Des que va publicar Olive Kitteridge el 2008 –amb la qual va guanyar el Pulitzer i, més tard, el premi Llibreter–, la nord-americana Elizabeth Strout (Portland, Maine, 1956) ha persistit en l'exploració del mateix univers de ficció, poblat per personatges estabornits per la culpa i carregats de contratemps familiars, però també convençuts que en el dia de demà hi ha d'haver d'una mica d'esperança. A Explica-m'ho tot, publicada en català, com les set novel·les anteriors, a Edicions de 1984 –traduïda en aquesta ocasió per Núria Busquet i Molist–, Strout fa confluir les tres grans famílies de la seva narrativa sòbria i irremissiblement encuriosida per l'ésser humà: els germans Burgess, l'escriptora Lucy Barton i Olive Kitteridge, que ara té noranta anys. Tot i viure en una comunitat de jubilats, es resisteix a deixar aquest món.

Els somnis, les esperances i la resistència dels que no encaixen en un món intolerant amb la diferència són tres dels eixos de la nova novel·la de Paul Harding (Beverly, 1967), Un altre edèn. Inspirada en uns fets reals del 1912 a l’illa de Malaga, davant de la costa de Maine, la novel·la de Harding també és una història de racisme i gentrificació turística a l’illa de les Pomes –dita així en homenatge als arbres que van plantar el 1873 la primera parella que s’hi va instal·lar, Benjamin Honey, que havia estat esclau, i Patience, la seva dona irlandesa–. Cent anys després, els descendents dels primers pobladors encara hi viuen, pobres i afamats, però feliços i protegits, fins que són assetjats per les autoritats del continent, la gran civilització que vol fer neteja ètnica. Harding transforma la crònica historicista en poesia fragmentària. Per desgràcia, no busca el desafiament estètic, té un estil de prosa una mica antiquat i un simbolisme bíblic feixuc (la narració descriu la vida quotidiana dels illencs, però comença amb un diluvi digne de Noè). Amb tot, però, la narració és sòlida i s’adapta a les normes del gènere de la novel·la històrica.

Interior Chinatown, de Charles Yu (Los Angeles, 1976), és una original barreja de gèneres plena d’humor, un relat experimental i al·legòric que explora qüestions fondes com l’assimilació cultural, el preu de l’ascensió social, la cultura pop, la immigració, l’ansietat paralitzant, la fugida dels papers que ens veiem obligats a jugar i els estereotips racials. La pregunta clau del llibre de Yu és: la raça realment ens condiciona a no poder aspirar a res millor?

En els contes de George Saunders no s'hi entra: s’hi irromp. L’efecte s’assembla força a la primera vegada que entràvem a Twitter, quan semblava que érem en una sala plena de gent on tothom cridava molt. La cacofonia que provoquen les veus múltiples, de personatges o de narradors (o les dues coses alhora), és un dels recursos que més li agrada utilitzar a l’escriptor nord-americà per començar les històries in medias res, sense facilitar cap mena de presentació de res ni de ningú, com un seguit de notes apressades d’escriptura, detalls incoherents que exigeixen una lectura atenta i activa. Al cap de poc es dissipa la boira i ens topem amb un mur, al bell mig del qual hi ha penjat un mirall negre amb una inscripció dissuasiva: el futur no pinta bé, i si et mires en aquest mirall, el veuràs, perquè el futur segurament ets tu ara mateix.

Les Comèdies alades són tres obres escrites al segle V aC. Durant el segle XX es van començar a recuperar “sense tanta censura ni pudor”, com indica, en el pròleg, Eloi Creus, el traductor. Ara bé, aquesta recuperació va tenir a veure amb la condició d’eina política de les comèdies més que no pas amb la qualitat de l’artefacte poètic. L’esplèndida traducció de Creus —un text català que ens admira per la bellesa i l’enginy de les seves solucions— ens convida ara a apreuar el classicisme de l’obra aristofànica (i, de retop, a qüestionar la brama que la comèdia és un gènere menor respecte a la tragèdia): l’argument de cada una de les històries que glosso permet una gairebé esborronadora aplicació als nostres dies, però, alhora, la solidesa i la profunditat del text avalen amb escreix la validesa de la comèdia per aprofundir algunes de les misèries de l’ànima humana.

