El 12 d'octubre de 2020 és una fita en la història financera alemanya: per primera vegada, el nou deute públic va augmentar a un ritme superior als 10.000 € per segon, més que durant la crisi financera mundial de 2007-09, quan va fer falta un enorme endeutament net. Aquesta precipitada acceleració del deute, a Alemanya i altres països d'arreu del món, és el preu que estem pagant per evitar les conseqüències econòmiques del covid-19.

“Un cop superada la crisi sanitària, haurem de recompondre el nostre país per sortir de la crisi econòmica, social i emocional”, “Els reptes que haurà d’afrontar el pròxim Govern són enormes”. Són dues frases extretes de dos articles publicats en aquesta secció de l’ARA en els últims dies i que crec que reflecteixen una idea molt estesa: que les decisions que hem de prendre ara seran decisives.

Els efectes devastadors que està provocant la pandèmia del covid-19 en l’àmbit econòmic i social tenen l'oportunitat de poder ser pal·liats perquè formem part de la Unió Europea. Un avantatge important que no tenen altres països. El consell de ministres de la Unió Europea va aprovar l’any passat un pla de recuperació, transformació i resiliència (Next Generation) amb ajudes milionàries per repartir entre el estats membres. És una oportunitat que no es pot malmetre perquè és tan important saber aplicar bé els fons que ens arribin com disposar dels recursos. La gestió dels recursos és una qüestió essencialment interna dels estats i s’ha d’aprofitar amb una mirada estratègica i a llarg termini que tingui en compte, entre altres coses, les necessitats de transformació de l'economia.

Aquests darrers mesos he estat en contacte amb dos temes que, tot i haver-me arribat per separat, m’ha semblat que per la seva coincidència temporal seria bo aprofitar-los conjuntament. Per aquesta raó els comento tots dos. D’una banda, a partir d’una petició d’en Xavier Vives de l'IESE, vaig preparar la resposta de l'Associació d’Amics del País amb idees per a les sol·licituds catalanes als 140.000 milions d'euros del fons Next Generation de la UE (NGF). De l'altra, els mateixos dies, amb la vista posada en les eleccions del 14-F, a la Fundació Bofill hem estat pensant i fent públiques unes propostes per a la transformació i la millora del nostre sistema educatiu. Crec que hauríem d’aprofitar l’oportunitat del NGF per tenir els recursos que, juntament amb bones idees, ens permetin abordar amb eficàcia aquesta urgent millora.

Ja ha entrat en vigor -des d’ahir, 1de gener, i de la mà dels pressupostos generals de l’Estat per al 2021- el reial decret que recull les modificacions a l’administració pública perquè els fons europeus antipandèmia arribin de manera més “àgil” a les empreses. El text modifica els procediments de contractació pública i subvencions. A més, també té per objectiu l’execució “ràpida i flexibilitzada” del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència que ha d’aprovar el govern espanyol amb el vistiplau de Brussel·les.

L'anomenat Comitè Assessor Catalunya - Next Generation UE, que reuneix 14 experts de reconegut prestigi per ajudar el Govern a seleccionar els projectes que han d'optar a rebre fons europeus del pla de reconstrucció econòmica anticovid, va fer arribar aquest dimecres a l'executiu les seves primeres recomanacions. D'entrada, la conclusió més important és que dels més de 500 projectes presentats inicialment, s'ha passat a una llista de 400, ja que alguns s'han agrupat per guanyar consistència i d'altres han estat descartats. Els receptors de l'informe van ser el vicepresident, Pere Aragonès, i el conseller d'Empresa i Coneixement, Ramon Tremosa. Aragonès va remarcar que el fons europeu de recuperació és una "gran oportunitat per a l'economia catalana", i no li falta raó. La clau, però, serà tant la selecció dels projectes com la capacitat del Govern per aconseguir que l'executiu espanyol, que és qui té l'última paraula, els col·loqui a la llista dels que rebran finançament.

El consell de ministres de dimarts va aprovar el reial decret que regularà la gestió del pla de recuperació de l’Estat i, per tant, la gestió i accés als fons europeus per part de les empreses. “Es tracta d’acotar el temps i tenir fórmules àgils”, va defensar la vicepresidenta primera del govern espanyol, Carmen Calvo, durant la presentació del decret. El text, però, s’aprovarà en paral·lel als pressupostos generals de l’Estat per al 2021, va explicar Calvo, i, per tant, entrarà en vigor l’1 de gener.

Després de dos anys de negociacions complexes i fins i tot rocambolesques pel veto italià, els ministres de Finances de l’Eurozona van aconseguir aquest dilluns finalment un acord polític per reforçar el paper del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (Mede), el fons de rescat de països que es va crear el 2012. Des del 2017 que es debat la proposta d’enfortir el Mede, inicialment projectat fins i tot com una mena de Fons Monetari Europeu considerat indispensable per a la veritable unió bancària. I ara, just quan algunes veus ja avisen que la crisi del coronavirus es pot convertir en financera, s’avança en els mecanismes de seguretat per al sector.

hongria i Polònia han vetat el pressupost d'1,15 bilions d'euros (1,4 bilions de dòlars) en set anys proposat per la Unió Europea i el fons de recuperació europeu de 750.000 milions d'euros. Els dos països serien els més beneficiats per aquest pressupost, però els seus governs s'oposen tenaçment a la condicionalitat basada en el respecte a l'estat de dret que la UE va aprovar a instàncies del Parlament Europeu. Saben que estan cometent violacions flagrants en aquest sentit i no volen pagar-ne les conseqüències.

