Eivissa es donà a conèixer a Europa gràcies a l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Fou la primera de les Balears que el 1867 visità a 19 anys i la protagonista del primer volum de la seva obra magna Die Balearen, guardonada a l’Exposició Universal de París de 1878. El 1903 ja es constituïa la Societat Arqueològica Ebusitana, que encetà les excavacions en diferents jaciments púnics. Les peces trobades anirien a parar al Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, inaugurat el 1907 per l’estat espanyol.

La vaca, sagrada per a uns i necessària per als altres, és sens dubte l'animal més polaritzador de l'Índia. Per als hindús, que representen el 80% dels més de 1.300 milions d'habitants del país, les vaques són sagrades. Són símbol de riquesa, força, abundància i prosperitat, i per tant sacrificar-les es considera un sacrilegi. Però per als musulmans, els cristians i les castes més baixes de l'Índia, la carn de vaca, més barata que la de pollastre i que el peix, és un aliment bàsic. Per a molts musulmans, a més, el bestiar boví ha representat durant molt de temps el seu suport de vida, ja que han comerciat amb la seva carn, tenint en compte que són propietaris de la majoria d'escorxadors i carnisseries del país.

“Visca els nuvis!”, se sent de sobte, i una pluja de pètals de rosa cau sobre una parella que surt exultant del Registre Civil de Barcelona, situat a la part de la plaça de la Mercè on hi ha ombra en aquestes hores del migdia. Just davant hi ha una font monumental i uns quants arbres amb què cal anar amb compte, perquè els coloms s’hi posen i se't caguen a sobre. Als familiars i amics també se'ls veu pletòrics, i un fotògraf immortalitza l'escena. La resta de la gent que espera davant del Registre Civil ni s'immuta. Només alguns s'hi acosten a mirar per pura xafarderia.

Crec que un periodista ha d'observar, verificar i explicar, participant tan poc com sigui possible. Em sento incòmode davant algunes peces excel·lents del que es va anomenar Nou Periodisme, perquè s'assemblen massa a aquest gènere literari avui molt difós que etiquetem com a autoficció. Per a un reporter, el pronom jo és com una granada amb l'anella fluixa: un perill.

Du l’arc i la fletxa en una mà, mentre amb l’altra clava cops a l’aire per donar força a les seves paraules. La indignació li encén la veu quan parla de Jair Bolsonaro: “Ningú coneix la cultura de valentia del poble xavante, es pensen que ens poden intimidar, però nosaltres morirem aquí!”, crida el cacic Damião, el líder dels indígenes xavante que viuen a Marãiwatsédé, al nord de l’estat brasiler de Mato Grosso, prop de São Félix do Araguaia. La corona de plomes i els traços vermells sobre la cara subratllen també la tradició guerrera dels xavante. Però la lluita d’aquest poble indígena per la seva terra nota avui un buit desolador. És l’absència que ha deixat un dels seus guerrers més il·lustres: el bisbe Pere Casaldàliga. “Ara estem sols. Ja no ens queda ningú igual, no hi ha ningú que tingui el coratge que ell tenia per enfrontar-se fins i tot a les amenaces de mort. Ell va lluitar molt pel nostre poble”, lamenta el cacic, que durant anys va tenir un fidel aliat en Dom Pedro, com el coneix tothom a la regió. Fa només un any que Casaldàliga va morir, però la seva última batalla, la que va lliurar al costat del Damião fins a aconseguir que el poble xavante pogués tornar a la seva terra de Marãiwatsédé, aviat podria tornar-se a perdre.

L’ any 2015 Vanessa van Ewijk, una fustera dels Països Baixos, va decidir que volia tenir un fill. Tenia 34 anys i era soltera, així que, com moltes dones, va buscar un donant d’esperma. Va considerar la possibilitat de concebre a través d’una clínica de fertilitat, però el cost era excessiu per a ella. En canvi, va trobar un candidat ideal a través d’una web anomenada Desire for a Child [Desig per una criatura], un dels creixents mercats d’esperma en línia que posen en contacte de manera directa els candidats a donants amb les possibles receptores. A la Vanessa li va cridar l’atenció un perfil en particular, el de Jonathan Jacob Meijer, un músic holandès d’uns 30 anys. Meijer era guapo, tenia els ulls blaus i una cabellera rossa arrissada. Li va agradar la seva autenticitat. “Vaig parlar amb ell per telèfon i em va semblar amable i educat -comenta-. Li agradava la música i parlava de les seves idees sobre la vida. No era dominant en cap sentit. Semblava un noi normal”.

H i ha llibres que es degusten com una bona paella, que necessiten un procés de masticació per captar-ne tots els matisos i sabors, i n’hi ha d’altres que entren com una glopada d’orxata fresca en ple estiu i, sense cap esforç, tenen la capacitat de transportar-te a un espai i un temps fins a quedar-te impregnat de la seva essència. El llibre València. Els habitants del riu (Institució Alfons el Magnànim, 2020), de l’escriptor Joan Garí i el fotògraf Joan Antoni Vicent, pertany a aquesta segona categoria. És cert que els llibres fotogràfics juguen amb avantatge, ja que fan més fàcil l’evocació, però en aquest cas el mèrit de l’experiment és la combinació perfecta de textos i imatges que, amb la crossa dels mapes de situació, ajuden el lector en el seu itinerari fluvial i etnològic.