La història de Ventura Ametller comença quan encara es deia Bonaventura Clavaguera i una tarda va quedar amb el seu amic Josep Pla, al mas Llofriu, per examinar el que duia en una capsa de sabates. A dins hi havia desenes de poemes, la major part dels quals van acabar fent companyia al foc que cremava a la llar. Els que es van salvar de les flames van anar a parar a les mans de Salvador Espriu. "Els seus versos, avui per avui, encara no són res", responia Espriu a Clavaguera al cap d'unes setmanes. Rere la duresa d'aquelles paraules inicials hi havia una sèrie de consells que el jove autor –que tot just tenia 30 anys– va entomar i va seguir durant dècades: "Treballi molt i molt la seva llengua, fugi de tota mena de pensaments i sentiments abstractes, o massa transcendentals o generals –escrivia Espriu–. No vulgui dir més del que està al seu abast, no s’empari en citacions il·lustres. Culli la bellesa concreta, arran de terra. No es deixi portar de cap facilitat, pateixi la seva poesia, que ella valgui la seva vida. I si no està disposat a pagar aquest preu, val més que ho deixi córrer".

Cap dels quatre protagonistes d'Una novel·la comercial (Edicions de 1984), el nou llibre de Ponç Puigdevall (Sant Feliu de Guíxols, 1963), presenta ni un bri de bondat. El patriarca és un home irrellevant i constantment malalt, la mare va casar-s'hi per deixar enrere la condició de minyona de la casa, el fill gran destaca per la vanitat desmesurada i una obsessiva relació amb el sexe, i la petita és una estratega que només es mou pels interessos propis. En aquest ecosistema, el títol Una novel·la comercial no podia ser més revelador. "Les relacions que s’estableixen entre tots els personatges per rebre l’herència familiar són una lluita absolutament neoliberal per acabar de destruir els contrincants i obtenir el que creuen que es mereixen", destaca Puigdevall, que a banda d'escriptor també exerceix com a crític literari.

Llegint William Faulkner (New Albany, Mississipi, 1897 - Byhalia, Mississipi, 1962) tinc sovint la impressió d’estar llegint un autor antiquíssim i, alhora, d’una modernitat rotunda i trencadora i perdurable. És una impressió que no té res d’original. En realitat, és el que explica la fascinació radiant i la influència prodigiosament pròdiga que ha tingut la literatura faulkneriana al llarg dels últims cent anys, és a dir, des que l’autor nord-americà va començar a publicar les seves novel·les i els seus contes i fins avui mateix.

Sílvia Alcàntara (Puig-reig, 1944) només dona per acabada una novel·la "quan la següent pica a la porta" i ha de "córrer a posar el punt final perquè l'altra vol sortir". Així que hem d'imaginar que el 2016, quan va publicar el seu tercer títol, Els dies sense glòria, qui li trucava a la porta era la Cèlia Palau, la noieta que havíem conegut a Olor de colònia, el llibre que va suposar el seu debut literari amb 65 anys i li va donar un èxit inesperat: 61.000 exemplars venuts, 15 edicions i una minisèrie emesa a TV3. "No volia fer un Olor de colònia 2", diu l'autora, tot i que en els centenars de presentacions que va fer aquella època algunes lectores l'hi demanessin.

En italià, l'última novel·la de Veronica Raimo (Roma, 1978) es titula Niente è Vero, jugant amb el doble joc entre vero –que significa veritat– i el nom de l'escriptora. És la primera vegada que Raimo fa autoficció, i des de la pàgina inicial ha volgut fer malabarismes entre allò que és real i allò que és artifici. "Aquesta idea que hi ha una sinceritat en els escriptors, que creem per descobrir-nos a nosaltres mateixos, és una gran mentida. És impossible donar una visió transparent de nosaltres mateixos. Tota escriptura és manipulació", afirma Raimo. En català, la novel·la s'ha publicat sota el títol Res és veritat de la mà d'Edicions de 1984 amb traducció de Mercè Ubach, i en castellà amb Libros del Asteroide i traducció de Carlos Gumpert. El llibre ha despertat una petita revolució a Itàlia, on ja ha seduït més de 100.000 lectors i ha guanyat el Premi Strega Giovani 2022 i el Premi Viareggio 2022.

