruir el gènere no és gens fàcil. Jo de petita jugava amb un parell de pals creuats i relligats que cobria amb retalls de tela de manera que no puc analitzar en primera persona el pes de la rossa en la meva pròpia construcció com a dona.

Els homes m’expliquen coses és el títol del famós assaig de Rebecca Solnit a partir del qual es va encunyar el terme mansplaining, ja sabeu, allò que fan (alguns) homes de venir a explicar-te coses que saps millor que ells amb un to entre el paternalisme i el tracte amb un idiota. Hi pensava aquesta setmana que estic a mig llegir-me un parell de llibres de no-ficció molt interessants. Hi ha un munt de llibres on les dones expliquem coses: coses útils, coses que abans no s’explicaven, coses necessàries. Llegir el que expliquen les dones a mi em dona consol i em fa sentir acompanyada, però i els homes, ¿què en fan, de les coses que expliquen les dones?

Llegim a l’ARA que una associació anomenada Mugrons Lliures reivindica “el dret de les dones a estar a la piscina, si ho volen, amb el tors nu com fan els homes i, en definitiva, a decidir sobre el seu propi cos”. Paral·lelament, també demanen que les dones que porten banyador més llarg (per motius religiosos) hi puguin entrar. Espero que aquestes últimes no facin una associació que es digui Mugrons Empresonats i que reivindiqui que totes les altres es tapin. Les Mugrons Lliures demanen el dret a fer topless, entenc, perquè els homes sí que en fan quan es banyen. No sé què en pensen, de fer nu integral a la piscina.

Més de sis de cada deu persones LGTBIQA+ a les Balears, un 63,6%, ha assegurat haver patit discriminació durant la seva primera etapa laboral, segons es desprèn d'una enquesta elaborada per 40db per a Amazon Espanya amb motiu del mes de l'Orgull. A més, l'estudi constata que un 65,5% no es mostra totalment obert respecte a la seva identitat o orientació sexual en el treball.

Avui és jornada de reflexió. És cert que és un concepte molt antiquat que ja no té cap sentit en l’era de la comunicació global, però aprofitem l’ocasió i reflexionem, sí. Feu-ho sobre allò que ara i aquí creieu que necessita ser analitzat, sospesat, rumiat, fins i tot, repensat o capgirat i, si cal, decidiu en funció de la reflexió que hagueu fet. Si això inclou el vot de demà, doncs aprofiteu-ho, que no passa tan sovint que ens regalin un dia per reflexionar. I si ara mateix no us ve cap tema al cap, si voleu i us ve de gust, us en proposo un: reflexionar al voltant de com la recerca s’ha construït amb dones que mai no surten als articles científics.

Un any més, el feminisme ha tornat a demostrar que continua sent el moviment polític i social més transcendent que hi ha, el més transformador i amb un gran poder de convocatòria, amb manifestacions arreu del món. Són molt especialment significatives les que han fet a Kabul, en grups reduïts, les afganeses. En un país on les dones han perdut tots els seus drets, on se’ls ha tancat l’educació, el mercat laboral i la sanitat, i on s’han quedat soles internacionalment a mercè dels seus depredadors, la valentia de sortir al carrer i protestar enèrgicament per unes condicions tan absolutament injustes com les que pateixen és un far que no podem deixar de mirar. Ni oblidar. No sempre van viure així, les dones a l’Afganistan. Al contrari. El perill de tirar enrere d’una manera dràstica és una alerta per a totes. Per això tampoc no oblidem les dones iranianes sotmeses a un altre règim de terror, ni totes aquelles que han vist com els drets que s’havien assolit recentment han tornat a desaparèixer. En aquesta època fosca, els governs autoritaris i alguns de suposadament democràtics comencen els seus mandats amb una primera escabetxada que, casualment, sempre atempta contra la llibertat de les dones. L’objectiu és tornar-nos als caus on ens han tingut tancades durant segles. Com si la història de la humanitat hagués estat reeixida amb la nostra repressió! El moviment feminista els fa por perquè saben que la militància augmenta i els fa perillar el seu sistema monopolitzat de privilegis. Sigui com sigui, s’exerceix una violència permanent. Per això no podem abaixar la guàrdia. Per això continuem aquí, més enllà del març.

