Tot i que els combats han cessat, o almenys s'han aturat, el Líban s'enfronta a un desafiament intern molt complex: la redefinició política i social postconflicte. Mentre que molts seguidors de Hezbollah i altres sectors del país consideren que la guerra ha estat una victòria per al grup, una part significativa de la població libanesa rebutja la violència i la destrucció que ha comportat el conflicte, una guerra a la qual no han donat suport. “La proclamació de victòria de Hezbollah no té rellevància fora de la seva base de suport”, comenta Bassam Lahoud, expert en política de l'Orient Mitjà de la Universitat Libanesa Americana. Per a aquest professor, les preocupacions de la majoria dels libanesos no són els resultats polítics de la guerra, sinó les devastadores conseqüències econòmiques que ha deixat l'enfrontament.

Israel ha envaït el sud del Líban la matinada d'aquest dimarts i ha complert finalment amb l'amenaça d'una ofensiva terrestre que feia dies que agitava. Després d'intensificar els bombardejos sobre el país i tornar a atacar Beirut, l'exèrcit israelià ha posat en marxa l'ofensiva terrestre amb l'aprovació del gabinet de seguretat liderat pel primer ministre israelià Benjamin Netanyahu. L'operació empeny encara més Pròxim Orient al caire d'una guerra regional i eleva el conflicte a un nou estadi.

La cuina libanesa és coneguda internacionalment pel fet d'haver-se introduït en la dieta mediterrània gràcies a la varietat de verdures fresques, llegums, carns i peixos, que es combinen amb espècies, fruits secs i oli d'oliva per aconseguir plats gustosos i saludables. Qui no coneix a hores d'ara l'hummus, l'amanida de tabule o el falàfel? Per a aquells que vulguin conèixer més sobre la gastronomia d'aquest país llevantí àrab els convidem a descobrir nous plats i alguns restaurants històrics de Beirut.

Amb ulls cansats, i exhaust després una llarga nit cridant fins que es va quedar afònic davant de la casa del fiscal general, Michel Awad, l'avi de l'Alexandra, una nena de 4 anys que va morir en les explosions del 2020, ha tornat a la càrrega. Els familiars de les víctimes de l'explosió al port de Beirut estan indignats. El fiscal general, Ghassan Oweidat, va decretar dimecres de manera unilateral l'alliberament de tots els encausats en el procés i va demanar la inhabilitació del jutge Tarek Bitar, que lidera la investigació. La ira de les víctimes ha acabat aquest dijous en aldarulls al davant del Palau de Justícia. La policia i l'exèrcit han carregat amb porres i gasos lacrimògens i han deixat desenes de ferits, quan la multitud ha intentat assaltar el ministeri de Justícia.

Quan Hartum Meridian, de 67 anys, va perdre el marit, el 2018, es va quedar sense recursos econòmics i se’n va haver d’anar a viure a casa de la seva filla gran, casada i amb dos fills. El seu gendre treballava al port de Beirut en una empresa de metal·lúrgia que se la va endur la tremenda explosió del 4 d’agost de l’any passat. Des de llavors no ha tornat a treballar i, com que el seu ocupador es va declarar en fallida, no ha rebut cap mena de compensació econòmica.

La frase la diu el periodista octogenari Tomàs Alcoverro, el corresponsal occidental més longeu del Pròxim Orient, que ha viscut més a Beirut que a la seva ciutat natal, Barcelona. "M’emociona seguir vivint". Així acaba el llibre de memòries Tot està per dir (Pòrtic). És molta la guerra que ha vist, molta devastació. Ho explica a través d’una àgil conversa amb el també periodista de La Vanguàrdia Plàcid Garcia-Planas plagada d’anècdotes i categories. Anècdotes com que de molt jovenet havia corregit i editat textos que Josep Pla enviava a El Correo Catalán o com la paella que el 1969 va compartir a Badalona amb García Márquez gràcies a l’amistat que havia fet amb Juan Bosch, primer president de la República Dominicana.

