“L’evolució de l’art contemporani va per un camí i la de la meva ment per un altre, i en aquesta col·lisió crec que s’hi troba l’interès d’aquesta proposta”, va dir dijous Albert Serra abans de presentar a la Filmoteca fe sense obres morta és, una peça realitzada per encàrrec del Museu Tàpies amb motiu del centenari del pintor celebrat l’any passat. Dir-ne homenatge potser seria excessiu: durant 53 minuts dividits en vuit parts amb títols com Amic, Oracle o Primera caiguda, Serra filma escenes sense narrativa ni gairebé acció, de vegades sobre la projecció d’una obra de Tàpies i sempre acompanyades d’un embolcall sonor de capes de sintetitzador i feedback del seu músic habitual, Marc Verdaguer. De tant en tant apareixen subtítols sense relació amb el que mostra la pantalla: pot ser un evocador “Qui somia a qui?”, un desconcertant “Amor Visca” o un críptic “merla, oriol, pardal, tallarol”. Entre els actors que apareixen al film –no es pot dir ben bé que actuïn– hi ha Lluís Serrat, fidel escuder de Serra des dels temps d’Honor de cavalleria. Les imatges tenen un regust magnètic i violent, sobretot quan la càmera es mou bruscament com si algú l'hagués colpejat.

“Res de preguntes sobre l’edat, per favor”. L’advertència es repeteix abans de les entrevistes amb Isabelle Huppert (París, 1953), però és innecessària: als 72 anys, la gran diva del cinema francès manté una vitalitat i una inquietud admirables que queden paleses a La viatgera, la seva nova col·laboració amb el director coreà i heroi de la cinefília Hong Sang-soo, amb qui ja havia treballat a En un altre país (2012) i La càmera de Claire (2017). En el film, que s’estrena aquest dimecres, Huppert recorre Corea del Sud oferint classes de francès amb un mètode d’aprenentatge tan desconcertant com els seus intents de flirteig amb els alumnes. “M’ho vaig passar molt bé en aquestes escenes, són molt divertides”, reconeix l’actriu.

El dia abans de casar-se amb la seva dona, el director Miguel Gomes (Lisboa, 1972) va llegir-li un passatge del llibre de viatges de Somerset Maugham The gentleman in the parlour (1930), en què l’autor descriu la trobada a Birmània amb un home anglès que està fent una famosa ruta del Sud-est Asiàtic (l’anomenat Grand Tour) per fugir de la seva promesa i del matrimoni pròsper que representa. Que aquesta història sobre un nuvi a la fuga s’hagi acabat convertint en la nova pel·lícula del director de Tabú i Les mil i una nits diu molt del seu sentit de l’humor i d’una concepció fabuladora i absolutament lliure del cinema. “La ficció existeix precisament per crear vides paral·leles que siguin menys avorrides que la meva”, diu Gomes, que a la pel·lícula Grand tour –premi a la millor direcció de Canes– segueix primer el viatge a través del Sud-est Asiàtic del melancòlic Edward i després canvia el punt de vista per narrar com la Molly el busca a Rangun, Bangkok, Saigon, les Filipines...

El director de cinema Albert Serra (Banyoles, 1975) estrena aquest cap de setmana Tardes de soledad, el documental sobre la tauromàquia que va guanyar l’última Concha d’Or del Festival de Sant Sebastià. Les persones que saben que ja he vist la pel·lícula pregunten: "però va a favor o en contra de les corrides de toros?" L’opció artística de Serra és retratar-les com mai les havíem vist. Amb les càmeres i els micròfons tan a prop que la bellesa i la brutalitat es magnifiquin. El toro i el torero, dues bèsties, enfrontades en un ritual ancestral i mortal, prohibit a Catalunya des de l’any 2011.

L'interès pels homes que ronden la mort travessa bona part de la filmografia de l'Albert Serra. A Tardes de soledad, el seu primer llarg documental, queda palesa la voluntat de copsar, a partir d'una pràctica cerimonial i espectacularitzada, aquest vincle amb la mort d'un home disposat a matar o, en moltíssima menys mesura, a morir en l'intent. Tot i que s'inscriu en una llarga tradició artística i intel·lectual d'atracció per la tauromàquia, el cineasta banyolí ha volgut fer una pel·lícula de toros com no se n'havia vist cap altra. Un assoliment que passa per una sèrie de decisions de depuració formal i d'enriquiment discursiu. A Tardes de soledad no hi ha ni veu en off ni entrevistes, de manera que la proposta s'aparta del reportatge a l'ús, i elimina intermediaris entre el film i l'audiència.