William Kentridge (Johannesburg, 1955) és un artista total que treballa simultàniament en el camp de les arts plàstiques, l’animació, l’escultura, la performance i l’òpera. Però, sobretot, és un creador que extreu poesia de les ferides que l’apartheid va deixar al seu país i de les que encara provoquen el colonialisme i les desigualtats arreu del món. Ha viscut sempre al mateix barri de Johannesburg i es divideix entre dos estudis, un al jardí de casa seva, on dibuixa, i un altre més gran, on pot rodar les seves pel·lícules d’animació. William Kentridge és considerat un dels degans de l’art contemporani a escala mundial i tornarà a exposar a Barcelona a partir de divendres que ve al CCCB. Es troba en un moment especial de la seva trajectòria, després que dos museus sud-africans repassessin amb dues grans exposicions els diversos aspectes de la seva producció. L’obra de Kentridge s’ha pogut veure en diferents edicions de la Documenta de Kassel, l’esdeveniment més important de l’art contemporani, i en centres de tot el món. Tot i així, va ser un artista tardà, que no s’acabava de decidir entre el teatre i les arts plàstiques. Ara ho fa tot, i les seves animacions són inconfusibles perquè parteixen d’uns dibuixos que esborra i modifica una vegada i una altra. “Una idea o una instal·lació pot donar lloc a moltes altres idees possibles”, afirma l’artista, que actualment treballa en una peça sonora els sons de la qual han d’omplir les habitacions d’una vella casa a Palerm (Sicília). Parlem amb ell de manera telemàtica poc abans de la inauguració de la mostra de Barcelona.

P otser avui, quan ja és habitual trobar a les taules de novetats còmics creats per dones, hi haurà qui no recordarà una època en què els còmics eren cosa d’homes. La recent publicació a l’editorial Cornélius de La main verte et autres récits i Morte Saison, de Nicole Claveloux i Édith Zha, sembla que intenti recuperar la memòria d’aquest passat i retre un homenatge a les pioneres del còmic creat per dones. En aquesta mateixa línia podem incloure la iniciativa del Festival Internacional del Còmic d’Angulema, que va organitzar una exposició retrospectiva de l’obra de Claveloux. Ha arribat el moment de mirar pel retrovisor i treure de l’oblit autores i projectes com Ah!nana, que ens retornen a un temps en què emergien les primeres veus femenines que provaven de trobar el seu lloc en l’incipient còmic adult.

“O fereixo preus molt més barats que els de la ciutat perquè les dones i homes natius que viuen aquí es puguin permetre un tall de cabells, un afaitat o un tractament de pell”. La seva àvia va triar per a ella el nom Catches The Enemy (La que Atrapa l’Enemic), tot i que van haver de posar-li Lora per poder registrar el seu naixement al cens. És membre de la tribu oglala lakota (sioux) i acaba d’obrir un saló de bellesa a casa del seu pare, a la reserva Pine Ridge (Dakota del Sud), on resideix al costat dels seus tres fills i quatre germans. “La gent sobreviu amb les assignacions federals, la desocupació és generalitzada i pràcticament a totes les famílies hi ha problemes d’addiccions. Crec que és important crear un espai on la nostra gent pugui ocupar-se del seu aspecte físic, perquè a totes ens agrada veure’ns bé, estic convençuda que pot millorar el seu estat d’ànim i elevar la seva autoestima”. La Lora Catches The Enemy sap de què parla; va viure una infància traumàtica marcada per la violència domèstica i la desatenció per part d’una mare alcoholitzada i un pare absent. “Ens van causar dolor, però no els culpo. Amb els anys he sabut el que van patir, i he comprès que, en realitat, van ser víctimes”. Víctimes, explica la Catches The Enemy, de la política educacional implementada pel govern federal dels EUA a la segona meitat de segle XIX i que obeïa a l’aculturació i reeducació com a eines colonitzadores. Múltiples generacions de nenes i nens natius van ser sotmesos a processos de buidatge identitari i posterior euroamericanització.

D ues realitzacions recents de l’arquitecte Steven Holl -una a Nova York, l’altra a Washington- ressusciten l’interès per l’obra i la personalitat d’aquest gran creador nord-americà, insuficientment conegut tot i els seus èxits transcendents. Al marge de les modes i dels principals corrents que han modelat l’arquitectura dels últims cinc decennis, Holl, nascut el 1947, ha definit les seves pròpies teories en diverses publicacions i les ha posat en pràctica en un conjunt d’obres molt singulars.

