La imatge de la manifestació de dissabte al capvespre a Belgrad, amb desenes de milers de llanternes de mòbils enceses, era la viva (i coneguda) imatge dels que no poden més. Tot va començar el novembre amb la mort de 15 persones quan els va caure a sobre el sostre d’una estació que s’acabava de rehabilitar. Les protestes gairebé diàries contra la corrupció i el mal govern no han parat des d’aleshores i van esclatar dissabte, pacíficament.

"Totes les grans estrelles del Barça han estat xiulades. Quan el Barça de Guardiola vivia la seva era de glòria, tenia un munt de crítics aquí. Com sou, joder, eh?", diu John Carlin (Londres, 1956) amb ganes de jugar una mica. "Totalment d'acord. Però si dins la directiva hi havia gent que li deia el Dalai Lama! Alguns li deien que la seva àvia podia entrenar i guanyar amb un equip ple de genis, per llevar mèrits a en Pep", afegeix l'Antoni Bassas (Barcelona, 1961). Les converses sobre el Barça es van encadenant al voltant d'una taula, al Matos bar de vins & enoteca, on l'ARA ha reunit diferents generacions de barcelonistes per celebrar els 125 anys de vida del club.

Sí, sí. Ja sé que no som a la pàgina del diumenge (aquesta alegre pàgina de vins que em deixen fer), però la història és la següent. Com que soc tan afortunada, els amics del celler Vall Llach, al Priorat, que estimen la terra, van convidar-nos, a tot d’amics, a un sopar amb maridatge que va ser màgic: “La nit del Poble”. Tots els periodistes gastronòmics com la Ruth Troiano o la nostra Trini Gilbert, i els periodistes aficionats a la cultura del vi, com el nostre Antoni Bassas, n’han escrit paraules boniques i properes, per això no en dic res més. L’Albert Costa és artista, fa art al celler, i a sobre, també és bona persona.

El vintè aniversari de l’11-M hauria de servir d’alguna cosa més que per recordar el minut a minut d’aquells quatre dies dramàtics del 2004. També caldria girar full del debat de si “l'ha sigut ETA” del PP va ser la primera gran fake news governamental de l’Espanya democràtica. Per descomptat que ho va ser. El que ens convé és posar aquells fets en el seu context. L’11-M va ser molt gros, perquè aquella setmana hi va haver, de fet, dues explosions. La dels trens, amb els seus vora 200 morts, i la de l’olla de pressió en què José María Aznar havia convertit la vida social i política espanyola des que havia guanyat per majoria absoluta l’any 2000. Les parets d’aquella cambra ja no van aguantar més atmosferes com les que insuflava Aznar cada dia amb el seu plantejament divisiu i van rebentar esbocinades, primer al crit de “qui ha sigut?” i finalment amb el tomb electoral espectacular a les urnes.

Valtònyc ha tornat a casa seva, a Mallorca, després de cinc anys i mig d’exili, uns anys que passaran a la història entre altres raons perquè, a Bèlgica, les injúries a la Corona ja no són delicte arran del seu cas: el Tribunal Constitucional belga va considerar que la llibertat d’expressió no pot estar subjecta a restriccions preventives i que, per tant, el rei no necessita més protecció davant els insults que cap altre ciutadà. Ha estat una de les moltes decisions dels tribunals i institucions europees i internacionals d’aquests anys, en què ha quedat acreditat que si els fets de l’octubre del 2017 es miren amb voluntat de fer justícia i no pas venjança, tota la narrativa hispana s’ensorra com un castell de cartes.

Quin espai ocupa el vi a la teva vida?

El president de la Generalitat a l’exili confessa al periodista: "Només tinc una obsessió: restaurar la Generalitat". Som al 1977 i Josep Tarradellas respon a les preguntes de Baltasar Porcel. Gairebé cinquanta anys després, un altre president a l'exili respon a la mateixa pregunta: "Jo no tinc una obsessió. El que em manté cada dia en esperit de combat és reprendre el fil allà on el vam deixar. Continuar sobre aquella obra feta per continuar-la en les millors condicions possibles per culminar-la. I per això vaig anar a l’exili".

Antoni Bassas passa un dia a Brussel·les amb Carles Puigdemont. Visiten el Parlament Europeu i també la casa on viu a l'exili.

