Antoni Pont (Tàrrega, 1934) rep l'ARA a casa seva, a Reus. Aquest matí ha fet una hora de gimnàs i no aparenta els quasi 91 anys que té. Envoltat de records i de fotografies de tota una vida (amb Henry Kissinger, George Bush pare, Joan Carles I, Joan Pau II, Felipe González, Bill Clinton, José María Aznar, Felip VI i Leo Messi, entre molts d'altres) repassa la seva trajectòria i la de l'empresa familiar, el gegant agroalimentari Borges, en una conversa en què insisteix en un punt: a la tercera generació de l'empresa, la seva, eren quatre els que manaven; ell només va ser president perquè era el més gran.

El maig del 2020, enmig de la pandèmia i encetant la desescalada del confinament, es va produir una notícia històrica en el món de la construcció espanyola: la firma Agromán, que tenia gairebé un segle d’història a les seves espatlles, va desaparèixer per sempre més després que el seu propietari, la multinacional Ferrovial, decidís eliminar la marca de la filial on encara persistia un nom tan antic. Així doncs, Ferrovial Agromán, va passar a dir-se Ferrovial Construcción i, tot d’una, noranta-tres anys d’història van quedar volatilitzats. Per cert, probablement hi haurà gent que pensi que la denominació de la constructora extinta tenia alguna relació amb el món agrari, però res més lluny de la realitat, com veurem més endavant.

El 4 de febrer passat, mitjans de tot el món es van fer ressò de la mort de l’Aga Khan, el líder del corrent nizarita dels xiïtes. Segurament avui la figura de l’Aga Khan ja no té el glamur de temps passats, però fa algunes dècades aquest líder religiós era un personatge que freqüentava les pàgines de societat de la premsa escrita, cosa que li proporcionava una gran popularitat. En el cas de Karim, el títol el lluïa des del 1957, després de la mort del seu avi, el sultà Mahommed Shah. Curiosament, el seu pare mai va posseir el títol d’Aga Khan, sinó que es va produir un salt generacional, molt semblant al de la monarquia espanyola. Ara, amb la defunció de Karim, el flamant Aga Khan V és el seu fill Rahim al-Hussaini.

A les muntanyes rocalloses del Canadà hi ha una cabana, un centre de recessos fet de pi i avet amb escultures de bolets, tapissos de flors i tota mena de parafernàlia que apunta cap a una transformació: hi entres sent un conseller delegat, en surts com a directiu il·luminat. Un grup d'alts executius amb dessuadores i xandalls hi va arribar un dimarts d'octubre per fer un recés titulat El conseller delegat psicodèlic.

Dins del club dels sis del fast food nord-americà, només una d’aquestes grans multinacionals ha associat la seva marca a una persona real. És el cas de KFC (antigament Kentucky Fried Chicken), i ho ha fet amb la figura del coronel Harland Sanders. McDonald’s fa servir la lletra ema com a logotip, Subway les fletxes a la primera lletra i a la darrera, Domino’s una fitxa de dòmino amb la numeració 1-2, Burger King una hamburguesa i Pizza Hut un barret que alhora és una teulada. En canvi, la firma KFC fa servir la imatge d’un senyor amb bigoti i barbó estil Buffalo Bill, ulleres clubmaster i llacet al coll: un senyor a qui anomenen Colonel Sanders. Es podria pensar que aquest personatge és una mena de mascota de la cadena, però res més lluny de la realitat, perquè el personatge va existir i va ser el fundador de KFC. El seu nom, Harland David Sanders, coronel de l’estat de Kentucky.

Li agradava el cinema de terror i volia dedicar-se als efectes especials, però ha acabat sent cantant perquè la música “dona sentit a l’existència humana”. Ferran Palau (1983) va néixer en una família humil de Collbató: “No recordo haver anat mai a un hotel, anàvem a càmpings. Els pares han sigut senzills, però sempre s'han bolcat per donar-nos allò que ens feia falta". De fet, tan bon punt li va agradar la música li van regalar una guitarra.  

És el 3 de març del 1980. Tres quarts de nou del matí. L’advocat Adolfo Cotelo Villarreal condueix pels carrers de Madrid el seu Seat 131 acompanyat de les seves filles petites en direcció a l’escola on estudien. El cotxe s’atura davant d’un semàfor vermell a la confluència dels carrers Eduardo Dato i Rubén Darío, moment en què un noi vestit amb gavardina s’atansa al vehicle i dispara una ràfega amb una metralleta. L’advocat cau sobre el volant envoltat d’un gran bassal de sang. Poques hores després és detingut el terrorista palestí Said Ali Salman, membre del grup Front Palestí d’Abu Nidal, una escissió d’Al-Fatah.

