Al món del teatre hi ha un cognom de rei shakespearià que no es pronuncia perquè porta mala astrugància. No sé si Victoria Szpunberg el va esmentar durant els assajos de La tercera fuga, però el seu debut a la Sala Gran del Teatre Nacional va estar amenaçat per l’endarreriment de l’estrena per la malaltia d’un actor i, per acabar-ho d'adobar, per la gran apagada de dilluns amb l’assaig general. I malgré tout, l’estrena va assolir un èxit com pocs: és la confirmació definitiva del talent de l’autora i directora catalana d'origen argentí.

50 dies en la vida d’una dona de 50 anys, l’actriu Clara Segura (Sant Just Desvern, 1974). El 23 de desembre és distingida amb la Creu de Sant Jordi; el 15 de gener obté el premi Cygnus, a la universitat d’Alcalá de Henares; el 18 de gener no pot recollir el Gaudí a millor actriu de repartiment perquè és al teatre amb Tots ocells; el 25 de gener li donen el premi Feroz, però tampoc pot ser a la gala de Pontevedra pel mateix motiu, i el 8 de febrer, dissabte, entre una funció de teatre a Vic divendres i una altra diumenge a Balaguer, sí que va a Granada per aixecar el seu primer Goya. Després del tsunami d’emocions, la conversa.

Triomf aclaparador del cinema català en la 12a edició dels premis Feroz, que atorga l'Associació d'Informadors Cinematogràfics d'Espanya, i que també guardona sèries. En total, 13 de les 20 categories han tingut protagonisme català, i els premis grossos en cinema han sigut per a Casa en flames, de Dani de la Orden (millor pel·lícula de comèdia), i Salve Maria, de Mar Coll (millor pel·lícula dramàtica).

La futbolista Aitana Bonmatí, l'expolític Josep- Lluís Carod-Rovira, l'actriu Clara Segura i la Fundació la Fageda són algunes de les 20 personalitats i 10 entitats que rebran la Creu de Sant Jordi 2024. Així ho ha acordat el consell executiu aquest dimarts, a proposta de la consellera de Cultura. Altres guardonats són l'atleta de muntanya Kilian Jornet, la pallassa Pepa Plana, el poeta Salvador Oliva, el polític Isidre Molas, la farmacèutica Elia Torroella, l'actor Eduard Fernández, la plataforma Filmin, el sindicat Unió de Pagesos i l'Associació Softcatalà. El Govern els concedeix un dels màxims reconeixements que pot rebre una persona per part de la Generalitat "pels serveis destacats a Catalunya en defensa de la seva identitat o en el pla cívic i cultural".

El 7 de maig del 1978, el conductor d’autobús Manuel Vital, que feia la línia 47 de la plaça Catalunya a la Guineueta, va baixar del vehicle un moment i va anar a una cabina per trucar a la dona. “Vaig cap allà”, va dir. I en lloc de continuar per la ruta habitual, es va desviar i va enfilar per la carretera Alta de Roquetes fins a Torre Baró, allà on tothom a l’Ajuntament de Barcelona assegurava que un autobús no podia circular. Tot de veïns es van afegir a la reivindicació i allò es va convertir en una festa que va acabar amb Vital detingut per segrestar un autobús.

Crec que no m’equivocaré gaire si dic que qualsevol catalana de més de cinquanta anys sentirà, de manera inequívoca, almenys un moment d’identificació total amb el personatge que interpreta l’Emma Vilarasau a la pel·lícula Casa en flames, de Dani de la Orden. Per això, segurament, no deu ser casualitat que el personatge es digui Montse.

A l'última pel·lícula que has estrenat, La casa en flames, el teu personatge apareix en un sopar transcendent en què hi ha una presència important del vi. Quin rol té aquesta beguda en ocasions de reunió com aquestes?

No és gens estrany que Clara Segura, Cristina Genebat i Marta Marco, aquelles meravelloses noies de Mossbank road de fa uns anys, quedessin fascinades per la novel·la La trena de la francesa Laetitia Colombani, perquè té quelcom de conte, de faula, i perquè tracta de la lluita de tres dones per sobreviure en tres mons ben diferents. La resiliència per enfrontar-se als desafiaments de la vida i un manat de cabells són el nexe d'unió de tres històries que passen a l'Índia de les castes, a Palerm i al Canadà i que estan protagonitzades per tres dones que no tenen res en comú, ans al contrari, són tres perfils més o menys contemporanis que retraten la diversitat del nostre món.

