Per primera vegada se celebra a Barcelona la trobada anual de directors dels Instituts Cervantes del món, que l'Ajuntament de Barcelona ha aprofitat per anunciar una beca d'investigació sobre Cervantes i una trobada de Ciutats Cervantines a Barcelona el 2025. El director de la institució, el poeta Luis García Montero (Granada, 1958), veu aquesta cita com un gest en defensa de la diversitat lingüística, la principal bandera del seu discurs. Aquest dimarts ha participat a una de les reunions de treball la reina Letícia, a la qual no han assistit els regidors de l'oposició. Montero, un intel·lectual d'esquerres que havia mostrat afinitat pel cas català, avui revisa el Procés amb ulls crítics.

A 'Es perd el senyal' (Proa), Joan Margarit aplega composicions autobiogràfiques, altres de contingut més civil i poemes "de tota la vida", i pivota, com és habitual en la seva obra, a l'entorn dels grans temes de la literatura poètica –des de l'amor a la mort, passant per la soledat–. "La cultura no és una nosa, la cultura és l'únic que pot salvar la persona, és l'únic que et pot donar una mica de felicitat. Sense cultura no hi ha la més mínima possibilitat de felicitat, però adquirir cultura no és de franc", assegura l'autor.

La pandèmia i el diagnòstic d'un limfoma van impedir a Joan Margarit recollir el premi Cervantes al paranimf de la Universitat d'Alcalá de Henares. A finals de desembre del 2020 hi va haver un acte "íntim i familiar" al Palauet Albéniz de Barcelona, acompanyat dels reis Felip i Letícia, dos mesos abans de la mort de l'autor. "Fer-se vell té un avantatge: l’única cosa que t’interessa és la veritat i la bellesa", explicava llavors en relació a la controvèrsia que aquella trobada va aixecar.

Que el català s'escolti als salons més nobles de l'ambaixada espanyola a Londres, fa poc menys d'un segle territori del dissetè duc d'Alba, Jacobo Fitz-James Stuart, no és gens habitual. Ho va ser entre 2008 i 2012, quan Carles Casajuana era el cap de la representació diplomàtica i no s'amagava –ans al contrari, en feia bandera– de quina era la seva llengua sempre que se li presentava l'oportunitat, per no parlar de la seva obra. Però després el va substituir Federico Trillo, el ministre de Defensa del Yak-42, i els bons costums d'estat plurinacional, ni que fos per iniciativa personal, van passar a millor vida.

Un títol així potser no li hauria agradat, a Joan Margarit, que refusava creure’s en possessió de “la Veritat” i només la concebia “en minúscula, com el compromís de no mentir”, com va recordar ahir, commogut, el seu amic i també poeta Luis García Montero en l’homenatge pòstum que li va dedicar el Gran Teatre del Liceu. Melòman, la música i la poesia eren les seves passions, les altres cases d’un Margarit que ahir s’hauria trobat, sí, com a casa, envoltat de cares i de músiques estimades. 

“És l’alegria la que em mou a escriure.

Joan Margarit, que va morir ahir als 82 anys, havia enllestit un poemari, Animal de bosc, que pròximament apareixerà a Proa en català i a Visor en edició bilingüe. Un dels poemes que formaran part d'aquest volum és La casa, que ara podem avançar. L'editor de Proa, Josep Lluch, explica que Margarit va escriure molt en els últims mesos i que tenia ganes de deixar fixades una sèrie d'idees: "S'hi va dedicar molt, en aquest llibre". Fins i tot havia arribat a decidir-ne la foto de la coberta. Deia als amics que era el seu millor llibre. Aquest nou poemari, apunta Lluch, és "més cru i més directe" que els últims, i l'autor es mostra com una persona que fa balanç. A Animal de bosc el poeta reflexiona sobre "la seva pròpia mort".

Les dues condicions d'arquitecte i de poeta -però poeta outsider- estaven estretament lligades en l'obra de Joan Margarit. "Era una persona en què confluïen l'arquitecte, el constructor, l'home que concep el món des de la solidesa, i un home que, des dels seus orígens i per trajectòria personal i familiar, ha viscut sempre a tocar de la fragilitat, on la tendresa era una expressió indispensable de l'esperit". Solidesa i tendresa, dos trets que poden semblar contraposats i que el també poeta Carles Duarte destaca en aquest autor "total, íntegre i admirable". Honest i coratjós són adjectius que ahir compartien els seus amics i seguidors.

