Fa un parell de mesos, Ernest Maragall va fer una reflexió en una entrevista arran de les campanyes de falsa bandera d’ERC. Davant de les crítiques sobre la “mala praxi comunicativa” d’ERC centrades en la incoherència que representa llançar campanyes d’una immoralitat pornogràfica combinades amb eslògans cursis com “el partit de la bona gent”, Maragall anava més enllà i apuntava directament a la comunicació política moderna com l’arrel del problema. Segons Maragall, la comunicació política actual i la construcció d’un discurs polític que integri una ètica democràtica/republicana o la possibilitat de tenir un debat públic sa són cada cop més incompatibles. La victòria de Trump després d’una campanya farcida de mentides, exabruptes xenòfobs i misògins o l'ofensiva del PP contra el govern central i l’AEMET posant en qüestió la professionalitat dels científics –legitimant pseudocientífics, conspiranoics, negacionistes i neoliberals anti-estat– per tapar la gestió desastrosa de Mazón, semblen donar la raó a Maragall. La “mala praxi comunicativa” és cada cop més la norma que l’excepció.

Uns mesos abans que l’ARA destapés l’atac de falsa bandera d’ERC contra els germans Maragall, a la seu republicana del carrer Calàbria de Barcelona ja es temien els efectes d’una possible sortida a la llum de l’escàndol. Els dirigents de comunicació del partit i del Govern, a més del gerent, van dissenyar una estratègia per desactivar el procediment judicial que havia iniciat Ernest Maragall –que va acabar retirant la demanda– amb l’objectiu que mai transcendís la implicació del partit en el cas dels cartells i que ningú conegués l’existència d’una estructura paral·lela de contracampanya. En una nova entrega de la investigació periodística, aquest diari ha pogut acreditar que en aquella època també es va prendre una altra decisió rellevant pel que fa a la B: no només no es va tancar, sinó que, per evitar que se li pogués seguir la pista, es va canviar l’empresa a través de la qual es pagava a les persones implicades.

Quina és la raó principal de la profunda crisi de confiança en la política? Des del meu punt de vista, la manca de veritat. O si es vol, l’abús del recurs a la mentida. Fins i tot més que una suposada mala gestió de l’interès públic. Hi ha massa càlcul en el discurs polític, tant si és benintencionat com si és cínic. I si sempre ja s’havia dit que abans s’atrapa a un mentider que a un coix, amb el paper de les Xarxes Socials, es pot dir que ja no cal atrapar-les, les mentides, sinó que ens venen a l’encontre totes soles. 

Pasqual Maragall va anunciar que es donava de baixa del PSC (que estripava el carnet del partit, d'acord amb la frase que solen fer servir els mitjans) l'octubre de 2007, un dia abans de fer públic, també –en una visita al pavelló de Neurologia de l'Hospital Sant Pau–, que patia Alzheimer: no van faltar veus que van voler relacionar, barroerament, les dues notícies. Qui havia estat l'alcalde dels Jocs Olímpics i el president del nou Estatut, però, no abandonava el seu partit de tota la vida perquè estigués malalt, sinó perquè l'havien decebut. El van decebre Zapatero (a qui Maragall havia donat suport quan ningú més ho feia) i Montilla, pactant amb Artur Mas contra ell. Maragall va trobar la manera d'escenificar la seva opinió sobre aquestes maniobres comprant a la llibreria Blanquerna de Madrid, en presència de Montilla, la novel·la de Leonardo Sciascia Els apunyaladors. Un any abans que es donés de baixa del PSC, ja ho havia fet la seva esposa, Diana Garrigosa, un referent per a Pasqual Maragall en tots els àmbits. Garrigosa va morir l'any 2020.

Fa setmanes que intento consolar-me, però no és consol el que vull. Soc conscient que vivim en l’era de la frivolitat i la desmesura. Escenifiquem molt, transformem poc.

Els cartells contra els germans Maragall es van penjar la nit del 8 de març del 2023, però no va ser fins a principis d’aquest 2024 que ERC va tenir la sensació que l’escàndol de l’atac de falsa bandera li podia esclatar a les mans. La investigació judicial ja apuntava a una operació política originada dins del partit i, amb Ernest Maragall indignat pels indicis de la policia, la direcció de comunicació del partit va traçar un pla. Segons ha pogut contrastar l’ARA, va ser en una reunió a quatre bandes el passat 8 de febrer quan l’exviceconseller del Govern, Sergi Sabrià, el vicesecretari de comunicació del partit, Oriol Duran, es van reunir amb l'exdirector de comunicació, Tolo Moya, i el gerent del partit, Jordi Roig. L'ARA ha accedit als àudios d'aquella reunió, en què es va acabar definint qui seria el "tallafoc" en cas que tot acabés sortint a la llum: només apuntarien fins on hagués arribat la policia.