Enric Pla Montferrer (Lluçà, 1969) ens rep a casa seva, a Alpens (Osona, a tocar del Berguedà i el Ripollès). La porta del carrer està coronada per un drac d’acer Corten que ell mateix ha dissenyat, i un cop oberta franqueja el pas al jardí, on hi té plantades escultures de gran format. Allà mateix hi ha el forn on escalfa el ferro que modela amb la força i la traça d’un mestre artesà forjador i escultor. Tothom li diu Enric, però l’artista signa Montferrer, en homenatge a la mare. Des del 2016, Montferrer és el coordinador dels projectes de forja de la Sagrada Família: d’aquest taller d’Alpens van sortir els famosos estels que per Nadal van coronar la torre de la Mare de Déu. Aquesta és una entrevista molt visual, amb constants referències als materials, els processos i les obres d’art que en resulten, de manera que veure’n la versió en vídeo a l'Ara.cat és especialment recomanat. Hi sentiran l’expressió d’un artista que no va parar fins a unir el seu nom al de Gaudí i la seva ànima al foc i al ferro.

Si els refugiats ucraïnesos ja no són notícia, què podem dir dels afganesos que els van precedir uns mesos abans? Aviat farà un any que van començar arribar a Europa, després de fugir per salvar la vida, amenaçada pel règim dels talibans. Aquesta és la història d’un d’aquests refugiats, l’Ahmad, de 62 anys, professor i escriptor. Va treballar 10 anys a Unicef i 5 al programa de pau, on va desarmar 100.000 combatents. Va aconseguir una bona posició laboral i va donar la millor educació als fills, però va passar vint anys amenaçat fins que al final es va exiliar via el Pakistan. Ara, l’Ahmad i la seva dona viuen a Girona, mantinguts pel govern espanyol i ajudats per l’associació People Help. L’Ahmad, que també escriu poesia, parla amb la calma de qui les ha vistes de tots colors, i ara no s’espantarà per més que el futur sigui incert i hagi anat a viure a una ciutat a més de 7.000 quilòmetres de Kabul.

Anotin aquesta data: diumenge, 2 d’octubre. És el dia de la primera volta de les eleccions presidencials brasileres, que enfrontaran l’actual president, l’ultradretà Jair Bolsonaro, amb l’expresident d’esquerres Lula Da Silva. En circumstàncies normals, seria un duel històric, però aquest cop pot ser un duel a vida o mort. No es pot descartar que Bolsonaro, que està perdent a les enquestes, intenti deslegitimar les urnes, i fins i tot, el nostre convidat no descarta l’ús de la violència. Els presentem Paulo Maldos (São José Dos Campos, São Paulo, Brasil, 1953). Ha estat assessor del gabinet del president Lula i secretari de Drets Humans amb la presidenta Dilma Rouseff. Maldos ha passat per Catalunya convidat per la Fundació Pere Casaldàliga i l’Associació Araguaia amb el bisbe Casaldàliga, de qui Maldos va ser amic personal durant dècades.

“Hola, soc la Sasha i preferiria no dir el meu cognom. Soc de Mariúpol, soc ucraïnesa. Tinc 26 anys i vaig anar a l’escola i la universitat a Mariúpol. Vaig estudiar filologia i història, i soc professora d’anglès, de nens i d'adults. Als 18 vaig anar a viure a l’àrea de Kíiv. Ara soc aquí, a Barcelona, on vaig arribar fa tres setmanes, em sembla. Soc una refugiada de la guerra. Tinc els meus documents de refugiada i ja tinc el meu carnet d’identitat. El 24 de febrer em llevo, surto al carrer i em trobo cues enormes de gent al súper comprant-t’ho tot, a les benzineres, i les carreteres cap a l’oest col·lapsades. Recordo la imatge de la gent circulant pel carril contrari en direcció a l’oest. No em podia creure el que estava passant, havia de ser un malson”. Sobrepassada per la guerra, mirant de fer el cor fort, amb la mirada apagada i amb resignada naturalitat, la Sasha explica en primera persona com és de tràgica la guerra.

El dia de Sant Jordi va fer 60 anys que van sortir els primers discos dels segell Edigsa. Discos en català en plena dictadura, elaborats amb els millors músics, fotògrafs i dissenyadors gràfics. En aquesta entrevista parlen dos dels tres únics supervivents del grup gestor, Enric Cirici Delgado (Barcelona, 1931) i Josep Maria Macip Gich (Barcelona, 1931). El tercer és Josep Espar Ticó, absent de l’entrevista per raons de salut. El testimoni de Cirici i Macip és excepcional per la riquesa dels seus records, proporcional a la intensitat de la seva vida, i per la lucidesa de les seves reflexions sobre el catalanisme d’arrel catòlica que als anys 60 va escriure pàgines destacades de la lluita contra la dictadura franquista. Van treballar a canvi de res però amb exigència professional i mentalitat guanyadora, superant l’adoctrinament totalitari de la seva infància: "Ens vam reconèixer com a catalans i ens vam sentir responsables de la reconstrucció nacional del nostre poble". El visionat de l’entrevista en vídeo és altament recomanable. 

