L’estiu comença, i malgrat que les pluges recents ens permeten oblidar-nos (per uns segons) de la greu sequera que estem patint, les altes temperatures i els incendis ens recordaran ben aviat que l'escalfament global no és un fantasma del futur, sinó una realitat actual. Però no són pocs els polítics que sentim, un dia rere l’altre, fent declaracions sobre el negacionisme climàtic. Fa dècades que des de la comunitat científica s’alerta dels perills de no prendre mesures per tal de mitigar el canvi climàtic, des de l’impacte a les temperatures fins a les morts que pot provocar. Si la ciència i la política haguessin parlat més probablement avui no seríem on som.

El govern del recentment investit Pedro Sánchez posa el focus en la política d’habitatge creant un ministeri que tindrà com a titular Isabel Rodríguez. Han estat molt discutides les últimes declaracions de la nova ministra, que ha fet èmfasi en la necessitat d’estar al costat dels petits propietaris. Ha utilitzat un discurs molt recurrent a peu de carrer: el que parla de la necessitat de protegir les persones, especialment les persones grans, que han comprat un segon habitatge amb els seus estalvis per poder completar les seves rendes. No obstant, el 97% dels arrendadors viuen en un habitatge de propietat i el seu perfil mitjà és de 54 anys, estudis superiors i uns ingressos mitjans d’uns 42.000 euros bruts anuals. 

El govern espanyol ha establert un ajut de 200 € per a les persones que estan en una situació econòmica de fragilitat arran dels augments de preus. És un exemple més del que en podríem dir política social personalitzada, és a dir, basada en ajuts condicionals al nivell de renda, modificada per circumstàncies personals o familiars.

Als anys 90 es va produir un interessant debat en el camp de les ciències socials. Diverses acadèmiques feministes van plantejar, en l'àmbit dels estudis sobre els estats del benestar, la idea que no n’hi havia prou amb estudiar l’esfera pública i la mercantil per entendre de quina manera i en quina intensitat es produeix la prestació de serveis i cures en una comunitat, ja que molts règims de benestar fan recaure en la família una part important de responsabilitats. Sense anar més lluny, als països mediterranis la cura de les persones dependents o l’educació de la petita infància les ha cobert quasi exclusivament l’esfera familiar. Per això aquestes autores alertaven que quan parlem d’esfera familiar parlem, en la major part dels casos, de responsabilitat femenina, de treball gratuït i invisibilitzat de les dones. El mateix Gosta Esping-Andersen agafava el guant i, en la seva obra publicada al canvi de mil·lenni, Fundamentos sociales de las economías postindustriales, apuntava la necessitat de fer més complexos els acostaments a la comprensió dels estats del benestar introduint-hi l’esfera familiar al costat de la mercantil i l’estatal (posteriorment també es considerarà la comunitària). Així doncs, venia a dir: per fer estats del benestar de més qualitat, guiats per l’ideal de la igualtat, no només cal desmercantilitzar (que els poders públics assumeixin la prestació de serveis públics i facin transferències monetàries que permetin cobrir necessitats educatives, sanitàries, de subsistència, etc. sense haver de recórrer al mercat) sinó que també cal desfamiliaritzar, sostreure responsabilitats de l’esfera familiar. O, en altres paraules, a part de treballar en la fractura socioeconòmica també cal treballar en la de gènere.

La presidenta del Partit Popular a les Balears, Marga Prohens, ha promès aquest dissabte la gratuïtat de l'educació de 0 a 3 anys si arriba al Consolat. La líder del PP proposa importar el model de Galícia i ho vol fer amb una primera inversió de 30 milions d'euros per a 10.000 places a escoletes privades i públiques.

L'Ajuntament de Palma ha informat que destinarà un total de 45 milions d'euros a polítiques socials. A través d'una nota de premsa ha detallat que, entre altres coses, es preveu que aquesta partida s'utilitzi per facilitar ajudes a les famílies més vulnerables del municipi, reforçar l'Oficina Antidesnonaments i millorar l'atenció a les dones víctimes de violència masclista.

Un castell de cartes. Un conjunt de mentides que hem acceptat inconscientment. Així es revelen les nostres certeses durant les crisis profundes. El 2020 ha semblat una marea que, un cop s'ha enretirat, ens obliga a enfrontar les veritats submergides.

Fa uns dies tots vam poder sentir com analistes i tertulians criticaven la manca d’encert de les enquestes sobre les eleccions nord-americanes, i fins i tot en qüestionaven la utilitat vistos els resultats. En aquest context, el dia 9 de novembre, al programa Planta baixa de TV3, Marina Garcés afirmava, fent-se eco d’aquest sentir generalitzat, que les enquestes són part d’un “sistema de coneixement que falla sistemàticament”, un sistema que, al “calcular i reduir a dada allò que passa […] no ens diu res que s'acosti a la realitat”. Finalment, deixava entendre que les ciències socials avui en dia són poc útils ja que “hem reduït el coneixement a allò que és predictible”. M’agradaria matisar aquestes afirmacions i explicar per què no s’ajusten del tot a la realitat.

Neixen menys nens que mai des que hi ha registres. Al llarg de l'última dècada els naixements han caigut en quasi un 30%. I aquest any les coses no milloraran. Ja va passar amb les crisis de 1993 i de 2008. Quan la situació econòmica empitjora, i les perspectives laborals són incertes, assumir un compromís de per vida –i el cost que suposa– queda només a l'abast d’uns pocs. Però el nostre problema de natalitat és estructural. Quines són, doncs, les raons que ens porten a tenir pocs fills, i què podem fer per canviar-ho?

La igualtat efectiva i el dret de les dones a viure lliures de violència continuen sent promeses fallides de la democràcia. La percepció d’una creixent igualtat -l’anomenada fal·làcia de la igualtat- coexisteix amb diferents formes de discriminació, subordinació, explotació i violència envers les dones que massa sovint passen desapercebudes. Això passa perquè aquestes formes de discriminació es produeixen (i reprodueixen) a partir de pràctiques informals i biaixos implícits profundament arrelats en el funcionament quotidià de les organitzacions i de les institucions. De fet, l’avenç en la igualtat no és lineal, sinó que la possibilitat de retrocedir és sempre present si no es manté com una prioritat en l’agenda política, econòmica i social. Així ho va evidenciar a principis d’aquesta legislatura la fotografia d’una mesa del Parlament integrada per sis homes i només una dona, malgrat que les diputades ocupen actualment el 43% dels escons.

El duel està servit. Els candidats del PP, Mariano Rajoy, i el del PSOE, Pedro Sánchez, confronten els seus projectes de país el cara a cara organitzat per l'Acadèmia de Televisió i moderat, com cada quatre anys, per Manuel Campo Vidal. Les retallades als serveis públics, lleis que han portat cua com la reforma laboral o la LOMCE, així com el rescat de l'economia espanyola són les qüestions que generen més fricció entre els dos caps de llista. Sens dubte, però, un dels moments de màxima tensió ha estat quan el dirigent socialista ha carregat contra la corrupció que afecta els populars. "Vostè ho ha retallat tot menys la corrupció", ha etzibat. I això ha estat només el començament.