Londres s’havia llevat amb un cel blau taxatiu i la llum hivernal s’escolava pels altíssims finestrals de l’últim pis del número 79 de l’avinguda dels Kensington Gardens. Un petit batalló del servei rebia un avet de tres metres d’alçada que, com cada Nadal, el cosí Cuthbert els havia enviat —bé, els havia fet enviar— des del seu bosc de Hampshire. Un altre batalló, més petit, preparava “the elevenses”, l’snack de les onze.

Sona el telèfon de casa, el despenjo sense comprovar qui és i, sense gaires preàmbuls, el pare em demana que gravem un vídeo per a l’àvia ara que s’acosten les festes. L’hem de tenir com més aviat millor perquè la meva germana l’editarà: necessita una mica de temps.

G aspar aparca la bicicleta contra un fanal i toca l’ase. S’ha perdut. Sense treure’s la motxilla groga de l’esquena, tan grossa que el fa sentir com un camell, s’acosta cap a la furgoneta que hi ha aturada més enllà, amb els intermitents posats. Es posa la mascareta i dona dos copets al vidre de la finestrella. Assegut al volant hi ha un home que es mira el mòbil. Aixeca el cap i, en veure que ell és repartidor de menjar, obre la porta:

L a mestressa del cafè ha posat, damunt l’esplandit de la finestra que guaita a la plaça, un recipient de terrissa ple de mandarines. Un raig de sol d’un matí de desembre que ja avança cap al migdia hi cau al damunt, i dona a la pell de les fruites una aparença renovada, com si les haguessin acabat de rentar. Al costat de les mandarines hi ha també un ramell de gencianes, dins un gerro transparent. I a través dels vidres de la finestra i del portal, des de l’interior del local, la mestressa i el cambrer que l’ajuda per hores poden veure la clientela que seu a la terrassa. Tres taules ocupades i una de buida: amb les restriccions, i amb l’espai de terrassa de què disposa, a la mestressa no li dona per afegir una cinquena taula. Es tracta d’aprofitar els dies de sol, com avui, per parar la terrassa, ja que el nivell 4 prohibeix les consumicions a l’interior de l’establiment. La veritat és que fa un sol llampant, quasi primaveral, i això alegra la mestressa, tot i que també li fa pensar si 21 graus de temperatura, per Nadal, no deu ser un mal senyal. D’un temps cap aquí abunden els mals senyals, i també les males notícies.

U n cop van haver prohibit la celebració del Nadal tal com, de primer, ens l’havien inculcat, publicitat i fet celebrar per mitjà de coaccions, n’hi va haver més d’un que es va demanar què carai era allò que ara s’entristia de no poder fer. Reunions amb individus amb qui tanmateix no s’avenia? La despesa ignominiosa en regals i quincalla? Els àpats sense mesura? Balls i vici fins a l’endemà? Entre els qui rondaven la ciutat, es percebia una vacil·lació, una inèrcia col·lectiva estroncant-se. Què punyetes era, això del Nadal...