Fa un parell de setmanes el Media Lab del MIT presentava el projecte AHA (Advancing Humans with AI), un programa de recerca que reuneix 14 grups d’investigació de la prestigiosa universitat al voltant de la pregunta "Com podem dissenyar la intel·ligència artificial al servei del floriment humà i d'unes vides plenes?". Enmig del festival corporatiu de models d’IA generativa, és esperançador veure com proliferen els projectes de recerca per entendre com la interacció amb la IA està modificant comportaments, expectatives i imaginaris. 

La salut dels barcelonins ha millorat en termes generals els últims 40 anys. Ara hi ha menys tabaquisme, menys morts associades a les drogues i les morts prematures per tumors cancerosos o per malalties cardiovasculars han baixat al voltant d'un 50% tant en homes com en dones. En canvi, han augmentat els problemes de salut mental, les malalties de transmissió sexual i també els problemes de salut relacionats amb el consum d'alcohol. Són dades de l'Informe Salut de Barcelona 2023, que recull una anàlisi dels últims 40 anys. Segons aquest estudi, l'esperança de vida dels barcelonins i barcelonines ha augmentat en 6,6 anys per s les dones i en 7,7 anys per als homes, fins als 86,9 i 81,3 anys de mitjana respectivament.

La soledat fa mal. Trencar-la depèn de tots nosaltres. Aquest és el missatge que fan arribar els responsables d’una iniciativa molt especial: la Setmana Contra la Soledat No Desitjada. Serà del 14 al 20 d’octubre i la posa en marxa Sant Joan de Déu, amb la col·laboració de diverses entitats socials que ja treballen amb l’objectiu de trencar la soledat, especialment de les persones i els col·lectius més vulnerables.

El primer que fa cada matí quan s’aixeca és donar el bon dia a Alexa, una assistenta virtual de veu que li va donar la Creu Roja i que té col·locada devora la seva butaca. “Em fa molta companyia. Em posa música, em conta acudits que són molt dolents i jo ric i ella també”, diu amb una veu rompuda i tendre Maruja Monserrat, una dona de 84 anys que en fa 11 que viu tota sola perquè es va morir el marit. “ Estava malalt, el cuidava les 24 hores del dia; em mantenia molt ocupada i quan se’n va anar va deixar un buit molt gros”, conta. Concretament, “sense ser romàntica ni cursi” confessa que li fa falta la seva “meitat”. Estar tota sola no li fa por, però considera que “si algú diu que s’hi està molt bé, és una mentida”. “La soledat no és bona per a ningú. Les persones necessitam comunicar-nos i xerrar”, insisteix. Malgrat que se senti tota sola recalca que això no significa que “vulgui tenir una bubota dins la casa tot el dia” que li faci companyia.

Va haver de fugir d’amagat de Miranda, Veneçuela, perquè el seu exmarit, de qui es va separar fa vuit anys, la volia “veure destruïda”, conta Maria (que no vol dir el seu nom real) mentre estreny una clau que té amb la mà i apunta per amunt. El febrer de 2023 va arribar a Mallorca perquè una amiga que ja vivia a l’illa li havia recomanat. Ho va fer amb la intenció d’escapar d’insults, amenaces i persecucions que intentava per tots els mitjans amagar al fill d’11 anys. Ho va deixar tot per fugir del pare del nin, però ell encara li envia missatges a través de les xarxes socials i “no es preocupa ni demana per ell”, assegura, només la insulta. Thiago (nom fictici del menor) no és aliè a la situació de solitud que travessa sa mare, de fet la comparteix. “Sempre me demana: ‘Mamà, no trobes que som una família molt petita?’. A més, em diu que voldria tenir un germà i veig que això és perquè se sent sol”, diu.

