La policia mantenia aquesta tarda acordonats els voltants del Museu Jueu de Washington, on aquest dijous a la matinada dos treballadors de l'ambaixada d'Israel als Estats Units han sigut assassinats a trets. Uns metres més enllà de l'entrada del museu, als peus d'un edifici de maons vermells, un equip policial encara continuava netejant les restes de sang de Yaron Lischinsky i Sarah Milgram abans de reobrir el pas a la zona. Algunes persones s'acostaven a l'escena del crim per deixar-hi rams de clavells i espelmes. A tan sols unes passes hi ha l'oficina de l'FBI i el centre de convencions on l'estiu passat es va celebrar la cimera de l'OTAN. "Ara mateix estic sorprès, trist i enfadat... no em puc creure que el "mai més" estigui passant de veritat. Això és resultat de tot l'odi que circula", explica a l'ARA Mark Rosenberg, un rabí de Florida que ha viatjat expressament al lloc dels fets per mostrar el seu condol. El "mai més" al qual es refereix el rabí és el lema que va encunyar la comunitat jueva després de l'Holocaust.

Almenys 62 persones han estat detingudes les últimes hores a Amsterdam per enfrontaments amb seguidors del Maccabi de Tel-Aviv. Els xocs, relacionats amb el partit de l'Europa League d'aquesta passada nit entre l'equip israelià i l'Ajax, han deixat almenys cinc persones ferides, segons la policia, tot i que el govern israelià eleva la xifra fins a la desena. Tel-Aviv ha assegurat que els aficionats israelians van patir un "pogrom antisemita" i ha anunciat que enviaria dos avions de "rescat" als Països Baixos per evacuar-los, tot i que finalment se n'ha desdit. Diverses publicacions a les xarxes socials asseguren que els agredits van provocar manifestants que protestaven contra la guerra a Gaza: van proferir càntics contra Palestina, i fins i tot van fer burla de les criatures assassinades a la Franja.

L'atac de Hamàs a Israel el 7 d'octubre del 2023 i la contundent resposta de l'exèrcit israelià a la Franja de Gaza i el Líban han provocat una espiral de violència i mort a l'Orient Mitjà i un repunt de l'antisemitisme a Europa, segons coincideixen a assenyalar membres de la comunitat jueva, a més d'experts i polítics europeus. Coincidint amb el primer aniversari de l'atac més atroç perpetrat contra jueus des de l'Holocaust, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va denunciar “l'alarmant explosió d'antisemitisme aquí a Europa”.

La campanya electoral per a les legislatives a França, que el president Macron va decidir convocar anticipadament, està resultant duríssima. En un moment difícil per al futur del país –amb l'extrema dreta de Le Pen liderant les enquestes– i per al president de la República, que pot perdre la seva majoria a l'Assemblea, s'ha desfermat una guerra en què gairebé tot s'hi val. Fins i tot assenyalar un partit com a culpable de la violació d'una nena de 12 anys. La brutal agressió sexual ha estat utilitzada pels líders polítics per fer campanya en contra d'una de les principals formacions que integra el nou Front Popular, França Insubmisa, el partit considerat d'esquerra radical liderat per Jean-Luc Mélenchon.

Fa tres setmanes, em van prohibir l’entrada a Alemanya. Quan vaig preguntar a les autoritats alemanyes qui ho va decidir, quan i amb quin argument, vaig rebre una resposta formal que, per motius de seguretat nacional, les meves preguntes no rebrien cap resposta formal. De sobte, vaig fer un ràpid salt mental a l’època en què tenia deu anys i veia Alemanya com un refugi de l’autoritarisme.

A la França dels anys 70, durant la ressaca del Maig del 68 que va confrontar els somnis revolucionaris al pragmatisme petitburgès, el públic de l'època va seguir de manera obsessiva un judici. Pierre Goldman, l’acusat, era un comunista que havia lluitat per la revolució a Veneçuela, un jueu fill de l’Holocaust i un escriptor que havia seduït la intel·lectualitat parisenca amb l'autobiografia Souvenirs obscurs d'un juif polonais né en France [Records foscos d’un jueu polonès nascut a França]; al mateix temps, era un criminal que havia confessat tres atracaments a botigues. La clau del judici era un crim que Goldman es negava en rodó a reconèixer: l’atracament a una farmàcia que havia resultat en la mort de dues dones. Va ser un dels processos més mediàtics de l’època, seguit en viu per dotzenes de periodistes i per una cort de seguidors de Goldman i celebritats com l’actriu Simone Signoret i el filòsof marxista Régis Debray.