Fill d’un malparit és una de les novel·les més contundents de l’escriptor i periodista francès Sorj Chalandon. L'autor hi fa una radiografia de les estratègies del mal, la traïció, la bogeria i la veritat. 

Per les seves obres poètica i narrativa, que tenen com a fonament actitudinal, temàtic i estilístic un poderós humanisme estetitzant, és just que Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930 – Palma, 1996) sigui considerat un dels escriptors sòlids i importants de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX. Els seus millors llibres –les novel·les Morir quan cal i Illa Flaubert, i Poemes a Nai i Llibre de benaventurances– tenen la robustesa treballadíssima de les coses que duren. És normal, suposo: Riera dedicava força temps a escriure pacientment i meticulosa cadascuna de les seves obres i a més aprofitava cada nova reedició per revisar-les i polir-les. Aquesta manera de fer, però, també té un perill: el de sobreescriure el text, el de treballar-ne tant l’aspecte retòric que l’entramat verbal i l’artifici acaben tapant-ne el component humà, o deformant-lo, o asfixiant-lo.

Aquest és un llibre peculiar (entre parèntesis: un llibre, si no és peculiar, no té el més mínim interès). Tracta d’un sentiment de culpa que s’arrossega al llarg de la vida i, de retruc, tracta doncs de la vida. El protagonista de la història és el jutge d’instrucció Ernst Sebastian. Som a Àustria, després de la Guerra i de l’Imperi. Un dia Sebastian ha d’ocupar-se d’un estrany subjecte, sospitós principal en el cas de l’assassinat d’una prostituta. L’acusat s’anomena Franz Adler. Aquest nom reviu en el jutge un episodi de la seua adolescència: creu reconèixer en Adler un antic company amb qui es va veure involucrat, quan ambdós estudiaven el batxillerat, en un fosc afer de falsificació.

El 22 de febrer del 1943, la jove i virtuosa violinista Nejiko Suwa va rebre un Stradivarius per part del nazi Joseph Goebbels, llavors ministre de l'Educació del Poble i de la Propaganda del Tercer Reich. El lliurament del violí es va fer al davant de l'ambaixador del Japó a Alemanya, Hiroshi Oshima, i de nombrosos oficials i soldats nazis. "Aquell regal era un símbol polític, que segellava l'entesa entre alemanys i japonesos en plena Segona Guerra Mundial. La instrumentalització de l'art per part de la política sempre m'ha cridat l'atenció, potser per deformació professional", recorda Yoann Iacono, autor de L'Stradivarius de Goebbels (Edicions de 1984 / Duomo, amb traducció catalana de Mia Tarradas).

En menys de 100 pàgines, la fotoperiodista francesa Emilienne Malfatto (1989) narra un crim abjecte d'una comunitat en què les dones estan absolutament sotmeses: l'assassinat d'una jove per part del seu germà per haver-se quedat embarassada fora del matrimoni. Que et plori el Tigris (Edicions de 1984 / Minúscula) és una novel·la colpidora i poètica que, a partir de la tragèdia d'una família a l'Iraq, dibuixa el dolor d'una societat profundament marcada per la guerra. Guanyador del premi Goncourt a la primera novel·la de l'any passat, el llibre s'acaba de publicar en català amb traducció de Mia Tarradas i en castellà amb traducció de Palmira Feixas.

