Diferents actors han reivindicat en els darrers mesos el mallorquinisme polític. Mentre fonts del PP confirmen el propòsit de la presidenta Marga Prohens de seduir els votants d’El Pi, apareixen moviments per impulsar el mallorquinisme de centredreta amb vista a les eleccions vinents. En paral·lel, amb la presentació d’El mallorquinisme polític (1936-2024) [Lleonard Muntaner Editor], diversos historiadors han posat l’atenció a aquesta ideologia, que es manté malgrat els canvis demogràfics. Què la defineix i on està representada?

L’exportaveu de Vox (ara diputada no adscrita)Idoia Ribas va ser notícia estatal quan va denunciar que Vox era una “estafa piramidal”. Ribas va assegurar haver rebut pressions quan formava part del grup parlamentari per desviar doblers del grup al partit i va expressar la sospita que, després, aquests es transferissin a la fundació Disenso, de Santiago Abascal. Davant aquestes acusacions, Vox va trobar per primera vegada en la legislatura el suport de la majoria de grups parlamentaris. Mentre el Govern va instar Ribas a dur el presumpte desviament de fons a la fundació als jutjats si en tenia proves –ella ho ha descartat–, el PSIB i MÉS per Mallorca varen defensar que derivar una part de les ajudes que els grups reben a les sigles és tant legal com habitual.

Aquest dissabte s'ha presentat el partit polític Som Mallorca, creat per "defensar els interessos dels mallorquins enfront de la saturació turística i l'empobriment", han explicat els seus promotors en un comunicat.

El mallorquinisme de centredreta ha vist en els pactes del PP amb Vox una ocasió per recuperar espai electoral després de la davallada de 2023. Alguns dels seus representants consideren que, cada vegada que els populars fan cessions a l’extrema dreta en matèria de llengua, l’oportunitat de guanyar pes a les institucions té més opcions d’èxit. Però per fer-ho, no poden disgregar els vots. És per això que diverses figures d’aquest espectre polític es troben en plenes negociacions per constituir una coalició electoral amb vista al 2027. El projecte ja té nom i logotip. Si les converses fructifiquen, la idea dels seus organitzadors és presentar la formació a partir del setembre vinent.

Permetin-me que comenci amb una anècdota personal. Un càrrec polític proper, del món de l’esquerra i sense cap vincle institucional, m’explica que un dels seus cavalls de batalla és convèncer certes persones, molt sovint companys de formació, que les feines derivades dels afers col·lectius cal remunerar-les. En el món de l’activisme i la implicació política la línia entre el voluntarisme i el retorn pecuniari és difícil de traçar, en un dilema que ara i adés genera tensions dins de les organitzacions. Bé és cert que el retorn esperat de la implicació en accions col·lectives no necessàriament és econòmic. La implicació política sol avançar gràcies a la voluntat d’aconseguir un ideal superior, de tenir un retorn més o menys tangible (com un càrrec o un reconeixement) en un futur proper o llunyà o de la mateixa expressió de satisfacció personal en veure’s envoltat de persones amb objectius similars. Tanmateix, també és habitual veure com l’absència d’una compensació econòmica suposa un fre a l’acció col·lectiva i una font de frustracions importants.

Hi ha gent que menja cada dia el mateix. Matí, migdia i vespre. Plat únic: ressentiment. A Catalunya hi ha una geografia de l’amargura. Es comença a veure ara. Com si nasquessin noves comarques, pobles. La divisió territorial de la rancúnia. El país recorda el que ha passat aquests darrers anys als Estats Units. Estats de tírria. Estats d’odi.

Qui s’hauria imaginat que una llei sobre àrees industrials serviria per debatre sobre el requisit del català per als funcionaris? El PP va aprofitar aquesta norma per intentar eliminar-lo en diversos processos d’estabilització de treballadors públics. A més, ho va fer d’una manera tan enrevessada que no va passar el filtre de la lletrada: modificant, fora de termini, una esmena que havia presentat Vox. En aquest cas, l’esquerra va posar el crit al cel i la temptativa no va tenir èxit. Però en altres casos, esmenes similars a aquesta s’acaben aprovant. Sigui en format esmena, transacció o disposició addicional, els partits s’empesquen tota classe d’estratègies per introduir canvis legals per la porta del darrere.

