Fa gairebé dues dècades que cap país ha aconseguit entrar al club de les nacions amb armes nuclears. El president dels Estats Units, Donald Trump, amb el bombardeig de tres instal·lacions nuclears iranianes el cap de setmana passat, ha promès mantenir la porta tancada. És difícil predir si l’atac preventiu de Trump aconseguirà aquest objectiu tan aviat, però ja està despertant temors que l’Iran, i altres països, arribin a una conclusió molt diferent de la que pretenia la Casa Blanca: que tenir la bomba és l’única protecció en un món amenaçador.

Després del conflicte amb l’Iran i en plena guerra asimètrica a la Franja de Gaza, Benjamin Netanyahu apareix més que mai com un estadista que sap defensar Israel dels perills que l’envolten i controla els corrents d’opinió de la societat del seu país. No estem parlant només d’una defensa militar, sinó també d’una defensa política davant dels Estats Units, l’única potència que realment s’ha de considerar quan es parla del Pròxim Orient.

Fins i tot abans de llançar míssils contra una base nord-americana i que el president Trump intentés negociar un alto el foc amb Israel, l’Iran ja buscava una sortida.

Hi ha tantes coses a dir després del bombardeig dels Estats Units a tres instal·lacions nuclears iranianes clau que és fàcil perdre’s en detalls concrets. És un cataclisme molt important que no es restringeix a l’Orient Mitjà.

Israel parla ara de donar una oportunitat a la pau, diu que els bombardejos massius i sistemàtics contra l’Iran podrien aturar-se si Ali Khamenei deixa de bombardejar Israel i participa en una negociació nuclear amb els Estats Units, és a dir amb Israel, des de la humiliació que ha sofert el país que probablement és el més antic del món.

L'atac dels Estats Units a l'Iran s'ha centrat en tres instal·lacions nuclears –les de Fordow, Natanz i Esfahan– on, segons Tel-Aviv i Washington, el règim dels aiatol·làs treballava per desenvolupar la bomba atòmica, malgrat que informes de la mateixa intel·ligència nord-americana ho negaven. Israel ja havia llançat atacs sobre Natanz i Esfahan, però no a Fordow, perquè la seva ubicació totalment soterrada la feia impenetrable a les bombes israelianes. L'únic país que podia destruir-la era els Estats Units.

En el quart dia consecutiu de conflicte Israel ha bombardejat aquest dilluns la seu de la televisió i la ràdio nacional de l'Iran, coneguda com a IRIB, després que l'exèrcit emetés una ordre d'evacuació "urgent" al districte tercer de Teheran, on es troba la seu del mitjà públic. "El que sentiu és el so de l'agressor atacant la veritat", afirmava en directe la coneguda presentadora iraniana Sahar Emami, mentre s'ensorrava parcialment el sostre del plató de televisió i se sentia l'esclat dels vidres trencant-se. L'emissora ha hagut d'interrompre la programació, però l'ha recuperat al cap d'uns minuts.

La mort de més d’un centenar d’alts comandaments militars i científics iranians entre el 13 i el 16 de juny, víctimes d’atacs selectius atribuïts a Israel, és un dels revessos més greus patits pel règim des del 1979. Entre els assassinats hi ha figures clau com Mohammad Bagheri, cap de l’estat major de les Forces Armades; Hossein Salami, comandant en cap de la Guàrdia Revolucionària (IRGC), i destacats cervells del programa nuclear i balístic, com Fereydoon Abbasi, Mohammad Mehdi Tehranchi i Amir Ali Hajizadeh.

Fins fa pocs anys, el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, dominava a la perfecció l’art de treure rèdit domèstic del seu talent prodigiós en política exterior. Netanyahu, que ha ocupat el càrrec de premier durant 18 dels últims 29 anys, es reunia com a igual habitualment amb líders de la talla de Donald Trump, Vladímir Putin, Narendra Modi i Xi Jinping. Era l’únic dirigent israelià capaç de moure’s amb tanta agilitat fora del país. L’estadista total.

Els primers camions amb ajuda humanitària per a la Franja de Gaza han pogut descarregar finalment aquest dijous alguns productes bàsics, que han començat a arribar a la població civil. El Programa Mundial d'Aliments (PMA) ha confirmat que s'han pogut distribuir els primers sacs de farina, cosa que ha permès que algunes fleques del sud i el centre de l'enclavament hagin reprès l'activitat, després de moltes setmanes aturades per culpa del bloqueig total d'Israel. "Estem en una cursa a contrarellotge per evitar una fam generalitzada", ha dit el director de l'agència d'alimentació de l'ONU a Palestina, Antoine Renard.

El primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha desgranat aquest dimecres els passos que planeja fer amb el que l’exèrcit hebreu ha batejat com a operació Carros de Gedeó, que ha d’acabar amb el “control total” de la Franja de Gaza. Ha insistit que la guerra continuarà, però ha admès que la pressió internacional per evitar que la crisi humanitària continuï empitjorant ha fet que hagin de prendre certes mesures per fer arribar productes bàsics als civils. D'aquesta manera, ha argumentat, els seus socis no posaran bastons a les rodes per continuar la guerra.

La safata de cafè àrab fumejava entre els dits enguantats d’un servent saudita. Davant seu, Donald Trump somreia, alçava la vista cap als sostres daurats del majestuós Palau Al-Yamamah de Riad i, amb un gest ambigu, rebutjava el glop ritual. Les càmeres han captat el moment: cafè servit, però no begut. L’anècdota ha estat només el pròleg d’una jornada carregada de missatges i de milions.

