El portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, ha estat entrevistat aquest diumenge al programa de La Sexta Lo de Évole, on ha reflexionat sobre la seva carrera i la situació política. En un avançament, el dirigent republicà ja va lamentar que l'independentisme i ell mateix haguessin repartit "carnets de puresa". Unes paraules que van caure molt malament en alguns sectors de l'independentisme. Aquestes són les deu frases més destacades que ha dit el dirigent republicà.

Eva Tenorio Álvarez, de 47 anys, assegura que només bevia amb amics, en actes socials, quan sortia de festa… Ni de bon tros ho feia cada dia i tampoc tenia alcohol a casa. De fet, els seus coneguts no consideraven que fos una alcohòlica, sinó una tronera.

La nova entrega del programa Lo de Évole ha portat cua als portals de premsa rosa. Aquest diumenge el cantant Dani Martin ha conversat amb Jordi Évole per parlar sobre la carrera professional a El Canto del Loco, la mort sobtada de la seva germana, de l'actual situació personal i, entremig, també hi ha hagut temps per confirmar un dels rumors que més van sonar a principis dels 2000: la seva relació amb la també cantant Amaia Montero, exvocalista de La Oreja de Van Gogh.

L'endemà de guanyar el Goya a millor actor per Marco, Eduard Fernández s'asseia a conversar amb Jordi Évole a Lo de Évole, que cada diumenge s'emet a La Sexta. L'actor ha aprofitat la trobada amb el periodista per obrir-se en canal i explicar una cosa que fins ara havia mantingut en l'estricta intimitat: durant molts anys ha sigut alcohòlic. "Cadascú té la seva droga estrella i jo crec que la meva era l'alcohol, finalment", diu Fernández.

Jo soc l’equip de Jordi Évole. No ens coneixem personalment, però em consta que sap que en totes les coses importants portem la mateixa samarreta. En totes excepte en la més important de les no importants. Això, òbviament, no suposa cap problema. La immensa majoria de les persones que admiro i estimo no són de l’Espanyol. Però dissabte passat Évole va escriure un article a La Vanguardia que em sento obligat a contestar. No perquè fos un article culer (només faltaria!), sinó perquè hi feia apropiacionisme cultural. Després de la desfeta del Barcelona contra el PSG i de la victòria del Reial Madrid contra el City, dibuixava el club blaugrana com el representant de l’estètica de la derrota. Fins i tot s’inspirava en aquella gran campanya de l’Atlètic de Madrid (codissenyada per un perico) en què un nen pregunta al seu pare “Papà, ¿por qué somos del Atleti?” i el pare no sap què contestar-li. Tots els pericos amb fills, Jordi, hem sentit (o vist en la seva mirada) aquesta pregunta. En els nostres descensos, quan tota la classe els atacava després d’una victòria del Barça o quan els feien cantar l’himne culer a la classe de música. Ser del Barça a Catalunya és molt fàcil. De l’Espanyol, gens.

Està sent un any intens –un any més– per a Jordi Évole. Aprofitant que és a punt de complir la xifra rodona de mig segle, plantegem una conversa reposada amb el periodista sobre el gènere de l'entrevista, la política, els mitjans, el país... i el Baix Llobregat.

Diumenge al vespre, Lo de Évole commemorava a La Sexta el vintè aniversari dels atemptats a Madrid de l’11-M. El plantejament dels dos episodis de Los cuatro días que nos cambiaron estava enfocat en les vivències periodístiques dels protagonistes perquè la conclusió, des de fa anys, ja és coneguda, força compartida i ja ha estat explicada: el govern d’Aznar ens va enganyar sobre l’autoria de l’atemptat per treure’n rèdit electoral. Lo de Évole se centrava en la feina de Cadena Ser, l’ABC i Televisió Espanyola. Si bé en un primer moment el criteri no semblava gaire clar, a mesura que avançava el relat s’entenia el motiu de la selecció. Tots van cometre errors i tots van ser víctimes de les mentides d’estat, però uns hi van caure de bona fe, d’altres per dubtoses conviccions de línia editorial i d’altres per pur sectarisme propagandístic. El programa trenava cronològicament els records dels periodistes implicats: des de la memòria d’un matí laborable qualsevol fins al caos, la incredulitat, l’horror i les dificultats professionals per afrontar l’atemptat d’Al-Qaeda. Uns lluitaven per contrastar les versions i d’altres per treballar amb llibertat dins el seu propi mitjà. Els testimonis estaven molt ben escollits i les seves aportacions servien per entendre els dilemes i les pressions que s’afronten en l’ofici. El programa era sòlid i interessant tot i el risc de caure en una certa èpica on els periodistes s’acaben convertint en l’epicentre dels grans esdeveniments. Malgrat tot, la reconstrucció dels fets permetia a l’espectador entendre els vincles, tensions i equilibris entre el periodisme i el poder. Amb tot, jutjar ara pot ser avantatgista.