Per molt que Armengol vulgui encapçalar el PSIB a les eleccions del 2027, preparar una successora com Amanda Fernández és de sentit comú. I ho és per dos motius, com a mínim. En primer lloc, perquè el lideratge del PSIB per part d'Armengol mentre exerceix com a presidenta del Congrés és ben complicat i la seva figura ha perdut molta presència a les Illes. No oblidem que un càrrec tan institucional com el seu tampoc no li permet una confrontació quotidiana amb Marga Prohens. La popular s'ha trobat amb una oposició sense un lideratge potent i, de fet, les úniques incomoditats que ha tingut aquest any i mig de legislatura han estat provocades pels seus socis d'extrema dreta i no per l'esquerra.

Què fan els diputats balears al Congrés? Encara que no és una cambra específicament territorial, la tria dels diputats per circumscripció indica la voluntat que cada província hi tingui un pes específic. Quin és el de les Illes, representades per vuit diputats d’un total de 350? De totes les preguntes parlamentàries registrades pels representants escollits pels ciutadans balears, només el 24% eren sobre les Illes. Els diputats del PP –José Vicente Marí Bosó, Sandra Fernández i Joan Mesquida– són els que menys iniciatives –preguntes, sol·licituds d’informes i intervencions– sobre les Balears han presentat: 24, 18 i 24 respectivament, tal com consta al registre del Congrés. A l’altre cantó, Vicenç Vidal (Sumar MÉS) n’acumula 253 d’ençà que començà la legislatura.

La llei que ha de regular els lobis ha de passar igual o més desapercebuda que els mateixos lobis. Estem parlant dels grups de pressió o interès, coneguts com a lobis, que busquen incidir en l'agenda legislativa de la política espanyola tot teixint vincles amb els partits polítics, els grups parlamentaris al Congrés dels Diputats o al Senat o el mateix govern espanyol.

Dirigents d’Esquerra expliquen coses de dirigents d’Esquerra i dirigents de Junts expliquen coses de dirigents de Junts. Una sola veritat és difícil. Una sola mentida, encara més. D’entre tots aquests dirigents, pots dirimir la diferència entre el mediàtic i el pur, dues caricatures fàcils, com les caricatures de Sant Jordi, esclar, perquè, com sempre, per les seves obres els coneixereu.

MÉS per Mallorca i Més per Menorca han sol·licitat la compareixença urgent de la directora de l'Oficina Balear de la Infància i l'Adolescència (OBIA) per conèixer la seva opinió sobre l'assistència de menors als toros que defensa l'actual Govern de Marga Prohens. En una nota de premsa, la formació ha recordat que l'Observatori té l'obligació d'impulsar les recomanacions internacionals en matèria de protecció de menors, i que, aquestes, com l'informe de 5 de març del 2018 del Comitè dels Drets del Nin de la Convenció homònima de l'ONU, recullen la prohibició de la participació d'infants i adolescents a les corregudes de bous.

PSOE, PSM i l'agrupació d'electors Ciutadella Endavant presentaran aquest divendres matí la primera moció de censura en els 45 anys d'història democràtica al municipi menorquí de Ponent.

Acord de govern. Un any després de la formació de l'actual govern municipal de Lloret, Endavant, amb quatre regidors, ha obert la porta al govern municipal als dos regidors del PSOE.

Creixen les sospites sobre els comptes de Vox. Després de saber-se que el Parlament demana més informació al líder de la formació d'extrema dreta a Catalunya, Ignacio Garriga, per suposadament haver carregat despeses personals a càrrec de la cambra catalana, ara és el Tribunal de Comptes qui posa en qüestió les finances del partit a escala estatal. L'informe anual de fiscalització dels comptes dels partits polítics del 2020 fet públic avui assenyala, concretament, 103.048,30 euros que s'haurien ingressat irregularment.