La investigació interna d'Esquerra pel cas dels cartells contra els germans Maragall ha deixat quatre persones expedientades –Sergi Sabrià, Marc Colomer, Tolo Moya i un militant de l’Anoia–, però amb aquests dos últims suspesos de militància i especialment assenyalats pel partit. Ara s'exposen a sancions que poden anar dels dos anys de suspensió a l'expulsió definitiva. Serà la comissió de garanties de la formació la que decidirà si les aplica, i el cas també passarà per la comissió d'ètica, que ja té sobre la taula un intent de recusació d'alguns dels seus membres. En una carta enviada al partit, Moya, exdirector de comunicació d'ERC, assenyala els vincles directes entre la secretària general republicana, Marta Rovira, i l'estructura paral·lela de contracampanya que l'ARA va destapar ara fa uns dies.

En la seva roda de premsa de dimissió, Sergi Sabrià ha admès que dirigia un grup que es dedicava a organitzar “campanyes habituals, no tan boniques com voldríem, però la partida la juga tothom”. Doncs no cal afegir res més. Si fas el que fa tothom, ets com tothom, tant pel que és bo com pel que és dolent i, en conseqüència, no pots anar pel món presumint de tenir més valors que ningú, per molt republicans que siguin.

Sergi Sabrià ha decidit plegar arran dels cartells contra els Maragall i l’estructura B d’Esquerra dedicada a fer contracampanyes. “No marxo perquè sigui culpable de res. És la millor aportació que puc fer a un projecte col·lectiu que s’està esberlant”, ha exposat aquest dijous en una compareixença a la seu del partit, visiblement emocionat i acompanyat per dirigents de màxim nivell que l’han acomiadat amb un llarg aplaudiment, com la vicepresidenta, Laura Vilagrà; la consellera Natàlia Mas, el mateix Ernest Maragall o la secretària general adjunta, Marta Vilalta.

“Fora Alzheimer de l’Ajuntament”, deia el cartell. I feia referència a Ernest Maragall, alcaldable per Barcelona, que és germà de Pasqual Maragall, que fou alcalde de la ciutat, i que pateix aquesta malaltia. Quan el vaig veure no m’hi vaig entretenir gaire. No en vaig fer cap article, precisament perquè era un atac massa gruixut i cruel, com aquells dibuixos de jueus per part dels nazis, en què se’ls pintava com a rates. Un atac així –vaig pensar– era poc intel·ligent, el producte d’un tarat, perquè era massa estripat. Ara sabem –pels periodistes de l’ARA– que és fals. El va fer algú d’Esquerra per, justament, moure a la indignació. I és lògic que posés “fora l’Alzheimer de l’Ajuntament”, perquè posar “fora els vells de l’Ajuntament” no hauria indignat ningú. Fent servir la malaltia, en canvi (una malaltia que afecta el germà de l'Ernest i que tothom associa a la vellesa), qui no havia de sentir-se compassiu i remogut?

La revelació de l’existència d’una estructura B d’ERC que es dedicava a fer accions de contracampanya com la col·locació dels cartells contra Ernest Maragall ha agreujat la pugna entre els partidaris de l’actual secretària general, Marta Rovira, que vol un nou lideratge al partit, i els partidaris d’Oriol Junqueras, que vol tornar a ocupar la presidència amb el congrés del novembre. El motiu principal de la disputa ara mateix és qui ha d’assumir responsabilitats per l’escàndol, tenint en compte que més enllà del director de comunicació del partit en aquell moment –Tolo Moya–, el viceconseller del Govern d’Estratègia i Comunicació, Sergi Sabrià, va conèixer l’autoria dels cartells poc després de l’atac i va decidir tapar-ho, d’acord amb la investigació de l’ARA, a més d’ostentar una posició preeminent en la maquinària de contracampanya d’Esquerra.

Com li pot passar a algú pel cap que sigui una bona idea penjar cartells com els de l’Alzheimer i els germans Pasqual i Ernest Maragall? Imaginem algú pensant-ho i proposant-ho: "el que farem serà posar uns cartells, no gaires, atribuint al nostre candidat la mateixa penosa malaltia del seu germà per despertar l’adhesió indignada cap a ell i augmentar-ne la intenció de vot, perquè la gent deduirà que una barbaritat de tan mal gust només pot provenir dels nostres adversaris electorals, que hauran de sortir a dir «jo no he sigut»".