Pròleg. En un minirelat de set capítols gairebé telegràfics trobareu descrits els esdeveniments i les tensions socials i polítiques que posen en relleu la complexitat de liderar una institució acadèmica de renom. La història de Claudine Gay com a rectora de Harvard ens interpel·la pel que fa als reptes de la diversitat, la inclusió i el lideratge en el moment convuls actual.

Dimarts vaig prendre la dolorosa però necessària decisió de dimitir com a rectora de Harvard. Durant setmanes tant jo com la institució a la qual he dedicat la meva vida professional hem sigut atacats. S’han posat en dubte la meva honorabilitat i la meva intel·ligència. S’ha qüestionat el meu compromís amb la lluita contra l’antisemitisme. La meva safata d’entrada ha quedat inundada d’invectives, incloent-hi amenaces de mort. S’han referit despectivament a la meva condició de dona negra tantes vegades que no val la pena comptar-les.

La nova guerra entre israelians i palestins sembla que ha revifat un cert antisemitisme: fa uns dies se n’ha denunciat un suposat cas a Eivissa. Cal saber, però, que la malvolença contra els jueus ha estat una constant a les Illes de fa més de 1.500 anys. I també contra els anomenats sovint despectivament com a ‘moros’, àrabs o musulmans, al llarg dels segles. Uns prejudicis, quan no insults directament, per descomptat sense cap fonament, ni cap argument raonable; però què, malauradament, han format part aquí, de la identitat col·lectiva.

Quan els presidents del Senat i de l’Assemblea Nacional francesa van convocar una marxa ciutadana contra l’antisemitisme per a aquest diumenge en resposta a l’onada d’actes contra la comunitat jueva a França, no s’esperaven que l’extrema dreta se sumés a la convocatòria. Però Marine Le Pen, líder del Reagrupament Nacional (RN) –hereu del Front Nacional fundat pel seu pare, Jean-Marie Le Pen– i primera força de l'oposició, va sorprendre anunciant que el seu partit s’hi sumava, cosa que va crear una gran polèmica al país. El president, Emmanuel Macron, ha llançat una advertència –en una clara al·lusió a l'extrema dreta– contra aquells que "confonen el rebuig dels musulmans amb el suport als jueus".

Una professora de l'institut Sa Serra (Eivissa) ha estat acusada d'antisemitisme per la família d'un dels seus alumnes, segons ha avançat Última Hora. En aquest sentit, els pares de la víctima, que cursa 4t d'ESO, han assenyalat que la docent l'humiliava i li faltava al respecte "contínuament" pel fet de ser israelià. La família ha denunciat la docent a la Inspecció d'Educació i a la Conselleria.

La influencer i empresària nord-americana Kim Kardashian assegura que la "criança compartida" dels seus quatre fills amb el raper Kanye West, del qual està divorciada, "és endimoniadament difícil". En un podcast en què la celebritat és entrevistada per la rapera Angie Martínez, disponible a la cadena CNN, Kardashian parla per primera vegada després del divorci de qui va ser el seu marit, que els darrers temps s'ha convertit en una de les persones més polèmiques del show business per les seves declaracions respecte als jueus i el suport al supremacisme blanc.

Kanye West va indemnitzar un antic col·laborador seu perquè no fes públiques unes converses fetes en l'entorn laboral en què suposadament hauria lloat els nazis i Adolf Hitler, segons informa en exclusiva NBC News. L'artista conceptual Ryder Ripps, que va treballar amb West entre el 2014 i el 2018, va remetre uns documents a l'esmentada cadena de televisió nord-americana en què assenyalava comentaris positius sobre els nazis i Hitler pronunciats pel músic, a més d'esmentar teories conspiratives antisemites durant l'estiu i la tardor del 2018.

Twitter ha bloquejat aquest diumenge el compte del raper nord-americà Kanye West, que acabava de tornar a la xarxa social després de dos anys d’absència, arran de la publicació d’un missatge àmpliament criticat per antisemita. Al tuit, eliminat perquè violava les regles de la plataforma, West va amenaçar "els jueus" i va assenyalar: "Heu estat jugant amb mi i heu intentat excloure qualsevol que s'oposi a la vostra agenda". El raper, a pesar de l'evident antisemitisme del seu tuit, va intentar defensar-se dient que no pot ser antisemita "perquè els negres també són jueus".

