L’escena ja ha esdevingut habitual. La mateixa setmana en què el Govern ha anunciat la posada en marxa del Districte de les Arts, que està previst que concentri els ensenyaments de disciplines com la música, l’art dramàtic o el disseny, una altra convocatòria vinculada al món de la cultura ha comptat amb una considerable representació institucional. Va ser a la roda de premsa de la nova edició de l’Art Palma Brunch, esdeveniment que tindrà lloc el 22 de març i que es va presentar als mitjans el passat dimecres, 12 de març. En aquesta presentació es va poder constatar, una vegada més, la bona sintonia que existeix actualment entre els representants d’institucions com l’Ajuntament de Palma, el Govern i els responsables de galeries i centres expositius de Ciutat.

Els informes sorgeixen avui com els bolets i fan referència a qualsevol tema imaginable. Alguns tenen un abast ultralocal mentre que altres aspiren a una dimensió mundial. Uns han estat encarregats per les administracions públiques i els altres per empreses privades. N'hi ha d'elaborats amb rigor i d'altres no tant –o no gens–. N'hi ha sobre l'educació, sobre l'impacte real de la immigració, sobre els cotxes elèctrics, sobre l'estalvi d'aigua, sobre el nombre d'animals domèstics a Europa (en cito alguns dels que he tingut notícia les darreres setmanes, però la llista podria ocupar tot l'article). Hi ha informes sobre gairebé tot, i alguns acaben condicionant decisions polítiques molt rellevants (pensem en PISA). No estem parlant, per tant, d'un tema qualsevol, sinó d'una qüestió potencialment problemàtica. En efecte, l'expansió, sota l'aparença d'informes, de fake news, idees pseudocientífiques, ideologies tronades i altres herbes tòxiques fan inviable a llarg termini la democràcia: els vots de ciutadans desinformats poden portar a situacions imprevisibles. La mera censura d'aquests relats, però, desnaturalitzaria el sistema.

El GOB ha titllat de "necessari" aquest dimecres un blindatge de l'aigua, dels sòls fèrtils i dels recursos genètics de les Illes Balears "de manera urgent". També ha demanat en un comunicat una política estratègica enfocada a la "resiliència". "L'estiu ens ha demostrat que la sortida de la crisi econòmica del covid s'ha enfocat políticament en una intensificació preocupant de l'activitat turística, acompanyada d'un creixement del sector de la construcció, la sobresaturació de les infraestructures, la falta de control sobre els excessos en el litoral i les evidències de la problemàtica de la disponibilitat de recursos hídrics", ha lamentat el grup.

El 84,8% del pressupost per al 2022 de la Conselleria de Model Econòmic, Turisme i Treball de les Illes anirà destinat a polítiques relacionades amb l'ocupació. Així ho ha definit el conseller, Iago Negueruela, en la seva compareixença al parlament, on ha presentat els pressupostos "més alts de la història de les Balears" per part d'aquesta conselleria.

Potser de mena optimista, alguns debats que vaig veure en campanya electoral em van agradar. Certament, una conversa a nou amb l’espasa de Dàmocles d’unes eleccions a tocar no pot tenir massa fons. Però penso que com a país hem avançat. Hi vaig veure més respecte i reconeixement mutu entre les diferents persones candidates en relació a les anteriors conteses. I, sobretot, es va tornar a parlar de model de país i de polítiques públiques. De com es podria fer front a l’emergència econòmica i social un cop s’hagi estabilitzat el repte sanitari. És veritat que el conflicte nacional-territorial resta obert i el fet que hi hagi presos polítics i exiliats posa bastons a les rodes a avançar en tots sentits. Però també ho és que després d’una dècada tornem a sentir els i les nostres polítiques parlar de desigualtat, precarietat i pobresa; de serveis públics i política tributària; d’una estructura productiva afeblida; de la centralitat de les cures i el desmuntatge del patriarcat; dels deutes ambientals i la urgent transició ecològica; de l’equitat territorial... Encara tímidament i de manera anecdòtica, amb una gramàtica que potser no tenen massa rodada, en alguns casos massa enganxats al programa electoral a mode d’argumentari... Però només caminant s’obre camí.

Un castell de cartes. Un conjunt de mentides que hem acceptat inconscientment. Així es revelen les nostres certeses durant les crisis profundes. El 2020 ha semblat una marea que, un cop s'ha enretirat, ens obliga a enfrontar les veritats submergides.

Fa uns dies tots vam poder sentir com analistes i tertulians criticaven la manca d’encert de les enquestes sobre les eleccions nord-americanes, i fins i tot en qüestionaven la utilitat vistos els resultats. En aquest context, el dia 9 de novembre, al programa Planta baixa de TV3, Marina Garcés afirmava, fent-se eco d’aquest sentir generalitzat, que les enquestes són part d’un “sistema de coneixement que falla sistemàticament”, un sistema que, al “calcular i reduir a dada allò que passa […] no ens diu res que s'acosti a la realitat”. Finalment, deixava entendre que les ciències socials avui en dia són poc útils ja que “hem reduït el coneixement a allò que és predictible”. M’agradaria matisar aquestes afirmacions i explicar per què no s’ajusten del tot a la realitat.

Enmig d'una pandèmia sense precedents, el govern d’un país decideix posar en marxa un sistema que garanteixi el 70% del sous dels assalariats, ajudes per a aquells que treballen per compte propi i un mecanisme de renda mínima per a les famílies que estan patint més aquesta crisi. Un pla sens dubte necessari, i que, en el nostre cas, enforteix un estat del benestar amb molt poques vies per protegir els més vulnerables. Però abans d’aplaudir les mesures aprovades cal veure com funcionen a la pràctica. Hem de contestar una pregunta tan senzilla com la de si aquests ajuts arriben a qui realment els necessita. I aquesta setmana hem vist molts exemples que aquest no és el cas.

Des de fa anys dedico gran part dels meus esforços professionals a l’avaluació de polítiques públiques. És una idea molt senzilla d’explicar, saber què guanyem amb cada euro públic gastat; però molt difícil de dur a la pràctica. Hi ha molt poques avaluacions de programes públics al nostre país. En part, perquè molts polítics no tenen interès que se sàpiga quins efectes reals tenen els seus projectes. Però, en gran mesura, per la senzilla raó que no tenim les dades per saber com treballa l’administració.