S'havia anat dilatant en el temps, però entrava dins dels càlculs de Carles Puigdemont que el jutge instructor de l'1-O, Pablo Llarena, acabés negant-li definitivament l'amnistia. S'ha confirmat aquest dimarts, quan Llarena ha respost el recurs de l'expresident –ja li havia denegat l'amnistia l'1 de juliol– i no l'amnistiarà ni a ell ni als exconsellers Toni Comín i Lluís Puig pel delicte de malversació. D'aquesta manera, el pròxim pas és que la sala que presideix Manuel Marchena resolgui els recursos d'apel·lació per, després, poder acudir en empara al Tribunal Constitucional.

Malgrat tot el temps transcorregut, pot sorprendre saber que el procés contra Carles Puigdemont encara és a les beceroles, fet que obre la possibilitat que s’ampliï la investigació a altres possibles actes no esbrinats encara i no coberts per la llei d’amnistia. Aquesta realitat feia que si tornava ara a Espanya –cosa que era incomprensible precisament per això– la condemna hagués pogut ser, en total, de més de 10 anys, que no és irrellevant per a algú de 61 anys. Per això, la tocata i fuga del 8 d’agost plantejava un risc jurídic immens, deixant de banda la seva rellevància política, si és que en tenia.

Els Mossos d'Esquadra reconeixen "errors" en el dispositiu del passat 8 d'agost per detenir Carles Puigdemont a Barcelona i així ho han fet saber al magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena en l'informe que els hi va requerir el jutge instructor de la causa de l'1-O. Els agents no van contemplar la possibilitat que l'expresident escapés de l'Arc de Triomf, on havia organitzat un acte polític a les 9 del matí. I per això, expliquen en el document avançat per El Confidencial i al qual ha tingut accès l'ARA, el dron que vigilava la zona no va posar el focus sobre Puigdemont sinó que va seguir la comitiva de persones que es dirigia des d'allà cap al Parlament. Tampoc es va fixar en el cotxe blanc on teòricament va pujar l'expresident, amb el secretari general de Junts, Jordi Turull. Segons l'informe policial, aquell dia es van desplegar tres equips de la unitat de drons. El primer va captar l'arribada de Carles Puigdemont a les 8:57 hores, però l'informe remès al Suprem reconeix que els drons van deixar de seguir l'expresident un cop va baixar de l'escenari.

"Fins fa deu dies eren extraordinàries, el millor moment de la nostra història. S'havia recuperat el que s'havia perdut i estàvem millor que abans del 2017". Un càrrec destacat dels Mossos d'Esquadra resumeix així les relacions entre la policia catalana i el Tribunal Suprem abans que el 8 d'agost saltés tot pels aires amb la visita fugaç de Carles Puigdemont a Catalunya. Fonts del cos consultades per l'ARA admeten que estan expectants a la resposta que el jutge Pablo Llarena doni a l'informe que els Mossos li han d'entregar pròximament sobre el dispositiu que havien dissenyat per detenir l'expresident de la Generalitat en el seu retorn a Catalunya. "Veurem com respira", apunten.

Carles Puigdemont no s’arrisca. Després del retorn fugaç a Catalunya el dia del ple d’investidura de Salvador Illa amb destinació final a Waterloo –amb els Mossos anant de corcoll–, l’expresident de la Generalitat no ha reaparegut en un acte anunciat a la localitat nord-catalana de Prada de Conflent per a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) "per seguretat". S’ha limitat a enviar un vídeo gravat en què ha denunciat el "colpisme" del Tribunal Suprem. En aquesta ocasió no ha volgut prendre riscos, ja que ara no és eurodiputat, no té la immunitat per viatjar per tota la Unió Europea i el Suprem no li ha aplicat l’amnistia. Així, el magistrat Pablo Llarena podria reactivar una euroordre en qualsevol moment, tot i que encara no ho ha fet. Precisament, l’acte en què havia de prendre part ha denunciat el "colpisme judicial" contra l’amnistia, en el marc de la presentació del llibre de Damià del Clot Colpisme. De la violència militar al lawfare judicial (Voliana Edicions, 2024), prologat per Puigdemont i per l’exdiputat juntaire Jaume Alonso-Cuevillas, que sí que hi ha assistit.