El que més desitjava Ernst Hanfstaengl (Munic, 1887-1975) era agradar a Hitler, parlar-li a cau d’orella i que el líder nazi l’escoltés. Hitler el tolerava a estones i estava fascinat per la seva dona, Helene. A Hanfstaengl, que irònicament se’l coneixia amb el nom de Putzi (vol dir homenet en bavarès i ell feia gairebé dos metres), aquest enamorament platònic li anava la mar de bé: sabia que Hitler no intentaria res carnal amb ella perquè el repel·lia el contacte físic. Quan Putzi tocava Wagner al piano, Hitler, obsessionat amb el compositor alemany, entrava en trànsit. Mig alemany, mig nord-americà, i graduat a Harvard, Putzi va ser amic de Hitler, i després informant del president nord-americà, Franklin D. Roosevelt. A partir d’aquest personatge, que a estones sembla un bufó, a estones un manipulador i un seductor, i en algun moment un estrateg que assessora Hitler, l’historiador i periodista francès Thomas Snégaroff explica a Putzi. El confidente de Hitler (Seix Barral) la fascinació que exercia el líder nazi i com molts països van tolerar l’antisemitisme de Hitler.

Entre el regnat de Caterina II i l’abdicació de Nicolau II, durant cent vint-i-sis anys, la major part dels territoris de l’actual Ucraïna, de Lituània, Bielorússia, Moldàvia i la porció central de Polònia van constituir l’anomenada Zona de Residència o Zona d’Assentament: les regions més occidentals de l’Imperi Rus, on els súbdits jueus dels tsars estaven obligats a domiciliar-se, per evitar –se’ls considerava nocius i paràsits– que s’escampessin arreu de l’immens estat. Era un territori d’1,2 milions de quilòmetres quadrats, habitat també per molts altres grups nacionals i on els jueus representaven menys del 12% de la població total. En qualsevol cas, si hi afegim la veïna Galítzia, aleshores austríaca però avui part d’Ucraïna, es tractava de la més gran concentració de jueus del món: entre 6 i 7 milions de persones.

El mes de febrer, Maria Isabel Peralta Medina va participar en un homenatge a la División Azul a Madrid on va pronunciar un discurs antisemita que denigrava els jueus. Pocs mesos després, el 18 de maig, la mateixa jove falangista encapçalava un acte davant l'ambaixada del Marroc en què atacava els immigrants marroquins i musulmans. La Fiscalia Provincial de Madrid va obrir una investigació per les seves paraules del febrer contra els jueus, però una jutge de Madrid va acabar arxivant la denúncia perquè va emmarcar aquelles paraules en la llibertat d'expressió –la Fiscalia hi va recórrer perquè considera que el jutjat no va practicar cap diligència–. Ara el ministeri públic ha tornat a denunciar Peralta pel seu discurs antiimmigració del maig, perquè considera que podria haver comès un delicte d'odi.

La meva pretensió no és assenyalar una genealogia de l’antijudaisme i l’antisemitisme a Europa. Tampoc fer un recordatori històric de com va ser la presència de les persones vinculades al judaisme a Europa. Però veient les conseqüències de l’ocupació de Palestina, sobretot les últimes setmanes, m’ha semblat rellevant situar Europa al centre del conflicte de Palestina amb l’Estat d’Israel. Per altra banda, no puc evitar fer referència a la contaminació interessada que col·loca qualsevol crítica a l’Estat d’Israel en el terreny de l’antisemitisme. És evident que una de les formes del racisme que es dona avui a Europa és l’antisemitisme –jueu i musulmà–, que no només ve de la ultradreta. Ara bé, com és evident, no tota crítica o esmena a la totalitat a l’Estat d’Israel és antisemita.

Igual que hi ha barris a Alemanya amb molta presència de dones cobertes amb nicab o hijab, hi ha barris amb molts homes amb els tzitzit (les cordes i nusos que els pengen de la roba), vestits de blanc i negre i sovint amb gorra també fosca; sobretot a Berlín, Munic i Frankfurt. Si, a més, a tocar hi ha policies que vigilen edificis amb alguna institució (escoles, sinagogues o altres centres de reunió) per prevenir un possible atac, es pot lligar caps i identificar que es tracta d'un barri on viuen jueus. La gran majoria dels gairebé 200.000 que ara resideixen al país parlen rus o una llengua eslava, perquè hi van arribar després de la dissolució de la Unió Soviètica. Aquest 2021 Alemanya vol fer un esforç per explicar el judaisme i normalitzar la vida dels jueus al país. Tot plegat quan es compleixen 1.700 anys després que es registrés la primera presència de jueus a l'actual territori alemany.