Vibrant, divertida i desacomplexadament política actuació del trio irlandès Kneecap a l'Apolo diumenge, en la cloenda de les activitats del Primavera Sound en sales de concerts de Barcelona. Els autors de l'àlbum Fine art, un dels millors discos del 2024 segons l'ARA, van oferir una hora de hip-hop (en irlandès i anglès) entre la determinació de clàssics com Public Enemy i l'esperit rave més incendiari, per celebrar la llengua irlandesa i un activisme combatiu antibritànic eminentment festiu. Perquè Kneecap, format per músics de l'oest de Belfast i Derry, no és un grup d'Irlanda del Nord, sinó del nord d'Irlanda. El matís és un abisme de significat, tal com ells mateixos expliquen a la pel·lícula Kneecap, el biopic protagonitzat per ells mateixos i Michael Fassbender que està disponible a Filmin.

No hi ha gaires grups com Lisabö. I no només per la formació de "doble trio" amb dos bateries. Des d'Irun i en euskera, al llarg de 25 anys han construït un llegat impressionant, fruit de lligar existencialisme, posthardcore i un esperit indomable a l'escenari que amplifica l'impacte de discos com Ezarian (2000), Ezlekuak (2007) Animalia Lotsatuen Putzua (2011) o Lorategi izoztuan hezur huts bilakatu arte (2023), que es poden escoltar al bandcamp del segell Bidehuts, però no a cap altra plataforma d'estríming. Aquest divendres actuen a la Sala Apolo de Barcelona (21 h). Atén l'ARA Karlos Osinaga, guitarrista i cantant del grup que completen Javi Manterola (veu i guitarra), els baixistes Xabi Zabala i Borja Toval i els bateries Eneko Aranzasti i Sergio González.

Presenciar un retorn i alhora un comiat és una sensació agredolça. Però, tot i ser un adeu, La Iaia va tancar ahir, dimecres, una gira de celebració a la sala Apolo de Barcelona que si alguna cosa ha deixat és emoció. I durant dues hores, un públic devot es va oblidar que potser era l’última vegada que veia el trio osonenc en directe.

La cantant i productora musical Victòria Riba Muns (Tiana, 1995), coneguda artísticament com a Vicco, no s'ha deixat enlluernar per la popularitat de Nochentera, la cançó amb què va participar al Benidorm Fest 2023. Gairebé d'un dia per l'altre, Vicco va passar de ser una cantant pràcticament anònima a acumular més d'un milió i mig d'oients a Spotify. Però ja feia temps que picava pedra en el sector musical. Ara, un any després de conèixer la fama, publica el disc Noctalgia (Sony, 2024). I aquest divendres 10 de maig el presenta a La 2 de l'Apolo de Barcelona dins el Guitar BCN.

Guillem Gisbert, el cantant dels Manel, ha començat la primera gira al marge del grup fent un molt bon concert a la Sala Apolo de Barcelona, i amb les entrades exhaurides mesos abans de la publicació del disc Balla la masurca! Confiança gairebé cega que Gisbert ha agraït a un públic amb ganes d’agafar-se a una estrofa per cantar cançons sense tornada, o que compensen les expectatives frustrades per l’absència d'una tornada convencional amb el poderós ritme de la narrativa poètica. En el repertori de l’Apolo, les onze cançons del disc, dues peces de Stephen Sondheim i Neil Diamond adaptades al català (Anyone can whistle i Dry your eyes, respectivament) i, sí, un tema de Manel, Ai, Yoko, que Gisbert ha interpretat tot sol al teclat, sense involucrar els magnífics músics que l’acompanyen en la gira, Jordi Casadesús, Arnau Grabolosa i Glòria Maurel. Bon gest, entre el respecte i el pudor, com si Gisbert entengués que encara no és l’hora de tocar cançons de Manel sense que estiguin a l’escenari els altres tres Manel, Arnau Vallvé, Roger Padilla i Martí Maymó, tots tres presents a l’Apolo, els dos primers entre el públic (com Jaume Sisa) i Maymó com a mànager del cantant.