Quedem al casino de Vic amb Irene Solà Sàez (Malla, 1990) just abans que marxi cap als Estats Units i l’Argentina, on l’esperen els seus lectors, i pocs dies després d’haver tornat de Londres, on ha format part del grup d’escriptors que han representat la literatura catalana a la London Book Fair. Solà està estrenant la trentena i els seus llibres ja estan traduïts a un bon grapat de llengües. Del Canto jo i la muntanya balla, el lector, editor i president Quim Torra n’ha dit que és “esplèndida, inoblidable, una d’aquelles novel·les que queden, com Carmí de Sirga, Pedra de tartera o Te deix, amor, la mar com a penyora". En Solà encara s’hi veu l’estudiant que a la caríssima Islàndia només es podia permetre comprar cors de xai si volia menjar carn, però davant les càmeres parla blindada darrere un somriure franc i blanquíssim i un cervell en alerta per desactivar preguntes compromeses i explicar la història del seu personatge amb les paraules precises. Ni més, ni menys. 

La Natza Farré i Maduell (Barcelona, 1972), ha pres algunes decisions importants els darrers temps: ha deixat La competència, de RAC1, ha entrat a formar part de la nova junta directiva d’Òmnium i acaba de publicar el llibre Tinc algunes certeses i molts dubtes (Ara Llibres), que recull una seixantena d’articles que ha publicat a l’ARA. Entre les certeses, que és feminista perquè no es pot ser una altra cosa, i entre els dubtes, com fer-ho per culminar la independència de Catalunya. La Natza és tal com se la veu en públic, una persona sense gaires pèls a la llengua, que no vol dir que no pugui ser molt afectuosa, com comproven (a vegades amb sorpresa) els que la tracten de més a la vora. I si una fada cuqui i patriarcal li vingués a concedir un desig, no l’engegaria, sinó que probablement li demanaria poder tenir les converses que van quedar pendents amb el seu pare, el doctor Farré, que va morir quan ella tenia 20 anys.

A les portes del 8-M i en un context marcat per la guerra a Ucraïna, la consellera de Feminismes, Tània Verge, respon a les preguntes d'Antoni Bassas.

L’ONU ha informat aquesta setmana que el món pot entrar en una crisi d’incendis forestals el 2050 perquè, com més baixa sigui la humitat, més llargues seran les temporades de focs, com hem vist a Roses fa pocs dies. Si hi ha una especialista mundial en arbres és la doctora en biologia Margaret Meg Lowman (Nova York, EUA, 1953), que ha estat a Barcelona convidada per l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya. Lowman, que es dedica a enfilar-se a la copa dels arbres, s’anomena arbornauta, igual com els anys 50, quan es va inventar l’equip de busseig, van aparèixer els aquanautes, i els anys 60 els astronautes. Lowman desprèn aquella vitalitat jovenívola dels sèniors nord-americans que a la setantena encara continuen a la recerca de finançament per als seus projectes i que no perden l’ocasió de promocionar la seva marca personal. I sempre tenen una floreta a punt: "Em sento molt afortunada de ser a la ciutat de Gaudí, l’expert mundial en arbres de pedra".

Teresa Gimpera Flaquer (Igualada, 1936) ens rep al petit pis de la residència per a gent gran on ara viu, a prop del passeig de la Bonanova, a Barcelona. A les parets hi té penjats quadres i retrats de quan als anys 60 i 70 va enamorar fotògrafs, publicistes, directors de cinema, i milers d’admiradors que hi somiaven. La Gimpera, com s’anomena a ella mateixa, viu les limitacions del present amb la mateixa naturalitat amb què es va trobar fent un prova a Hollywood amb Alfred Hitchcock o prestant el cos nu i la mirada provocativa per a la foto de Miserachs que la va convertir en la icona de Bocaccio. Als 85 anys, Gimpera encarna l’elegància personal amb un somriure amable, sentit de l’humor i molt d’amor per als seus vius i morts, sense sentimentalismes. El gran Toni Vall acaba de publicar la biografia Teresa Gimpera, així és la vida (Grup 62), un llibre que passa xuclant. Just quan acabem l’entrevista, truca en Job: “Què fas, mare?” “Estic a la meva habitació amb quatre homes, imagina’t”.