Anna Starobinets, Mariana Enriquez, Zülfü Livanelli, Remedios Zafra, Empar Moliner, Laura Fernández, Roser Cabré-Verdiell, Christina Rosenvinge i Núria Cadenes seran algunes de les participants en la segona edició de La Coma, Festival de Literatura i Pensament Contemporani. Una cita literària que es consolida després de l’èxit de la primera edició el 2025, enguany amb 25 propostes d’activitats i incorporant a la programació un dia més. Serà els dies 6, 7, 8 i 9 de maig a Es Baluard Museu i a la Casa Llorenç Villalonga.

Doncs mira, em dic Agustina Oliveras Calsina. Vaig néixer... Espera’t...! El 10 de setembre del 1942. A pagès, vaig néixer. Però no fèiem de pagesos, a casa. El meu pare, com que la pagesia no donava per viure, de seguida va comprar un camió i feia el transport dels paletes. Tota la vida havia fet això.

Ja fa 25 anys que Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) va publicar el seu primer llibre, L’ensenyador de pisos que odiava els mims. Després han vingut els premis Josep Pla, Mercè Rodoreda i Ramon Llull, i més d’una desena de llibres que l’han convertit en una de les escriptores catalanes més populars. La seva columna és de les peces més llegides cada dia a l’ARA, perquè sempre hi trobes una idea que et fa pensar, una manera irreverent, irònica i apassionada d’observar la quotidianitat. En aquesta conversa, la mirada de l’Empar no es dirigeix cap als altres, sinó cap a ella: alegries, crisis, addiccions i alguna oferta política.

Ja fa 25 anys que Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) va publicar el seu primer llibre, L’ensenyador de pisos que odiava els mims. Després han vingut els premis Josep Pla, Mercè Rodoreda i Ramon Llull, i més d’una desena de llibres que l’han convertit en una de les escriptores catalanes més populars. La seva columna és de les peces més llegides cada dia a l’ARA, perquè sempre hi trobes una idea que et fa pensar, una manera irreverent, irònica i apassionada d’observar la quotidianitat. En aquesta conversa, la mirada de l’Empar no es dirigeix cap als altres, sinó cap a ella: alegries, crisis, addiccions i alguna oferta política.

L’escriptora Empar Moliner reviu moments de la seva infantesa per explicar els orígens familiars. “Em vaig criar a Santa Eulàlia de Ronçana, en una família de sis germans, i a casa teníem problemes econòmics”, explica. L’autora recorda que heretar roba dels germans era un costum –malgrat ser la gran de la família– i els mitjons de llana que els feia la seva mare eren “motiu de burla”: “Recordo més les joguines que no he tingut mai per Reis que les que sí que vaig arribar a tenir. Per exemple, amb els meus germans volíem el fort de Comansi, però els nostres avis eren pessebristes i ens en van fer un de casolà. En aquell moment no ho vam valorar, però feien molts esforços”.

“Els llibreters són els nostres millors amics, els hem de cuidar”. La frase és de l’Empar Moliner i, vista amb perspectiva, em sembla bastant premonitòria. Me la va dir al setembre, mentre conversàvem al voltant de la seva darrera novel·la, Benvolguda (Columna), en una presentació a La Setmana del Llibre en Català. Lectora voraç, és habitual que l’Empar passi del seu llibre i es posi a recomanar-ne d’altres, perquè l’entusiasme de compartir una bona lectura se l’emporta; sense anar més lluny, en aquella mateixa conversa va recomanar al públic que s’afanyessin a anar a comprar Inquiets, de Linn Ullmann (Les Hores; trad. Meritxell Salvany), cosa que molts van fer, davant l’estupor de l’editora, la Maria Sempere, que no entenia d’on sortien totes aquelles persones que li demanaven alhora aquell títol.

Les expectatives d'aquest Sant Jordi són molt altes. És la diada del retorn a la normalitat després del parèntesi obligat a causa de la pandèmia, que es va obrir el març del 2020. Tornen les parades als carrers sense recintes perimetrats. La mascareta no serà obligatòria i les firmes de llibres no requeriran mesures de protecció extremes. L'ambient deixarà de fer olor de gel hidroalcohòlic i es deixarà impregnar, com abans, del perfum de les roses. La gran amenaça d'aquest 2022 no és diu covid, sinó la possibilitat de xàfecs a bona part de Catalunya, sobretot al matí i al migdia.

A dins d’un cotxe, la Remei, dibuixant amb prestigi, contempla el seu company, violinista reconegut, conversant amb una companya de feina. Pronostica, sense tenir cap ombra de dubte, un imminent adulteri. És el punt de partida de Benvolguda (Columna), la nova novel·la d’Empar Moliner, que aquest dimarts ha rebut oficialment el premi Ramon Llull 2022. Alguns dels judicis dels membres del jurat a l’hora de decidir el premi: “una novel·la duríssima i amabilíssima alhora, amb un final que pot ser feliç i infeliç”, diu Isona Passola; “la fantasia masoquista d’una dona de cinquanta anys”, afegeix Carles Casajuana; “una història plenament realista”, assegura Gerard Quintana; “una novel·la propera i quotidiana”, afirma Carme Riera.