L'èxit exponencial de la lliga en línia Kings League, de Gerard Piqué, demana noves cares a l'empresa per poder internacionalitzar i fer créixer encara més el projecte. Piqué ha apostat per fitxar un emprenedor i vell conegut al món de l'esport, Djamel Agaoua, que farà de nou conseller delegat. A banda, a l'espera que acabi la Copa Amèrica i el president del Port de Barcelona deixi el seu càrrec per ser substituït per algú de la corda del PSC, el Port de Barcelona es reorganitza amb la creació d'un nou departament de relacions institucionals que liderarà Ingrid Boqué. A més, a PepsiCo torna a agafar força un català, i la Generalitat ja té un nou director per a l'Institut d'Estudis d'Autogovern.

El 5 d’octubre del 2011 va morir Steve Jobs, el conegudíssim fundador de la companyia tecnològica Apple. Les setmanes posteriors els mitjans es van omplir d’obituaris, cròniques i homenatges dedicats al geni de San Francisco, un emprenedor que havia fet créixer la seva empresa fins a convertir-la en un dels gegants de la indústria nord-americana i que també havia aconseguit que els seus productes ocupessin un lloc destacat en la cultura popular de tot Occident. Que el món s’aturés per lloar Jobs es pot considerar del tot raonable, però el que la majoria de la gent no sap és que, amb tant de soroll, un dels efectes col·laterals va ser que els mitjans gairebé no van tenir ni temps ni espai per tractar la defunció, només una setmana més tard, d’un geni de la informàtica amb una transcendència similar a la de Jobs; estem parlant de Dennis Ritchie, el creador del llenguatge de programació C i desenvolupador del sistema operatiu Unix.

Som al 1979. Un jove dissenyador gràfic que està intentant obrir-se camí en el món de la narrativa pensa que ja n’hi ha prou d’escriure malament la ela geminada simplement perquè la màquina d’escriure no li permet posar-hi el punt volat. Decideix contactar amb el fabricant per mirar de trobar-hi alguna solució i com que la resposta és positiva, l’endemà es presenta a les oficines de l’empresa. Allà el rep un senyor amb bata d’obrador que es mostra emocionat per la visita. Tot seguit obre un calaix i treu un farcellet de paper de diari. Un cop l’ha desembolicat, hi apareix la tecla de la ela geminada davant de l’emoció dels presents. El veterà treballador de l’empresa de màquines d’escriure li diu que guardava aquesta tecla com un tresor des que va finalitzar la Guerra Civil i que ja era hora que algú la vingués a buscar. És molt probable que durant la conversa caiguessin algunes llàgrimes. El jove que vol ser un escriptor d’èxit es diu Quim Monzó i l’empresa en qüestió és la Hispano Olivetti. L’escena succeeix a les magnífiques instal·lacions que l’empresa d’origen italià tenia a tocar del Parc de les Glòries (ara plaça de les Glòries). 

Un any després que Tobías Martínez, fundador i conseller delegat de Cellnex, deixés el càrrec a l'empresa de telecomunicacions, ja té un nou lloc a la primera línia empresarial. Es tracta de la presidència d'OPDEnergy, empresa del sector de les energies renovables, matèria en la qual Martínez és expert. Alhora, Bayer nomena un nou director per a Espanya, i el català Ramón Riera assoleix una fita històrica: la presidència mundial del FIABCI.

El món econòmic necessita les dones directives per ser més rendible, més ric i més ètic, però elles encara no hi estan presents. Han passat 30 anys des que vam llegir esperançades el llibre de Sally Helgesen L’avantatge de ser dona, un bestseller dins del management femení. L’autora defensava amb models reals que les dones aporten un estil més directe, proper, càlid i horitzontal a les organitzacions. "Nosaltres creem connexions, no jerarquies. No correm una marató sinó una carrera de relleus", proclamava Gloria Steinem. Aquest nou model semblava, a més, el que necessitava la nova societat que s’albirava a la dècada dels noranta, global i interconnectada. L’impacte seria doble: més dones en càrrecs de decisió i implantació d’un millor estil de lideratge ¿Què queda avui d’aquelles elevades expectatives?

