El cronista reial Jaime Peñafiel va publicar el llibre Letizia y yo el 21 de novembre, on s’explicaven diverses informacions molt compromeses de la reina Letícia. En les últimes hores, però, la crisi ha agafat un nou nivell de tensió: l’excunyat de Letícia Jaime del Burgo –va estar casat amb Telma Ortiz, germana de la reina– ha assegurat a la xarxa social X –antic Twitter– que va mantenir una relació amorosa amb la reina entre 2010 i 2011 –Felip VI i Letícia estan casats des del maig de 2004–. De fet, en el llibre de Peñafiel ja es diu que Del Burgo i l’experiodista havien mantingut una relació abans que ella estigués amb Felip VI.

Un dels detectius més famosos de Ginebra ha sigut hackejat. Mario Brero, de 74 anys, dirigeix l'agència Alp Services i ha sigut traït per un empleat, segons la web Heidi News. Una de les múltiples informacions capturades està relacionada amb Corinna Zu Sayn-Wittgenstein, examant de Joan Carles I, i el procediment a Suïssa sobre els 100 milions de dòlars (64,8 milions d'euros) que el ministeri de Finances saudita va transferir al compte del rei emèrit de la fundació Lucum. Els diners van ser després "donats" per Joan Carles I a Corinna el juny del 2012.

Un any més, la tradicional ofrena floral a la tomba de Francesc Macià ha servit perquè l'independentisme respongui al discurs de Nadal del rei. Aquest any les paraules de Felip VI eren especialment esperades per si feia referència als escàndols del seu pare, però el monarca va optar per passar-hi de puntetes amb només una velada referència als principis ètics i morals. Un silenci que aquest divendres han criticat tots els partits que s'han acostat al cementiri de Montjuïc, així com l'expresident Quim Torra, el vicepresident, Pere Aragonès, i el president del Parlament, Roger Torrent. Tots ells han carregat contra el discurs "buit" de Felip VI, i han contraposat la seva figura a la de Macià. La coincidència que l'homenatge a l'expresident arribi el dia després del discurs del rei, ha dit Torra, fa evident que la "disjuntiva" avui a Catalunya és "entre monarquia espanyola o república catalana".

La Moncloa voldria que no fos així, però s’ha hagut d’acabar convertint en portaveu de la Casa del Rei en plena crisi per la regularització d’una minsa part dels fons de Joan Carles I a l’estranger. Felip VI fa setmanes que guarda silenci sobre el tema mentre cada cop es generen més expectatives al voltant del seu discurs de la nit de Nadal. Un silenci que comença a donar peu a moltes interpretacions. El president espanyol, Pedro Sánchez, va defensar aquest divendres que més important que donar explicacions per la via de les “paraules” és fer-ho a través dels “fets”. “Felip VI està traslladant una imatge de transparència i d’exemplaritat, d’actualització de la Corona a la societat del segle XXI”, va assenyalar des de Brussel·les després de la reunió del Consell Europeu.

Unides Podem ha registrat una proposició no de llei (PNL) al Congrés en què reclama que el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) torni a preguntar de forma específica en les seves enquestes sobre la valoració de la monarquia i "dels diferents membres de la família reial". La iniciativa de la formació lila aprofundeix en la principal esquerda del govern de coalició: la gestió de la crisi reial. Així, mentre que el PSOE continua decidit a apuntalar la monarquia després de la fugida del rei emèrit, el seu soci a l'executiu espanyol segueix pressionant per obrir el debat sobre el model d'estat aprofitant els negocis presumptament corruptes de Joan Carles I.

Joan Carles de Borbó té uns quants fronts judicials oberts en els quals s’haurà de dilucidar quines són les seves responsabilitats jurídiques pels escandalosos fets que se li atribueixen. Ja he escrit sobre aquest tema anteriorment a l’ARA, però avui vull plantejar una qüestió diferent: quin sentit té seguir mantenint la monarquia a l’Espanya del 2020? Al meu entendre, cap ni un. En canvi, tenim diverses raons per oposar-nos-hi, de les quals em centraré en la principal, els problemes de legitimitat democràtica, i defensaré la convocatòria d’un referèndum consultiu.