Amb la minuciositat i dedicació d’un cirurgià, Gaby Maamary cus les ferides a les obres d’art víctimes de l’explosió del port de Beirut. La seva tasca, a diferència de la d’un metge, no és salvar vides, sinó la història: aquest prestigiós pintor i restaurador libanès reconegut internacionalment va sentir en les entranyes la devastadora explosió del 4 d’agost, en què van morir més de 200 persones, 6.000 van resultar ferides i 300.000 més es van quedar sense casa. Dos dies després de la tremenda tragèdia del port, que va assolar el centre de Beirut, Maamary es va llançar a salvar les peces d’art que havien quedat soterrades a la runa. Al restaurador el va sorprendre la reacció de la gent: “No esperava rebre tants voluntaris per ajudar a rescatar les peces d’art atrapades als habitatges enderrocats per l’explosió. Em van trucar galeristes, particulars i fins i tot sacerdots”, recorda.

Jan Yarso és vidu, té 70 anys, i estava assegut en una cadira del menjador, a tocar de la finestra perquè feia més fresca. Eren les 18.00 (hora local) i va veure des de la finestra un fum negre que semblava sortir d'una sitja de gra situada en el port. Set minuts després, una tremenda explosió el va fer saltar de la cadira i es va estampar contra la paret. Yarso encara conserva la samarreta interior amarada de sang que portava aquell dia.

Els primers a arribar a la plaça dels Màrtirs van ser els venedors ambulants, amb souvenirs de la bandera libanesa i clauers i figuretes de fusta amb el puny que simbolitza la revolució del 17 d'octubre. Ja s'esperava que, acorralat per les protestes arran de la brutal explosió que va destrossar Beirut dimarts passat, el primer ministre libanès, Hassan Diab, dimitís després que diversos dels seus ministres renunciessin al càrrec. També hi eren abans de l'anunci oficial de la dimissió de Hassan Diab els manifestants més violents, que ja havien començat a provocar a les forces de seguretat, que no van trigar a respondre amb gasos lacrimògens. A la plaça hi havia sentiments contradictoris. Si bé molts s'alegraven per la renúncia, alhora temien que amb el nou govern tot continuï igual.

Dijous, ni 48 hores després de l'explosió al port de Beirut que va fer tremolar tota la ciutat, el president francès, Emmanuel Macron –amb mascareta, arromangat i conversant amb tothom–, es va deixar veure pels carrers devastats de la capital libanesa. En una visita carregada de simbolisme, Macron defensava que havia decidit anar-hi per escoltar el poble i per "organitzar la cooperació europea i, de manera més àmplia, la cooperació internacional per al Líban" després d'aquella catàstrofe. Molts libanesos, expressant una desconfiança total amb el seu govern, li demanaven aquest cop de mà.

La ràbia, la ira i la impotència sonaven a cops amb les mans buides contra les tanques de protecció dels edificis a mig construir i destrossats de la plaça dels Màrtirs, al centre de Beirut. Un riu de persones va omplir ahir la capital libanesa per llançar un missatge ben clar al govern: no poden més. Els libanesos ja no demanen reformes polítiques ni econòmiques ni tampoc mesures anticorrupció, el que demanen ara –després de la catàstrofe provocada per l’explosió d'un magatzem carregat de nitrat d'amoni al port de Beirut el dimarts– és una rendició de comptes, demanen, al cap i a la fi, venjança.

La nit i matinada passades les protestes han pujat de to a la desolada Beirut i hi ha hagut diversos aldarulls a la capital del Líban. Les forces de seguretat libaneses han disparat gasos lacrimògens contra els manifestants i la ja existent ira cap a les elits polítiques del país segueix en augment en bona part de la població de Beirut i arreu del país.

Com si hagués sigut colpejat per una maledicció bíblica, les crisis de tot tipus s'han anat acumulant els últims anys al Líban fins a deixar el país al caire del col·lapse. Com a conseqüència de la guerra de Síria, va rebre una allau de refugiats que el van convertir en el país del món amb més refugiats per càpita i van posar els seus serveis públics en una situació d'estrès. Després s'hi afegiria la crisis política, amb protestes massives als carrers; l'econòmica, amb la caiguda lliure de la moneda local, i la sanitària, derivada de la pandèmia del nou coronavirus. I, per rematar-ho tot, la destrucció d'una part de la capital amb un accident que posa de manifest la que, per a molts, és la causa originària de tots els mals del país: la corrupció extrema d'un sistema oligàrquic.