“Però , després de l’amor, ¿què hi ha?”, es pregunta el protagonista de la poesia —o de la cançó— Ell abjura de l’amor. ¿Què hi ha? “Una escena que s’enfosqueix, / unes quantes hores buides i tristes, / i després el Teló”. Hardy és, per damunt de tot, un gran poeta de l’amor. O del desamor: “Els camins de l’amor són més esquerps / que les carreteres plenes de pedres”. Sobretot si entenem que la manca d’amor arriba amb la pèrdua de la dona estimada. Per això, la memòria articula molt sovint els pretextos d’aquesta poesia: “Els homes pensarosos / contrasten els dies d’ara amb els d’abans”.

Enfrontar-se a una primera novel·la, o al que sovint acostuma a ser el mateix, a l'intent de posar la vida en ordre i passar comptes amb la pròpia història a través d'una narració que gairebé sempre és autobiogràfica, implica exposar-se a tota mena de riscos. Per exemple, voler explicar-ho tot, de la A a la Z, amb totes les virtuts i els defectes que això comporta. Assumint-los l'autor, o qui aspira a ser-ho, no només ha de plantar cara a un repte personal sinó, probablement, a un innegociable procés d'aprenentatge i de maduració.

Si no fos per Edicions de 1984, La memòria de l’Oracle, tercera novel·la del mallorquí Pere Joan Martorell, hauria tingut un recorregut a les llibreries gairebé inexistent. “Martorell va guanyar un dels premis més ben dotats de les Illes Balears, el Mallorca de narrativa, i pels compromisos amb la conselleria va acabar apareixent en una edició que no es va veure enlloc”, comenta l’editor de 1984, Josep Cots. L’autor, que ha publicat llibres de poemes com Dansa nocturna (Proa, 2007) i Mitologia (Lleonard Muntaner, 2017); volums de contes, l’últim dels quals és Vides errants (Lleonard Muntaner, 2013), i novel·les com Llibre de les revelacions (Moll, 2007), es va posar en contacte amb Cots sis mesos després que Ifeelbook posés en circulació La memòria de l’Oracle per si volia fer-ne una altra edició, tenint en compte que les bases del premi ho permetien. “Van arribar a anunciar presentacions del llibre on jo assistiria, però mai hi vaig anar”, recorda l’autor, que es va deixar assessorar per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. “Em van dir que me’n mantingués al marge”.

'Els estranys', primera novel·la de Raül Garrigasait –que va publicar Edicions de 1984 el gener de l’any passat– ha aconseguit un nou premi literari després de ser reconeguda amb el Llibreter: ahir al migdia, Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium Cultural, anunciava que l’escriptor, traductor i editor de Solsona s’havia imposat a Maria Guasch i Vicenç Pagès Jordà i guanyava el primer Premi Òmnium Millor Novel·la en Llengua Catalana, dotat amb 20.000 euros pel guanyador i 5.000 més en promoció. “Ser finalista al costat de les dues altres novel·les ja era un privilegi –va dir Garrigasait–. El guardó també és un honor cívic perquè Òmnium treballa per la cultura i pels drets civils en un moment d’autoritarisme creixent, i rebre una distinció d’una entitat que fa aquesta tasca és una cosa molt important per a mi”.

Què tenen en comú Fernando Pessoa, Francisco Gomes de Amorim, António Botto, Almeida Garrett i José de Almada Negreiros? Que tots ells són molt bons escriptors portuguesos i que estan traduïts -excel·lentment- per Gabriel de la S.T. Sampol. Va néixer a Palma el 1967, però va créixer a Alaró i des de fa anys és professor en una escola d’adults a Inca. Cada dia, quan torna a casa, treballa unes hores en el pròxim llibre que publicarà, sigui una traducció o un dels volums de poesia que ha anat donant a conèixer des del seu debut, Difícil naufragi (Columna, 1997). Acaba de ser homenatjat a Barcelona per part del Centro de Língua Portuguesa em Barcelona - Instituto Camões i la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, que convoquen anualment el premi Giovanni Pontiero, que distingeix la millor traducció de llengua portuguesa al català de l’últim any. El guanyador del 2017 ha sigut Pere Comellas per La confessió de la lleona, de Mia Couto.