Joan Anton Solans, un cop redactat el Pla General de Barcelona (1976), avui encara vigent, va desplegar a l’Ajuntament una intensa acció de gestió urbanística que va incorporar tant sòl públic que el posterior ajuntament democràtic va rebre una herència fabulosa. I dos anys abans del pla, el 1974, s’havia creat la Corporació Metropolitana de Barcelona, antecedent de l’actual Àrea (AMB). Després va repetir la jugada com a director general d’Urbanisme de la Generalitat, amb la creació de l’Incasòl, que opera a tot Catalunya. Mai més hi ha hagut una acció similar en el front trinitari de planejament, gestió i institucionalitat. I d’això ja fa mitja centúria.

Fa pocs dies es va inaugurar Manifesta 15. Una biennal d’art contemporani que, a diferència d’altres, va canviant de lloc en cada edició. L'anterior va ser a Pristina, la capital de Kosovo. Però, aquest any, l’edició de Barcelona és totalment nova. En les catorze edicions anteriors les activitats es concentraven en una ciutat. A Marsella fa sis anys, o a Palerm en fa vuit. Aquest cop, per petició expressa de la candidatura de Barcelona, les activitats artístiques es despleguen per dotze ciutats de la regió metropolitana de Barcelona. 

La legislatura actual al Parlament de Catalunya ha acabat i obre pas a un nou període d’incertesa política. Durant la campanya electoral va haver-hi molts temes absents. Un d’ells va ser el de la governança del territori català; una qüestió que s’arrossega des de fa anys, però que no troba un encaix en l’agenda política. 

Les mesures contra la sequera també arriben a les platges. Les dutxes i rentapeus del litoral metropolità continuaran tancats tota la temporada d'estiu –tret de les platges de Barcelona, on funciona una sola dutxa per platja– com a mesura d'estalvi d'aigua en un moment en què el recurs és escàs i se'n volen preservar els usos essencials. Amb aquesta mesura, l'AMB preveu un estalvi d'uns 80.000 m³ entre juny i setembre, que s'assoliran també amb la reducció "al màxim" de les mànegues a pressió, que seran substituïdes per la neteja manual de mobiliari i instal·lacions.

Resulta frustrant que les fronteres municipals siguin tan poc adequades per resoldre els problemes d’una metròpoli com Barcelona. A Madrid això es va resoldre després de la guerra amb una radical ampliació del perímetre capitalí que males llengües, però ben informades, deien que es feia només perquè la principal ciutat de l’estat espanyol fos Madrid i no Barcelona. La dèria del règim de Franco segueix ben viva. Tanmateix, va permetre que Madrid, amb el pas dels anys, pogués pensar millor la integració de les seves xarxes de transport i la seva política d’habitatge a mesura que creixia la seva població per les diferents allaus immigratòries. Barcelona no ha canviat de perímetre en el darrer segle, des de 1921 amb l’absorció de Sarrià, però les seves fronteres municipals són impossibles de descobrir en una visió aèria atesa la continuïtat del seu teixit urbà. Com a conseqüència, molts dels grans temes de què es parla a la campanya electoral no poden tenir ni un bon plantejament ni una adequada solució a escala municipal. L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB, amb 3,3 milions d’habitants) es va crear per resoldre aquesta limitació, però va quedar ràpidament superada per l’emergència del que s’anomena "regió metropolitana", que vindria a coincidir aproximadament amb la vegueria de l’Àmbit Metropolità (Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Occidental i Oriental i Maresme), de cinc milions d’habitants. Ni tan sols aquesta captura la centralitat diària de Barcelona per a tot Catalunya.

Les eleccions municipals s’acosten i els electors tracten d’esbrinar les diferències entre els candidats. En una primera aproximació sembla que els objectius dels diferents partits són, en certa manera, compartits. Es vol una Barcelona amable, més verda, més inclusiva, amb menys contaminació i soroll, i on la qualitat de vida sigui elevada i l’habitatge accessible. També es vol potenciar la recerca i les indústries netes afavorint l’economia del coneixement i la creació de llocs de treball de qualitat. Fins aquí hi ha coincidència. Ara bé, en com aconseguir aquests objectius genèrics comencen les discrepàncies. El projecte per a Barcelona no queda prou definit amb els objectius genèrics anteriors. Vegem-ne dos exemples (que no exhaureixen les qüestions importants).

El preu de l’energia baixa perquè la tardor està resultant temperada a Europa. Però quan vingui el fred les reserves acumulades es consumiran ràpidament. No podem comptar amb la temperatura com a excusa per procrastinar la inversió en energies renovables.

El procés Barcelona Demà. Compromís Metropolità 2030 es va posar en marxa el juny de 2020 recollint l’herència de més de 30 anys de plans estratègics a Barcelona. Avui es treballa ja en un pla per a la regió metropolitana, que és el territori on es desenvolupa de manera quotidiana la vida del gruix dels més de cinc milions de persones que l’habiten.

Fins a finals del segle XXI la població mundial seguirà creixent, des dels actuals 7.000 milions fins a més d’11.000 milions de persones, distribuïdes en ciutats i  constel·lacions urbanes complexes. Aquest boom demogràfic és pertorbador i molts es pregunten si davant d’un procés d'urbanització d'escala planetària, la dificultat d’abastir sosteniblement d’energia i aliments tanta població és ecològicament plausible.

Fa uns dies aquest diari publicava un article sobre les desigualtats a la ciutat de Barcelona. Segons es desprèn de les dades de l’Ajuntament de Barcelona, la capacitat adquisitiva de les zones més riques multiplica per cinc la de les zones més desafavorides. Aquestes desigualtats no es produeixen únicament a escala de la ciutat sinó que s’estenen a tota l’àrea metropolitana. En efecte, des de fa anys l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona recull dades sobre les desigualtats existents als 36 municipis que pertanyen a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.  

La versió oficial és que, davant d’unes enquestes adverses, Miquel Iceta va convèncer Pedro Sánchez que el millor per al PSC era encomanar-se al ministre de Sanitat i la seva imatge d’home fiable davant la pitjor crisi sanitària en un segle. La realitat és, però, que aquest canvi s’estava preparant des de feia temps i només calia buscar el moment oportú. Des d’aquest punt de vista, Iceta, gat vell, s’ha avançat al moviment abans que ser víctima d’un Brutus qualsevol.

Barcelona 2050. Reptes emergents per a un futur sostenible és el títol del documental que s’acaba d’estrenar produït per Mediapro i dirigit per Joan Úbeda a partir de la idea original de Maria Sisternas, arquitecta i col·laboradora en aquest diari. El documental, disponible a TV3 a la carta, és impecable des del punt de vista de la producció i realització: la fotografia, les imatges i els talls de les persones entrevistades (en les quals m’incloc) estan fets amb molta cura i sentit estètic. Es tracta d’un reportatge àgil i dinàmic, amb moltes idees i reflexions, que formula les següents preguntes clau: com ser una metròpoli competitiva i alhora cohesionada? Com fer front a l’escassetat d’habitatge assequible? Com aconseguir una aglomeració urbana més sostenible? Com assolir una governança metropolitana més eficient? A partir dels elements que sorgeixen al reportatge, plantejo algunes reflexions crítiques.