El ple del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha decidit per unanimitat no reconèixer la convocatòria de vaga de jutges i fiscals que han anunciat cinc associacions –totes menys les progressistes– per a la setmana que ve. L'acord d'aquest dijous adverteix els convocants que la vaga no té cap "suport normatiu" perquè el dret a vaga no està regulat per als jutges. Per això, conclou que "no escau tenir-la anunciada", i recorda que ja es va pronunciar en el mateix sentit davant les vagues convocades el 2009, el 2012 i el 2013. Les associacions convocants han criticat la decisió i ja han anunciat que mantenen la vaga, que consideren "una mesura legítima, proporcionada i responsable".

Hi ha un reducte no poc important a l'Estat que es manifesta contrari a la democràcia com a sistema de govern. Segons un baròmetre del CIS publicat aquest dijous, el 18,5% dels espanyols no creuen que sigui preferible aquest règim. Per a un 8,6%, "en algunes circumstàncies" és millor un d'autoritari i a un 9,9% li és igual un com l'altre. Especialment, són els votants de Vox els que se surten del consens entorn del règim democràtic: només un 59,7% prefereixen la democràcia, mentre que un 30,3% defensen l'autoritarisme.

La magistrada Mercè Caso serà la pròxima presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en substitució de Jesús María Barrientos, al càrrec des del 2016 i amb el mandat caducat des del 2021 a causa del bloqueig en la renovació del poder judicial.

La paritat de gènere a les altes institucions de l’estat espanyol va per barris. Si bé el poder executiu i el legislatiu són dels més paritaris d’Europa i dels països de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), el poder judicial té encara deures pendents, especialment a la seva cúpula. Ho recull l’informe Government at a glance 2023, fet públic recentment i que publica l’OCDE. Situa Espanya com el segon país amb més igualtat de gènere al govern, però el penúltim entre els països analitzats pel que fa a la cúpula judicial, concretament al Tribunal Suprem.

El tercer ple del nou Consell General del Poder Judicial (CGPJ) per triar president ha acabat com els dos anteriors: sense acord entre el bloc progressista i el conservador. La situació de bloqueig un cop renovat l'òrgan de govern dels jutges s'enquista i, davant la impossibilitat de consensuar un candidat, els recentment nomenats vocals han posposat sense data la designació del futur president del CGPJ i del Tribunal Suprem.

Si no portéssim ja temps assistint a un reguitzell de decisions massa qüestionables per part d’alguns –pocs– jutges, que un president del govern digués el que va dir ahir podria sonar a intervencionisme del poder executiu sobre el poder judicial; és a dir, a trencar la separació de poders, que és la base principal de les democràcies juntament amb la protecció dels drets fonamentals, que deriva en part d’aquesta mateixa separació.

1. Justícia política. Per voluntat del PP, el Consell General del Poder Judicial ha complert cinc anys de provisionalitat. Des del 2018 els mandats estan caducats i, per tant, l’organisme està en situació manifesta de manca de legitimitat. Per què no es renova? Perquè el PP no vol. I per què no vol? Perquè fa deu anys, quan es va constituir l’actual consell, el PP governava –amb Mariano Rajoy com a president– i disposava d’una majoria parlamentària que li va permetre configurar el CGPJ a la seva imatge i semblança. Les relacions de força han canviat, les normes per a la renovació del CGPJ són les mateixes; la diferència és que el PP no està en condicions de configurar una nova majoria pròxima a les seves posicions com l’actual. En conseqüència, el partit que acusa el govern actual de posar en joc el règim democràtic, de cop d’estat i de mil atrocitats es nega sistemàticament a complir la llei, en benefici propi. I després de cinc anys de resistència ara demana canviar el reglament com a condició per posar en marxa la renovació del CGPJ. Dit d’una altra manera, especula amb la tendència conservadora de la justícia per conservar la posició dominant en els seus òrgans.

