En una peça audiovisual feta per Núvol a propòsit del recull de tots els seus contes, l’escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949) afirma que el conte és el resultat d’una fuetada que té lloc a partir d'una imatge, una anècdota, una vivència; afegeix que la diferència amb una novel·la resideix en el fet que de bon principi l’autor o autora veu que el seu recorregut és curt. Gairebé un centenar de relats són els que trobem reunits a Tots els contes, inclosos tres d'inèdits i un en castellà. Els altres pertanyen a reculls com Ulleres de sol (1994), La pressa del temps (2010) o Dolça companyia, cara solitud (2013), o bé van aparèixer en revistes, diaris i antologies. Lluny d’agrupar-los cronològicament, han estat organitzats temàticament en deu capítols per Carme Arenas, que s’ha fet càrrec de l’edició.

Encara que Sergi Pàmies lideri la llista de llibres més venuts des que va publicar, a principis de setembre, A les dues seran les tres (Quaderns Crema) i que el nou recull de contes de Carlota Gurt, Biografia del foc (Proa/Asteroide), hagi aconseguit també una molt bona repercussió entre els lectors, són dues excepcions en el panorama narratiu, dominat des de fa anys per la novel·la. Les lletres catalanes tenen contistes insignes des de fa dècades, de Víctor Català a Mercè Rodoreda, Pere Calders, Quim Monzó i Empar Moliner, i el gènere s'ha renovat gràcies a veus com les de Borja Bagunyà, Yannick Garcia, Anna Gas, Víctor García Tur, David Gálvez, Jordi Masó i Clara Queraltó.

Lírica, breu i reflexiva. Així es pot descriure Al llac, l'última novel·la de Maria Barbal (Tremp, 1949), en què l'escriptora rescata un paisatge d'infantesa, el pantà de Sant Antoni, on es banyava els dies d'estiu amb la família i els amics. Un retall de vida viscuda li permet imaginar el periple de set personatges que passen un diumenge vora l'aigua: entre ells hi ha dones decidides com la Lídia, la Milagros i la Marieta, homes torturats com el Toni i el Joaquim i dues criatures, la Nora i el Quim. La jornada transcorre relaxadament –tot i que amb alguna tensió mig soterrada– fins que un accident fa trontollar els protagonistes. Amb Al llac (Columna, 2022), Barbal confirma el bon moment creatiu pel qual passa: Tàndem, la novel·la anterior, va rebre el premi Josep Pla 2021, i poc després la trajectòria de l'autora de Pedra de tartera va ser reconeguda amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Quan fa 50 anys Pau Casals va fer el seu famós discurs a les Nacions Unides, va parlar de què era per a ell ser català i va destacar dues coses, la democràcia –va recordar que Catalunya havia tingut el primer parlament democràtic, molt abans que Anglaterra– i el pacifisme. Des d'aquell 24 d'octubre del 1971 fins avui han passat moltíssimes coses. Entre elles, el final de la dictadura o els convulsos esdeveniments polítics dels últims quatre anys. La cultura catalana o què vol dir ser català pot ser molt diferent per a cadascú. Com es viu o com s'explica al món? El 2021 també hi ha artistes catalans que recorren el món i que o bé a través de les seves obres o quan han de parlar davant un auditori expliquen d'on venen. I, a vegades, no és gens fàcil.

Hamnet, de Maggie O'Farrell, i Sira, de María Dueñas, lideren la ficció en català i en castellà, respectivament. Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà, escala a la tercera posició de ficció en català, i El arte de engañar al karma, d'Elísabet Benavent, reapareix a la ficció en castellà ocupant la quarta posició. També en castellà, destaca la incorporació a la llista de Después, de Stephen King.

"Barcelona és un soroll sense paraules i és un silenci pastós, ple de records concrets". Amb aquestes paraules, extretes de Pedra de tartera, de Maria Barbal, començava aquest dijous a Tremp la cerimònia d'entrega del 53è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. L'escriptora ha escollit aquest municipi, recollit entre muntanyes, perquè hi va néixer el 1949, hi va créixer fins que va marxar a estudiar a la capital catalana i el va incorporar a la literatura a través del reconegut Cicle del Pallars.

Antoni Bassas presenta el llibre 'Tàndem' de Maria Barbal a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm.

A punt de complir-se un mes i mig de fer-se públic, Maria Barbal encara sent l’impacte d’haver rebut el gran guardó literari que atorga Òmnium Cultural i que el president de l’entitat, Jordi Cuixart, l'hi comuniqués abans de tornar a la presó després que li retiressin el tercer grau. “Encara no he paït el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes”, ha dit a l’autora aquest dimecres durant una presentació de la seva última novel·la, Tàndem (Destino), amb Antoni Bassas a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm. Precisament aquesta novel·la va guanyar el premi Josep Pla al gener, així que el començament del 2021 per a Barbal ha sigut “extraordinari”, com ha dit Bassas. Malgrat tot, ella no abaixa el llistó i considera que el Premi d’Honor pot no ser “definitiu” perquè els lectors l’apreciïn, i aprofitarà les setmanes fins que li donin el Premi d’Honor el 10 de juny per continuar assimilant-ho. I pel que fa a aquest Sant Jordi, té “bones expectatives” i moltes ganes de gaudir-ne.

"Des que vaig néixer el 1949 a Tremp i fins que em vaig llicenciar en filologia romànica hispànica, la meva instrucció i formació mai no van ser en la meva llengua. No obstant això, ara rebo el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Malgrat totes les complicacions, si volem hi ha esperança". Amb aquestes paraules optimistes ha rebut Maria Barbal aquest dimecres l'anunci d'un dels guardons més prestigiosos de les lletres catalanes, el Premi d'Honor, dotat amb 20.000 euros i organitzat per Òmnium Cultural des del 1969.

Fa dues dècades Maria Barbal (Tremp, 1949) afirmava, sobre el fet d’escriure, que li agradava perquè “és una manera de viure sota d’altres pells”. I ho raonava d’aquesta manera: “Per ser qui no sóc i fer el que no faig, segurament [és] un intent de transvestisme i d’inconformisme”. L’autora havia publicat la tercera novel·la, Càmfora (1992), que havia aconseguit el Premi Nacional de literatura, i començava a preparar Escrivia cartes al cel, que publicaria el 1996. Cinc novel·les després, la nova ficció llarga de Barbal apel·la a la idea de ser capaç d’experimentar la vida des d’una perspectiva que no és la pròpia.