Mai no hi ha hagut un papa mallorquí, ni sembla probable que n’hi hagi cap en el futur. De fet, ni tan sols hi ha hagut un mallorquí com a bisbe de Mallorca des del 1947, fa gairebé vuitanta anys. Això no vol dir que no hi hagi unes quantes connexions històriques entre el Vaticà i l’illa: papes que abans de ser-ho varen estar a càrrec d’aquesta diòcesi –o fins i tot després–; algun papa que va haver d’acceptar per força l’hospitalitat illenca, i algun mallorquí que va arribar ben a dalt a la cúpula de l’Església catòlica. Recordam aquests vincles quan està a punt de tenir lloc un conclave per elegir un nou pontífex. Són fonts per a aquest recorregut els estudis de Marià Carbonell, Pere Xamena i Francesc Riera, Joan Rosselló, Llorenç Lliteres i Sebastià Garcias Palou.

La variant balear del català té un sens fi de noms per referir-se als penitents de Setmana Santa, que hem vist desfilar recentment a les processons. Sense cap pretensió d’exhaustivitat, podem recordar que, segons un lloc o un altre, en deim “caraputxes”, “caperutxes”, “carapulles”, “carapunats”, “cucues”, “cucuies”, “cucuis”, “cucurulls”, “caputxins”, “cirineus”, “xirineus”, “encapironats”, “campironats”, “jugeus”, “judios”, i un etcètera que s’allarga fins a la trentena de denominacions. La cultura popular i tradicional no és una cosa solemne i estàtica, ans al contrari: ‘popular’ no vol dir res més que en participa tothom, i ‘tradicional’, que en participa tothom al llarg dels anys i de les generacions. En conseqüència, els elements –objectes, persones, personatges, festes, etc.– que en formen part, de la cultura popular i tradicional, sovint tenen molts de noms. Per això: perquè molta gent, al llarg de molt de temps, els ha anat posant noms.

Entre les paraules que s’amaguen a la sopa de lletres hi ha dejuni, caritat, Pasqua... Conceptes propis del calendari de Setmana Santa, que al mestre de religió Pau Estanyol li serveixen per introduir-los a la classe que imparteix a l’Escola La Vall del Terri (Pla de l’Estany). Dels més de 250 alumnes que hi ha al centre, només fan aquesta assignatura dos de primer de primària i un altre de segon. És la realitat que viuen molts centres públics catalans: el percentatge d’alumnes que van cursar religió a l'escola pública durant el curs 2023-2024 va ser del 10,50% (69.571 alumnes dels 662.315 alumnes totals), segons dades del departament d'Educació. En els centres de titularitat privada, inclosos els concertats, la xifra ascendeix als 62,73% (198.696 alumnes dels 320.821 alumnes totals).

Qui era Felip de Mallorca? Un personatge extravagant i controvertit, el fill petit del rei Jaume II. Per alguns dels seus seguidors, ni més ni menys que l’Anticrist en persona. A començaments d’abril del 1325, ara fa exactament set segles, va acceptar de fer un parèntesi en la seva vida de franciscà ‘espiritual’ –els d’El nom de la rosa, d’Umberto Eco, de la qual ben bé podria haver-ne estat un dels personatges– per mantenir la corona de Mallorca en el cap del seu nebot Jaume III, aleshores de només nou anys, davant dels poderosos cosins de Barcelona. I ho va aconseguir, a base d’esforç i d’intel·ligència –i de doblers, tot s’ha de dir. Ens acostam a la seva vida de novel·la, gràcies als estudis de Bartomeu Bestard, J. Ernest Martínez Ferrando, Pau Cateura, Eusèbia Rayó i Jaume Serra.

Era germà del cinc vegades primer ministre Antoni Maura i recentment el papa Francesc, durant la seva estada a un hospital de Roma, ha signat el document per encetar-ne el procés de beatificació. Sens dubte, Miquel Maura i Montaner va ser un capellà destacat, preocupat pels pobres, escriptor, periodista, rector del seminari de Mallorca i fundador d’un orde: les Germanes Zeladores del Culte Eucarístic. Però també va tractar de silenciar les protestes dels xuetes per la discriminació que patien i va voler castellanitzar l’Església de Mallorca. En repassam la trajectòria gràcies als estudis de Pere Fullana, Pere Salas-Vives, Lleonard Muntaner, Rosa Planas, Josep Massot, Pere Xamena i Francesc Riera, Laura Miró, María Luisa Sánchez Alonso i Alfonso Pérez-Maura.

La celebració de bodes, batejos i comunions per l’església s’ha reduït dràsticament en els últims cinc anys a les Balears. Cap dels tres sagraments se salva de la desafecció ciutadana, amb caigudes que, en alguns casos, superen el 50%. A Mallorca, els batejos religiosos han passat de 3.787 el 2018 a tot just 1.775 el 2023, la qual cosa suposa un descens del 53%, segons dades aportades pel Bisbat. El comportament de les comunions és similar, amb un descens del 48%: enfront de les 3.494 celebrades el 2018, només 1.800 nins van rebre aquest sagrament el 2023. Quant als matrimonis, s’han reduït un terç, de 772 a 511. Per contra, només les confirmacions pugen un 15% i passen de 462 a 532 en l’últim lustre.

