Així es titulava una de les imatges més poderoses de l'exposició Resistencia en la memoria: Visiones de Sudán, que vaig visitar fa pocs dies a la galeria Sura, a la magnífica llibreria Balqís de Madrid. En observar-la, em va assaltar una barreja de dolor i reconeixement. Aquesta frase –la revolució perduda– resumeix millor que cap altra el que ha passat al Sudan aquests darrers dos anys: un somni arrabassat, una esperança aixafada per la guerra, la repressió i l'abandonament internacional.

El primer vol va ser a Kuwait l'any 2013, i no sap dir quantes hores ha acumulat ja a l'aire. Sydney Clara -sí, aquest és el nom compost que van acordar la seva mare anglesa i el seu pare espanyol- assegura que manté uns horaris estrictes per combatre el jet lag: "M'organitzo per dormir durant el dia quan sé que volo de nit". Nascuda a Benidorm fa 35 anys, diu que li agrada viure a Dubai, on hi ha la base d'Emirates, la companyia aèria on treballa com a hostessa de primera classe.

Dos moviments empresarials recents a Espanya han provocat que totes les mirades es posessin sobre el golf Pèrsic. En particular, sobre dues de les seves economies més rellevants: l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units. El primer moviment està a punt d’arribar a bon port: l’adquisició per part de la teleoperadora saudita STC Group d’un 9,9% del capital social de Telefónica, operació que es preveu que es tanqui aquest novembre, un cop el govern espanyol doni llum verda a la compra. El segon, en canvi, va descarrilar al juny: l'entrada (fallida) del grup Taqa, amb seu a Abu Dhabi, a Naturgy. "No podíem cedir el control a l’emiratiana Taqa", va dir el conseller delegat de CriteriaCaixa, Ángel Simón, en una entrevista a La Vanguardia. El braç inversor de La Caixa i principal accionista de Naturgy (26,7%) va dur la batuta d'aquelles converses.

Un tribunal dels Emirats Àrabs Units ha sentenciat 43 activistes polítics i defensors dels drets humans a cadena perpètua per càrrecs de terrorisme. La sentència, feta pública dimecres, fa seva la versió del fiscal general del país i acusa els condemnats d'haver “creat, constituït i gestionat una organització terrorista”, l'anomenat Comitè de Justícia i Dignitat, amb el propòsit de cometre actes terroristes als Emirats Àrabs Units, segons l'agència de notícies oficial WAM.

Què s'hi juga el món en la cimera climàtica de Dubai? Què hauria de sortir d'una trobada que reuneix més de 70.000 delegats de prop de 200 països en una de les ciutats més insostenibles del món? No és gaire encoratjador que la cimera de l'ONU sobre el canvi climàtic, la COP28, se celebri als Emirats Àrabs Units –setè país productor de petroli del món–, ni que tingui com a president el conseller delegat de l'Abu Dhabi National Oil Company, Sultan Ahmed Al Jaber. Però l'escalfament global provocat per la crema de combustibles fòssils s'està accelerant. I, en l'any que hem batut molts rècords climàtics, és més urgent que mai que aquesta trobada mundial ofereixi resultats.

El president rus, Vladímir Putin, ha estat rebut aquest dimecres als Emirats Àrabs Units i a l’Aràbia Saudita amb tots els honors en un inusual viatge llampec fora de Rússia durant el qual s’ha reunit amb els màxims dirigents dels dos països àrabs per abordar qüestions com la invasió d’Ucraïna, l’ofensiva militar d’Israel sobre Gaza i el preu del petroli. La visita del mandatari rus als dos influents petroestats forma part d’una atapeïda agenda de reunions diplomàtiques en què també hi ha una trobada aquest dijous a Moscou amb el president de l’Iran, Ebrahim Raisi, que reflecteix l'esforç del Kremlin per continuar expandint les seves relacions polítiques, comercials i militars amb països no occidentals.

