Si hi ha una queixa compartida per tota la ciutadania, sigui d’esquerres o de dretes, és com pot ser de carregosa la burocràcia –també dita burrocràcia– i fins a quin punt ens embolcalla com els filaments enganxosos d’una teranyina. A la seva darrera novel·la, Oposición, Sara Mesa (Madrid, 1976) es queda descansada sobre aquesta realitat asfixiant, que ens afecta a tots i totes, sense excepció.

El filòleg i acadèmic de la llengua Francisco Rico (Barcelona, 1942-2024) ha passat gran part de la seva vida instal·lat en un temps que no era el seu: l'Edat Mitjana i el Segle d'Or. Van ser aquests dos períodes els que va estudiar apassionadament, al mateix temps que va protagonitzar controvèrsies per causes polítiques, com ara els atacs furibunds al "supremacisme" i el "victimisme" independentistes. Rico, que ha mort als 81 anys després de passar deu dies ingressat a l'Hospital de Barcelona, ha estat una de les grans autoritats mundials en l'estudi del Quixot –amb assajos com Tiempos del Quijote (Acantilado, 2012) i l'edició definitiva del text de Cervantes–, però també ha aprofundit en la novel·la picaresca –de Guzmán de Alfarache, de Mateo Alemán, a l'anònim Lazarillo de Tormes– i en dramaturgs com Lope de Vega, de qui va editar El caballero de Olmedo a Cátedra (1984). Encara aquest gener va reunir alguns dels millors estudis sobre una altra de les seves devocions, Francesco Petrarca, poeta i humanista del segle XIV, un dels grans exponents del Renaixement, al volum Petrarca (Arpa).

"La màgia de la narrativa" i "el domini de la concisió a l'hora d'explicar històries que es nodreixen de la literatura fantàstica" són els dos motius principals que el ministeri de Cultura i Esports ha donat aquest migdia per concedir el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, dotat amb 50.000 euros, a Cristina Fernández Cubas. Nascuda a Arenys de Mar el 1945 i instal·lada a Barcelona des de fa dècades, Fernández Cubas ha estat una de les pioneres a l'hora d'incloure elements sobrenaturals i inexplicables al seu món literari, que es va començar a desplegar a partir de 1980, amb la publicació del recull de relats Mi hermana Elba.

Rafael Sánchez Ferlosio va dividir la seva extensa trajectòria en tres fases. A la primera havia “incorregut en la prosa, és a dir, la bella pàgina”, i en aquest punt citava Industrias y andanzas de Alfanhuí, que va publicar quan encara no tenia 24 anys. “Després em vaig voler divertir amb la parla”, afegia, i aquí caldria situar El Jarama, la novel·la que el va consolidar el 1955 i el va convertir en referent del realisme social i la novel·la espanyola de postguerra, etiquetes que no tenia en gran consideració. “Finalment, després d’anys de gramàtica, vaig trobar la llengua”: era aquesta la que va nodrir més d’una desena d’estudis de lingüística i assajos, entre els quals hi ha Las semanas del jardín i Vendrán más años malos y nos harán más ciegos, i on va “cultivar la hipotaxi”, és a dir, la frase subordinada.

El cigne negre és un ocell amb una càrrega simbòlica funesta, i a la nova novel·la de Juan Manuel de Prada compleix el seu paper destructor transformat en Octavio Saldaña, un novel·lista que ha estat expulsat del milieu literari pel seu “sectarisme ideològic”. En una de les seves intervencions televisives -es guanya la vida com a tertulià-, Saldaña dóna a conèixer el jove Álex Ballesteros, l’autor d’un llibre de contes que fins llavors havia passat desapercebut. L’escriptor sènior s’ofereix a ajudar a polir la primera novel·la del debutant, Madonna, i durant l’edició del text el cigne negre apareix, disposat a xuclar la sang del jove, tot i que potser no compta amb la possibilitat que el noi sigui menys innocent del que sembla.

Una possible nova novel·la