Ernest Maragall ha abandonat l’Ajuntament de Barcelona després de moltes dècades de militància, tot i que ha advertit que continuarà participant del debat polític a la maragalliana manera, és a dir, amb plena llibertat de criteri. Aquesta és, almenys, una bona notícia; ho és en general, i especialment a ERC, on no sobren precisament les opinions qualificades i, sobretot, lliures de tota servitud.

Quan vaig començar a informar de política, Ernest Maragall era el germaníssim de l’alcalde que havia conduït Barcelona fins a l’Olimp i l’única alternativa possible al regnat de Jordi Pujol. Per això, anys després, li van treure allò del tete. No concedia gaire entrevistes i tenia fama de viure a la sala de màquines de la Casa Gran, dispensant un tracte aspre i sense contemplacions amb els que li portaven la contrària. Semblava saber com s’exercia el poder, i s’ocupava personalment dels detalls: el diumenge al matí en què es van obrir al públic els nous parcs dins els interiors de les illes de l’Eixample, vam coincidir seient de costat en un banc, ell comprovant l’èxit de l’anar i venir de gent i jo vigilant la canalla.

Si s’hagués tractat d’una conspiració, els implicats l’haurien mantinguda no diré en secret, però sí en una certa discreció; per pudor, i per allò que en castellà castís en diuen vergüenza torera. Però no va ser una conspiració, sinó un cop de força, un putsch. Ordit, a més, entre forces ideològicament i políticament contradictòries. De manera que, per justificar-se, havien d’apel·lar a l’èxit obtingut i fins i tot fer-ne ostentació.

En els conflictes democràtics, l’oponent és considerat no com l’enemic a destruir, sinó com un adversari l’existència del qual és legítima, acceptada i fins i tot considerada necessària. Les intoleràncies creuades poden trencar aquesta norma. Quan no es reconeix l’adversari com un actor legítim, passa a ser considerat i tractat com un enemic. Ho teoritzà Carl Schmitt, que basava l’essència de la política en la distinció amic-enemic i titllava d’hipòcrita la que es basa en la discussió i la competició d’opinions. 

Ernest Maragall (Barcelona, 1943) havia de ser primer tinent d’alcalde de Barcelona, però l’operació Collboni ho va frustrar. Ara es presenta al Senat per denunciar-ho.

1. Els números canten. Amb la composició del consistori només hi havia dues majories possibles. La sociovergència (11 més 10) i la coalició d’esquerres (10 més 9 més 5). La sociovergència és el gran somni de les elits barcelonines. N’hi ha hagut prou transvestint Junts per Catalunya amb la figura ponderada de Xavier Trias perquè es confirmés que els hereus de CiU encara donen confiança als votants conservadors, malgrat la retòrica independentista que sona com a música de fons. Amb Jaume Collboni, portaveu diligent de les propostes de Barcelona Global, el tàndem era perfecte. No ha estat possible. Tots dos buscaven el premi de l’alcaldia. Però Trias, que té l’avantatge d’estar de tornada, va tenir llibertat per poder dir, dignament, que repartir-se els mandats és una broma que deshonora la política. La sociovergència, doncs, es fa esperar.

El gir de guió de dissabte que ha acabat amb Jaume Collboni (PSC) d'alcalde continua portant conseqüències a tots els nivells. En el cas d'Esquerra, ha provocat un canvi d'última hora en les seves candidatures a les eleccions generals per mirar de rendibilitzar el greuge que, segons els republicans, han patit a l'Ajuntament de Barcelona. Així, el partit ha decidit que Ernest Maragall sigui candidat al Senat. Després de Xavier Trias (Junts), ell és l'altre gran damnificat per l'operació Collboni, perquè havia de ser primer tinent d'alcalde de Barcelona i, finalment, aquest pla es va frustrar. Maragall serà el número dos d'ERC al Senat per la circumscripció de Barcelona.

Fa ara 4 anys, un pacte entre els comuns i el PSC va tenir el suport tàctic del Sr. Valls amb un únic objectiu: que un candidat independentista, el Sr. Maragall, no fos alcalde. L’aliança dels comuns i el PSC era sòlida, dos partits d’esquerra en coalició també al govern espanyol. Moltes de les darreres desavinences entre Podem i el PSOE no havien aflorat encara. El pacte pels vots del Sr. Valls era senzill i transparent: "Que no sigui alcalde un candidat d'ERC", i a partir d’aquí cap condició més: "Governeu com us plagui". Els fets han demostrat aquesta afirmació fins al punt que el Sr. Valls ha desaparegut de l’escena política i el seu partit s’ha esmicolat i avui ja no existeix. Els comuns i el PSC han governat sense condicionaments amb una política d’esquerres coherent i articulada.