Els prometo, estimats lectors, que vull salvar el planeta, aturar el canvi climàtic i deixar un món millor a les generacions futures. Però com més anys fa que tinc consciència ecologista, més perduda em sento. Enyoro quan creia en l’eslògan del Capità Enciam (“Els petits canvis són poderosos”, quina collonada més desmobilitzadora i individualista, antipolítica pura difosa en programes per a nens, el futurs ciutadans) i em sentia una heroïna gastant tot el que havia estalviat de paga en una caríssima carpeta de Greenpeace que en teoria havia de servir per salvar balenes en perill d’extinció. Espero que hagin tingut una vida ben llarga, les balenes, perquè aquella compra estava molt per sobre de les meves possibilitats de filla de família nombrosa i de classe treballadora. Ara visc envoltada de seductores botigues ecopijes que em criden a substituir tots els objectes que tinc a casa per aquests de colors ocres i marronosos, em diuen que més naturals. El consum sostenible, biodegradable, sense tòxics i vegà (deu ser que abans ho feien tot sacrificant animals) és, ja ho podem dir, un fenomen del tot aspiracional. Em sento més elevada socialment si en comptes del tàper de plàstic del xino puc disposar del de vidre amb tapa de bambú embolicat en un elaborat furoshiki (un farcell de tota la vida però en japonès mola més i te’l poden cobrar més car).

"Fa 100 anys tot això no existia. Els anglesos que venien aquí no ens veien amb bons ulls" explica Abdullah Bin Jasem al-Mutairi, historiador del Centre de Cultura de Dubai. "Quan dic que no ens veien amb bons ulls vull dir que creien que érem una mica salvatges, i potser tenien una mica de raó. Però mira ara. Ara els britànics es moren de ganes de viure i treballar a Dubai", afegeix amb orgull.

No és possible entendre la realitat si no se'n coneixen les raons. Les notícies són un relat dels fets, no de les seves raons, que —en general— sempre s’ignoren.

La normalització de les relacions entre els països àrabs i el règim de Bashar al-Assad, que durant 12 anys ha comandat una guerra sense treva contra el seu poble, ha provocat reaccions confrontades. Si bé no hi ha una Síria sobirana, ja que el conflicte civil ha dividit el país –al nord governen els kurds i al nord-oest les faccions rebels–, el règim de Damasc ha recuperat el control de la resta del territori, amb una ajuda decisiva de l'Iran i de Rússia. Ara que les relacions entre Riad i Teheran s'han normalitzat, gràcies a la mediació de Pequín, a l'Aràbia Saudita no li interessa que Síria segueixi sota l'òrbita iraniana. Per això va ser el primer estat del Golf a reactivar les relacions diplomàtiques amb el règim sirià. Després va ser l'Iran i més tard s'hi van sumar Jordània, Egipte, Tunísia i els Emirats Àrabs Units.

Prestigi i reputació a cop de talonari. És el que sempre ha fet el nou-ric, adquirir prestigi i reputació exhibint els símbols dels poderosos. ¿Tothom té un preu o els diners no ho poden comprar tot? 

En una illa artificial a la vora del golf Pèrsic, Dima Tutkov, de 39 anys, se sent segur. No hi ha cap de les actituds anti-russes de què sent parlar a Europa. No ha vist sots ni indigents, a diferència del que va veure a Los Angeles. I encara que la seva agència de publicitat obté grans beneficis a Rússia, no s'ha de preocupar que el reclutin per lluitar a Ucraïna. "Dubai és molt més lliure, en tots els sentits. Som independents de Rússia". Un any després de l'entrada en vigor de les sancions econòmiques contra el Kremlin, els russos rics ho continuen sent. I a Dubai, la ciutat més gran dels Emirats Àrabs Units, han trobat el seu refugi, a recer de la guerra.

L’Eurolliga estudia un acord amb els Emirats Àrabs Units que aspira a revolucionar el món del bàsquet. El projecte inclou tres elements disruptius: la disputa de la final four a Dubai, la participació d’un equip de l'emirat a la competició o la introducció de l’aerolínia Emirates com a patrocinadora principal. ASM Global, una empresa australiana que gestiona grans recintes esportius i centres de convencions a Àsia, està tenint un paper clau en les negociacions, que van començar fa nou mesos.

