Escriure sobre el llibre d’algú que coneixes massa no és fàcil. Després de molts anys, l’Eva ha tornat a la literatura amb Aterratge (Club Editor). És també un retorn a la vida. Vida i escriptura sempre han anat íntimament units, en ella. Des dels llunyans temps de l’Avui, quan ens vam conèixer ja fa més de trenta anys, no ha parat d’escriure i llegir. No és una obsessió: és una cosa més senzilla, és la seva inevitable manera de ser al món. Aquest llibre va d’això. És un triomf perquè per fi torna a ser ella. S’ha tret de sobre el pes mort dels últims anys de dol i els ha donat forma de novel·la. Una conclusió: la infelicitat perfecta no existeix.

Article de Carles Capdevila i Plandiura (els Hostalets de Balenyà, 1965 - Barcelona, 2017) publicat a l’ARA (27-V-2017) cinc dies abans de la seva mort dissortadament prematura. Director fundador d’aquest diari, Carles Capdevila compliria aquest divendres 56 anys. El conjunt del seu articulisme és una mostra mestra del periodisme de la sensibilitat, la clarividència i l’esperança. La gent lectora trobava sempre en la seva columna missatges de vida i de veritat, la cara positiva del món raonada amb un estil planer, franc, directe. Els programes que va dirigir i presentar a ràdio i televisió també traspuaven el tarannà admirable del professional que passava el rasclet pel terreny de la realitat de cada dia per aprofitar les lliçons dels petits detalls benignes. Un exemple humà edificant.

“Em van fer una prova molt dolorosa i hi va haver un moment en què una infermera em va posar la mà sobre el braç i em va dir: «Carles, ja s’acaba». Em vaig posar a plorar de l’emoció que hi hagués una persona allà”. Les “persones persones”. Així anomenava Carles Capdevila, el director fundador del diari ARA, els col·lectius que tenen cura de les persones. Personal sanitari, cuidadors, voluntaris, monitors d’esplai o educadors socials, entre d’altres, “són els col·lectius que aguanten la societat i ningú no en parla, no els reconeixem”, deia. Les seves columnes d’opinió al diari ARA eren sovint un altaveu des d’on donar a conèixer aquesta feina anònima i sovint poc valorada, especialment la de les infermeres, del club de fans de les quals es va convertir en president oficiós: “Elles aguanten i humanitzen la medicina i demostren que és molt més important tenir cura que curar”, va dir en una altra ocasió.

El naixement. Ho recordo com si fos abans-d’ahir i ja han passat vuit anys. En una nit de bufanda, vuit persones neguitoses esperàvem, al despatx del Carles Capdevila, el moment de tenir el primer exemplar entre les mans. A les quatre de la matinada ens va arribar el primer plec de diaris. Les tisores del director van tallar el cordill, cadascú en va agafar un, el va obrir amb dits de tinta i el va ensumar. Després, vam riure, ens vam abraçar, vam brindar i ens vam fer una foto amb el primer ARA entre les mans, sense que pugui garantir que aquest va ser l’ordre exacte dels esdeveniments. Volíem explicar el món que ve, a la nostra manera. Així de senzill. A pesar que el manifest fundacional del diari va trepitjar algun ull de poll, no volíem donar lliçons de periodisme a la competència. Tan sols preteníem fer-ne, de periodisme. Explicar les coses que passen, aquí i arreu, sense pretendre que l’actualitat sigui allò que a nosaltres ens agradaria que fos. En vuit anys, amb encerts, errors i molta feina, hem acompanyat el país en el que algú en diu les hores greus però que, al meu entendre, han estat il·lusionants.