Han passat deu dies des que Carles Puigdemont deixava amb un pam de nas Pablo Llarena, que ja es fregava les mans davant l'alta probabilitat que l'expresident de la Generalitat fos detingut. I el magistrat instructor del Tribunal Suprem no ha mogut fitxa per capturar-lo: no ha activat l'euroordre malgrat constatar que, a diferència del que Puigdemont havia anunciat, l'exili no ha acabat i ha tornat a instal·lar-se a Waterloo indefinidament. L'escenari del retorn amb què confiava el jutge s'ha esvaït i ara la pilota és a la seva teulada.

Amb la polèmica pel dispositiu fallit dels Mossos per detenir l’expresident Carles Puigdemont encara oberta, el president de la Generalitat, Salvador Illa, escenificarà aquest dimecres el seu suport a la policia catalana en el seu primer acte com a cap de l’executiu. Illa estrena demà l’agenda presidencial amb una visita al complex central dels Mossos d’Esquadra a Sabadell, on també es reunirà amb els sindicats. Hi anirà acompanyat de la consellera d’Interior i Seguretat Pública, Núria Parlon, que té l’encàrrec de reconduir la crisi a la policia catalana de la mà del major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, com a director de la policia. El nomenament encara no és oficial, però s’espera per als pròxims dies. 

Catalunya té nou president: Salvador Illa. És el tercer president socialista que dirigirà el govern català, després de Pasqual Maragall i José Montilla, però el primer que ho serà havent guanyat unes eleccions. Aquí tenim el primer motiu pel qual Illa és president, haver quedat primer. Tanmateix, aquest no constitueix el principal motiu de la seva elecció, com ho demostra el fet que altres dos socialistes, Pedro Sánchez i Jaume Collboni, són respectivament president i alcalde havent perdut les eleccions. La raó autèntica per la qual Illa ha sigut elegit 133è president de la Generalitat es basa en el fet que el tripartit sumava. Alguns ho vàrem advertir reiteradament: si el tripartit suma, es farà. I així ha estat. És una equació que no falla mai, excepte quan Esquerra Republicana pot ostentar la presidència, com ha succeït en aquests darrers anys, amb Pere Aragonès.

Un dia després del fugaç retorn de Carles Puigdemont a Catalunya, desaparegut després de la seva intervenció al faristol del passeig Lluís Companys de Barcelona, les mirades es dirigeixen als Mossos d'Esquadra per la incapacitat de detenir el líder de Junts. Entre elles, la del jutge instructor de la causa del Procés al Tribunal Suprem, Pablo Llarena, que és qui manté activa l'ordre de detenció a l'Estat contra l'expresident de la Generalitat després de rebutjar aplicar-li la llei d'amnistia. Llarena estava preparat per activar-se tan bon punt Puigdemont fos detingut, una hipòtesi que a l'alt tribunal es donava per feta després de gairebé set anys de persecució per Europa amb l'anunciat retorn per a la investidura de Salvador Illa. Que s'hagi vist frustrada aquesta expectativa ha dut el magistrat a demanar explicacions al cos policial català i també al ministeri de l'Interior encapçalat per Fernando Grande-Marlaska. També el Tribunal Superior de Justícia (TSJC) ha reclamat al comissari en cap del cos, Eduard Sallent, informació sobre l'operatiu d'ahir.

El 30 d'octubre del 2017, Carles Puigdemont, ja expresident de la Generalitat perquè s'havia aplicat l'article 155 de la Constitució, surt d'Espanya i es dirigeix a Brussel·les, on hi ha el Parlament i la majoria de les institucions que conformen la Unió Europea. S'instal·la a la localitat de Waterloo i es queda allà, dins de l'espai de llibertat, seguretat i justícia que constitueix un dels pilars que sostenen l'entramat democràtic que configura la UE. No ha estat mai un fugitiu.

Fa pocs dies, i en aquestes pàgines, Joaquín Urías donava per morta la llei d’aministia, després de les dues decisions del Tribunal Suprem la setmana passada relatives a la situació de Junqueras, Romeva, Turull i Bassa, per una banda, i Puigdemont, Comín i Puig, per l’altra. Jo discrepo. Hi ha diversos escenaris oberts que convé que analitzem detingudament. I ara encara més després de la decisió de dilluns del jutge García-Castellón d’arxivar el cas Tsunami i la de dimarts del jutge Aguirre de demanar al Suprem que obri una causa contra Puigdemont i el seu entorn per traïció, malversació i pertinença a organització criminal.

