La majoria de nosaltres portem un inventari mental informal de les nostres amistats, on els més propers –els nostres íntims– estan separats d'aquells que simplement són coneguts. El meu amic R. una vegada va anar un pas més enllà: ell va classificar tots els seus amics en un document a l'ordinador. (R. em va demanar que només utilitzés la seva inicial conscient que tan sols reconèixer l'existència d'una llista així és tabú, ja ni parlar de revelar als amics les posicions que hi tenen.) Quan era més jove, R. se sentia descontent amb una vida social que el mantenia ocupat però insatisfet. Per descobrir-ne el perquè, va crear la seva jerarquia d'amics. Va trobar que tenia un petit grup d'amics de primer nivell, amb qui estava encantat de passar temps en qualsevol circumstància, i tenia un gran nombre de coneguts. No obstant això, n'hi havia alguns que li causaven un conflicte intern, ansietat i culpabilitat: aquells que se situaven als nivells intermedis i que anomenarem els amics intermedis.

“Aquí ens expliquem les penes i les alegries!”, diu Laura Llavinés mentre comparteix una rialla amb la seva perruquera, Loli González, que regenta La Pelu, situada al barri d’Hostafrancs de Barcelona. La Laura ja està pentinada, però no marxa perquè espera que la cuidadora la vingui a buscar. Tot seguit i com deien els Pets, es desfà la conversa entre les tres clientes que aplega aquest matí el petit local.

Més important que compartir idees polítiques, la fe religiosa o la voluntat de tenir fills: 8 de cada 10 ciutadans espanyols són més pràctics i asseguren que el més important a l'hora d'iniciar una relació de parella és que l'altra persona estigui disposada a implicar-se en les tasques de la llar. Així ho revela l'última (la tercera) enquesta de relacions socials i afectives postpandèmia feta pel Centre d'Investigacions Sociològiques, el CIS, aquest mes de març.

S’acosten les festes i qui més qui menys haurà de passar per algun àpat familiar on compartir taula, estona i conversa amb persones a les quals potser fa temps que no veu, amb les quals els separen molts anys o diferències ideològiques. Després dels anys pandèmics en què no hi va haver celebracions multitudinàries, aquest any sembla que tornaran les taules plenes, i això genera il·lusió en molta gent, però també mandra, angoixa o nervis. I és que tornar a retrobar-se vol dir, per a molts, tornar a enfrontar-se a preguntes incòmodes –parelles que han d’aguantar l’allau de comentaris inquisidors per saber per què no tenen fills, joves a qui es demana quan portaran el nòvio o la nòvia, etc.– o haver d’aguantar el cunyat que ho sap tot, la tieta amb idees retrògrades o els adolescents rebotats que només miren el mòbil. 

A la Mònica li costa molt mirar als ulls dels altres. Quan ho fa, sobretot si és durant una estona, se sent vulnerable, com si estigués nua i no tingués cap lloc per protegir-se. Per això aquesta noia, que prefereix l’anonimat, desvia la mirada cada pocs segons quan ha de mantenir una conversa. Sap que hi ha moltes persones que no tenen aquest conflicte intern i que valoren el fet de mantenir converses en què l’intercanvi de mirades sigui mutu. Una interacció en què es transmet l’interès per escoltar i ser escoltat.

Quan el millor amic de Bob Bergeson el va convidar a un partit de bàsquet dels Denver Nuggets amb altres col·legues, li va semblar una gran idea. La sortida va costar-li gairebé 400 dòlars, una quantitat molt alta per a una nit, però aquest dia els diners no eren el més important, i això que tampoc és gaire fanàtic de la NBA. El motiu per buidar la cartera és que se sentia insegur pel que fa a la relació que tenia amb el seu amic des de feia temps, ja que últimament es veia amb un nou grup de persones. “Va començar a ajuntar-se amb els pares de l'equip de futbol de la seva filla. Llavors vaig pensar: «Oh no, em sembla que té nous amics»”, explica Bergeson, de 42 anys, consultor de negocis a Denver. “Necessitava que m'incloguessin als seus plans per assegurar-me que continuava sent important per a ell”.

“Explorar-nos ha passat a jugar un paper molt més important en les nostres vides, perquè ara cobreix les necessitats físiques i afectives que el distanciament social ens nega en una edat tan clau de la vida”. Així s'explicava l’Andreu (va preferir un nom fals perquè no se l’identifiqui) a l'ARA fa uns mesos. És un de tants joves als quals la pandèmia del coronavirus, i en especial els confinaments més severs, va trastocar les relacions socials i, també, la sexualitat. Ara, un baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) fet públic aquest divendres ha traduït reflexions com la de l'Andreu en dades i ha conclòs que gairebé un 67% dels joves d'entre 18 i 24 anys van explorar el seu cos sexualment, és a dir, es van masturbar.

Els infants juguen amb els companys de l’escola i amics. Els adults podem sortir –per anar a treballar, a comprar, a fer esport, a cuidar a algun familiar gran...–, però la vida social ara està molt limitada per les restriccions. Amb aquest trencament dels que eren els nostre hàbits quotidians sembla que no hagi quedat gaire espai per l’amistat. ¿És realment així o, per contra, la distància social ens ha fet reforçar els vincles?

El fenomen social de què parlaré és el de la generació i transmissió d’idees, de tot tipus, i el seu impacte sobre els territoris. De bell antuvi ho faré sota dues hipòtesis simplificadores, que després modificaré en la direcció del realisme: que la població del món està fixada -diguem que, com en el passat llunyà, només es mou a peu- i que, potser com serà en el futur, la xarxa ha fet possible una àgora global perfecta. És a dir, una situació en què la combinació de converses, debats, simposis i altra mena de contactes socials que els ciutadans d’una polis grega podien desplegar a la plaça pública, la podrien tenir ara, amb efectes cognitivament idèntics, els ciutadans del món a la xarxa.

Els amors d’estiu són una de les matèries primeres per als records que duren quasi tota la vida. La intensitat amb què es viuen, tot sovint lligada a la joventut, acostuma a deixar marca, i també el caràcter fugaç els dona aquella nostàlgia que comença fins i tot abans que les coses s’acabin. Són relats que han poblat els llibres i el cinema i han omplert la cultura popular d’històries que s’acabaven quan la tardor trucava a la porta.

Quants amics tens a Facebook? Quantes persones coneixes? Creus que són més o menys de 536? Aquest és el nombre de persones que, de mitjana, coneix cada espanyol, segons un estudi de l'Observatori Social de La Caixa en col·laboració amb el CIS que ha detectat que el nombre de coneguts creix en els homes i en la gent jove i amb feina, estudis superiors i recursos econòmics, i es pot incrementar fins a un 29% la xarxa de coneguts si es participa en clubs esportius, associacions culturals o d'estudiants o organitzacions de suport social.