Nietzsche es va precipitar afirmant la mort de Déu, perquè la humanitat ha trobat el substitut ideal en l’esperit religiós del capitalisme com a culte universal que dona un sentit immanent a la vida. El capitalisme i els seus valors seculars s’alcen com a bèsties triomfants devoradores de persones, resistències i alternatives. Benjamin tenia raó quan definia el capitalisme com una religió secular i utilitarista basada en una gran consciència de culpa i deute que exigeix una fidelitat extrema. Però s’equivoca dient que és una religió sense dogmes. Pens, en canvi, que és una religió ultradogmàtica i fatalista que es presenta a si mateixa com el destí de la humanitat i la fi de la història. Els seus dogmes principals són la sacralització del creixement i la propietat privada, la confiança cega en el mercat, la definició d’una naturalesa humana egoista i individualista, la fe en la idea de progrés, la vindicació de l’acceleració i el productivisme, i les solucions tecnològiques a tots els problemes.

Baruch Spinoza era ateu. Sense matisos: ateu. Però es va haver de cobrir amb la capa del panteisme (quan tot és déu, en realitat no és res) perquè, malgrat que visqués als Països Baixos, un dels territoris més tolerants d’Europa durant el segle XVII, la llibertat d’expressió tenia límits: la blasfèmia constituïa un delicte.

“L’any passat anava sense el vel. Duia els cabells amollats i em posava calçons curts. Però ara he decidit posar-me’l, perquè em dona pau. Alguns companys m’han fet bromes de monges, però jo no els faig cas”. Així explica Omaima per què du el vel. Té 14 anys i és mallorquina, filla de migrants marroquins. Parla mentre berena a un carrer del centre d’Inca, juntament amb la seva amiga Maty, qui, amb 13 anys, encara no se sent “preparada” per anar amb vel. “Quan sigui gran el duré”, assegura. Totes dues han nascut a Mallorca i la seva festa preferida és Sant Antoni. Però ara estan enfadades perquè no han pogut faltar a classe per celebrar el final del Ramadà, malgrat que “hi ha una llei que ho permet” –la 26/1992–, diu Maty. “Estam molts dies sense estudiar quan és Setmana Santa i ho respectam”, afegeix Omaima.

El dia que Pepa (nom fictici) va entrar a la Sala del Regne amb el seu al·lot de bracet sabia que estava infringint les normes dels testimonis de Jehovà de la pitjor manera possible. Havia desafiat els preceptes de la religió i quan va dir que era la seva parella, els ancians –màxims responsables de la jerarquia– se la van endur a una sala a part i la van sotmetre a un “judici sumaríssim”. Durant tres hores, el comitè judicial la va humiliar i va intentar que es penedís del seu acte, en pagàs la penitència i tornàs a la cleda. Una en la qual no es poden mantenir relacions prematrimonials, votar, rebre transfusions de sang, celebrar cap festivitat, brindar, fumar, beure alcohol, anar a una discoteca, tatuar-se, veure pornografia, masturbar-se, participar en un joc d’atzar o vestir una minifaldilla, entre altres prohibicions.

Ningú a Catalunya en sap tant, de l’islam, com ella. Tampoc ningú ho explica amb els seus coneixements, passió i vehemència. Sembla que et renyi, però no. Si aquest tros de dona et renyés, no et preocupis que ho notaries. Dolors Bramon (Banyoles, 1943) és la professora de religions que hauríem d’haver tingut tots. Aquest any ha rebut la Creu de Sant Jordi i ha publicat Professora d’Islam (Fragmenta Editorial), un llibre-conversa amb Ignasi Moreta. En aquesta entrevista parlem de Déu i les diferents maneres d’entendre’l, però també anem a parar a Carrero Blanco o a Ernest Lluch, el seu primer marit.

Aquest cap de setmana Albert Om conversa amb Dolors Bramon, professora emèrita d'estudis àrabs i islàmics de la UB. L'entrevista ha estat gravada a l'aula 113 de la UB on ella va estudiar i anys més tard hi va exercir de professora.

“Jo no era creient, però un amic m’hi va convidar en un moment en què jo estava molt malament”, diu Cristina López, de 22 anys. Ara ja fa sis mesos que forma part de Hakuna. L’associació privada de fidels va sorgir en la Jornada Mundial de la Joventut al Brasil el 2013 i s’ha estès arreu del món fins a instal·lar-se també a les Illes. Ara bé, l’únic grup d’aquest moviment és a Palma. Aquí, uns 50 joves –al seu grup de WhatsApp són uns 200– d’entre 16 i 30 anys es reuneixen a la parròquia de Santa Catalina Thomàs. 

"És com en una habitació que ja tenia els mobles i ara els hem mogut una mica de lloc". Així expliquen des de l’Opus Dei els canvis que ha promulgat el papa Francesc amb el document Ad carisma tuendum, bastant breu i simple. El canvi més visible i impactant és que a partir d’ara el prelat de l’Opus Dei ja no serà bisbe. La cadira ha canviat significativament perquè ja no porta mitra, però la resta de mobles es mantenen dins de l’habitació. I, el més important, amb la prelatura personal l’Obra continua tenint una habitació pròpia dins de l’Església.

El papa Francesc ha defensat les unions civils entre persones del mateix sexe perquè les parelles gais puguin estar protegides jurídicament. "Les persones homosexuals tenen dret a estar en una família. Són fills de Déu i tenen dret a una família. No es pot fer fora de la família a ningú ni fer-li la vida impossible per això. El que hem de fer és una llei de convivència civil, tenen dret a estar coberts legalment", diu el pontífex durant una entrevista en un documental que s'ha estrenat aquest dimecres al Festival de Cinema de Roma.

1. Catequitzar. Ho he hagut de llegir dues vegades per creure-m’ho: la Generalitat crea un pla pilot en escoles públiques per impartir la matèria de religió islàmica. I tot això emparat en l’acord de cooperació entre l'estat espanyol i la Comissió Islàmica d'Espanya, que garanteix l'exercici del dret dels alumnes musulmans a rebre ensenyament religiós islàmic als centres educatius públics, impartit per professorat designat per aquesta comissió. ¿Tornem a les religions d’estat?