En un estrany protocol, Albert Serra queda pràcticament arraconat en la fotografia d'autoritats i guardonats prèvia a l'acte d'entrega del Premi Tauromàquia 2024, que el PP ha recuperat a través del Senat i de les comunitats autònomes on governen, després que el ministeri de Cultura liderat per Ernest Urtasun l'eliminés. És evident que els conservadors volen fer oposició al govern espanyol a través d'aquesta tradició, polèmica i divisòria com la mateixa política a l'Estat. I han trobat en Serra el seu principal aliat, a qui malgrat restar protagonisme dediquen grans elogis per la pel·lícula Tardes de soledad, que reflecteix de manera genuïna com el torero Andrés Roca Rey afronta les seves corrides. Una pel·lícula que es va endur el premi gros al Festival de Sant Sebastià del 2024 i que s'estrenarà als cinemes el 7 de març.

La taquilla mundial continua sense recuperar-se de l’impacte de la pandèmia i els cinemes esperen amb candeletes les grans estrenes per revifar l’assistència a les sales. Superat l’efecte de les vagues de Hollywood, el 2025 podria ser l’any de la recuperació gràcies a blockbusters d’eficàcia provada com Missió impossible, i en el cinema català es presentaran molts voluntaris per repetir la fita de Casa en flames i El 47. També veurem el retorn d'estrelles com Leonardo DiCaprio i Brad Pitt i del primer superheroi del cinema, Superman, i un reguitzell de biopics sobre músics, la darrera moda de Hollywood. Amb nous projectes de Paul Thomas Anderson, Carla Simón, Bong Joon-ho, Jim Jarmusch i Wes Anderson, el 2025 promet ser un any de moltes alegries cinèfiles.

Nit de gala al Cinema Truffaut de Girona per rebre la preestrena a Catalunya de Tardes de soledad, el documental d’Albert Serra sobre el món del toreig que al setembre va guanyar la Concha d’Or al Festival de Cinema de Sant Sebastià. La pel·lícula, envoltada de controvèrsia perquè tracta un tema espinós, ha despertat moltíssima expectació entre el públic gironí, que ha esgotat les dues sessions organitzades en primícia dins del marc del Festival Temporada Alta.

El poeta i traficant d’idees Vicenç Altaió i el cineasta Albert Serra es van conèixer fa prop de quinze anys en una jornada amb un altre cineasta, Pere Portabella. La relació va continuar i va arribar a un moment d’apogeu quan Serra li va demanar a Altaió que fes d’un Casanova crepuscular a la pel·lícula Història de la meva mort (2013). Aquella col·laboració va ser un acte “d’amor i generositat”, tal com han explicat tots dos aquest dimarts a la Fundació Joan Brossa Centre de les Arts Lliures amb motiu de la presentació del llibre d’Altaió Enllaços amb l’avantguarda: de J.V. Foix a Albert Serra (Lleonard Muntaner).

“La veritat del toreig!”, exclamen rendits d’admiració els membres de la quadrilla d’Andrés Roca Rey al documental que Albert Serra ha dedicat al torero. Al cinema també hi ha veritats, i la d’aquest Festival de Sant Sebastià és que, més enllà de posicionaments a favor o en contra de la tauromàquia, no s’ha projectat cap pel·lícula més fascinant, pertorbadora i artísticament estimulant que Tardes de soledad, i així ho ha considerat el jurat presidit per la directora Jaione Camborda, que li ha concedit la Concha d’Or a la millor pel·lícula de la 72a edició del certamen, un premi que s'afegeix al premi Feroz de la premsa acreditada i al premi de l'Ateneu Guipuscoà que el film ja havia rebut hores abans.

Amb el documental Tardes de soledad, Albert Serra (Banyoles, 1975) fa una immersió total en l’experiència del toreig que ha impressionat el Festival de Sant Sebastià, on s’ha presentat a la secció oficial del certamen. La pel·lícula segueix el torero peruà Andrés Roca Rey al llarg de diverses corrides que el director d’Honor de cavalleria filma amb una gran potència visual i sonora, mostrant tota la brutalitat, crueltat i bellesa de la tauromàquia sense judicis ni arguments morals.

Cal menjar fort abans d’enfrontar-se a Tardes de soledad, el documental sobre la tauromàquia que Albert Serra (Banyoles, 1975) ha estrenat aquest dilluns al Festival de Sant Sebastià. Viatge immersiu a la tauromàquia, la pel·lícula mostra la violència i la brutalitat de la tradició, i ho fa sense filtres morals: simplement exposa el patiment i l’agonia desesperada del toro, mirant de cara a la mort d’un animal noble. Però també mostra el context en què es produeix: el ritual i l’experiència del torero, i tot el que l’envolta.

Durant els quatre caps de setmana del mes de setembre, el cicle Arxipèlag de Cadaqués, que enguany celebra la segona edició, inundarà el poble alt-empordanès de propostes de cinema d'autor molt interessants i originals. Sota l'epígraf "Cada pel·lícula una illa, cada projecció un viatge", aquesta iniciativa proposa una programació cinèfila extensa i variada, fora dels circuits comercials, amb peces sovint difícils de veure en pantalla gran, d'autors com Chantal Akerman, Eric Pauwels, Albert Serra o Maya Deren.