"A partir d'ara només soc la que espera el que ha de passar: que el meu home s'enamori de la noia que seu al meu seient", diu la protagonista de la nova novel·la d'Empar Moliner, Benvolguda (Columna, 2022), que ha guanyat la 42a edició del Ramon Llull, premi dotat amb 60.000 euros. La crisi de parella entre la Remei i el seu home, de qui sospita que es pot enamorar d'una jove violinista, és el motor narratiu d'una història protagonitzada per una dona de poc més de cinquanta anys, mare d'una filla que s'acosta a l'adolescència, que conviu des de fa poc amb els efectes de la menopausa i que té un problema amb l'alcohol. Els estralls del temps mai no havien estat tan presents en un llibre de Moliner; tampoc les seqüeles que una família disfuncional pot deixar. El seu sentit de l'humor ha virat de l'acidesa a l'amargor per endinsar-se en una temporada decisiva a la vida d'una dona a qui costa acceptar que es fa gran.

T de Teatre torna a l’escenari dels seus grans èxits amb una comèdia musical que des de la façana del teatre ens promet un còctel d’emocions. El tretzè espectacle de la companyia és, en tot cas, una ronda de xupitos que no ens cremarà la gola ni la consciència però sí que ens regalarà unes quantes rialles sobre els conflictes que generen les relacions de parella i altres comportaments humans. Un divertit entreteniment en el qual, al meu parer, no s’hi troben totes les virtuts que la crítica literària va atorgar al llibre d’Empar Moliner en el qual es basa (“turbulent, descarat i ple d’enginy”), però que indiscutiblement assoleix l’objectiu d’aquesta producció que ha unit Dagoll Dagom, T de Teatre i La Brutal sota la direcció d’un David Selvas que domina el ritme de la notable posada en escena.

El coronavius no ha pogut amb T’estimo si he begut, que recala finalment a Barcelona amb l’equip tècnic i artístic pràcticament intacte. Basat en contes d’Empar Moliner, amb música d’Andreu Gallén i coproduït per Dagoll Dagom, la Brutal i T de Teatre, havia d’haver-se estrenat just el cap de setmana que va començar el confinament. Aquest espectacle lúdico-festiu, que combina humor, cançons i reflexió, esdevé, més que mai, una celebració de la vida. “No és ben bé un musical, són contes amb música”, adverteix d’entrada el seu director, David Selvas, el timoner d’aquest joc d’admiracions creuades.

Amb motiu del Llibrestiu, la nova festa dels llibres del juliol, l’ARA presenta Vora el mar, un recull d'onze contes escrits per algunes de les veus més destacades del panorama literari català actual. L’acte tindrà lloc el 15 de juliol a les 20 h a l’aula magna de la Facultat de Geografia i Història de la UB (Carrer Montalegre, 6, Barcelona; 1 € per a subscriptors i 2 € per a no subscriptors). Serà moderat per Ignasi Aragay, director adjunt de l’ARA. Hi participaran alguns dels autors de Vora el mar (Univers), que parlaran sobre el llibre i també sobre el gènere del relat curt: l’escriptora Empar Moliner, el novel·lista i poeta Xavier Mas Craviotto, el professor de llengua i literatura catalanes Roc Casagran i el periodista i escriptor Jordi Nopca.

–Una copeta de cava de benvinguda? –pregunta la cambrera, amb aquell to suau, lliscant i musical, que fa sempre. 

–Una copeta de cava de benvinguda? –pregunta la cambrera, amb aquell to suau, lliscant i musical, que fa sempre. 

G aspar aparca la bicicleta contra un fanal i toca l’ase. S’ha perdut. Sense treure’s la motxilla groga de l’esquena, tan grossa que el fa sentir com un camell, s’acosta cap a la furgoneta que hi ha aturada més enllà, amb els intermitents posats. Es posa la mascareta i dona dos copets al vidre de la finestrella. Assegut al volant hi ha un home que es mira el mòbil. Aixeca el cap i, en veure que ell és repartidor de menjar, obre la porta:

No m’agrada córrer per la platja, perquè els peus se t’enfonsen, fa baixada i les vambes se t’omplen de sorra. Però avui és el dia que, de sis a deu del matí, es permet als esportistes populars de fer-ho i me n’hi vaig a fer-ne una crònica. Són dos quarts de vuit del matí i els carrers de la Barceloneta ja són plens de corredors, però a la sorra de la platja només hi ha fotògrafs i algun nedador vestit de neoprè. Una periodista prepara una foto amb un noi de cos atlètic que ha de xutar una pilota en direcció a ella. Ho repeteixen diverses vegades. A la barana del passeig, badocs. En un banc, dos nois, que van junts, aprofiten per fer flexions.

Sheila Carrillo Sempere camina, amb pas decidit però indiferent, cap a la sortida de l’aeroport, arrossegant la maleta de color rosa, que li sembla un color gens sospitós. A l’esquerra hi ha el pas per als que tenen alguna cosa per declarar. A la dreta, el pas per als que no en tenen cap. Ella anirà cap a la dreta, travessarà, farà un gest lleu amb el cap al policia que vigila, potser un mig somriure, sortirà i un cop s’obri la porta de vidre i vegi la gent que s’espera, repenjada a la tanca, se sentirà una dona de món, una deessa, una emprenedora, la llesta de la classe, i tot s’haurà acabat. Trucarà al número de mòbil que ha apuntat amb el nom de “Will”, quedarà amb l’home, li donarà la mercaderia i cobrarà quatre mil euros. Un preu una mica més car que el que se sol cobrar per fer de mula, perquè ella ho va lluitar, perquè ella coneix els seus drets, no és carn de canó, no és una pobra noia. Va demanar-ne quatre mil i ho van acceptar. Queda menys d’un minut i quan surti pensa agafar un taxi i anar directament a comprar roba. S’ho mereix. “Va, Sheila, va”, es diu. “Va”.