Tot i l'arxivament per part de la Fiscalia de la investigació contra ells per injúries a la Corona, aquest diumenge el coordinador nacional d'ERC i vicepresident del Govern, Pere Aragonès, la líder d'Endavant Andalusia, Teresa Rodríguez, i la portaveu del BNG, Ana Pontón, han redoblat la seva aposta per eliminar aquest delicte del Codi Penal. En un acte telemàtic organitzat pels republicans en què també ha participat Neus Truyol de MÉS, tots tres han carregat contra l'existència d'aquest delicte que va "en contra de la llibertat d'expressió".

Actors polítics i creadors d’opinió insisteixen en la conveniència o necessitat de celebrar un referèndum sobre la monarquia. Tanmateix, segons el Tribunal Constitucional (TC), les decisions constitucionals essencials només es poden sotmetre a votació ciutadana seguint el procediment de reforma constitucional que pertoqui. Pel tema de la monarquia, aquest procediment hauria de ser el de l’article 168 de la Constitució, el qual requereix: 1) dos terços del Congrés i del Senat, 2) dissolució de les Corts i eleccions generals, 3) dos terços de cada cambra novament elegida i, com a darrer pas, 4) referèndum de ratificació. Aquest procediment comporta tal rigidesa que no s’ha produït mai cap reforma constitucional per aquesta via.

Eren passades les deu de la nit d'un divendres d'agost quan el ple sobre la crisi de la monarquia, convocat de manera exprés pel president Quim Torra, va passar de proclamar el rebuig a la Corona a obrir un nou pols entre JxCat i ERC. La unitat independentista es va esberlar en els darrers minuts del debat davant la negativa dels lletrats a publicar les resolucions més conflictives, temorosos d'una impugnació del Tribunal Constitucional (TC). Aquest dilluns, l'anunci s'ha confirmat formalment al Butlletí Oficial del Parlament (BOPC) -que no reprodueix part dels textos votats pels diputats- i ha reobert automàticament el conflicte entre els socis de Govern, amb JxCat i Torra al capdavant responsabilitzant el president del Parlament, Roger Torrent, de la retallada de les resolucions i exigint-li el cessament immediat del secretari general de la cambra, Xavier Muro.

El capítol II del Codi Penal aprovat el 1995, sota l'últim govern de Felipe González, inclou els delictes contra la Corona. I, en concret, l'article 491.1 castiga el delicte d'injúries o calúmnies contra la família reial amb penes de multa de quatre a vint mesos. Aquest delicte, fortament qüestionat per juristes de caràcter progressista i que la justícia europea ja ha qüestionat en alguna sentència, és el que està investigant ara la Fiscalia de l'Audiència Nacional en la persona del vicepresident del Govern, Pere Aragonès; la líder del BNG, Ana Pontón, i la d'Endavant Andalusia, Teresa Rodríguez.

El meu pare, que havia patit un penós i cruel exili, sempre va mantenir conversa amb els exiliats vius que no tornaren després de la diàspora del 1939 i de les indescriptibles tragèdies viscudes pels vençuts. Eren unes converses estranyes i extenses amb els que aconseguiren refer la seva vida en altres estats d’Europa i als anys setanta vivien dignament en països on funcionaven sistemes democràtics. Una part d’aquest exili exterior era poc comprensiu amb les dificultats de la lluita antifranquista, que alguns consideraven poc contundent.