Entre l’enorme quantitat de complicacions que hi ha al Pròxim Orient, Síria no és la menys important. El govern del nou president islamista Ahmed al-Sharaa té un munt de reptes al davant i no queda clar si se’n sortirà. El seu futur depèn d’Israel, i concretament del primer ministre, Benjamin Netanyahu, que l’ha declarat enemic dels seus interessos. Els mitjans d'Israel indiquen que el seu exèrcit ha establert almenys nou bases militars als alts del Golan, que fins ara era sirià, la qual cosa és tota una declaració d’intencions. Pel que fa al sector del Golan, ocupat per Israel en la guerra del 1967, va ser annexionat unilateralment a Israel, una decisió que no ha aprovat la comunitat internacional, tot i que Donald Trump la va acceptar durant el seu primer mandat.

La Creu Roja Palestina ha presentat aquest dilluns noves proves de l'atac contra quinze paramèdics de Gaza, el passat 23 de març, a partir de les imatges que s'han pogut recuperar del telèfon mòbil d'una de les víctimes. El vídeo mostra que els paramèdics, que havien anat a una missió de rescat de ferits autoritzada per l'exèrcit israelià al sud de la Franja, van ser atacats en tres ocasions, quan anaven en ambulàncies que portaven els llums d'emergència encesos i el personal anava clarament uniformat. Un primer vídeo publicat dissabte ja desmentia la versió israeliana, segons la qual els vehicles anaven sense llums i avançaven de manera "sospitosa" cap als soldats israelians. Les imatges mostren que les ambulàncies on viatjava el personal sanitari, que anava vestit amb uniformes reflectants, i el camió de bombers que les acompanyava anaven clarament marcats com a vehicles de rescat i amb els llums d'emergència encesos.

Hezbollah necessita un bany de masses com el que va tenir diumenge per intentar revertir la derrota a la recent guerra contra Israel. Tot i les desenes de milers de libanesos que van acudir a l'estadi de la Ciutat Esportiva de Beirut, convertit en vetllatori per al líder de Hezbollah Hassan Nasrallah, mort el setembre passat, la milícia xiïta ha perdut la seva popularitat. L'absència de les principals figures polítiques no xiïtes del Líban, entre elles el president de la república, Joseph Aoun, cristià maronita, i el primer ministre, Nawaf Salam, sunnita, és una mostra que Hezbollah, aliat de l'Iran, camina en solitari.

L'exèrcit israelià no va complir la data límit per retirar les seves tropes del sud del Líban després de la fi de l'alto el foc de seixanta dies, que va acabar el 27 de gener. Ara, creix la incertesa sobre si es mantindran a la zona més enllà del nou termini fixat per a aquest dimarts, 18 de febrer. Aquesta possibilitat augmenta la tensió en una regió que ja és inestable, i posa en risc la seguretat d'una frontera on els interessos de diferents actors, tant locals com internacionals, són difícils d'alinear.

Després d’una setmana en què s’ha vist perillar l’alto el foc a Gaza, Hamàs ha alliberat aquest dissabte al matí els tres ostatges israelians que ahir va anunciar que deixaria en llibertat; es tracta de Iair Horn, de 46 anys; Alexander Trufanov, de 29; i Sagui Dekel-Chem, de 36. D'aquesta manera el grup islamista ha evitat, de moment, que es reprengui la guerra, amb la qual Israel havia amenaçat si Hamàs no continuava amb els alliberaments pactats. Poc després, el govern de Benjamin Netanyahu també ha començat a alliberar alguns dels 369 reclusos palestins acordats: 36 estaven condemnats a cadena perpètua i els altres 333 havien estat empresonats sense cap càrrec. Aquest és el sisè intercanvi de captius que es duu a terme des de l'inici de l'alto el foc.

Convertir la Franja de Gaza en una Riviera sense palestins pot semblar una idea de bomber, però no és nova. La dreta ultranacionalista l’ha considerat des de fa anys i en més d’una ocasió, de vegades públicament. En poques paraules, equivaldria a repetir la Nakba de 1948. L’exministre Itamar Ben Gvir, que va dimitir provisionalment fa alguns dies, quan Benjamin Netanyahu va decidir un intercanvi de presoners amb Hamàs, n'havia parlat, encara que sense referir-se a la Riviera.

Hamàs ha preparat amb detall la posada en escena de l’alliberament del segon grup d’ostatges israelians segrestats a Gaza des del 7 d’octubre. El moviment islamista palestí sempre ha cuidat la seva imatge pública i envia missatges polítics quan sap que té l’atenció dels mitjans de comunicació. Un missatge per als palestins i per al món. El missatge d’aquest dissabte ha estat doble. El primer, una exhibició de força per demostrar que continuen sent una força organitzada de la qual no es pot prescindir en el futur, després de 15 mesos d’atacs israelians indiscriminats sobre la Franja. El segon, que ha cuidat els ostatges israelians molt millor que els palestins empresonats a Israel. Hamàs pretén demostrar que malgrat la massacre i la destrucció de Gaza, l’alto el foc és una victòria.

Donald Trump és segurament l’únic que pot frenar Benjamin Netanyahu, però quan falten deu dies perquè entri a la Casa Blanca no tenim cap indicació que vulgui intervenir en el conflicte. Això significa que la situació al Pròxim Orient en els pròxims anys serà força complicada en diversos fronts, i no només en el palestí, on continuarà l’expansió colonial israeliana amb sang i fetge.