Diversos canvis a les cúpules de multinacionals amb presència destacada a Catalunya. Nestlé, BNP Paribas i Coca-Cola Europacific Partners han aprovat nomenaments destacats en una setmana marcada pel canvi de conseller delegat a Fluidra i a Vodafone, així com per l'arribada de l'exministra Cristina Garmendia al capdavant de Mediaset Espanya.

El mercat de fitxatges de l'Empreses s'estrena amb canvis importants a la gran empresa catalana. El més destacat, el salt de Josep Maria Coronas d'Abertis a Criteria per ser el nou secretari del consell. Aquesta nova responsabilitat de Coronas, que suma a la seva presència al patronat de La Caixa, el converteix simbòlicament en candidat a succeir Isidre Fainé al capdavant de La Caixa, condició que comparteix amb Àngel Simón, recentment nomenat conseller delegat de Criteria. Però hi ha hagut altres moviments destacats.

És dimecres 18 d’abril del 1990 i ens atansem a la mitjanit a l’Estadi de la Llum de Lisboa. Som al minut 83 d’un partit clau: la semifinal de la Copa d’Europa entre el Benfica i l’Olympique de Marsella. El marcador mostra un empat a zero que, de moment, dona el passi per a la final als francesos, que a l’Stade Vélodrome van vèncer per dos a un. Però aleshores passa tot. Un córner a favor dels lisboetes acaba amb un gol marcat clarament amb la mà per un davanter del Benfica. Amb vuitanta mil portuguesos embogits a les grades, ni àrbitre ni liniers s’atreveixen a anul·lar la jugada i corren cap al centre del camp donant el gol per vàlid. El partit finalitza amb el marcador d’un a zero i els marsellesos, terriblement indignats, queden eliminats de la competició. El que passarà també a la història, al marge del gol amb la mà, són les declaracions del propietari del Marsella, Bernard Tapie, que diu: “Aprenc de pressa. Sé com fer-ho. Mai més tornarà a passar això”. Efectivament, fos com fos, l’any següent el Marsella aconsegueix arribar a la final de la Copa d’Europa –que perdria contra l’Estrella Roja a la tanda de penals– i el 1993 hi torna, aquest cop per vèncer el totpoderós AC Milan de Silvio Berlusconi i proclamar-se per primera vegada campió d’Europa.

Als governants sempre els ha costat acceptar els límits al poder. Quan el Parlament francès va impugnar els edictes de Lluís XIV el 1655, es diu que el rei de França i Navarra va respondre: “L'état, c’est moi” [L'estat soc jo]. L'era de l'absolutisme que va venir després a França va durar fins a la Revolució Francesa, el 1789.

“Si Botín i Galán protesten pels impostos, anem en la bona direcció”. Era el 29 de juliol del 2022 i qui va gosar dir aquestes paraules en referència directa als presidents del Banco Santander i Iberdrola era ni més ni menys que el president del govern, Pedro Sánchez. Convé recordar aquesta data com a moment clau i decisiu per entendre la pèssima relació que hi ha a Espanya entre l’elitista grup d’empreses que alguns coneixen com a Íbex-15 (els més influents d’entre els que cotitzen al selectiu espanyol) i el govern del PSOE i Podem-Sumar. 

La tornada de l’activitat empresarial després dels mesos d’estiu ha tingut un clar protagonista: la sentència del jutge en favor dels fons de Celsa que han deixat fora de joc la família Rubiralta. Una decisió que implica un reordenament de l’estructura, noves cares i vells coneguts que tornen al cim de l’empresa. I més enllà de Celsa, el curs s’ha iniciat amb canvis a Grifols, que estrena director d’innovació; una nova presidenta a Accenture Espanya i un retorn a Puma, entre d’altres. 

Investir o no investir? Què ha de demanar Junts a canvi? La gran pregunta de les darreres setmanes a la política catalana se sent en tots els àmbits de la societat catalana i tothom hi té una resposta. L’ARA ha volgut saber com veu l’empresariat independentista el transcendental moment polític i la decisió que ha d’afrontar el partit de Carles Puigdemont, que, tal com ha avançat aquest diari, liderarà la negociació. I malgrat les diferències, entre les set veus consultades (tots influents directius i empresaris) hi predomina un prec: el d’apostar pel pragmatisme.

"Un canal a la presó". Així definia un article de la revista de l'escola de dret de la Universitat de Boston la llista 30 under 30, realitzada anualment per la revista econòmica Forbes, que agrupa les persones més influents del món amb menys de 30 anys. El llistat, que justament aquest any ha complert 30 edicions, inclou diverses categories, des del món de l'espectacle fins al de l'empresa.