Un abans i un després. El comunicat del 8 de juny de la Fiscalia General de l’Estat (FGE) en què s’informava que Dolores Delgado havia encarregat al fiscal en cap d’una de les dues sales del Tribunal Suprem, Juan Ignacio Campos, les diligències d’investigació sobre Joan CarlesI per presumptes comissions pagades en l’adjudicació de l’AVE a la Meca el 2011, va ser una bomba per a la sala segona de l’alt tribunal i, sobretot, per al seu president, Manuel Marchena. El motiu: el control sobre el que pot ser un dels procediments més importants de la història de la investigació i l’eventual enjudiciament d’aforats en aquest tribunal, el del rei emèrit, quedava fora del seu control i col·locava en l’epicentre la Fiscalia del Tribunal Suprem. Després del protagonisme desenvolupat en la causa del Procés, la sala segona esdevenia una convidada de pedra en l’afer de Joan Carles I, a l’espera de pronunciar-se sobre el que decidissin Campos i el seu equip de fiscals.

Els antecedents no eren gaire engrescadors. Durant els sis anys llargs (1969-1975) que havia exercit com a successor designat de Franco i futura encarnació d’aquella Monarquía del 18 de julio en què la dictadura pretenia perpetuar-se, Joan Carles de Borbó havia repetit, en les seves visites oficials a Catalunya, els tòpics més rancis i banals de la retòrica territorial franquista: “ Esta hermosa Cataluña, tan entrañable por tantos conceptos, y que ha sido siempre uno de los puntales de nuestra economía, seguirá siendo en el futuro un modelo de organización, de actividad y de progreso. [...] Quisiera decir a toda Cataluña cuánto me satisface estar en ella, cuánto la considero y cuánto se la considera en el resto de España. [...] El príncipe de España dedicará todo el esfuerzo posible para que Cataluña sea más próspera y sus habitantes vivan mejor cada día, laborando por la grandeza de España ”. No cal dir que, l’hivern de 1975-76, les expectatives que el flamant rei creava en la societat catalana políticament activa -la que se sentia representada per l’Assemblea de Catalunya, la que es mobilitzava per l’amnistia- eren entre mínimes i nul·les.

Fa l’efecte que a la Casa del Rei sempre van tard. Si el 2012 van trigar molt a reaccionar davant l’escàndol de la fotografia de Bostwana i el regnat de Joan Carles I es va allargar de manera agònica durant dos anys més, ara sembla que tampoc han calibrat l’impacte que tindria la carta en què el rei emèrit informava el seu fill que abandonava Espanya “per facilitar l’exercici de les teves funcions”. El ressò internacional de la notícia, sumat al vodevil sobre el parador de Joan Carles I (un gran generador de mems de tota classe) i les possibles responsabilitats d’un govern democràticament elegit en l’operació, ha provocat una tempesta perfecta que, tot i estar planificada per aprofitar el descans estival, ha obert esquerdes en l’edifici construït el 1978 sobre la clau de volta de la monarquia parlamentària.

Una època s’acaba amb la caiguda en desgràcia del rei de la Transició. L’autoengany que marca la política a Espanya -i sovint a Catalunya- podrà servir per retardar-ne les conseqüències polítiques, però no per evitar-les. Estem en ple canvi de rasant i encara no sabem què trobarem a l’altra banda, però la crisi és de les que marquen època i obligarà, especialment el PSOE, a forçar les costures del que és acceptable per al seu electorat amb la fugida de l’emèrit a Abu Dhabi.

“La síndrome de Scarlett O’Hara”. Així defineix el periodista José García Abad l’afició del rei Joan Carles per fer diners. La seva tesi és que de jove no anava sobrat de diners i, com la famosa protagonista d’ Allò que el vent s’endugué, el monarca es va jurar que mai més li faltaria de res. “Joan Carles, que havia passat penúries a l’exili d’Estoril i encara més quan va venir a Espanya després de l’acord de Franco amb Joan de Borbó, va voler fer-se un capital”, diu aquest periodista. García Abad destaca la bona relació del llavors rei amb els empresaris, especialment amb els editors, que van contribuir a la falta de transparència que va facilitar els tripijocs econòmics.