Hi ha una mena de polítics que tracten d’unir el país al voltant d’un projecte col·lectiu; saben que sempre n'hi haurà alguns que el rebutjaran, però procuren que siguin pocs. N’hi ha d’altres, per contra, que tracten de dividir el país en dos camps enfrontats per poder capitanejar-ne un. En aquest sentit, crec que Nixon va sentenciar que fer política consisteix a dividir el pastís en dues parts i quedar-se la més gran. El grau més agut, i més alarmant, d’aquesta manera de fer política arriba quan un bàndol deixa de reconèixer la legitimitat de l’altre.

“Probablement hi haurà més diners que projectes”. La sentència, llançada per l’economista Miquel Puig, és en realitat un avís: no podem desaprofitar l’enorme onada de fons europeus que s’acosta. Aquesta va ser la idea que van brandar els experts reunits ahir per l’Iese en una sessió per debatre com es farà el repartiment dels fons per combatre la crisi del covid. “És una oportunitat única”, va dir la professora Núria Mas i van repetir la resta de ponents. Però dos temors afloren: que no hi hagi “projectes estratègics” prou ambiciosos i que la falta d’organització (tant de l’administració com de les empreses) resti possibilitats d’èxit. “Cal ser capaços d’executar els projectes, i no tenim un bon track record ”, va lamentar Xavier Vives, docent de l’escola de negocis.

la possibilitat de tenir accés als 140.000 milions que corresponen a Espanya en el fons de recuperació que s’està implementant a Brussel·les es materialitzarà o no en funció d’algunes variables: una per part europea, que és aconseguir vèncer les reticències d’alguns dels estats membres; i una per part nostra, que és presentar projectes que reflecteixin una de les dues prioritats establertes per la UE, especialment l’economia verda i sostenible. Explico dues experiències familiars d’aquesta setmana que m’han fet pensar, relacionades amb aquesta prioritat.

L'aplicació dels 140.000 milions d’euros de fons comunitaris als quals l'estat espanyol pot aspirar s’ha convertit en l’afer més substantiu de l’actualitat a totes les administracions i grups d’interès. Certament, estem enmig de debats polítics, judicials i sanitaris de la màxima importància. Però els països potencialment receptors de fons europeus per superar el daltabaix econòmic causat pel confinament i la lluita contra el covid-19 han de resoldre en molt poc temps què demanen i com ho argumenten. El 15 d’octubre s'obre la recepció a Brussel·les de projectes. Els estudiaran, seleccionaran i finançaran a mesura que vagin arribant. Els projectes els trametran els estats, atès que la Unió Europea és una unió d'estats. Dins de cada estat correspon a l’executiu presentar les propostes.

El confinament ens ha fet veure encara més la importància d’internet i de les tecnologies de la informació i de les comunicacions (TIC). De fet, les empreses d’aquest ram són les úniques que poden encarar el futur immediat amb gran optimisme. ¿A Europa i a Catalunya ens en beneficiarem? Ben utilitzats per a la digitalització, els fons europeus contra el covid-19 hi podrien ajudar.

Tots estem veient, i gairebé tots estem patint d’una manera o altra, aquest present ple de forats i d'incerteses. Hem anat prenent consciència que el sotrac actual no és una cosa que hàgim de superar per tornar a una situació tranquil·la, sinó que significarà una forta transformació del nostre model de vida, de consum i d’organització social. Em plau veure com cada vegada més s’enfoca el debat deixant d’enyorar la normalitat, i plantejant com construir el futur utilitzant de manera adequada els recursos que, tant a nivell estatal com sobretot a nivell de la UE, tindrem al nostre abast. Voldria sumar-me a les moltes propostes que sento o llegeixo aquests dies amb tres consideracions específiques que se m’acuden, i que són fruit de convenciments personals o d’experiències anteriors.

L'acció del govern de la Generalitat ha estat obstaculitzada, en la present legislatura, per la incapacitat per part dels partits independentistes de donar resposta a un dilema. Una opció –la preferida pel president Torra i els diputats que li donen suport– considera que calia dificultar la governabilitat de l’Estat per tal de posar de relleu la injustícia de la persecució judicial contra els líders independentistes i les deficiències democràtiques d’un estat que es nega a permetre un referèndum d’autodeterminació. L’opció alternativa –la preferida per ERC– persegueix “eixamplar la base” independentista, la qual cosa, a la pràctica, consisteix en aparcar els dos assumptes anteriors i no descartar arribar a acords amb partits antiindependentistes i amb el govern de l’Estat. La primera opció respon a la idea que el mandat rellevant és el de l'1 d’Octubre, mentre que la segona té en compte que, a més de l'1 d’Octubre, cal tenir en consideració el 8 d’octubre del mateix any, quan una multitud de catalans es van manifestar amb el lema “No somos fachas, somos españoles”.

Seguint el rastre del que és notícia, els mitjans s’han anat fent ressò de la negociació europea que va decidir la quantia i els objectius dels fons per ajudar a reestructurar les malmeses economies, l’espanyola en particular, arran del covid-19. El resultat de la cimera ja ha sigut prou analitzat. Es miri el got mig ple o mig buit, el cert és que el govern d’Espanya porta ara una xequera concedida per la UE i té capacitat per fer allò que des de diferents llocs alguns hem anat demanant. És l’hora de la veritat i potser una de les darreres oportunitats de refer l’economia. Depèn de nosaltres, d’Espanya, del president del govern, dels ministeris implicats, de totes les administracions i, sobretot, de les empreses i dels emprenedors, que aquests recursos que Europa ens posa a l'abast es gastin bé. Altrament serà la confirmació dels prejudicis dels països frugals, que van dient que Espanya té governs de mà foradada, i dels sobiranistes independentistes, que diuen que Espanya sempre és un mal negoci.