Aquest article no cerca l’acarnissament, sinó entrar en el fons de la qüestió que plantejava Jordi Évole en la seva entrevista al programa televisiu de Ricard Ustrell: “Quin problema hi ha amb espanyolitzar TV3?”. Com que la intenció del periodista de La Sexta era debatre a fons aquesta qüestió, crec que es mereix una resposta extensa i no només un estirabot de Twitter. A banda, crec que Évole és un molt bon professional i que el seu documental No me llame Ternera n’és un bon exemple: excel·lent en el fons, en la forma i en l’exercici d’empatia a banda i banda. Una altra cosa és que Évole no només entrevista, o vehicula missatges d’altres, sinó que pren partit. Marca territori. Per exemple, al principi d’aquest mateix documental Josu Ternera li explica que l’entrevista es desenvolupa al País Basc. I Jordi Évole li deixa clar que, per a ell, es troben a França. Un exemple gràfic del que s’entén per marcar territori.

Que Jordi Évole hagi defensat l’espanyolització de TV3 fa la sensació d’anar enrere com els crancs. Amb el final del Procés estem veient un classiquíssim retorn del que havíem reprimit, tot el que no vam voler parlar de llengua i nació perquè només volíem parlar de democràcia. El problema, esclar, és que també torna el vell sandvitx entre l’identitarisme fràgil i el cosmopolitisme cínic que impedeix que surti un sentit comú útil per a la majoria. Naturalment, el debat entre universalisme i particularisme és una lluita eterna sense victòria final possible, però si ens prenem la molèstia d’escriure és perquè no podem deixar de creure que alguns arguments són millors que uns altres. Aprofito la pàgina per esbossar alguns dels meus preferits sobre el tema.

L’ús del català també recula als caus i esplais. És d’aquelles notícies petites però simptomàtiques. En el món ideal que ens havíem construït, la llengua tenia uns quants llocs refugi, pocs, però valuosos santuaris intocables. Ja sabíem que amb la justícia no hi havia res a fer, que als jugadors del Barça no se’ls podia demanar l’esforç titànic de dir "bon dia" i que als cambrers millor no torturar-los amb gaires tallats amb gel. Però ens tranquil·litzava creure que a l’escola hi havia la immersió, que TV3 era "la nostra" –líder en programes infantils i telenotícies– i que podíem portar els fills a caus i esplais que preservaven totes les essències: una mirada idealista al món... i en català.

Quan, parlant de TV3, Jordi Évole li pregunta a Ricard Ustrell al Col·lapse quin problema hi ha en espanyolitzar-se, la resposta comença per una prèvia fonamental: què vol dir espanyolitzar-se? Perquè si Catalunya és Espanya, ja no cal espanyolitzar-se, en la línia d’aquella definició que catalans no independentistes han fet seva de “ser català és la meva manera de ser espanyol”. Però tothom sap que, en l’accepció més usada, espanyolitzar-se sempre ha volgut dir castellanitzar-se, anar reduint, pel civil o pel criminal, una realitat nacional en un matís regional, en un accent particular d’una mateixa identitat general. Espanyolitzar, gairebé sempre, ha volgut dir descatalanitzar, com aquell que arrenca una crosta. 

ETA va dissoldre’s l’octubre del 2011, però encara avui és un tema tabú. Ho pot testimoniar Jordi Évole, que va rebre una allau de crítiques per portar la seva extensa entrevista a Josu Urrutikoetxea, àlies Ternera, a la jornada inaugural de l’últim Festival de Cinema de Sant Sebastià. De fet, les bastonades van començar a caure ja abans que ningú pogués veure la cinta, que s’estrena aquest divendres a Netflix. “Vista part de la vomitiva entrevista de Jordi Évole a Ternera, la promoció de Netflix. Em reafirmo en la misèria de l’entrevistador, que no l’anomena ni terrorista ni assassí, sinó líder d’ETA”, etzibava la periodista Isabel San Sebastián a partir d’haver vist tan sols del tràiler. En realitat, al llarg de l’hora i mitja llarga de conversa l’entrevistador parla de terrorisme obertament –una paraula que el seu interlocutor rebutja que escaigui a l’activitat de la banda armada–, la qual cosa evidencia la gran capacitat de polarització, i apriorisme, que provoca la simple menció d’ETA.

