La intel·ligència artificial està generant unes expectatives extraordinàries, en particular en aquells àmbits on fa anys que estem encallats com a societat. Un d’aquests àmbits és la franca obsolescència de l’administració: la IA tallarà el nus gordià de la ineficàcia i la ineficiència i, per fi, s’acabarà l’embolic de la burocràcia i el picar de cap contra la paret dels tràmits administratius. Les esperances no són sense fonament. A una velocitat inèdita per a l’administració, ja estem veient proves de concepte i proves pilot molt més que prometedores i amb impactes reals tant en satisfacció com en el temps necessari per assolir aquesta satisfacció. Sense pretendre tirar aigua al vi, la pregunta que cal fer-se és si aquestes millores són pal·liatives –i benvingudes siguin– o són realment transformadores –i en conseqüència tindran un efecte multiplicador a en tota l’administració i la societat.

A l’edició de l’ARA del passat 11 de maig es va publicar un article del rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, Javier Lafuente, amb el títol “Un salt endavant per al sector públic català”. Comparteixo plenament amb el Sr. Lafuente el desig de reformar l’administració per fer-la més útil als ciutadans. Tinc, no obstant, discrepàncies quant a la forma que planteja. El Sr. Lafuente afirma que la transformació del sector públic “ha de pivotar sobre tres pilars fonamentals: la digitalització, la tecnificació del personal i el reconeixement dels qui s’hi dediquen”. M’arrenglero amb la tesi de l’economista Daron Acemoglu, quan afirma que la prosperitat dels països radica en tenir bones institucions. Sense bones institucions, i l’administració pública n'és una de fonamental, serviran de ben poc un millor finançament per a Catalunya o el traspàs de Rodalies. En conseqüència, ens juguem molt en l’operació de la reforma i, per tant, hem d’encertar en el que cal fer.

En temps de desconfiança envers les institucions, parlar de participació ciutadana pot semblar una aposta arriscada. Però precisament per això cal més que mai disposar d’eines que enforteixin la democràcia i acostin la ciutadania a la presa de decisions. Catalunya, en aquest sentit, té una assignatura pendent: aprovar la seva llei de participació ciutadana. (En l’àmbit de la participació electoral també en té una altra: aprovar una llei electoral pròpia.)

En futbol, quan l’actuació arbitral ha estat encertada se sol dir que “ha passat desapercebuda”. L’aspiració de les administracions públiques hauria de ser aquesta: que no es noti la seva presència però que la seva acció desenvolupi adequadament les polítiques públiques i permeti que la vida dels ciutadans transcorri sense entrebancs ni injustícies. Tan senzill i tan complex alhora.

L’atac brutal que té en marxa la nova administració Trump i els seus aliats de la tecnooligarquia contra tot el que sona a públic és tan exagerat que ens pot semblar simplement estrambòtic, i com a tal passar a formar part del que anem comentant amb els companys de feina i els amics i amigues quan tenim una estona. Però la cosa és molt més seriosa, ja que quan s’ataca la despesa pública, els servidors públics, els impostos i tots els anomenats “xiringuitos“ institucionals, darrere seu hi ha polítiques i serveis públics essencials per a una gran part de la població. Per altra banda, no és només una excentricitat més de la nova era trumpiana, sinó que a Europa (i a Catalunya) hi ha molts partidaris d’aplicar la mateixa lògica a un sector públic al qual acusen de malbaratar recursos, de preocupar-se només dels que s’aprofiten del sistema i d’haver crescut de manera desmesurada.

El Govern de les Illes Balears ha presentat la borsa única i permanent, una nova manera d'accedir a l'oferta temporal de feina de l'Administració. També, com a novetat, ha donat a conèixer el lloc únic al web de la CAIB on durant tot l'any els ciutadans podran consultar de manera més àgil la informació dels llocs de feina corresponents tant als serveis generals i a la funció pública del Govern com a cadascuna de les empreses públiques que l'Administració ofereix.