A la sèrie Star Trek, els habitants del planeta Vulcà es distingeixen dels humans per les celles i, sobretot, per les orelles acabades en punxa, mentre que els klingon, originaris del planeta Qo’noS, es caracteritzen per una sèrie de protuberàncies al front. A Solaris, la novel·la de Stanislaw Lem adaptada tres cops al cinema, hi ha un planeta cobert per un oceà conscient que representa una forma de vida amb una capacitat psíquica superior a la dels humans. La caracterització humanoide dels habitants d’altres planetes a Star Trek obeïa a les limitacions tècniques que forcen la televisió a materialitzar visualment els personatges, alhora que responia a la necessitat que els humans poguessin interactuar de tu a tu amb aquests éssers per generar les situacions dramàtiques que s’esperen a la televisió. “Si la interacció televisiva ha de ser diferent de la batalla, l’aparença dels extraterrestres ha de ser semblant perquè l’espectador s’hi pugui veure reflectit”, diu Eloi Puig, president de la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia. La superconsciència líquida de Solaris, en canvi, és una mostra que la literatura està limitada per poc més que la imaginació i la tècnica de qui escriu.

La pregunta, com totes les grans preguntes que es poden fer, és senzilla: estem sols a l’Univers? Donar-hi resposta, però, ja és una altra cosa. Des de fa dècades científics de tot el món treballen en aquesta gran pregunta i, gràcies a l’acceleració tecnològica que ha experimentat l’astronomia en els últims anys, han avançat des del que inicialment eren respostes de caire especulatiu fins a la capacitat actual de detectar emplaçaments potencialment habitables fora de la Terra.

Q uan el 10 de febrer Bong Joon-ho i la resta de l’equip de Paràsits pujaven a l’escenari del Dolby Theatre de Los Angeles per recollir l’Oscar a millor pel·lícula de l’any, Corea del Sud entrava -per associació- als llibres de la història del cinema. El film coreà és la primera pel·lícula estrangera a guanyar la màxima distinció de l’Acadèmia de Hollywood. Lluny de ser un bolet aïllat, Paràsits és el punt àlgid d’una onada coreana que ja fa una dècada que inunda pantalles i reclama el seu espai en el panorama cultural mundial, tradicionalment dominat pel món anglosaxó.

Passadissos i sales d'espera buits. Sobta veure l'Hospital de Sant Pau de Barcelona pràcticament desert. "Bon dia, ¿porteu mascaretes?" Aquesta és una de les primeres preguntes que ens fan en arribar. Com que sí que en portem, utilitzarem aquestes. A la sortida les llençaran i ens en donaran dues de noves. Travessem passadissos i portes. I a mesura que ens acostem a la unitat de cures intensives (UCI) augmenten el personal, les bates, els informes i l'activitat. Ja fa més d'un mes que la vida, al Sant Pau, transcorre –i es defensa– dins de les UCI. Divendres passat un equip de l'ARA va poder veure com aquests professionals treballen a primera línia en plena pandèmia.

F ins al divendres 13 de març del 2020, a casa hi passàvem poc temps. La gran majoria de les persones anàvem per la vida fatigades, preses del frenesí d’aquesta societat de consum i productivitat. A l’arribar a casa cap al tard -tardíssim-, dutxa, sopar i llit. La resta, un decorat. Però la roda ha frenat en sec per la crisi que ha desfermat el coronavirus i ara hem d’estar-nos a casa durant un bon grapat de setmanes. Però com és casa nostra?

E n els últims mesos el president Quim Torra acapara totes les mirades. Primer, per la seva inhabilitació. Ara, per la propera convocatòria d’eleccions. Els que tampoc li treuen l’ull de sobre són Jordi Bedmar i Rubén Moreno. Ells són els dos fotògrafs presidencials i fa més de vint anys que estan al costat de tots els caps de govern de la Generalitat. Des de la restauració de la democràcia -amb l’única excepció de Josep Tarradellas- han seguit tots els presidents. De Jordi Pujol a Quim Torra passant per Maragall, Montilla, Mas i Puigdemont.

I matge en blanc i negre: una noia, amb paper i llapis, esbossa l’entorn de la Rambla. No va d’urban sketchers perquè som al 1963 i la pel·lícula es diu No-Do. La notícia: segona edició del Salón Femenino de Arte Actual (SFAA) de Barcelona. Claude Collet, una de les artistes que hi participen, “ hace compatible su vida de casada con su afición a la pintura ” mentre que la pintora i gravadora Concepción (Conxa) Ibáñez “ alterna las labores modisteriles con el arte de pintar ”. En poc més d’un minut, el noticiari del règim sintetitza la situació de les dones a l’Espanya franquista. Que l’art no era una professió ho sabien les artistes que, en resposta a la convocatòria de Glòria Morera, M. Assumpció Raventós i Mercedes de Prat, van concórrer al Saló. Conxa Ibáñez va exercir de secretària en diverses edicions del certamen. L’artista de Canet de Mar ara té 94 anys i, des del seu retir d’Horta, recorda: “Molta gent s’hi va posar en contra perquè trobaven que era perdre el temps, però la crítica ens tractava bé”.