L'acció es roda en un xalet de Sant Vicenç de Montalt rodejat d'arbres i torres, amb un menjador de mobles rústics i una cuina de rajoles setanteres. Una munió de tècnics formiguegen al voltant de l'equip actoral que lidera Elena Martín (Barcelona, 1992). Amb només 30 anys, protagonitza i dirigeix el seu segon llargmetratge, coescrit amb la guionista Clara Roquet (Libertad, Els dies que vindran). Creatura aprofundeix en un tema poc explorat des de la ficció com és l'educació sexual i el desig femení. "Sempre que hi ha una pel·lícula del despertar sexual d'una dona o d'identitats dissidents, sempre s'enfoca com a perillós. És veritat que ens passen coses, totes hem patit agressions sexuals, siguin verbals, mirades, violència física, falta de respecte. Però no pot ser l'únic relat, el sexe no només és perillós: l'energia sexual és una energia vital, de fet sortim d'allà", reflexiona Martín.

El debut en la novel·la de Laetitia Colombani amb La trena va ser un èxit fulminant a França l'any 2017, un fenomen editorial que s'aniria repetint a la resta del món gràcies a més de trenta traduccions. La novel·la va arribar al català el 2018 (Salamandra) i va entusiasmar Clara Segura, Cristina Genebat, Marta Marco i la productora de La Perla 29 Bet Orfila, que asseguren que sense dir-s'ho se la van llegir durant la pandèmia a la vegada. Va ser buscant un text on les tres actrius que van omplir els escenaris amb Les noies de Mossbank Road poguessin tornar a treballar juntes que van pensar en aquesta emotiva novel·la. La història té tres protagonistes femenines nascudes en diferents continents que, malgrat la distància, comparteixen vivències, desafiaments i discriminacions. "Pel fet de ser dona sempre hi ha un punt més de lluita", afirma la directora, que assegura que "és una història universal", ni és feminista ni només per a dones. "Ja era hora que ens interpel·lessin les històries! Ja tocava! Gràcies perquè algú m'expliqui també un personatge femení", exclama.

¿Que una prostituta s'acabi casant amb l'home que la manté i visqui dels diners d'ell és feminista o conservador? Clara Segura ho té claríssim: "El 1946 això era superrevolucionari. A vegades les dones d'aquella època eren més modernes que les del segle XXI". L'actriu torna a la Biblioteca de Catalunya amb Filumena Marturano, la comèdia d'Eduardo De Filippo sobre aquesta dona que s'imposa a les convencions socials i acaba aconseguint un cognom per als seus tres fills, sense pare conegut. "Estem en un moment de canvis socials en què sembla que no es pugui parlar de dones que no es trobin en les coordenades actuals. Però no podem tallar tota la història anterior a avui dia perquè Filumena no tingui un sou, no sigui autosuficient i no hagi estudiat. Actualment encara hi ha dones en aquesta situació", defensa Segura.

'La guerra no té rostre de dona'

Biblioteca de Catalunya. 17 de desembre de 2020

Amb tot el que tenim a sobre, Oriol Broggi i la seva tribu han mirat la guerra amb els ulls de Svetlana Aleksiévitx, l’única premi Nobel de literatura de no-ficció. I és que l’escriptora bielorussa és abans de tot una periodista amb instint per saber, conèixer i explicar. Ella és la veu de cent mil veus més. La veu que explica les petites històries de la guerra, de les guerres, confrontades amb la gran història oficial. La veu que dona visibilitat a aquelles víctimes dels conflictes bèl·lics recents del seu país. La guerra ha estat sempre una cosa d’homes, però les dones, ja sigui a casa seva o al mateix front, l’han patit i la pateixen amb un dolor silenciós i silenciat.

]]>

Gran part de la cultura segueix en actiu, tot i les dificultats que ha portat el covid-19. Aquí mostrem 10 propostes per a aquest cap de setmana.

]]>

Quan Clara Segura i Bruno Oro s’ajunten al damunt de l’escenari, ja sabem que riurem. D’aquí que hagin estrenat Cobertura al Teatre Romea amb les entrades exhaurides i obrint una funció els dimarts que no estava prevista. Són una parella artística compenetrada i d’una enorme generositat que ofereixen un recital de fregolisme en un xou multilingüe on incorporen una vintena, o més, de personatges. Bruno Oro és un clown de manual, encara que no porti el nas vermell, i li agrada l'exageració, mentre que Clara Segura és una mena de contraaugust més pausat... sempre que no es deixi anar.