Entre els diversos espectacles insòlits que ofereix la democràcia espanyola, destaca de manera singular el de l'obstrucció del normal funcionament de la justícia per part del principal partit del sistema polític. El bloqueig del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) és una anomalia greu, i la nul·la predisposició del PP a desbloquejar-lo la fa més greu encara. Aquest dilluns va fer cinc anys que els magistrats de l'òrgan de govern dels jutges tenen el mandat caducat, i per celebrar l'efemèride el portaveu nacional del PP, Borja Sémper, va avisar que el seu partit només accedirà a renovar els vocals del CGPJ si aquesta renovació es fa d'acord amb les normes que ells indiquin. En concret, el PP exigeix com a rescat que es modifiqui la llei per la qual s'aplica la fórmula que permet la renovació dels vocals; justament feia només uns dies que, al ple del Parlament Europeu sobre l'estat de dret a Espanya (que va acabar sent una rèplica gens millorada de les bregues al Congrés dels Diputats), el comissari de Justícia de la Unió Europea, Didier Reynders, va reclamar que es desbloquegés urgentment el CGPJ sense cap modificació prèvia de la llei. El propòsit del PP seria donar encara més poder als jutges (als “seus” jutges, s'entén).

L’adjectiu històric s’adjudica amb una frivolitat esbalaïdora als esdeveniments més diversos. Amb tot, i ateses tant les forces implicades com els acords assolits, es fa difícil no pensar que l’entesa per a la investidura de Pedro Sánchez, i la legislatura subsegüent, entra de ple dret dins la categoria reservada als fets realment històrics. 

Per fi coneixem el text de la llei d'amnistia. Després de mesos de debat públic en el buit, ja és possible fer-se una idea exacta de com es concretarà la polèmica mesura pactada per facilitar la investidura de Pedro Sánchez. Segur que disposar d'un projecte de norma no canviarà la postura de tant jurista de part que ja havia decidit que estaria a favor o en contra de la llei. Els nostres jutges, sense anar més lluny, ja s'hi havien pronunciat públicament en contra sense necessitat de saber de què anava, així que poc els importarà el que digui finalment.

L’historiador Fidelino de Figueiredo afirmava en el seu llibre Pirene (1935) que entre Espanya i Portugal hi havia unes relacions històriques i culturals de “paral·lelisme i asincronia”, és a dir, que succeïen fets semblants en temps diferents. Tot el que està passant al voltant del primer ministre portuguès, el socialista António Costa, m’ha fet pensar que en aquest cas ens trobem davant d’una situació paral·lela i sincrònica d’inestabilitat política en tots dos estats ibèrics, si bé sobtada en el cas portuguès i gairebé crònica en l’espanyol.

Tallem el carrer d'una vegada! No ho van dir els Jordis. Ho deia la marquesa Esperanza Aguirre al capdavant dels CDR de Madrid que envoltaven la seu del PSOE. Els Comitès de Defensa del Règim volen demostrar que, com deia Fraga, el carrer és seu. De gosadia no els en falta, encara que sí una mica de tècnica. Els falta una mica de mili amb els milis encara per cantar allò dels Lendakaris Muertos que deia “soy un veterano de la kale borroka, dame mi pensión o te parto la boca”. M'han dit que aquest tema sempre el taral·legen per a si els diputats de Bildu quan es reuneixen amb Santos Cerdán. Ja s'han fet grans per a certes coses i els pesa quan veuen que la joventut basca cada cop se'ls assembla menys.

No fa ni tres mesos que The Economist qualificava per primer cop la democràcia a Espanya de "defectuosa". El seu principal argument era l'erosió del poder judicial: "Es rebaixa la puntuació a causa de les divisions polítiques per elegir els nous membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l'organisme que administra el sistema judicial i que té la missió de garantir-ne la independència", deien les conclusions de l'informe. La valoració no és una anècdota, perquè fa anys que Espanya perd punts als principals índexs de qualitat democràtica que es fan a escala mundial. Primer, arran del Procés. I, després, per la situació del poder judicial.

Els sistemes democràtics es fonamenten en la separació de poders. Els poders legislatiu i executiu són poders polítics configurats a partir de la voluntat ciutadana. No és el cas del poder judicial, que és exercit per jutges i magistrats, als quals es garanteix la independència en l’exercici de les seves funcions, però al mateix temps estan obligats a exercir-les de manera imparcial. Aquesta estructura de poders permet entendre la definició que es fa de les democràcies liberals com a estats democràtics i de dret. En aquest context el poder judicial i, si escau, la jurisdicció constitucional controlen l’actuació dels poders polítics perquè actuïn d’acord amb la llei.

