La intel·ligència col·lectiva s'està convertint en un eslògan destinat a captar l'essència de l'economia del coneixement, en què multituds de persones col·laboren en reptes difícils, aportant cadascuna una cosa diferent. El resultat és l'experimentació i la innovació contínues, cosa que condueix a grans descobriments. I amb la proliferació de la intel·ligència artificial, els participants en aquest procés fins i tot poden no ser humans. No és una idea feliç?

La Comissió Europea aprovà els fons Next Generation el juliol del 2020 com a resposta als estralls econòmics que havia provocat la pandèmia. El pastís que s’ha de repartir a Espanya és de devers 140.000 milions d’euros –d’un total de 750.000 milions– i, des de llavors, les Balears han rebut pràcticament 300 milions de fons React-EU i 940,6 milions del Mecanisme de Recuperació i Resiliència –ambdues vies formen part dels fons Next Generation. D’aquests 1.240 milions, aproximadament el 70% ha anat a parar al sector públic, segons assenyalen fonts de la Conselleria de Fons Europeus, Universitat i Cultura, encara que fer càlculs exactes és a hores d’ara molt complicat perquè part dels recursos els gestiona l’Estat i no les comunitats autònomes. Així les coses, tant els empresaris com l’Executiu esperen que el repartiment s’equilibri al llarg del 2023 i que el sector privat i el públic es reparteixin els fons al 50%. 

El consum privat a les Illes ha augmentat un 8,5% en el tercer trimestre en comparació al mateix període del 2020. Una dada que està molt per sobre de la mitjana estatal, que també en comparació a l'any passat, ha pujat un 1,5%, segons ha publicat l'Institut Nacional d'Estadística (INE).

S’estan obrint espai en el debat socioeconòmic reflexions que promouen una aproximació menys contraposada entre el públic i el privat: cal repensar el paper de l’estat en l’economia, en la innovació, i la seua relació amb el sector privat. Reflexions bones, encara que no noves. Ara fa quasi un quart de segle, el febrer del 1997, es publicà als EUA l’Informe econòmic del president de l’any, elaborat pel Consell d’Assessors Econòmics del president Bill Clinton, dirigit per l’economista Joe Stiglitz. Aquest informe fou una potent contribució a la política pública marcada per l’enfocament que Stiglitz proposa a les relacions entre el públic i el privat. Més en particular, el rebuig tant del fonamentalisme del mercat com de l’estat. 

Com en la crisi de l’any 2008, tornen veus que blasmen el paper dels funcionaris. Es popularitza la noció d’un estat funcionarial despietat que obliga a tancar negocis, insensible al patiment dels milions de treballadors que perdran els seus ingressos. Aquesta imatge, a més, sembla ratificada per situacions del tot intolerables, com les deficients gestions que han fet el SEPE i la Generalitat dels ajuts als treballadors i als autònoms o els rastrejadors que, en soc testimoni, quan truquen a les persones que han estat en contacte amb malalts de covid, proposen concedir deu dies de baixa laboral amb una gran lleugeresa. Així, és fàcil oposar artificiosament un sector públic parasitari i un sector privat emprenedor escanyat sense cap remordiment pel primer.