En previsió que l’única treballadora de l’empresa estava a punt de jubilar-se, Javier Marcos va penjar al portal Infojobs ofertes de feina: “Dependenta de botiga, dona amb edat mínima 40 anys” i un altre en què es llegia “Requisits mínims: dona de més de 40 anys”. L’anunci li ha costat una multa de 7.501 euros per una doble discriminació de gènere i d’edat, una acusació que el petit empresari en qüestió rebutja de ple. Explica que a la seva petita empresa de muntatge i venda de cortines són quatre homes treballadors i una dona, que s’acaba de jubilar amb 68 anys. Per cobrir la seva plaça va posar els anuncis amb el requisit de ser dona i l’edat perquè la dependenta ha de tractar amb una clientela majoritàriament femenina i gran del barri del Fort Pienc de Barcelona i, a més, defensa que ho va fer per la “consciència” que són precisament les dones de més de 40 anys les que ho tenen més difícil per accedir al mercat laboral. “No ho vaig fer per discriminar ningú sinó per ajudar un col·lectiu al qual li costa molt trobar feina –s’excusa Marcos–. Ningú em va avisar, ni a Infojobs. Ha estat per ignorància”.

Es llevava d’hora i de seguida començava amb el tràfec acostumat: cafetera de dotze tasses damunt del foc, esmorzars, cridar els nens, vestir-los quan eren petits, fer els seus entrepans quan sortien a treballar, posar la primera rentadora, acomiadar tothom i arromangar-se de debò: recollir robes, joguines, escombrar, fregar el terra, rentar els plats del dia abans. Quan de petita em posava malalta i em quedava a casa, m’estirava al sofà atordida per la febre i la veia transformar el caos que dominava el menjador en un espai agradable i reconfortant, ordenat i perfumat amb la fragància artificial del detergent per al terra. Era un dels pocs moments en què les nostres vides s’assemblaven a un anunci de la televisió: la llum grisa traspassava la boira i feia brillar les rajoles acabades d’enllustrar per la meva mare. Sovint estàvem exposats a ràfegues imprevistes de fenòmens desestabilitzadors: que la feina escassegés, que ens arribessin notícies terribles del Marroc, que el conflicte fes acte de presència per infinitat de motius. Tot era inestable, érem una família nuclear al mig d’un país on no hi teníem ningú, no hi teníem res, només un pare diguem-ne que amb un humor molt canviant carregat de contradiccions. Tot era fràgil i canviant, no ens sentíem emparats per res ni per ningú i en canvi, en canvi, la meva mare no deixava mai de llevar-se d’hora al matí per iniciar la seva rutina, la seva dansa sistematitzada. Observant-la vaig descobrir que era molt més forta del que semblava o de com la veien les veïnes: pobra submisa que no surt mai de casa, dominada pel marit. Però passés el que passés ella sempre hi era, dreta damunt dels seus propis peus, que dirien en la seva llengua, i a mig matí ja fumejava una mamita, que no és una mare petita sinó el nom que donem els rifenys al tagín, que d’altra banda no és res més que un estofat especiat. M’adormia amb el so de la vàlvula de l’olla a pressió donant voltes i sentia que, si tenia ben a prop aquella dona capaç de sobreposar-se a les dificultats d’una vida tan dura, res no em podia passar, tot aniria bé.

Hi ha hotels exquisits –iglús, bombolles, cubicles– amb cobertes transparents per contemplar els estels. L’altre sostre de vidre, menys glamurós, dona nom al topall que troben les dones per ascendir al cel professional. En diuen de vidre no per fràgil, sinó per invisible, i té com a contrapunt el terra enganxós, que les reté en els rangs inferiors de la piràmide laboral. Les limitacions no són explícites, però les dones ocupen un percentatge desproporcionadament baix dels càrrecs directius i perceben salaris menors. Dades oficials, no xerrameca.