Les eleccions europees són els comicis amb menys participació dels que es fan a la Unió Europea, i és encara més significativa la poca mobilització dels joves. És per això que el Parlament Europeu i les institucions comunitàries es trenquen el cap per intentar revertir aquesta tendència i s’encomanen a famosos, influencers i als avis per aconseguir-ho.

1977. A TVE a Catalunya feien encara Terra d'escudella, digne programa interpretat pels Comediants. Els que ara tenim 60 anys llavors en teníem només 13 i ens agradava. El català avançava, però no era de cap manera oficial. Per "autonomia" molta gent entenia, en realitat, descentralització i poca cosa més. Contra Franco es continuava vivint millor, i l'hegemonia cultural del PSUC era total. Avui, tant els qui vivien bé amb Franco com els que eren feliços contra ell enyoren mòrbidament aquell temps. Els primers perquè veien que donant una mica de peixet catalanista folklòric, però gens de poder, podien continuar manant a l'administració; els segons, perquè ja en tenien de sobres amb allò que avui s'anomena –i no per força despectivament– "marxisme cultural" i remenaven moltíssimes tones de cireres (alguns encara les continuen remenant malgrat l'edat). 1977 és una referència tant per als hereus i marmessors d'Alianza Popular (PP) i de Fuerza Nueva (Vox) com per als del PSUC (Comuns i totes les múltiples denominacions de la cosa). El proper 12-M faran veure que aquell any no té res a veure amb la seva manera de veure el món, però no és així. 

En els darrers temps hi ha una consigna que els màxims responsables de les diferents administracions repeteixen una vegada i una altra, també a les Balears: s’ha de despolititzar la cultura. Són diverses les fórmules que s’empren per vehicular aquest missatge que ha aparegut als discursos de mandataris de governs autonòmics, ajuntaments i, en el cas de les Balears, també dels consells insulars. La vicepresidenta primera i consellera de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca, Antònia Roca, va reiterar que la convocatòria del concurs per a la direcció del teatre Principal de Palma tenia com a principal objectiu despolititzar aquest centre, si bé el jurat que finalment escollirà la nova direcció és de majoria política. Per tant, és possible despolititzar qualsevol àmbit de la societat? I, en particular, d’on ve aquesta voluntat de fer-ho en el sector cultural?

Els sotasignats pensem que és hora d’exigir responsabilitat als que avui estan liderant el nostre país. A l’alçada de la jubilació i amb un registre prou conegut de treball, és un clam que fem a títol personal, però estem segurs que hi podríem sumar una llista llarga de persones i col·lectius amb trajectòries similars al servei del país. 

Suposem que en les passades eleccions legislatives del juliol, el PP o el PSOE haguessin obtingut el nombre suficient de diputats per poder governar en solitari, o bé fer-ho amb pactes estables i ideològicament còmodes. Convé recordar que no estem plantejant una quimera, sinó una possibilitat real (ara no desviarem absurdament el tema cap a la qüestió del bipartidisme, perquè això és un article, no una tertúlia radiofònica). En aquestes circumstàncies, ¿algú podria imaginar-se un acostament dialèctic, ni que sigui a nivell de mínims, entre el PP i ERC o Junts, o entre el PSOE i Bildu, posem per cas? La interpel·lació és retòrica, òbviament: es respon sola. La següent pregunta, en canvi, mereix més atenció, malgrat que s'assembli a l'anterior: més enllà de la cosmètica estratègica i del quedar bé tàctic, ¿tindria algun sentit polític que un partit amb majoria absoluta dialogués en profunditat i de manera periòdica amb formacions que en aquell moment fossin aritmèticament irrellevants? Consti que la cosa val també per al Parlament català i per a qualsevol cambra de representants imaginable.