Un error groller de García-Castellón amb una cosa tan nímia com una pròrroga extemporània de la instrucció del cas Tsunami ha posat fi a una investigació delirant per terrorisme. Bona notícia. Però resten encara alguns fronts oberts. El lector potser recordarà que, en aquestes mateixes pàgines, vaig fer referència al fet que la guerra de guerrilles del Tribunal Suprem (TS) per no aplicar la llei d’amnistia podia topar amb un altre obstacle inesperat: la decisió dels magistrats de no plantejar cap qüestió prejudicial a escala europea –cosa que sí que farà l'Audiència Nacional en el cas dels CDR– i abocar tota la litigiositat en el mateix TS i després en el Tribunal Constitucional (TC), per dilatar i fer il·lusoris els beneficis de la norma o per evitar un nou correctiu del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), a la vista de com han hagut de retorçar el delicte de malversació: la independència de Catalunya hauria afectat els interessos de la UE perquè l'aportació econòmica d'Espanya als pressupostos comunitaris hauria disminuït. I això que la sentència del Procés deia que la independència era un “ensomni”, “un artifici enganyós creat per mobilitzar uns ciutadans que van creure estar assistint a l'acte històric de fundació de la república catalana”. 

Els quaranta-sis policies nacionals que estaven investigats per les agressions contra els ciutadans de l'1 d'octubre de 2017 sí que han estat amnistiats sense cap demora ni cap emperò. La llei preveu l'amnistia per als agents de policia que es trobessin en processos judicials pels fets d'aquell dia, tret d'aquells que haguessin comès “actes de tortura o tractes inhumans o degradants greus”. Inflar a cops de porra ciutadans indefensos al mig de la via pública, incloent-hi dones i homes majors, no es considera tortura, però sí que certament podria definir-se com un “tracte degradant greu”. Inhumà sens dubte, perquè la performance de l'agent de policia que apallissa un ciutadà es basa, precisament, en la deshumanització: la de la persona que rep l'agressió policial, que deixa de ser un ciutadà amb drets per convertir-se en un objectiu a abatre, i la de l'agent de policia mateix, que ja es presenta convenientment deshumanitzat al teatre d'operacions, amb el casc que li tapa la cara i el número que li substitueix el nom. La deshumanització és el requisit previ per administrar a algú altre un “tracte inhumà”, que pot arribar, o no, a la tortura.

Ensumant-se potser el que podia passar després de les europees (quan, després d'uns mals resultats del seu partit, Macron va convocar les legislatives), la revista parisenca Le Point va publicar el trimestre anterior un número titulat L'autorité. És un recull de textos de pensadors occidentals de totes les èpoques, de Plató i Aristòtil fins a Hannah Arendt o Hans-Georg Gadamer, sobre la noció d'autoritat. La idea, evidentment, és que aquesta noció es troba en crisi en els nostres dies turbulents. “Certs diputats no dubten a posar en qüestió la integritat del Consell Constitucional, la jurisdicció encarregada de verificar la conformitat de les lleis amb la Constitució, perquè els seus judicis no coincideixen amb els seus desitjos”, lamenta la redactora en cap, Laurence Moreau, com a exemple més jeràrquicament concloent d'un desgavell generalitzat en què ningú escolta ningú, tret de qui confirmi els propis prejudicis. 

José María Macías (Barcelona, 1964) tenia fins fa poc com a imatge de perfil a WhatsApp una fotografia amb el seu amic íntim Pablo Llarena, jutge instructor de la causa del Procés al Tribunal Suprem. (Ara en té una saludant Felip VI i fent-li una reverència). L'anècdota explica les afinitats d'aquest jutge en excedència que ara serà el 12è magistrat del Tribunal Constitucional, després de gairebé una dècada com a vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Lluny de despolititzar la justícia, el PP ha triat un dels seus principals ariets contra Pedro Sánchez: ha sigut un dels principals detractors de l'amnistia i dins l'òrgan de govern dels jutges ha sigut el que movia els fils de l'ala dura del bloc de la dreta.