“Seria molt dur haver dedicat quasi 50 anys al moviment d'esquerra independentista d'Euskal Herria i que la meva vida no hagués tingut sentit”, diu l'exdirigent d'ETA Josu Urrutikoetxea, més conegut com a Josu Ternera, cap al final de No me llame Ternera. Però durant els 101 minuts del documental firmat per Jordi Évole i Màrius Sánchez, que s'ha presentat aquest divendres al Festival de Sant Sebastià, l'exterrorista no té gaire èxit a l'hora d'articular un discurs que justifiqui d'alguna manera la història de sang i dolor provocada per ETA. Durant l'entrevista, Évole exposa amb facilitat algunes de les contradiccions de Ternera i la fragilitat dels seus arguments. Quan el periodista li pregunta per què ha concedit l'entrevista, Ternera reivindica el seu dret a parlar per ell mateix i defensar-se. “M'han convertit en un trofeu, en un dimoni amb banyes i cua, m'han deshumanitzat”, diu. Els 90 minuts de conversa, tanmateix, no el fan més humà ni proper. Més banal, potser.

La Fiscalia de l'Audiència Nacional ha rebutjat la reclamació efectuada per l'associació Dignidad y Justicia contra la projecció al Festival de Sant Sebastià del documental sobre l'exdirigent etarra Josu Ternera dirigit per Jordi Évole i Màrius Sánchez No me llame Ternera. L'associació demanava que la fiscalia fes un visionament de la pel·lícula abans de la projecció al festival per determinar si incorria en el delicte d'enaltiment del terrorisme, però la fiscal encarregada del cas, Marta Durántez Gil, ha arxivat la petició amb un escrit en què recorda que "la Constitució reconeix i protegeix el dret a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l'escrit o qualsevol altre mitjà". El comunicat afegeix que l'exercici d'aquest dret "no es pot restringir mitjançant censura prèvia i només podrà acordar-se el segrest d'enregistraments en virtut de resolució judicial".

#Fakejoo. La digestió a les xarxes del cara a cara d’ahir necessita quantitats industrials d’Almax. Maruja Torres, Pablo Echenique, Jesús Maraña i les Joventuts Socialistes de Catalunya van alimentar el hashtag Fakejoo, que va fer prou fortuna per convertir-se en tendència. D’aquesta manera, el bàndol de l’esquerra contraatacava per la tendència de la bancada rival a fer ironia amb Sánchez i la seva tirada a dir –quan l’enxampen en una contradicció amb el que havia dit anteriorment– que no ha mentit sinó que, simplement, ha canviat d’opinió. Un dels tuits més viralitzats durant el combat a Atresmedia va ser un de Jordi Évole, que va aconseguir superar el milió i mig de visualitzacions. “Feijóo, el moderat, acaba de perdre una oportunitat única per condemnar l’eslògan «Que et voti Txapote». No era tan difícil”, escrivia el periodista, que també va voler trencar la dinàmica bipartidista del cara a cara: “A aquest pas guanyen els que no hi són”. Sumar es va donar dolçament per al·ludit, i va repiular-lo. No consta que Vox li hagi fet ni un trist like, un cor de no res, tot i que ells tampoc no hi eren.

Disney+ acaba d’estrenar Amén. Francisco responde, un programa dirigit per Jordi Évole i Màrius Sánchez que facilita el diàleg entre deu nois i noies de diferents llocs del món i el papa Francesc. Mediàticament és ambiciós i meritori per aconseguir la predisposició d’un líder mundial inaccessible. A l’inici, mentre alguns flaixos de la quotidianitat dels joves ens permeten conèixer-los una mica, també veiem instants de la vida del pontífex al Vaticà. Una diferència de realitats que permet establir el contrast entre el món planer d’uns i el poder de l’altre fins que, simbòlicament, la humilitat del local que els acull els iguala per conversar. A l’arribada, Francesc es mostra bromista i proper, amb aquell humor d’avi una mica antic. La posada en escena té l’austeritat simbòlica que pretén vendre la senzillesa del Papa.

Lo de Évole ha estrenat nova temporada. L’emissió amb els Estopa ha tingut una preestrena cinematogràfica i s’ha venut com una pel·lícula. És un mètode infal·lible per disfressar la televisió d'alguna cosa superior, més elevada, més intel·lectual. No és un programa de tele, és una road movie.