Creguin-me: sé de què parlo. No només he ensenyat temes de gestió pública a nivell de graduat a la universitat i de postgraduat a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, sinó que conec bé l’administració per dins, especialment la sanitària, la social i l’educativa, i fins i tot he presidit una Comissió per a la Modernització i Reforma de l’Administració Pública per encàrrec del president Mas, l’any 2013.

L’administració compartimenta i protocol·litza. Reparteix responsabilitats i posa en fila persones i equips. Els problemes, però, i especialment els grossos –com les inundacions a València d’aquests dies– no solen respectar ni compartimentacions ni protocols, i ataquen allà on volen i se’n surten allà on l’organització és més feble: al punt de soldadura on s’empalmen una munió de protocols i on les plaques tectòniques de les administracions xoquen les unes contra les altres.

Quan pensem en el creixement d'un país, fins a quin punt la seva economia és productiva o en quina mesura els seus ciutadans viuen bé, més enllà de mesurar la riquesa, el nivell educatiu o l'estat del benestar, hem de mirar quina és la qualitat de la seva administració pública. Com més eficient sigui, millor respondrà a les necessitats de la ciutadania i de les empreses. I, si posem a examen la nostra administració, tenim motius per preocupar-nos.

Som molts els que esperem que la nova legislatura serveixi per atacar, per fi, els reptes pendents de l'administració a Catalunya. I en aquest sentit voldria fer una lectura crítica de l'article de Germà Bel "Corrupció, nepotisme i gestió pública a Catalunya" (ARA, 2 de setembre), del qual celebro la publicació, perquè aporta llum i solvència sobre qüestions d’actualitat recurrent des d’una perspectiva que normalment s’ignora. Ens recorda que la definició de la corrupció que fa Transparency International abasta el nepotisme, i denuncia l’abús de la política en l’assignació de llocs de treball prescindibles per a l’organització, i la manca d’avaluació de les persones designades, pel biaix implícit a les relacions personals que mantenen amb aquelles que les han nomenat. És ben cert que, aquests factors i d’altres que també assenyala Bel, estan en la base d’una pràctica consolidada en les administracions públiques catalanes, emprada per totes les opcions polítiques, sense que disposi de cap mena de retret; ni públic, perquè –com diem– tothom en fa ús, ni privat, perquè la ciutadania fa temps que ho té assumit i ho ha afegit al sarró que congria la sostinguda desafecció vers la cosa pública.

El govern espanyol ha aprovat una nova convocatòria rècord de llocs de treball públics. De fet, és la més gran de la història, segons ha destacat la portaveu de l'executiu espanyol, Pilar Alegría, en roda de premsa aquest dimarts després del consell de ministres. En concret, aquest 2024 es convocaran fins a 40.146 places públiques a l'administració estatal, tal com ha informat el ministre de Transformació Digital i Funció Pública, José Luis Escrivá, aquest dimarts. Es tracta d'una convocatòria superior a la del 2023, que ja va ser històrica, a través de la qual es volen reforçar, sobretot, serveis d'atenció a la ciutadania, com és el cas del Servei Públic d'Ocupació Estatal (SEPE), l'administració de justícia i les administracions locals.

Sovint escric en aquestes línies sobre com és de difícil demanar un ajut o una prestació social per a aquelles persones que ho necessiten. Per a molts ciutadans, les càrregues burocràtiques són un obstacle quotidià a les seves vides. I comencen a protestar cada cop amb més força. Ho hem vist amb els talls de carreteres dels pagesos, però també amb les queixes des de les universitats o les escoles. Una burocràcia que ens ofega i que els que la pateixen no acaben d’entendre: quina necessitat hi ha de tants papers, procediments, llenguatge incomprensible i esperes eternes?

