L’adeu de Rossini va servir com a comiat per a la temporada de la Fundació Studium Aureum. Un encomiable comiat, de gran dificultat. És la Petite Messe solennelle, de Gioachino Rossini. Un punt final al seu envejable currículum, tan peculiar com la seva pròpia existència, que quan es trobava al punt més alt de la fama i prestigi, tenia trenta-set anys i acabava d’estrenar l’òpera Guillaume Tell, va dir fins aquí. Va trigar ni més ni menys que altres trenta-quatre anys per dedicar el seu inabastable talent a compondre una altra obra de gran magnitud. Mentrestant, havia fet algunes composicions per a piano, tan sols per ser interpretades a ca seva, tot i que el més important de la jornada sempre eren els exquisits àpats amb què delectava els seus convidats. Com a bon vivant, la seva gran vocació, que va exercir al llarg de tota la seva vida, l’exquisidesa formava part indissociable del seu tarannà i la prova d’aquesta afirmació, que no és altra cosa que una evidència, la tenim amb aquesta darrera gran peça que va signar el músic i sibarita. Una missa, que tenia més a veure amb l’òpera que amb la música sacra. Rossini va escriure una primera versió per a dos pianos, harmònium, quatre solistes i vuit cantaires, o sigui dotze, com els apòstols, tot i que posteriorment la va orquestrar amb idèntic resultat. Magistral. A la partitura ja ho va anunciar: “Bon Déu encara que he tractat d'escriure't aquesta música sacra, ja saps que jo vaig néixer per a l’òpera còmica…”.

La gestió i promoció de les festes de Sant Sebastià d’enguany ha generat controvèrsia entre les confraries, a més d'altres col·lectius ciutadans, i el govern de Cort. Un vídeo publicat la setmana passada pel canal oficial de l’Ajuntament de Palma, on es destaquen les celebracions populars com a part de la Revetla, ha encès el debat sobre el paper de la institució a les festes.

Entre els 55 milions de passatgers que les terres mallorquines veuen passar al llarg de l'any, també s'hi cola algun famós. Inversemblantment, n'hi ha que veuen l'illa com una oportunitat per passar desapercebuts fondejant cales amb el iot o bé passant dies de tranquil·litat en grans xalets costaners. Però cap d'aquests dos paradigmes han estat el cas de Michael Douglas, que des de fa més de dues dècades viu al poble d'interior de Valldemossa. El dues vegades oscaritzat ha compartit un berenar popular amb els veïns més grans de la població de menys de 2.000 habitants, on no han faltat els plats tradicionals de la població, balls mallorquins i música.

Possiblement, aquesta és la història de molts dels nostres avantpassats. L’avi i l’àvia es coneixen durant les festes majors. Són històries que comencen amb un ball, amb una orquestra de fons. Una nit d’estiu sota la llum dels fanalets de la plaça. Tant se val si són les festes d’un poble, d'un barri o d'una ciutat. Són un vitrall de records que s’expliquen amb tendresa des de butaques cobertes de ganxet.

“Teníem muntada tota una gira per al 2020, sobretot de festes majors. És interessant, perquè vol dir que ja s’estava apostant pel trap en un context fins ara dominat pel mestissatge i per grups de versions”, explica Oriol de Ramon, del duo mataroní The Tyets, un dels noms més rellevants de l’escena catalana de trap i en general de les anomenades músiques urbanes. Tot i que la pandèmia ha ajornat el canvi de tendència, l’assalt del trap i el reggaeton a les programacions d’estiu sembla inexorable. Al cap i a la fi, l’envelat sempre ha acabat recollint el ritme del moment, ja fos la sardana, el swing, el mambo o el rock.