]]>

Trobo molt a faltar l’autocrítica. Ho deia ahir parlant del cas de Reus i l’espectacle grotesc d’encolomar-se les culpes els uns als altres fins a arribar a les víctimes, que ja és del tot indigne. ¿Us imagineu algun responsable sortint i dient: “Ho podríem haver fet millor, tenim la nostra part de responsabilitat, demanem disculpes i ens comprometem a treballar perquè no es repeteixi”? Semblaria la resposta gairebé de manual en casos amb múltiples causes, i no la sentim mai. Al contrari, sempre a veure a qui li carregues el mort, arribant a extrems en què es culpen abstraccions com per exemple els protocols. Això passa en el context d’una societat en què tots ens sentim pressionats, estem a la defensiva, ens és molt fàcil sentir-nos víctimes i molt difícil assumir en què ens convindria progressar, en què fallem. I així ens va tot. Però en el cas de les empreses de serveis, dels responsables polítics, sense autocrítica, sense assumpció de responsabilitats, sense humilitat, no hi ha cap possibilitat d’avançar i d’impedir que es repeteixin casos greus. Tenim el cas d’Ester Quintana, que ha passat als annals de la vergonya i la indecència per tanta negació mentidera i tramposa i inhumana de l’evidència davant d’una persona que havia perdut un ull. Però ni així no n’aprenem. També és un problema de país. Com que és petit i ens hem de defensar tot el sant dia davant d’atacs sistemàtics i injustos i fòbies molt alimentades des de poders i mitjans i partits, ens sentim obligats per sistema a reivindicar-nos i a positivitzar. I ens sembla, dit de manera simple, que fer autocrítica és regalar munició a l’enemic. Però l’enemic acabem sent nosaltres si no assumim la pràctica higiènica de l’autoexigència. L’autocrítica no ens fa més dèbils ni més fràgils, és una mostra de maduresa. No garanteix res, no és suficient, però és una condició necessària -imprescindible- per progressar.

]]>

“Tota evolució sempre té lloc després d’una catàstrofe, i és per això que sóc optimista!”, afirmava amb contundència el neuropsiquiatre francès Boris Cyrulnik (Bordeus, 1937) el 2016 en una conversa amb Carles Capdevila. En aquell diàleg, el director fundador de l’ARA posava èmfasi en la mirada positiva de Cyrulnik davant el món. “L’evolució només es produeix gràcies als traumatismes, a les catàstrofes. Si no hi ha cap catàstrofe, s’estableix la rutina i l’atròfia psíquica”, reiterava el neuropsiquiatre.

]]>

Avui fa un any que Carles Capdevila ens va deixar. Va ser el director fundador de l'ARA i, entre moltes altres coses, també va ser un apassionat de l'educació: a l'escola, a casa, en el lleure.

]]> El detector del Carles

]]> L’aniversari de la mort d’un amic ens revela la marca que ha deixat, que no s’ha de confondre amb els records que aconsegueixen superar el tall de la memòria. La marca apareix quan ens notem influïts per la manera com aquell amic es mirava la vida i actuava. Demà farà un any que va morir en Carles Capdevila i, també acompanyat de la seva perspectiva, he viscut l’1 d’octubre del 2017, l’empresonament i exili de polítics, o els atacs polítics a l’escola a Catalunya i als seus mestres, sobre els quals tantes vegades va posar el focus. I noto que m’han fet més segur aquelles paraules seves del 2011: "Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo. I procuraré enfadar-me poc, i sempre, però sempre, plantaré cara".

]]> La literatura s'ha fet càrrec a bastament de la coexistència dels morts amb els vius, i amb prou encert perquè algunes de les coses que podem llegir sobre aquesta qüestió siguin certes. Existeixen espectres ressentits i torturats com els que habiten les pàgines de 'Pedro Páramo' de Juan Rulfo, i hi ha també fantasmes benignes però que ho impregnen tot de melancolia, com el Michael Furey de qui segueix enamorada, molts anys després que ell morís, Gretta, la protagonista d''Els morts', de James Joyce. I, encara, amb alguns morts s'acompleix allò que va dir Fernando Pessoa, i que em recordava fa uns dies Toni Torres, que és el meu metge de capçalera. Pessoa deia que la mort només és que et deixen de veure. Aquest, per a mi, un any després de la seva mort, és el cas de Carles Capdevila.

]]>

El llegat de Carles Capdevila continua ben present: la seva dedicació a les persones que tenen cura de les persones -ja sigui en l’àmbit de l’educació com en el de la salut- ens recorda permanentment que els mitjans han de treballar a prop de la gent i no del poder. Per honorar aquesta concepció de la vida i del periodisme, l’ARA impulsa la beca Carles Capdevila, que premiarà anualment un projecte inèdit en l’àmbit de l’educació o de l’atenció a les persones.