Ja fa temps que la reforma de l’administració té el seu espai en la majoria de programes electorals, per bé que és una matèria que no aixeca passions, sobre la qual la ciutadania mai ha mostrat un interès especial, potser per escepticisme. Avui tot programa electoral que es preui hi dedica un apartat, amb una rècula de proclames i recomanacions. El denominador comú del reclam sobre la reforma tendeix a la grandiloqüència, amb missatges que cerquen transcendir, però que en acabat són traïts amb accions pirotècniques i mesures superficials que d’habitud no superen la retòrica. Tot plegat fa molt difícil descobrir exemples palmaris que confirmin la seva incorporació real en les agendes dels diferents governs. De fet, contràriament al que ha succeït en països que s’han pres seriosament el tema, a Catalunya no trobem cap candidat que hagi arribat a la presidència de la Generalitat fent manifestació explícita i ferma del seu compromís personal amb la reforma de la cosa pública.

L’any 2019 es va revelar un dels escàndols més importants sobre la intel·ligència artificial (IA). El govern dels Països Baixos havia estat fent servir un algoritme d’autoaprenentatge per crear perfils de risc que li permetessin identificar un potencial frau entre aquells que sol·licitaven ajuts públics a la criança. El disseny d’aquest algoritme va venir a reforçar un biaix racista per part de les institucions públiques neerlandeses, que van acusar de forma errònia moltes famílies –la majoria d’origen turc i marroquí– de cometre frau. Aquestes famílies van haver de tornar grans quantitats de diners a les autoritats, cosa que va fer que moltes s’haguessin d’endeutar i perdessin la casa i fins i tot la tutela dels fills i filles. 

Molta crítica al materialisme, al consumisme, al mercat –ni que sigui amb raó–, però llavors, quan es pensa en posar remei als principals problemes col·lectius, no se’ns acudeixen massa més solucions que incrementar la despesa pública i fer créixer els pressupostos de les administracions. Naturalment, sense pensar en la corresponent càrrega impositiva. És a dir, la solució fàcil sempre acaba passant per la seva dimensió econòmica, material, mercantil. Un tipus d’intervenció, d’altra banda, amb resultats limitats, quan no dissimula el problema o, encara pitjor, l’agreuja.

En els pròxims 10 anys més del 50% dels empleats públics es jubilaran. Són dades referents a l'administració general de l'Estat, però que un informe del FERA –el Fòrum d’Entitats per a la Reforma de l’Administració– també l'extrapola a la resta de nivells on trobem funcionaris treballant. En un document de propostes per a la reforma de l'administració, aquest espai de trobada d'organitzacions de diferents àmbits planteja la necessitat de relleu a les plantilles públiques com "una gran oportunitat de renovar els perfils amb una visió del segle XXI". "És una pèrdua molt important de coneixement i experiència de gestió pública, no és gens fàcil de substituir", apunta aquest estudi. Segons dades publicades per l'OCDE, el 46% dels funcionaris estatals espanyols tenien més de 55 anys el 2021, un nivell d'envelliment que aleshores només superava Itàlia d'entre les economies més desenvolupades del món.

Quan el Xavier va fer 65 anys va voler tramitar la seva jubilació i va demanar, tal com toca, cita prèvia a la Seguretat Social. No va trigar a intuir el malson. "Apareix un calendari a dos mesos vista i pots escollir data o bé que l'ordinador te'n doni una: però és igual el que triïs, perquè a l'hora de confirmar-la sempre diu que aquell dia està ple". Ha estat 8 mesos intentant parlar amb algú. "És una sensació d'impotència total". La Maria, administrativa de professió, diu que això passa des de la pandèmia. Ella s'hi ha trobat per motius de feina i també personals. "Abans, en quatre o cinc setmanes et donaven cita, ara és directament impossible", assegura. Després de molts dies intentant demanar hora per a un tràmit personal, a Piera, només li van oferir tres opcions, a Vic, Amposta o Tremp: a centenars de quilòmetres. "I hi accedeixes, perquè caduca el termini per fer el tràmit, i arribes el dia i l'hora que et toca i penses que allò estarà ple; i resulta que no. No hi tens ningú, ni al davant ni darrere teu. Estan sols. Només hi ha els funcionaris, asseguts als taulells", diu sorpresa. La Vera, de 39 anys, ha tingut més sort i després de cinc dies seguits intentant demanar cita –diversos cops al dia– per tramitar l'atur, finalment n'ha trobat una, a prop de casa seva.