Fa quinze anys, Bodour Al Qasimi –que ha sigut la convidada especial de l'últim Forum Edita i ha estat també a la Fira del Llibre de Frankfurt– es va decidir a fundar la seva pròpia editorial a Sharjah, capital d'un dels set Emirats Àrabs Units. Acabava de fer 30 anys i tenia una filla de 4. Filla de l'emir Sultan bin Muhammad al-Qasimi –que ocupa el càrrec des de fa mig segle–, Bodour no en tenia prou amb el futur que l'esperava com a princesa de l'emirat. S'ha acabat obrint camí en un món on, fins fa poc, les dones tenien poca presència. I no només continua al capdavant de l'empresa que va tirar endavant sinó que actualment presideix l'Associació Internacional d'Editors, amb membres d'una cinquantena de països repartits per tots els continents.

A les autoritats de l’Iran fa anys que els preocupa que altres països els prenguin fonts vitals d’aigua. No estem parlant d’un aqüífer o una presa, sinó que els robin directament la pluja dels núvols. "Tant Israel com un altre país treballen perquè els núvols iranians no produeixin pluja", va assegurar el general de brigada Gholam Reza Jalali, un alt càrrec de la poderosa Guàrdia Revolucionària iraniana, en un discurs del 2018.

Una simple ullada a una imatge per satèl·lit és suficient per adonar-se de la fina línia que separa la innovació luxosa del malbaratament megalòman. A només quatre quilòmetres de la costa de Dubai, l’emirat va començar l’any 2003 un macroprojecte per aixecar 300 illes artificials que recreen la forma de l’atles mundial i convertir-les en una mescla entre complex turístic d’elit, destí d’oci i espai per a segones residències.

El desert del Nègueb, al sud d’Israel, ha estat escenari aquest dilluns d’una històrica cimera en la qual han participat els ministres d’Exteriors de Bahrein, el Marroc, Egipte i els Emirats Àrabs Units (EAU), juntament amb el secretari d’Estat nord-americà, Antony Blinken, i el ministre d’Exteriors israelià, Yair Lapid. La trobada esdevindrà un "fòrum permanent" per estrènyer relacions entre els països de la regió i per coordinar-se davant d'enemics comuns com l’Iran, segons ha anunciat el mateix Lapid en una roda de premsa posterior.

Més de 200 persones han mort o han resultat ferides en un atac aeri contra una presó a Saad, al Iemen, segons el Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR). La zona és el cor del moviment houthi. Ha sigut el més mortal dels molts atacs d'aquesta matinada que posen de manifest una escalada dràstica. Els equips de rescat encara treien cossos d'entre les runes al migdia en el que podria ser el pitjor atac des del 8 d'octubre del 2016, quan els saudites van bombardejar un funeral a Sanà. Des del CICR asseguren que les xifres augmentaran. Al sud, a la zona de Hodeida, hi ha hagut un atac aeri a un centre de telecomunicacions que ha provocat la caiguda d'internet arreu del país.

El primer ministre israelià, Naftali Bennett, s'ha reunit aquest dilluns a Abu Dhabi amb el príncep hereu i líder de facto dels Emirats Àrabs Units (EAU), Mohammed bin Zayed al-Nahyan. Es tracta de la primera visita d’un cap de govern israelià al país àrab en tota la història d’Israel, en guerra amb el món àrab des de la seva creació el 1948. Durant la trobada, els dos líders han "revisat la cooperació bilateral i els mitjans per desenvolupar-la més”, en paraules de Bin Zayed, però també han parlat sobre el principal motiu que acosta els dos països: l’Iran i el seu programa nuclear.

El penúltim president de la Interpol, el xinès Meng Hongwei, va protagonitzar un dels episodis més surrealistes de la història de l’organisme que coordina les policies de 195 països: el setembre del 2018 va desaparèixer a Lió sense deixar rastre. Després es va saber que havia estat segrestat per la policia xinesa –la mateixa a la qual pertanyia– i detingut durant sis mesos sense accés a un advocat o a qualsevol contacte amb l’exterior. Finalment, el 2020 va ser condemnat a tretze anys de presó per corrupció en un judici amb poques garanties. La seva desaparició va ser un capítol més del declivi d’un organisme internacional caracteritzat per l'opacitat i que sovint és utilitzat per règims totalitaris per perseguir i detenir opositors, dissidents i periodistes crítics.