De naturaleza violenta té tots els tòpics que podem esperar d’un slasher: una colla de joves insuportables que passen uns dies en una cabana al bosc, una llegenda local sobre un fet tràgic que va passar en aquell mateix paisatge idíl·lic anys enrere i un assassí immortal que liquida sense miraments tothom que es creua en el seu camí. La novetat, però, és que en comptes de centrar-se en els personatges que esdevenen carn de canó per als esclafits gore, el film segueix les passes parsimonioses i implacables del monstre. Aquest desplaçament elemental del focus narratiu obre l’opera prima de Chris Nash a una cadència contemplativa i a un ventall d’experiències estètiques insòlites dins d’un dels subgèneres aparentment més repetitius del cinema de terror.

En una conversa entre Miquel Barceló i Albert Serra com la que ha tingut lloc aquest dijous a l’Auditori de la Pedrera –i que tancava les activitats de l’exposició Barceló. Tots som grecs– el públic riu, aprèn i descobreix la naturalitat i el geni de dos artistes gegants, però qui més gaudeix són ells dos: Barceló i Serra han xerrat pels descosits durant prop d’hora i mitja, trepitjant-se l’un a l’altre en un frec a frec on no hi ha cabuda per a la impostura ni el regat, només per a l’interès genuí i la generositat amb l’altre.

Kristen Stewart podria protagonitzar la nova pel·lícula d’Albert Serra, Out of this world, que està previst que s’estreni el 2025. La famosa actriu, que després del fenomen juvenil de la saga de vampirs Crepuscle de fa més de deu anys, s’ha consolidat de ple dins el circuit del cinema d’autor. Ho ha avançat Film und Medienstiftung NRW, la fundació alemanya que dona suport a projectes cinematogràfics. Seria la primera vegada que el cineasta banyolí, que ja ha treballat amb intèrprets francesos de renom com Benoît Magimel i Jean-Pierre Léaud, rodi amb una estrella nord-americana. El film, que es començarà a rodar aquest estiu als països de l’Europa de l’est, tractarà les tensions diplomàtiques entre una delegació dels Estats Units que viatja a Rússia durant l’actual guerra d’Ucraïna. Així, el cineasta banyolí, després de la primera incursió en els laberints i tripijocs de la diplomàcia a Pacifiction (2022), continua immers en els misteris geopolítics de les grans potències internacionals.

“Albert Serra i jo tenim molt més a veure del que sembla”, comentava J.A. Bayona a l'ARA fa uns mesos. Es va poder comprovar ahir en la conversa que els dos cineastes van mantenir als cinemes Verdi sobre La societat de la neu, que tot i que ja està disponible a Netflix Bayona ha seguit presentant aquests dies en diverses sales, aprofitant al màxim les hores abans de marxar a Los Angeles per assistir diumenge a la gala dels Globus d'Or. “Jo vaig veure Pacifiction en aquest cinema, en una sessió amb debat posterior, i em va interessar molt la teva aproximació a la ficció, com busques una imatge sense saber ben bé com serà abans de rodar-la, obert a l'inesperat –li va dir Bayona a Serra–. En la meva pel·lícula, tot i que tenim més pressupost, treballem amb una metodologia similar”.

Tots els artistes que ronden l'entorn creatiu d'Albert Serra comparteixen de manera natural un gust especial per la improvisació, l'experiment i l'exploració de nous llenguatges. És el cas dels Molforts, un grup de cinc músics banyolins, autors de les bandes sonores del cineasta, per als quals Serra ha concebut un original espectacle musical. Es tracta d'una proposta transgressora i atrevida, a la frontera entre el concert i la performance sonora, en què la banda puja a l'escenari per acompanyar la llegendària cantant Ingrid Caven, musa de Fassbinder, que interpreta les seves últimes cançons.

La història de Juan Antonio Bayona (Barcelona, 1975) no es pot entendre sense el Festival de Sitges, que va jugar un paper clau en la seva formació cinematogràfica. Però la història moderna de Sitges tampoc es pot entendre sense Bayona, un dels primers fills del festival a triomfar aquí com a director. La Màquina del Temps que el festival va entregar-li aquest dimarts abans de l'estrena catalana de La sociedad de la nieve no és només un reconeixement al director, sinó una celebració d'una història d'amor mútua.

Albert Pla (Sabadell, 1966) torna a fer un concert amb banda i el públic a peu dret. Serà el dissabte 7 a la Sala Apolo amb el seu nou grup, la Surprise Band. En la seva faceta com a actor, participa en la sèrie La mesías, dels Javis, que s'estrenarà a Movistar+ l'11 d'octubre.