Jaume Pla (La Bisbal d'Empordà, 1977), Mazoni per a la música, tanca vint anys de trajectòria musical amb un concert a l'Apolo 2 aquest dissabte (20.30 h), dins del cicle Empremtes. No és un comiat definitiu, però no vol marcar-se cap calendari. Com un ciclista després d'una etapa de muntanya, necessita una pausa per recuperar sensacions. Amb una honestedat brutal, parla de crisi de creativitat i d'esperances frustrades, però també de les alegries de dedicar-se a un ofici capaç de fer les millors pessigades emocionals.

Amb actitud arrauxada i espitregada es van presentar Els Surfing Sirles divendres a la Sala Apolo. Es tractava d'un concert únic i aparentment irrepetible, una reunió d'amics nou anys després que el grup decidís plegar arran de la mort d'Oriol Caballero. I el públic va respondre exhaurint-ne les entrades i posant-hi tot el cor per estar a l'altura de la llegenda del punk rumbero, per revifar la connexió Vallcarca-Montseny i sobretot per recordar que quan l'underground no fot la tabarra és el millor que hi ha: divertit, emocionant i insurgent. "Heu dipositat massa esperança en un esdeveniment col·lectiu", va dir Guille Caballero mirant de rebaixar l'excitació cap al final del concert... Curiosament, va aconseguir que l'entusiasme fos encara més gran quan tot seguit van tocar Taxista i Pubilla de cuixa forta. "Ens arriba tard l'èxit, però bé...", havia deixat anar al principi el mateix Guille.

"El timpà rebentat, els genolls amb crostes, blaus al bíceps, una costella que em molestava al respirar perquè tenia una contusió...", són les lesions que descriu a l'ARA J.A. després de ser colpejat per diversos vigilants de la Sala Apolo de Barcelona. El jove ha interposat una denúncia als Mossos contra l'establiment per l'agressió que va patir la nit prèvia a la revetlla de Sant Joan, una nit que li ha deixat seqüeles físiques i emocionals.

Ni els autors de l'estudi s'esperaven aquest resultat. Cap dels 463 assistents al concert de fa tres setmanes a la Sala Apolo de Barcelona es va contagiar de covid-19. Aquest concert experimental volia comprovar si el públic agafava el virus i la resposta és que no, si es compleixen les mesures de seguretat que es van aplicar aquell dia: donar negatiu a un test d'antígens, portar mascaretes FPP2 que només es podien treure per beure al bar -situat en una sala diferent- o per fumar a l'exterior, controls per evitar aglomeracions a les cues per entrar i sortir o per anar al lavabo i dispensadors de gel hidroalcohòlic. "És segur fer aquest tipus d'activitat si es repeteix amb les mateixes condicions", ha assegurat el doctor Josep Maria Llibre, investigador de l'estudi juntament amb el doctor Boris Revollo.

La segona onada va aparcar l'assaig clínic que s'havia de fer a l'octubre a la Sala Apolo de Barcelona. L'objectiu era comprovar la fiabilitat de les proves d'antígens amb l'esperança d'obrir la possibilitat d'organitzar concerts amb el públic dret i sense distància de seguretat. Si no hi ha canvis, l'assaig clínic, en què es faran tests d'antígens i PCRs, serà el 12 de desembre a la mateixa Sala Apolo. Està organitzat pel festival Primavera Sound en col·laboració amb el doctor Bonaventura Clotet i la Fundació Lluita contra la Sida i les Malalties Infeccioses i l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona.

El sector cultural busca alternatives per superar les limitacions imposades per la pandèmia del coronavirus. Després que el Govern ampliés a finals de setembre l'aforament de teatres, cinemes i sales de concert fins al 70%, ara es posa la mirada en els nous tests ràpids, que s'estan estudiant com una mesura per controlar l'accés de positius asimptomàtics en un recinte i minimitzar el risc de contagi. Es tracta de proves ràpides que indiquen el resultat en tan sols 15 minuts. El president de l'Associació de Sales de Concerts de Catalunya (Asacc), Lluís Torrents, ha avançat aquest diumenge que la Sala Apolo de Barcelona serà la primera en posar a prova aquests tests durant el mes d'octubre en un concert per a 1.000 persones.