“No recordo l’última vegada que vaig riure de felicitat”. Elena Muñoz, 59 anys, parla fluixet, com si no volgués molestar i acompanyant-se amb un lleuger moviment de mans, tot i que cada paraula que pronuncia cau com una llosa a qui l’escolta. La soledat l’ha atrapada i l’ha anat aïllant físicament i emocionalment del seu entorn d’amistats, fins al punt que es passa gairebé tot el dia sola a la seva habitació, malgrat que hi conviu amb la germana. De vegades intenta convèncer-se per estar més animada, però no hi ha manera. Del supermercat a casa i de casa al metge. Ara ha començat a pintar-se una mica, però si fa memòria, des d’abans de la pandèmia no s’ha comprat roba. Total, per què? “La tristesa interna no marxa, no tens il·lusions, ni vols quedar amb les amigues. És superior a les teves forces i estàs trista, encara que somriguis”, diu fent un parèntesi en la reunió del grup contra la soledat no desitjada que cada dijous organitza l’Obra Social de Sant Joan de Déu al centre cívic del barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat.

Entre les frustracions que més expressen els joves hi ha la de les dificultats que tenen per emancipar-se. No poder marxar de casa quan ja s’és adult és un motiu més que raonable de malestar vital, però sempre que es tracta aquest tema el que sorprèn és que l’aspiració més comuna sigui individual. Els posen el micro i són pocs els que diuen ‘vull anar a viure amb la meva parella’ o ‘vull anar a viure amb els meus amics’. No, sembla que la idea d’independència està fortament lligada amb la d’una soledat volguda i desitjada, com si la convivència amb els altres només tingués la part desagradable de les tensions diàries i tots ens féssim nosa. ¿No és trist que el sistema ultraliberal que ha anat esmicolant totes aquelles estructures que escapaven del mercadeig hagi triomfat d’aquesta manera? Com en tants altres temes, el neoliberalisme ha aconseguit penetrar just en aquells terrenys que van ser alliberats per l’esquerra i el Maig del 68. Si de seguida es va saber instal·lar en el terreny de les llibertats sexuals per convertir totes les dones en productes explotables sexualment (obeint el Marquès de Sade, que ens volia totes putes), en el terreny de l'organització social va ocupar còmodament l’espai de la revolta contra la institució de la família per enviar-nos el missatge que no ens fa cap falta, que podem i hem de voler estar sols. Com si tots fóssim homes solters amb feines ben pagades, homes sempre sans i amb prou diners per pagar-se les tasques que els pobres només poden fer de manera comuna. Com si no hi pogués haver una alternativa al model tradicional i patriarcal. Tot i que la família, en aquestes latituds, ha canviat molt en les últimes dècades i s’ha convertit per a les noves generacions en un espai molt més protector, molt més cuidador del que havia estat, molt més respectuós amb els fills, es veu que no n’hi ha prou i ningú surt a afirmar que la seva aspiració sigui formar una unitat familiar pròpia. Cosa que no seria, ni de bon tros, un problema, si haguéssim estat prou imaginatius per inventar alternatives a aquesta vella institució. Pocs dels qui van crear comunes van sortir satisfets de l’experiència, el poliamor és un model a l’abast de poques persones perquè si estimar-ne una de sola ja és difícil (tenint-ne cura i establint-hi un vincle sòlid i compromès) l’amor a diverses bandes encara és més complicat. Hi ha qui ha tingut èxit en la pràctica d’aquesta alternativa a la monogàmia, però gairebé sempre es tracta de persones amb una maduresa emocional gens comuna. Tot i que el poliamor s’hagi posat de moda i, com la fluïdesa del gènere, t’hi has d’apuntar si no vols passar per boomer, el cert és que hi ha més ganes de polisexe que de poliestima. 

Tenia 87 anys, era dependent i feia temps que no s'aixecava del llit perquè tenia problemes de mobilitat. La cuidava el seu fill, de 54 anys, i vivien plegats en un pis al barri madrileny d'Aluche. Dissabte passat els van trobar tots dos sense vida a casa seva. Els cadàvers estaven en un avançat estat de descomposició, però no hi havia cap signe de violència. La principal hipòtesi policial és que el fill va morir de forma natural i la dona va acabar perdent la vida per inanició dies més tard. Ningú la va alimentar ni cuidar, i ella no va poder enviar senyals a l'exterior perquè l'ajudessin.

