El Partit Popular d'Àustria (ÖVP), el Partit Socialdemòcrata d'Àustria (SPÖ) i el partit liberal NEOS han arribat finalment a un acord de coalició per formar govern. Després d'intenses negociacions, els partits han aconseguit el pacte que buscaven per deixar fora de l'executiu la formació d'extrema dreta Partit de la Llibertat (FPÖ), que va ser la força més votada a les eleccions del 29 de setembre, amb el 28,8% dels vots. L'ultradretà Herbert Kickl va fracassar en el seu intent de formar govern amb els conservadors.

En ple xoc amb Pablo Iglesias pel paper de Podem en la coalició entre el PSOE i Sumar, Ada Colau ha volgut ser més clara que en anteriors ocasions i tallar de soca-rel les acusacions d'estar posicionant-se com a futura ministra del govern espanyol. "No seré ministra. He decidit no ser ministra", ha afirmat en una entrevista aquest dijous a RAC1, on ha assegurat que es tracta d'una decisió "totalment presa".

L'executiu espanyol encara no pot respirar tranquil amb la reforma laboral. Després de l'acord amb els agents socials del mes de desembre passat i l'aprovació de la normativa per part del consell de ministres, al text –en forma de reial decret– encara li cal el vistiplau del Congrés de Diputats i, de moment, els números no surten. Els principals socis de la investidura –ERC, el PNB i EH Bildu–es mantenen en el no si no es modifiquen alguns elements de la norma, com ara la prevalença dels convenis autonòmics per sobre dels estatals, durant el tràmit parlamentari. Per això, cap d'ells tampoc tanca, a priori, la porta a un acord. "Negociar i buscar un acord forma part de la nostra manera d'entendre la política", defensen aquest dimarts el president d'ERC, Oriol Junqueras, i el diputat republicà al Congrés, Jordi Salvador, en un article d'aquest dimarts al diari Público.

El 22 de juny Pedro Sánchez arribava al final d'un camí que feia mesos que aplanava: indultava els presos polítics després de gairebé quatre anys a la presó. Era la primera pedra per recomençar i abordar el conflicte polític al marge dels tribunals. El següent pas era reprendre la taula de diàleg que havia quedat interrompuda per la pandèmia, i el 15 de setembre arribava la fotografia dels dos equips, del govern espanyol i el català, al Palau de la Generalitat. Però han anat passant els mesos i la Moncloa ha anat donant senyals que, després d'haver indultat els presos polítics, el conflicte català ha deixat de ser una prioritat. I ho ha certificat aquest dimecres el president espanyol, que ha tancat l'any defensant la idea que la gestió ara de la pandèmia és incompatible amb reprendre immediatament el diàleg amb la Generalitat.

No, a mi tampoc no m’agrada veure el meu govern en un estat permanent de controvèrsia, retransmesa en directe i anunciada als quatre vents. Produeix una trista sensació d’agror, de desgovern i, en definitiva, d’impotència. Els desacords, siguin poc o molt sobreactuats, contradiuen la proclamada voluntat de mostrar que l’independentisme és capaç de governar bé i que és mereixedor de la confiança i el suport d’una majoria més gran de la que ara aplega. Si més no, aquest és el pretext al·legat per plegar-se a la gestió del que resta del vell marc autonòmic.

La millora d’una part molt important dels serveis públics que pel seu funcionament necessiten presencia física i en xarxa al territori i concentració de talent en estructura piramidal, com la sanitat, l'educació o l'accés a la cultura, dependrà en els propers anys d’una dotació d’intel·ligència artificial ben meditada i d’una penetració en una societat de característiques diferents a les d’altres dècades.

Només en 4 de les 17 comunitats autònomes de l’Estat governa un únic partit. Les coalicions fins i tot van arribar l’any passat per primera vegada al govern espanyol i van acabar amb una anomalia històrica. Arreu d’Europa el multipartidisme s’imposa i les majories absolutes desapareixen, de manera que primen els acords però es dificulta el dia a dia.

1. Ritme. El votant independentista no és homogeni. Hi ha un nucli ideològic compromès amb la causa nacionalista, que veu com una traïció qualsevol desviament en el camí imaginat cap a la promesa, però hi ha també una àmplia gamma de ciutadans encantats de poder votar un dia en un referèndum reconegut perquè la potència (la nació catalana) es pugui constituir en acte (estat), sense que la idea els faci perdre el món de vista. De fet, el primer salt endavant de l’independentisme es va donar quan Josep-Lluís Carod-Rovira, en les seves campanyes com a candidat d’Esquerra, va proclamar la laïcitat: "No soc nacionalista i vull la independència de Catalunya", cosa que va atreure gent allunyada del nacionalisme.

Per raons d’higiene mental i de salut democràtica, em mantinc al marge de Twitter i de qualsevol altra xarxa social. Com que, amb tot, llegeixo cada dia la selecció de piulades que publica l’ARA a la seva pàgina 2, soc conscient que a la xarxa de l’ocellet hi ha tuitaires plens d’enginy i d’agudesa, capaços de resumir en molt poques paraules un argument, una reflexió, un comentari sovint irònics i brillants. Però, per exemple en relació a la pandèmia, m’ha semblat que les xarxes més aviat engreixaven les falsedats i els discursos de la por. Pel que fa a la política, i més en concret a la política independentista, crec que Twitter i companyia han esdevingut àgores molt propícies a la desqualificació, l’insult i l’exabrupte, formulats sovint des de l’anonimat i gairebé sempre des de la impunitat o, si ho prefereixen, des de la irresponsabilitat.  Des de la certesa que ningú no et demanarà comptes pel que has escrit, vaja.

Espavil, que ve la Guàrdia Civil

Twitter és un lloc virtual on, si saps destriar el gra de la palla, pots arribar a passar-t’ho molt bé. Amb una mica de criteri a l’hora d’escollir a qui seguir i a qui silenciar, t’enriqueixes amb reflexions i ocurrències d’algú que acostuma anar molt per davant teu en enginy i en coneixements. Darrerament, m’he enganxat a l’@optimotcat. És una addicció que, de moment, no té efectes secundaris. No es tracta de fer una consulta lingüística quan sorgeix un dubte (és “trencar motllos” o “trencar motlles”?), sinó que es basa, senzillament, en jugar amb la llengua. Perquè sí, com qui fa un solitari del mòbil estant. Abans-d’ahir, per exemple, des de l’Optimot ens van plantejar quines expressions fem servir per indicar que algú triga a fer alguna cosa. La col·lecció de respostes, amb tota mena de variants col·loquials, em va tenir tot el dia amb un ull a la xarxa. “Va, que el mestre es fa vell”, “Va, que un sant s’hi va morir”, “Vinga, que ens hi florirem”, “És tard i vol ploure... i la mula no es vol moure”, “Sembla l’obra de la Seu”, “Sembles la Mare de Déu de l’Empenta”, “Espavil, que passen quintos”, deien des de Ponent. “Espallonga” o “Espalluca”, va escriure algú des de la Marina Baixa. M’agrada que tothom hi digui la seva, sense por ni vergonya, i encara m’agrada més que ningú no renyi. De totes les expressions proposades, n’he triat dues. D’entrada, una rima que no havia sentit mai: ”Espavil, que ve la Guàrdia Civil”. La Benemérita entesa com el papus que espanta els nens i els grans és una imatge que ve de molt lluny i que l’1 d’octubre del 2017 ens van recordar que encara té fonament. La segona, situada a Vic, diu: “Espavila Capdevila”. D'acord, diguem-ne com vulguem, a Osona, al Segrià o allà on sigui. