Potser perquè viu a cent metres del Colosseu, sempre infestat de turistes, el periodista i escriptor Marco d'Eramo (Roma, 1947) ha acabat dedicant-li un assaig. El selfie del mundo (Anagrama; traduït al castellà per Xavier González Rovira) s'endinsa en "la indústria més important del nostre temps", en paraules de l'autor. "Fa només dos segles ningú no podia preveure que dedicaríem tants diners i tant de temps a viatjar", explica. Segons Marco d'Eramo, que ha visitat recentment el CCCB, el turisme va ser possible gràcies a dues revolucions: "La primera, la revolució tecnològica dels transports. El primer que va dedicar un llibre a l'experiència de viatjar en creuer va ser Mark Twain. The innocents abroad [Els innocents a l'estranger] (1867-1869) val molt la pena". La segona revolució té a veure amb les conquestes socials a conseqüència de la lluita de classes: "Si els transports van permetre desplaçar-se físicament, el temps lliure retribuït i, més endavant, el sistema de pensions van fer possible que el turisme s'anés democratitzant. És important no oblidar que el turisme va ser fruit d'una lluita política. Si al principi només les elits es podien permetre luxes com el grand tour, el turisme es va anar expandint cap a capes cada vegada més àmplies de la societat, fins a arribar a l'actual turisme low cost".

A l'exposició En l'aire commogut... el filòsof i historiador de l'art francès Georges Didi-Huberman (Saint-Étienne, 1953) proposa prendre distància crítica i aturar-nos a llegir i a deixar que les imatges ens commoguin, però també que ens facin fer preguntes. Ho fa seguint les petjades d'uns versos de Lorca i a través de tres-centes obres d'artistes com Goya, Dalí, Giacometti, Miró, Picasso, Colita o Rodin. La mostra, que comença i acaba amb la mirada d'infants, és una coproducció del CCCB, on es podrà veure fins al 28 de setembre, i el Museu Reina Sofia de Madrid, on va estar l'any passat. Didi-Huberman té una llarga obra dedicada als usos i significats de les imatges i no ha passat mai de puntetes per alguns temes molt controvertits. Entre les seves obres hi ha Images malgré tout (2004; Imágenes pese a todo: memoria visual del holocausto en l'edició en castellà de Paidós), Quand les images prennent position (2008; Cuando las imágenes toman posición a Antonio Machado Libros) i Passer, quoi qu'il en coûte (2017; Pasar, cueste lo que cueste a Shangrila)

Tant les partícules que formen els dits que han teclejat aquestes paraules com les dels dits que les fan lliscar a la pantalla que tens al davant existien fa 13.800 milions d’anys (bilionèsima de segon amunt, bilionèsima de segon avall). Només estaven organitzades d’una altra manera. El procés de recombinació que han experimentat per donar lloc a una cosa capaç de pensar en elles mateixes per escriure’n i a una cosa capaç de llegir sobre elles mateixes per pensar-hi, tal com està passant ara a través d’aquest text, és un misteri. En idees com aquesta fa pensar la pel·lícula Superradiance, dels artistes Memo Atken i Katie Peyton Hofstadter, que recentment va inaugurar el programa Ciència radical al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, un projecte cultural que proposa una reflexió sobre la ciència de frontera actual a través de mirades de diverses disciplines.

La trajectòria professional i vital de l'escriptora i cineasta Tsisi Dangarembga (Mutoko, Zimbàbue, 1959) es caracteritza per la convicció i la persistència. "Després de 40 anys lluitant, ara veig on els meus inicis em dirigien i m'adono que tot va començar amb el meu cos", diu l'artista, que és a Catalunya per ocupar la residència del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Dangarembga és una de les veus africanes més reconegudes en la literatura i el cinema. Va debutar el 1989 amb Neguit permanent (L'Agulla Daurada), la primera part d'una trilogia que segueix amb El llibre del no (L'Agulla Daurada) i acaba amb This mounable body, que va ser finalista del premi Booker i que no està traduït al català. L'activista va ser la primera dona zimbabuesa a dirigir un llargmetratge, Everybody's child (1996), i des d'aleshores s'ha dedicat a trencar amb moltes barreres al seu país.

Després d'analitzar l'autoritarisme i els seus efectes durant el segle XX a Sobre la tirania (Destino, 2017), Timothy Snyder (Ohio, 1969), assagista i professor de la Universitat de Yale, s'ha volgut ocupar d'un concepte central en el nostre present, el de la llibertat. Avui dia, "de la llibertat se n’ha apropiat l’extrema dreta, i ens trobem amb una llibertat llibertària buida de contingut", ha recordat el periodista Xavier Mas de Xaxàs a l'hora de presentar Snyder al CCCB. Per a l'autor del recent Sobre la libertad (Galaxia Gutenberg, 2024), la llibertat comença en cadascú de nosaltres. És un procés constant de millora i, fins i tot, d’elevació espiritual –però no necessàriament religiós.

L'exposició Subúrbia i la dedicada a la cineasta Agnès Varda han fet que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) se situï entre les institucions de l'Estat més ben valorades segons l'Observatori de la Cultura 2024, que organitza la Fundació Contemporània de Madrid i que s'ha presentat aquest dimecres a Màlaga. En la llista dels millors esdeveniments i institucions culturals del 2024, el CCCB ocupa el sisè lloc (el 2023 era l'onzè). El rànquing l'encapçalen el Museu del Prado i el Museu Reina Sofia, tots dos de Madrid, que repeteixen les posicions del 2023. El tercer lloc és per al Festival de Cinema de Sant Sebastià, i el quart, per al Museu Guggenheim de Bilbao; tots dos pugen una posició. El cinquè lloc, dos per sota del 2023, és per al Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid.

El reconeixement de Suzanne Valadon al MNAC i el gran èxit de la reflexió del CCCB sobre els barris residencials nord-americans i d'aquí amb Subúrbia han representat algunes de les exposicions més destacades del 2024. També ha estat l'any de la biennal Manifesta, que va tancar les portes amb més de 291.000 visitants. Internacionalment, han aixecat passions grans exposicions relacionades amb efemèrides històriques com el centenari del Manifest surrealista i el 150è aniversari de la primera exposició dels impressionistes.

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) vol que els èxits del 2024 no siguin flor d'un dia, sinó el full de ruta que garanteixi un futur brillant. Es tracta d'aprofitar l'embranzida (i la resposta de públic) d'exposicions com Subúrbia i la dedicada a la cineasta Agnès Varda, totes dues modèliques, en contingut i presentació. Aquest propòsit guia també la proposta expositiva del 2025, que inclou una mostra sobre Mercè Rodoreda, una altra sobre Chris Ware —segurament l'autor de còmic més rellevant dels últims 25 anys— i una sobre les emocions a l'art desenvolupada per Georges Didi-Huberman, que torna a desplegar el seu coneixement artístic a Barcelona després de l'exposició Insurreccions que va comissariar al MNAC el 2017. I encara caldria afegir-hi la mostra Amazònies. El futur ancestral, en cartell fins al 4 de maig.

L'artista sud-africà William Kentridge (Johannesburg, 1955) ha tornat aquests dies a Catalunya amb tot un reguitzell de propostes: dijous va conversar amb Julian Barnes al CCCB i aquest divendres s'ha trobat amb uns 400 estudiants de secundària al mateix centre. També aquest divendres i demà arriba al Liceu la Desena de Xostakóvitx acompanyada d'una pel·lícula seva: Oh to believe in another world. A més, aquest dissabte inaugurarà a Lleida l'exposició amb què la Fundació Sorigué mostra per primera vegada el gruix de les obres de Kentridge que té al seu fons, considerat un dels més importants d'Europa.

“Ella s’estimava la gent”, sol dir Rosalie Varda sobre la seva mare, Agnès Varda (Ixelles, Bèlgica, 1928 – París, França, 2019). El CCCB també s’estima Varda i, fins al 8 de desembre, acull una gran exposició que recorre totes les facetes de l’univers creatiu d’una de les directores més importants de la història del cinema, precursora de la Nouvelle Vague i pionera en la incorporació de les eines digitals. Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar és una exposició concebuda per la Cinémathèque francesa i adaptada per al CCCB amb l’assessorament de la crítica Imma Merino, especialista en Varda. “No és una exposició sobre una cineasta del passat, Varda està plenament viva”, afirma Jordi Costa, cap d’exposicions del CCCB, que subratlla que “el cànon del cinema del segle XXI que ha publicat Sight & Sound arrenca precisament amb Els espigoladors i l’espigoladora, que l’any 2000 obria una nova etapa en la carrera de Varda”.

"Hi ha dues amenaces severes a la veritat, en el món d'ara: una és el poder polític i corporatiu; l'altra, la intel·ligència artificial". Com a bon periodista, Patrick Radden Keefe (Dorchester, 1976) sap que ha de "lluitar" per guanyar-se l'atenció del lector "des de la primera frase", i per això la seva intervenció com a primer convidat del programa Resident CCCB ha arrencat amb força i ha continuat amb afirmacions que, explicades de primera mà, són un bon toc d'alerta sobre el present i dibuixen un futur força inquietant. Durant l'estada de dos mesos a Barcelona, Radden Keefe comissariarà un cicle de converses, Veritats fràgils, i participarà en diverses trobades amb estudiants i lectors amb la intenció "de mantenir una relació més pausada i profunda amb la ciutat, també més sostenible", segons ha explicat la directora del centre, Judit Carrera.

Les dinàmiques i tensions entre territoris urbans i no urbans, entre espais més o menys ruralitzats, han anat canviant notablement al llarg dels anys. Això s’ha manifestat de moltes i diverses maneres: densitats de persones, densitats i provisió de serveis, més o menys contacte amb la natura, mobilitat forçada i voluntària, preu dels habitatges, homogeneïtat o diversitat dels habitants, nivells divergents de seguretat, despesa heterogènia d’aigua o energia, problemes d’aïllament, solitud o salut mental derivats o no del lloc on es viu, o simplement el fet de poder o no generar vincles de comunitat amb qui et rodeja. Les ciutats han tingut tradicionalment l’avantatge de viure com cadascú vol i pot, però acompanyat d’estranys, mentre que els pobles i espais rurals potencien més vincles de confiança, amb el risc, però, de l’embafament. 

Ottessa Moshfegh (Boston, 1981) no és l'escriptora més simpàtica del món. Potser seria estrany que ho fos, tenint en compte que els personatges dels seus llibres són mariners alcohòlics i assassins (McGlue, 2014), joves còmplices de crims (Eileen, 2015), noies que s'atipen de somnífers i relaxants per fugir del món insuportable on viuen (El meu any de repòs i relaxació, 2018) i adolescents que pateixen tota classe de vexacions en plena Edat Mitjana (Lapvona, 2022). L'autora nord-americana ha visitat Barcelona per primera vegada amb motiu de la publicació, en català i castellà, de la seva primera novel·la, McGlue (Angle/Alfaguara; traducció d'Alexandre Gombau). Asseguda en una petita cadira d'una sala gegant del CCCB –com si estigués atrapada en un relat claustrofòbic de Franz Kafka–, Moshfegh respon les preguntes amb una barreja d'introversió i desgana, mentre fa glops mínims d'una tassa de te.

Al periodista Philipp Engel (Barcelona, 1970) sempre l’havia intrigat per què els nord-americans vivien "en aquelles cases unifamiliars amb gespa, piscina, garatge i dos cotxes". Subúrbia, la mostra que Engel comissaria al CCCB –i que es pot visitar fins al 10 de setembre–, respon a l’interrogant amb un impressionant desplegament d’obres i reflexions que analitzen els orígens i l’expansió del suburbi nord-americà i les seves implicacions polítiques, econòmiques, culturals i socials. A través del llenguatge expositiu, Subúrbia ressegueix la història de l’urbanisme nord-americà i la seva expansió; és a dir, de la mateixa matèria amb què està fet el somni americà, que ha acabat sent un estil de vida no exclusiu dels Estats Units.

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fa trenta anys. És una mena de fàbrica d'idees que va néixer impulsat per Josep Ramoneda (Cervera, 1949), que en va ser el primer director, fins al 2011. Des del 2018 la directora és Judit Carrera (Barcelona, 1974). Tots dos dialoguen sobre el passat, el present i els reptes del CCCB.

"Què en penses, del patriarcat?", demana un visitant a la intel·ligència artificial que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acaba d'instal·lar al vestíbul, Torn de preguntes, amb motiu del trentè aniversari. I la màquina respon: "Crec que el patriarcat, com a sistema històric de poder i governança fundat pels patriarques des del començament de la humanitat, ha obstaculitzat l'aparició d'una veritable igualtat de gènere i una societat matriarcal". Ideada pel col·lectiu Estampa, la instal·lació artística pot respondre aquesta pregunta i 200.000 més perquè ha estat alimentada amb les 2.300 conferències que el centre ha arxivat durant tres dècades d'activitat constant.

Fa temps que científics i ecologistes diuen que estem en un punt de no retorn. El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), però, vol allunyar-se del discurs apocalíptic. "Hem estat molt de temps fent diagnosis i ara volem imaginar noves maneres d'habitar el planeta, construir des de la cultura mons alternatius. Defensem una actitud creadora", diu la directora del CCCB, Judit Carrera. És la mirada que tindrà, per exemple, una de les grans exposicions del 2024 del centre, Amazònies. El futur ancestral (del 12 de novembre del 2024 al 27 d'abril del 2025). Comissariada per Claudi Carreras, es planteja com un espai de diàleg entre la saviesa indígena i els últims desenvolupaments científics. "És una exposició que no vol ser apocalíptica, sinó optimista, i hi haurà moltes obres d'art", explica Jordi Costa, el cap d'exposicions del CCCB. L'exposició plantejarà un itinerari immersiu: es podran sentir els sorolls de la selva o endinsar-se en les instal·lacions que crearan in situ diferents artistes de la regió amazònica. Entre altres coses, es reflexionarà sobre la immensa diversitat de llengües presents en la panamazònia, les cosmovisions i els reptes que encara l'Amazònia actual.

Aquest dies —fruit d’una sèrie documental, Matar al presidente, que Mònica Planas ja ha comentat en aquest diari— han tornat les especulacions sobre potencials complicitats en l’atemptat contra Carrero Blanco. Sempre he desconfiat de les teories conspiratives. Crec que Caín va matar Abel. I en aquest cas que ETA va matar l’almirall. La qual cosa no treu que, per acció o per omissió, es poguessin donar actuacions que contribuïssin al crim. De fet, hi havia una certa unanimitat en pensar que, mort Franco, Carrero Blanco retardaria qualsevol transició. I l’espectacularitat de l’acció fa inevitable una pregunta: com podia ser que els etarres poguessin muntar aquella operació sense aixecar cap sospita?

Jarvis Cocker pot presumir d'haver estat una de les grans icones del pop britànic dels 90 gràcies a himnes com Babies, Disco 2000 i Common people. Anys després, Manel van tornar a popularitzar aquesta última cançó, convertida en Gent normal, on Guillem Gisbert cantava "Tu mai viuràs com viuen els altres, ni patiràs com pateix la gent normal", mentre les veus entusiastes dels seus seguidors l'acompanyaven.

A Jeanette Winterson (Manchester, 1959) sempre li ha agradat la nit i tot el que comporta: la foscor, el misteri i els fantasmes. Encara que els esperits, benèvols o venjatius, ja hagin aparegut en algun llibre seu, no ha estat fins ara que l'autora britànica els ha dedicat un llibre sencer, Días de fantasmas (Lumen). Inclou "tretze relats de tema sobrenatural desvinculats del gènere de terror", segons explica l'autora, que participarà aquest dissabte al festival Kosmopolis del CCCB, el mateix lloc on va presentar Frankisstein (Periscopi/Lumen) el 2019, mesos abans del confinament.