La fixació per la mort que es té des de certes interpretacions dels credos religiosos i ara des de l’anomenada agenda ultra –el conservadorisme més o menys ranci– no deixa de ser preocupant i reveladora. Segons la religió cristiana se’ns vindria a dir que la nostra vida no ens pertany, i que per tant no està bé voler morir o posar-hi fi quan sensatament vulguem. La vida és una mena de regal diví, del qual només som dipositaris, com un llibre meravellós que no és nostre i que hem de tornar més o menys intacte al Bibliotecari de Dalt. Això potser és així, o podria ser-ho, però la veritat és que no en tenim cap certesa que les coses responguin a aquests paràmetres. Al final, Déu no es manifesta, sinó que ho fan els sacerdots. 

La titular del Jutjat d'Instrucció número 5 de Palma ha ordenat la posada en llibertat de l'home detingut com a suposat autor de l'atropellament mortal del passat 6 d'octubre davora el poblat de Son Banya (Palma).

Un dels debats socials més recurrents i apassionats és el de fins a quin punt som lliures a l’hora de prendre les nostres decisions. De les més quotidianes a les més transcendents. Ara mateix es discuteix sobre si les dones que vesteixen el vel islàmic ho fan sota coacció o el porten lliurement. Però el debat és extensible a altres terrenys. Una adolescent que segueix TikTok per tractar la seva pell, ho fa lliurement? L’elecció del destí de vacances al país oriental més de moda, s’ha pres amb llibertat? La moda –que en una estratègia per dissimular-ne el caràcter coactiu ara se’n diu tendència– retalla la nostra llibertat?

Després d'analitzar l'autoritarisme i els seus efectes durant el segle XX a Sobre la tirania (Destino, 2017), Timothy Snyder (Ohio, 1969), assagista i professor de la Universitat de Yale, s'ha volgut ocupar d'un concepte central en el nostre present, el de la llibertat. Avui dia, "de la llibertat se n’ha apropiat l’extrema dreta, i ens trobem amb una llibertat llibertària buida de contingut", ha recordat el periodista Xavier Mas de Xaxàs a l'hora de presentar Snyder al CCCB. Per a l'autor del recent Sobre la libertad (Galaxia Gutenberg, 2024), la llibertat comença en cadascú de nosaltres. És un procés constant de millora i, fins i tot, d’elevació espiritual –però no necessàriament religiós.

No han volgut escoltar les crítiques de la comunitat educativa, dels sindicats ni del Consell Valencià de Cultura, que han estat unànimes i inequívoques: el govern de la Generalitat Valenciana presidit per Carlos Mazón, i format per PP i Vox, ha aprovat aquest dijous la nova llei educativa del País Valencià (“Comunitat Valenciana”, segons el nacionalisme espanyol), que aquests dos partits han convingut a anomenar “llei de llibertat educativa”. És una demostració fefaent d'odi institucionalitzat contra la llengua catalana, i també una dolorosa demostració de la facilitat amb què la ultradreta (o l'extrema dreta, o la dreta extrema, o la dreta dura, com en vulgueu dir) s'ha apropiat de la paraula llibertat.

Tendim a creure que vivim en una època de grans canvis. En certa manera és així: la tecnologia està transformant el món. Però en assumptes molt importants, potser fonamentals, seguim al segle XVIII. Em refereixo a com organitzem la nostra societat i com ens governem.

Que el futbolista Dani Alves pugui eludir la presó pel mètode expeditiu d’abonar un milió d’euros és, com assenyala l’advocada de la víctima (la jove que va ser violada pel futbolista a la discoteca Sutton de Barcelona), alarmant, i causa indignació. És així perquè confirma un fet que tothom més o menys podia suposar però que la decisió d’una majoria de magistrats de l’Audiència de Barcelona (menys un, que ha emès un vot particular) ara no tan sols demostra, sinó que es pot dir que refrega per la cara de la ciutadania. A saber: que la justícia no tan sols no és igual per a tothom, sinó que és desigual a favor dels rics. Que es pot delinquir a canvi de pagar la corresponent tarifa. Ara sabem, per exemple, que una violació amb violència (és el delicte pel qual va ser condemnat Alves, fa a penes un mes i mig) surt per un milió d’euros.

“El govern creu en la llibertat de tothom, també en la de manifestar-se i constituir-se en forma d’assemblea o el que s’estimi convenient”. Aquesta va ser una de les declaracions del vicepresident del Govern, Antoni Costa, sobre la reunió que va servir per reactivar la feina de l’Assemblea de Docents. Estam arreglats amb dirigents polítics que verbalitzen unes idees democràtiques tan bàsiques i tan assumides per la societat. De fet, encara que el Govern no cregués en “la llibertat de manifestar-se i constituir-se en assemblea” ho faríem igualment, en cas que ho trobàssim necessari. De manera lliure, és clar.

Llibertat, una de les paraules més invocades, de les que no admeten crítiques. A través dels segles hem patit autèntica fam de llibertat; la vida ha estat condicionada per mil normes i obligacions indiscutibles que han ofegat l’existència dels nostres avantpassats fins a límits gairebé inimaginables. Pensem en com han viscut els esclaus, els serfs i, encara avui, les dones de l’Iran o l’Afganistan; i, entre nosaltres, les sotmeses al tràfic per prostituir-les, una de les coses més vergonyoses d'una societat que es creu civilitzada. La humanitat ha estat víctima –ho és encara– de moltes imposicions, i això explica que ser lliure sigui un anhel que no admet pal·liatius ni discussió.

Els turistes detinguts per la seva participació en la multitudinària baralla de Magaluf han quedat en llibertat amb càrrecs després de prestar declaració en els jutjats de la via d'Alemanya de Palma. Cal recordar que els fets van ocórrer durant la matinada d'aquest dilluns, quan patrulles de la Guàrdia Civil i la Policia Local de Calvià van rebre una alerta d'un enfrontament al carrer de l'Olivera. En arribar, els agents van comprovar unes 50 persones participaven en una baralla i van intentar que es dispersassin.

Les tres paraules del lema francès que ja fa més de dos segles va presidir l’entrada a la modernitat representaven en aquell temps tres valors humans importants que calia defensar, i pels quals era necessari lluitar. En algunes parts del planeta s’han fet forts avenços des d'aleshores, però en moltes altres parts encara estan molt absents. En tot cas, és evident que queda molta feina per fer i que val la pena seguir lluitant. Però això no es contradiu amb el fet que, sobretot en aquells països on més s’ha avançat, sigui interessant posar al dia les tres paraules i fer una certa reflexió per entendre com ha de ser interpretada cadascuna en el context actual, després de la industrialització, del gran creixement demogràfic i econòmic, de la globalització i de l’actual revolució digital. Sense deixar de defensar-les amb molta força totes tres, permeteu-me exposar algunes idees amb aquesta voluntat de no permetre interpretacions massa simplistes o molt interessades, com veiem passar sovint.