A mi m’agradava escriure-li per no molestar amb el telèfon quan sabia que les forces li flaquejaven i aquella veu rotunda s’esquerdava. Ell preferia trucar-me, dissabte o diumenge, per no molestar a la feina: “Tu encara vius en el lio i jo soc un vell”, deia amb la coqueteria de qui ha corregit galerades fins a l’últim sospir del que definia com “el millor dels meus llibres”, escrit durant el confinament.

"La poesia és un instrument de consol molt potent", deia el poeta Joan Margarit aquest desembre, a casa seva, a Sant Just Desvern. Severament malalt, Margarit va avançar en aquella conversa que tenia a punt un últim llibre, Animal de bosc, que li agradaria presentar "quan el món hagués deixat enrere la pandèmia". No podrà ser: l'autor ha mort aquest dimarts al migdia a conseqüència d'un càncer de limfa als 82 anys. "Escrius per aprofundir en tu –deia llavors, coincidint amb l'entrega del premi Cervantes, un any després de l'anunci–. El que trobes a dins teu és també a dins dels altres. Escrivint sobre la veritat del meu interior m’he adonat que consolava el lector". Tot i la malaltia, Margarit va continuar buscant consol en la poesia fins a l'últim moment. Ara són els seus nombrosos lectors els que hauran d'acudir als versos de l'autor per retrobar-se amb la seva veu serena, valenta i consoladora.

L’etimologia de la paraula desastre fa referència a un cataclisme estel·lar (una estrella que desapareix) o, també, a un anòmal allunyament entre si de cossos estel·lars. En la poesia de Joan Margarit (Sanaüja, 1938) sempre hi ha la idea d’ordre. Potser li ve de la seva feina com a arquitecte, però el fet és que no costa gaire detectar-hi la fermesa de l’estructura, pel que fa al conjunt, i una ben travada resolució compositiva, pel que fa a la majoria de les peces concretes. “Jo em crec el que passa en la nit / estrellada d’un vers”, deia en una poesia d’Edat roja (1989). Esclar: fosc, sense estrelles, el cel és un espai desastrós, abissal, que desorienta el qui el contempla. Però hi ha alguna cosa més. En l’epíleg d’aquesta mateixa obra, hi afegia: “En el miracle probabilístic d’un poema hi hauria la reproducció d’un ordre perdut”. A més, cal no oblidar que el volum que aplegava els llibres publicats entre el 1980 i el 1984 duia per títol L’ordre del temps (1985).

Distingit el novembre passat amb el premi Cervantes, Joan Margarit (Sanaüja, 1938), que ja quan es va anunciar el guardó va defensar a capa i espasa la seva creació bilingüe català-castellà, obre el seu darrer llibre, Poètica. Construcció d'una lírica (Empúries), amb un apartat de cinc textos titulat Escriure en dues llengües. És la part que recull els escrits més recents que incorpora en el volum i en els quals explica la història de com va transitar del castellà al català de la mà de Miquel Martí i Pol. "Aquests textos es poden entendre com una mena d'autobiografia literària, mentre que La relació amb el lector o la lectora aborda temes més universals, i Poesia i ciència i Poesia i arquitectura tracten d'aspectes laterals en els quals defensa la seva visió que la poesia no és ben bé literatura", explica Josep Lluch, editor d'Empúries.

Viure on l’administració pública no ha estat especialment curosa en el manteniment dels seus edificis, inclosos els que són patrimoni cultural; viure on una dictadura va fer coincidir el desarrollismo amb la corrupció institucionalitzada; viure en zones industrialitzades on els edificis van abandonar-se quan les empreses van deixar de ser competitives... et fa valorar els que han tingut l’agudesa d’adonar-se’n, l’interès de preocupar-se’n, la destresa de resoldre-ho, l’habilitat de salvar-ho.

Hi ha poetes que suen sang per escriure un poema i n’hi ha de tan torrencials i prolífics que poden publicar un llibre cada any. Joan Margarit és dels segons. La fecunditat lírica ha fet sempre sospitós Margarit als ulls d’un cert tipus de lector que no creu que la poesia pugui ser escrita a còpia d’ofici, de voluntat de dir, de ganes de comunicar i de compartir. És raonable. Margarit ha escrit tant que en la seva obra hi ha de tot: des de poemes molt sòlids -travessats d’una saviesa vital i d’una tristesa que tant poden commoure com esgarrifar- fins a poemes d’una flonjor embafadora, epigonals d’ell mateix, fets amb una manca de tremp similar a la que requereix omplir paperassa administrativa.