Geòrgia ha reconegut que el carregament de nitrat d'amoni que va explotar dimarts al port de Beirut va ser produït al seu territori per una empresa nacional i va sortir d'un dels seus ports. Geòrgia és un dels principals exportadors de nitrat d'amoni del món. Aquest any ja n'ha exportat més de 52.307 tones des d'un dels principals ports del mar Negre, el port de Poti, segons dades de l'Agència de Transport Marítim del ministeri d'Economia de Geòrgia facilitades a Efe.

El president francès, Emmanuel Macron, va aixecar ahir passions i odis a Beirut després de la seva visita oficial a la capital libanesa, la primera d’un cap d’estat que viatja al país després de la pitjor tragèdia humana i material des de la guerra civil libanesa (1975-1990), que ha deixat la zona marítima i el centre de la capital reduïts a runa. Les pèrdues materials ascendeixen a entre 3.000 i 5.000 milions de dòlars i almenys 300.000 persones s’han quedat sense casa. La brutal explosió de 2.750 tones de nitrat d’amoni emmagatzemades al port va acabar amb la vida d’almenys 150 persones segons l’últim recompte, a més de 5.000 ferits, molts dels quals estan greus, i encara hi ha desenes de desapareguts.

Despertar-se i sentir encara el so de les sirenes de les ambulàncies. En una casa on algunes finestres i portes han sortit disparades a causa de l'explosió de la tarda del dia anterior. I, tot i així, saber-se afortunat. Després d'una nit en vetlla, els serveis de rescat segueixen buscant persones sota la runa. No només a la zona del port sinó als veïnats pròxims. Fins a un centenar de ciutadans de Beirut continuen desapareguts.

Després d'una explosió com la que ha destruït el port de Beirut –i el seu entorn– sempre hi ha temors i dubtes sobre les afectacions que puguin causar les partícules que queden suspeses en l'aire. "La deflagració de les gairebé 3.000 tones de nitrat d'amoni ha deixat anar a l'atmosfera gasos altament tòxics, com per exemple òxid de nitrogen i gas d'amoníac. Són productes perillosos, que en grans concentracions poden arribar a cremar els pulmons de la persona que els respira", explica Francisco Medina, catedràtic i investigador del grup Catheter - Catàlisi Heterogènia de la Universitat Rovira i Virgili (URV).

Les xifres causades per les dues devastadores explosions d'aquest dimarts a Beirut no paren de dibuixar escenaris alarmants. En un país ja castigat per una guerra civil entre els anys setanta i els noranta, per la crisi econòmica –es calcula que la meitat dels libanesos viuen per sota del llindar de la pobresa–, la inestabilitat política i la pandèmia del coronavirus, s'hi ha sumat ara una tragèdia que s'ha cobrat més de 135 víctimes i almenys 5.000 ferits; que ha causat desperfectes devastadors en un radi quilomètric, i que ha deixat sense casa 300.000 persones. Aquesta és l'última xifra declarada pel governador de Beirut, Marwan Abboud, a la cadena local MTV, respecte dels centenars de milers de persones que han perdut casa seva en una ciutat de poc més de 2 milions d'habitants si es tenen en compte els barris suburbials.

Un vaixell de càrrega rus va transportar al port de Beirut les 2.750 tones de nitrat d'amoni que van provocar dimarts la devastadora explosió que ha deixat més d'un centenar de morts, 5.000 ferits i un nombre indeterminat de desapareguts a la capital libanesa, segons informen The Times i Al-Jazira. El material va estar emmagatzemat al port durant sis anys malgrat que les autoritats portuàries havien insistit reiteradament en la seva perillositat. Amb tot, mai ningú no va fer res.