Als anys 80, quan vaig començar a sortir sola de nit, tenia, a banda de la limitació horària, un costum i una norma: l’un era baixar de l’autobús amb les claus de casa a la mà per evitar la microaturada rebuscant al fons de la bossa davant del portal, i l’altra era que si s’havia fet tard i agafava un taxi sola, havia de demanar a algú de la colla que s’anotés el número de la matrícula per si em passava res. ¿Quina por hi havia instal·lada en les mares (sobretot elles) de l’època perquè circulessin amb normalitat consells com aquests? Que ens perdoni el col·lectiu de taxistes, mai no em va passar res, era fruit d’una por inveterada, secular, que voldríem més erradicada del que ho està en realitat. “La por guarda la vinya”, deien a casa meva. Per què aquesta por? A què, aquesta por? És una por a la por, a tanta com n’hem passada les dones històricament, i és una por que avui en dia m’horroritza que continuem passant. La por guarda la vinya i també és una poderosíssima estratègia per a l’autocensura.

Tinc unes ulleres liles. Com que són bifocals, serveixen per veure-hi millor, de prop i de lluny. L’artefacte ajuda a detectar biaixos de gènere, per molt que es camuflin. La major part de la gent no les necessita per qualificar de masclista certa violència intrafamiliar. Albira –en la distància curta, des que l’Estat segrega les dades– que les víctimes són, gairebé sempre, dones: 43 mortes el 2021. El patró passa més inadvertit en els crims vicaris, per substitució. Hi ha mares que maten els fills, però l’infanticidi per castigar l’altre progenitor el comet, gairebé sempre, el pare: set, l’any passat. La ullera de llarga vista també revela que un fenomen històric com la cacera de bruixes no és un aquelarre d’intolerància, cega al gènere. La variable importa, en la mesura que les massacrades van ser, gairebé totes, dones: el 90%. No és perfídia ni obsessió, és informació.

La llengua en perill. Com sempre. El català, esclar. Per si encara algú en té cap dubte. A clatellades, volen que desaparegui. Com si no? Plurilingües sí, i encara, però de llengües poderoses. Que les ocupacions no es fan per res. I deixeu de parlar, que us feu pesats. De parlar en català. Més clatellades. La filosofia ja ha deixat d’estar en perill per evaporar-se del tot. Volen que tothom sigui com els que decideixen carregar-se-la. Que ningú pensi. ¿Qui necessita el pensament avui en dia tenint Twitter a mà? Potenciem l’esport, això sí. Ocupem-nos del cos que ens allibera l’esperit. La musculatura del cervell no cal posar-la en forma. Dediquem-nos al que suposadament porta diners ràpid, a les inversions perfectes, com la Copa Amèrica o els Jocs Olímpics d’Hivern, que hauran de fer-se a l’abril, que és quan fa més fred. O això diuen les prediccions meteorològiques. Les altres prediuen un ambient més calent. I una manca de capacitat notable per crear un model de país que pensi en el futur a llarg termini. Si és per hòsties, no ens les acabem. Que encara hi ha la trampa d'abaixar el preu de la benzina, mai abaixar-ne el consum, però no deixar les petrolieres en números vermells. Per això ja tenim els nostres comptes corrents. La benzina la paguem igual de cara però amb impostos. Perquè els impostos del govern més progressista de la història continuen enriquint i empobrint els de sempre. El dia que hi hagi un repartiment just de la riquesa us demano que em foteu una clatellada sonora. Hauré de creure’m que no estic somiant. I ja sé que aquest dia només arribarà en somnis. Però si deixem que només uns escriguin el guió, la pel·lícula sempre serà de terror i dolenta.