]]> Puigdemont, segona oportunitat

]]>

Aquest és el primer aniversari de l’ARA des de la mort del seu director fundador, Carles Capdevila. Periodista compromès i referent destacat en el món de l’educació, els seus últims anys es va centrar a reivindicar també la sovint anònima i discreta feina del personal sanitari que té cura dels pacients. Amb la voluntat de mantenir viu aquest llegat, el diari ARA crea, amb col·laboració de la Fundació Bancària La Caixa, les beques Carles Capdevila, per premiar projectes en aquests àmbits.

]]>

"Compartim amb Carles Capdevila que l'educació s'ha de viure amb passió, però també se n'ha de parlar –amb humor i responsabilitat– a partir de la reflexió i de l'experiència". L'anuari de l'educació de les Illes Balears ha volgut retre homenatge, en aquesta darrera edició, al director fundador del diari ARA, Carles Capdevila, qui ens va deixar el juny passat.

]]>

La Universitat de Vic va retre ahir un emotiu homenatge pòstum a Carles Capdevila posant el seu nom a l’estudi de ràdio del centre. Amb el gest, la UVic i la seva Facultat d’Empresa i Comunicació reconeixen el llegat periodístic i humà de Carles Capdevila, director fundador de l’ARA mort l’1 de juny. L’acte va comptar amb la participació del degà de la facultat, Xavier Ferràs, que va destacar la manera ètica i compromesa de Carles Capdevila d’exercir la seva professió. “Ha sigut un gran ambaixador del territori i mestre de periodistes”, va dir Ferràs, que va afegir: “Volem que tots els estudiants el recordin i el tinguin com a referent”. Anna Magem, alcaldessa del poble natal de Capdevila, els Hostalets de Balenyà, va assegurar que “avui ell estaria agraït tot i que segurament evitaria l’elogi amb un comentari sarcàstic”. En nom de la família, el seu germà Josep, també periodista, va manifestar “el desig que d’aquest estudi de ràdio en surtin molts nois i noies que s’estimin la professió tant com la va estimar en Carles”. L’any 2012 Carles Capdevila ja va apadrinar la promoció d’estudiants de la facultat.

]]>

Els que hem tingut la sort de trobar oportunitats a l’ascensor social, els que vam néixer en famílies humils i ens hem beneficiat del sacrifici dels pares per estudiar el que hem volgut, els que hem viscut èpoques de progrés, els que hem tingut el privilegi de millorar, d’accedir a la cultura, de conèixer més món, els que estem objectivament en una posició més favorable que la que teníem quan vam néixer, crec que tenim uns quants deures. Alguns els hauria de tenir tothom, però nosaltres més. El primer és el de l’agraïment i la satisfacció. Assumir que ens ha anat bé, i ser generosos amb els que ens ho han facilitat. El segon és no renegar mai d’aquests orígens. M’entristeix veure gent que ho fa, que els oblida, que se n’avergonyeix, que tendeix a envejar els esglaons per sobre en lloc de recordar els que va deixar enrere. I el tercer deure i més important és el de fer tot el que es pugui perquè aquest ascensor social on van pujar, avui absolutament encallat, que només s’engega per baixar, sigui reparat al més aviat possible. Cada nou estudi sobre pobresa no només és desolador per la realitat duríssima que s’amaga darrere de xifres inacceptables. Entristeix perquè posa en evidència que plou sobre mullat i que ara mateix el lloc on neixes determina de manera injusta el teu futur. Això és molt greu, i els que millor ho podem entendre som els que vam viure temps en què la meritocràcia garantia que l’esforç personal tingués recompensa. I no com una loteria, com un fruit de l’atzar, sinó de forma més o menys sistèmica. És hora d’arremangar-nos. Des de l’agraïment i el record de l’oportunitat que vam tenir i vam saber aprofitar, hem de fer tot el que puguem perquè el màxim de persones puguin explicar d’aquí uns anys que a ells també els ha anat bé.

]]> En un dia de dol, gràcies pel vostre suport

]]>