]]>

‘La bona persona de Sezuan’

]]>

La bona persona de Sezuan, de Bertolt Brecht, és un d’aquells espectacles que van acompanyats d’una aura mítica. Els teatrers més granats en recorden, com a mínim, tres versions: la que va dirigir el 1966 Ricard Salvat amb Núria Espert, la de Fabià Puigserver al Mercat de les Flors el 1988 amb Anna Lizaran al capdavant i encara la versió del Teatre del Sol, que va passar pel Teatre Nacional (TNC) el 2001. Aquest últim muntatge és el que va marcar Oriol Broggi i li ha servit de base d’inspiració per apuntalar l’espectacle que presenta a la Sala Gran del TNC del 31 de gener al 17 de març amb Clara Segura de protagonista.

]]>

Comencem l’entrevista en una terrassa de la Barceloneta. Som davant d’aquell Mediterrani que tant enamora Clara Segura, colpejats per vents, siguin de veritat o onírics, que ens repentinen i ens aboquen a horitzons d’humanitat. Aquesta entrevista, o més aviat xerrada, si va sobre alguna cosa és sobre com ser millor persona i sobre com gaudir del camí. Potser és cert que no he utilitzat cap mètode ortodox per fer-la, encara que he de dir que me l’havia preparat força. Però, un cop m’he vist xuclat per l’energia de la Clara, he decidit deixar-me portar per la màgia de la improvisació, del joc i de certa curiositat benvolent.

]]>

Els tons ocres més foscos són la terra i les muntanyes, els tons més clarets el desert i quasi daurats en arribar a la costa. I al mig el Mediterrani, blau intens amb, de tant en tant, uns recaragolaments d’escuma d’un color més suau. Allà sota, en els dibuixos de la catifa, ho pot veure tot, les rutes, el nord d’Àfrica, Sicília, Grècia, els seus viatges imaginaris. Bé, no exactament. La gent al dinar de Nadal ve força guarnida, i entre les sabates de taló, les de cordons de l’avi i les botes ben grosses del tiet, li han tapat Turquia, l’estret de Gibraltar i l’Adriàtic i no li és fàcil orientar-se. Però alhora és més especial, veu els mitjons, les mitges senceres i les que no arriben fins dalt de la nova parella del cosí gran. Sap perfectament qui és cada un. Per a ella, les cares acaben sent les cames i els peus, que flanquegen aquella petita cabana, fent-la encara més acollidora. “Nena, imita el Dyango, va... Canta allò de la ràdio”. I en aquesta petita ficció inspirada en les paraules de la Clara la podem entreveure en una de les seves primeres actuacions i des d’aleshores i més enllà. El Jordi Martínez ja m’ho deia: “Hem de fer la Clara Segura”. I per fi la tenim aquí, amb el seu mapa del món, i la increïble capacitat per passar de la comèdia al drama, com una Sofia Loren o una Anna Lizaran qualsevol, oferint una qualitat que tenen molt pocs, i que ella intenta minimitzar en l’íntima entrevista que li ha fet Andreu Cunill. El Jordi ja ho sabia, i ara nosaltres també, el talent és indissimulable.

]]>

El Teatre Lliure ha decidit prorrogar l'obra 'Conillet' fins el 13 de desembre davant l'èxit de crítica i de públic. L'espectacle, estrenat el passat 6 de novembre al Teatre de Salt dins el festival Temporada Alta, ampliarà la seva exhibició a l'Espai Lliure de Montjuïc amb sis funcions més segons els horaris habituals.

]]>

Carlota Subirós estrenarà, per primera vegada en català, 'La rosa tatuada' de Tennesse Williams al Teatre Nacional. El text, un "cant dionisíac al plaer del món i a la bellesa de la vida", segons la directora, va ser escrit el 1949 a Barcelona pel dramaturg nord-americà, pensant en Anna Magnani com a protagonista. I si aquesta actriu té una rèplica catalana, aquesta és Clara Segura, que "s'entrega en cos i ànima" al personatge de Serafina delle Rose, una siciliana emigrada al sud dels Estats Units que es queda vídua i ha d'afrontar l'amor al marit i un dol rigorós, l'atracció per un altre home que entra a la seva vida i la pressió de l'entorn entre el purità catòlic dels italians i el comportament alliberat i sensual de la nova vida americana.

]]>