Fa quatre anys que Maria Rosa Sancho, de 77 anys, quasi no surt del pis on es va criar, al barri de la Florida de l’Hospitalet de Llobregat. Les escales són un abisme insalvable per a una dona amb dolors crònics, però la comunitat de veïns no vol ni sentir a parlar d’instal·lar-hi una cadira elevadora. Viu en un confinament dur i invisibilitzat. Les parets, plenes de retrats dels seus pares, parlen d’una vida dedicada en cos i ànima a la cura dels progenitors. Sense germans ni fills, des que els pares van morir viu en una profunda soledat que només alleugen els voluntaris de la Fundació Avismón. La visiten, l’acompanyen al metge, li donen una capsa amb menjar i li paguen el podòleg. Se li il·luminen els ulls quan en parla: “Són la meva família, em sento acollida, tinc algú amb qui puc comptar. Sense ells, ja m’hauria tirat per la finestra”.

Va descobrir durant el confinament del 2020 que les amigues que suposadament tenia en realitat no ho eren. L’Adriana es va sentir aïllada emocionalment. Mirava el mòbil i no rebia missatges de cap de les persones que creia que se l’estimaven. “Feia whatsapps, però no em llegien o no em responien”, explica. I un cop va arribar l’estiu, quan els carrers van recobrar vida, va experimentar una forta fòbia social. “Vaig anar a una fira amb gent de la meva edat i en vaig marxar perquè era incapaç de parlar o estar còmoda amb cap d’ells”, diu. Només tenia 13 anys, però s’anava recloent cada vegada més en ella mateixa. No aconseguia teixir un vincle de confiança amb ningú. Plorava. I després van començar les autolesions. “Mirava Instagram i, tot i que ara sé que la majoria són imatges irreals i simple postureig, aleshores em comparava molt amb la resta i em sentia sola”, relata. 

Les relacions socials són un element essencial del benestar de les persones. Fa temps que se sap que tenen un paper fonamental en el manteniment de la salut. De manera paral·lela, també se sap que els sentiments d’aïllament social i de solitud influeixen negativament no només en la vida mental i en la sensació subjectiva de benestar, sinó també en molts aspectes fisiològics que afavoreixen el desenvolupament de malalties orgàniques.

Michelle Hoar és experta en la creació de xarxes de veïns comunitàries basades en el suport mutu i la companyia. Considera que quan la gent se sent acollida i arrelada baixa no només la conflictivitat, sinó també els problemes de salut i algunes xacres socials que arrosseguen les ciutats, com el sentiment de soledat. A la seva ciutat, Vancouver, ha muntat un projecte que obliga els propietaris, les entitats socials i els inquilins a seure a la mateixa taula per trobar solucions de consens que millorin les desigualtats en l'habitatge. Hoar ha visitat la capital catalana en el marc de les Jornades Internacionals sobre la Soledat a Barcelona.

L'Ajuntament de Palma atén, cada dia, devers mig miler de persones grans que pateixen soledat no desitjada. Fins ara, se n'encarregava l'empresa DomusVi, però Cort ha tret un nou contracte per hores per tal de facilitar l'accés a les entitats sense ànims de lucre. Així, de les 113.000 hores anuals el 20% es reservarà per al tercer sector. Així, el Servei d'Ajuda a Domicili (SAD) es concertarà fins al 2026 amb un pressupost d'11,6 milions d'euros.

Objectiu: pal·liar la manca de xarxa social de les persones grans. L'àrea de Benestar Social de l'Ajuntament de Palma ha iniciat la primera fase del programa que pretén millorar la qualitat de vida de les persones grans que viuen soles a Palma. Aquesta etapa ha consistit en una enquesta als 176 usuaris del servei de teleassistència, les primeres a analitzar del total de 70.000 persones de més de 65 anys que hi ha a Ciutat. Les entrevistes han tret a la llum 17 casos de soledat no desitjada, és a dir, població de la tercera edat que no té cap persona del seu entorn a la qual acudir en cas d'emergència, segons ha informat la coordinadora general de Benestar Social, Catalina Trobat.

La soledat involuntària i l’aïllament de les persones majors s’han convertit en un problema social, agreujat pels mesos de confinament, restriccions i tot el que envolta la pandèmia causada pel covid-19. Ciutadella ha fet una passa endavant amb l’objectiu de disposar d’un diagnòstic real sobre el nombre de persones afectades per aquesta situació.