La política catalana i l'espanyola es troben en una cruïlla diguem-ne endimoniada, en què conflueixen la investidura (o no) de Salvador Illa com a president de la Generalitat, l'aplicació (o no) de la llei d'amnistia, la repetició (o no) d'eleccions a Catalunya, i qui sap si a Espanya, i la renovació (o no) del Consell General del Poder Judicial. Ho teniu ben explicat a l'article d'Ot Serra en aquest diari, en què ens avisa que ens tornem a trobar en una “setmana clau”: totes les setmanes polítiques són claus, com tots els partits de futbol són històrics.

Els jutges del Tribunal Suprem Pablo Llarena i Manuel Marchena fa cinc i sis anys decidien amb les seves resolucions el futur de la política catalana i els seus dirigents. El març del 2018, el magistrat instructor de la causa de l'1-O ordenava l'ingrés a presó de Jordi Turull i impedia que se sotmetés al segon debat d'investidura com a candidat a la presidència de la Generalitat. Poc abans havia prohibit la candidatura de Jordi Sànchez. El perible acabaria amb Quim Torra com a cap de l'executiu català. Un any després, en plena celebració del judici de l'1-O, el tribunal que presidia Manuel Marchena vetava que Oriol Junqueras sortís de la presó a recollir la credencial d'eurodiputat, cosa que més tard provocaria un revés de la justícia europea i obriria les portes del Parlament Europeu a Carles Puigdemont. Ara tant Llarena com Marchena tornen a ser determinants en el futur de la política catalana, i també de l'estatal, amb la seva transcendental decisió sobre aplicar o no l'amnistia.

La llei d'amnistia estreny el marge de Pablo Llarena per perseguir Carles Puigdemont. Segons fonts de l'alt tribunal consultades per l'ARA, el Tribunal Suprem ja assumeix que quan entri en vigor l'amnistia, a finals de maig, haurà de retirar l'ordre de detenció en territori espanyol i ingrés a presó que encara pesa sobre l'expresident i eurodiputat de Junts per l'1-O. Això voldria dir que Puigdemont podria intentar tornar després de les eleccions catalanes —on tot apunta que serà candidat— sense el risc, fins i tot, de ser detingut. I és que mentre sigui eurodiputat, el Suprem no pot actuar contra ell en la causa de Tsunami Democràtic per terrorisme, perquè abans hauria de demanar un suplicatori a l'Eurocambra.

Enfrontament entre l'Audiència Nacional i Suïssa per Tsunami Democràtic. Després que les autoritats helvètiques es neguessin a col·laborar en la causa, el magistrat Manuel García-Castellón ha reclamat una reunió de coordinació amb el cap de l'Oficina Federal de Justícia, Guillaume Rousseau, a qui acusa de "biaix polític". En una interlocutòria redactada aquest dimecres, carrega contra el fet que Suïssa demani informació sobre la llei d'amnistia que s'està tramitant al Congrés. "D'una banda, es refereix a un suposat rerefons polític de la sol·licitud de cooperació judicial i, simultàniament, s'interessa sobre una qüestió de naturalesa eminentment política aliena a l'estricte marc jurisdiccional en què s'han d'abordar aquesta mena de sol·licituds", destaca el jutge espanyol, que veu "incoherències" en la "singular" comunicació de Suïssa que es va saber ahir dimarts.

Quant trigarà a aplicar-se l'amnistia en cas que s'aprovi és un dels grans interrogants que planen sobre la principal clau de la investidura de Pedro Sánchez. El PP intentarà dilatar els terminis al Senat tant com pugui, si bé el reglament marca un període màxim de tramitació, i seran els tribunals els que tindran més marge de maniobra. Però qui se'n quedarà sense serà el magistrat instructor de la causa del Procés al Tribunal Suprem, Pablo Llarena, que fa gairebé sis anys que intenta portar Carles Puigdemont a Espanya. Només tindrà dues opcions: aplicar directament l'amnistia o bé tancar el sumari i passar la pilota a la teulada de la sala penal de l'alt tribunal. Tal com indica el mateix Llarena en una interlocutòria recent, no podrà ser ell qui bloquegi els efectes de l'amnistia presentant una qüestió d'inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional, sinó que haurà de ser la sala segona, presidida per Manuel Marchena.