Primer. Quatre anys llargs després de la seva sortida de la Moncloa, ja podem afirmar-ho amb rotunditat: Mariano Rajoy Brey ha estat un dels polítics més mediocres i nefastos que han ocupat, sota un règim parlamentari, la presidència del govern d’Espanya. I mira que n’hi ha per triar! Al seu costat, personatges característics dels tripijocs polítics de la Restauració alfonsina, com ara el comte de Romanones –el travieso conde, segons l’anomenava la premsa madrilenya–, semblen estadistes de la talla de Bismarck.

El ple del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha aprovat per unanimitat un informe preceptiu, però no vinculant (no és d'obligat compliment), molt crític amb l'avantprojecte de la llei trans que impulsa el ministeri d'Igualtat. El text considera que la normativa que vol tirar endavant l'executiu espanyol discrimina "les dones no transsexuals". El CGPJ es reunia de manera extraordinària aquest dimecres per estudiar el document que van elaborar tres dels vocals (Ángeles Carmona, Clara Martínea de Careaga i Wenceslao Olea) a principis d'abril i que es mostra contrari a algunes de les parts de la llei. Finalment, els membres del Poder Judicial han abraçat l'informe que considera que algunes disposicions contradiuen el "dret fonamental a la igualtat" i es posiciona així en contra d'alguns dels elements de la normativa.

Margalida Victòria Crespí és jutgessa del Jutjat de Primera Instància 24 i representant del TSJIB en la campanya 'La justícia, també en català'. Va néixer a sa Pobla el 1984. Volia ser interventora de l'Administració pública per seguir la tradició familiar: ho era son pare i ho són els seus dos germans. Crespí és la petita de la família, i la separen una quantitat d'anys considerable amb els seus germans. Els va veure estudiar i complir els seus somnis; per això, ella també ho volia. Però, mentre estudiava Dret, va descobrir el Dret Penal i se'n va convertir en una apassionada. Les seves intervencions a Twitter per fer entendre al gran públic algunes qüestions judicials d'actualitat solen tenir cert ressò en l'àmbit illenc. Impulsora de la campanya 'La justícia, també en català', Crespí és una enamorada de la seva llengua i cultura. És crítica i prudent a la vegada; és de cor i sang calents (com a bona poblera), però té intacta la capacitat de vestir la solemnitat i distància que requereix la toga.

En un article publicat a El món de demà, Alfons Aragoneses, professor d’història del dret, reflexionava sobre l’anomenat “règim del 78”. Amb aquesta expressió es referia al conjunt de problemes estructurals que s’arrosseguen a l’estat espanyol des de fa dècades: el no reconeixement institucional de la plurinacionalitat, la “cartelització” dels partits que sostenen el bipartidisme (amb lògiques de confusió partit-govern-estat), la connivència entre poders polítics i econòmics que fomenta una estructura productiva de poc valor afegit o el continuisme organitzatiu i cultural en el poder judicial. Tot i compartir aquest diagnòstic, l’autor aportava una interessant mirada crítica a la locució: l’origen de les disfuncions citades no s'ha de buscar tant en "el 1978" sinó en el desplegament que es fa del text constitucional sobretot després del 1981. En altres paraules, si bé és cert que la Constitució es fruit d’uns equilibris de força determinats que fan que en alguns temes es quedi curta, també ho és que la carta magna tenia molt més recorregut del que es va fer efectiu al llarg dels 80 i posteriorment. A aquest pensar en petit hi van contribuir els consensos conservadors post-23-F dels dos grans partits estatals (i alguns de perifèrics) i també el protagonisme de certs actors institucionals: un cas paradigmàtic és el del Tribunal Suprem tallant les ales a les visions constitucionals més obertes. Tot això pot semblar una disquisició intel·lectual, però des del meu punt de vista aquesta aproximació té efectes pràctics: obre la porta a la possibilitat d’actuar des d’ara mateix. No cal esperar un canvi de règim o una nova constitució per exigir transformacions profundes.