Diuen que els vells rockers no moren mai, però arriba un moment en què es cansen de tanta carretera. És el cas de Dr.Calypso, que divendres van dir adeu als escenaris amb un últim concert a la sala Apolo amb totes les entrades exhaurides des de feia mesos. No era per menys, els Calypso sembla que sempre hi hagin estat, acompanyant-nos en els bons moments, els dolents i els regulars. D'aquí que fos un a reveure difícil de pair. Durant tres dècades han aportat llum, alegria i ritme amb un grapat de músiques que ens eren alienes i que ells van descobrir-nos en l'època preinternet: ska jamaicà, 2 Tone, calypso, 'rocksteady', 'reggae', 'boogaloo' i 'northern soul'. Més enllà de les cançons, que en són moltes, i algunes de meravelloses, un dels principals llegats de la banda és la seva melomania i la vena prescriptora, decisiva perquè molts catalans arribessin a Prince Buster, Joe Bataan, Al Wilson, Third World, Wilson Pickett i un llarguíssim etcètera de clàssics de la música negra que han versionat amb veneració absoluta.

Pau Riba, Love of Lesbian, Núria Graham, Bad Gyal, Ferran Palau, el col·lectiu No Callarem i la Sala Apolo –en el seu 75è aniversari– han sigut els guardonats de la 30a edició del Festival Altaveu. El certamen se celebra del 7 al 9 de setembre a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) i els guardons s'han entregat en una cerimònia aquest dijous.

"Els carrers seran sempre nostres". No hi ha hagut un crit més sentit aquest funest octubre a les ciutats catalanes. Com passa amb la majoria d'aquestes consignes, se'n desconeix l'autoria, però tampoc ens estranyaria que ja hagués aparegut fa uns anys en una lletra de Xavi Sarrià. Juntament amb KOP i Inadaptats, Obrint Pas (grup on militava el valencià) va ser la gran banda de la dècada passada pel que fa a música radical –fent el símil amb el moviment basc dels anys 80– als Països Catalans, i possiblement la que va acabar tenint una proposta artística més sòlida. Parlem d'una època en què l'esquerra independentista era extraparlamentària ("friquis, fatxes i marginals", els definia Josep Lluís Carod-Rovira) i vivia en la seva bombolla particular: eren majoritàriament joves, molts –tot i que no tants com ara–, i en certes coses es comportaven com una subcultura, amb la seva bunquerització particular, amb barreres estètiques i banda sonora pròpies. En aquest context, Obrint Pas van fer fortuna com la banda emblema que duia als escenaris el que el moviment reclamava al carrer.

La Sala Apolo, el Jamboree Jazz Club i Tarantos Flamenco han anunciat que s’adhereixen a la vaga general convocada per a aquest dimecres, 8 de novembre. Les sales de música tancaran les portes al llarg de la jornada i anul·laran els concerts previstos. El grup Mas i Mas, que gestiona el Jamboree i Tarantos, assegura en un comunicat: "En senyal de protesta i rebuig davant la situació que està vivint a Catalunya, hem decidit adherir-nos a la vaga general".

Després del concert d'aquest divendres a la Sala Apolo, les paraules de Robert Plant esdevenen un mantra: "Gràcies a Déu per un grup com Band of Horses". Els de Seattle van encetar l'actuació amb 'Dull times / The moon', del seu darrer disc, 'Why are you OK'. Des del primer minut, Ben Bridwell i companyia van fer-se seu l'escenari amb mirades de complicitat, salts i somriures de dents torçades, mentre estiraven el coll per cantar els cors de temes com 'Ha'g –també de l'últim disc– o 'Can't hardly wait' dels Replacements.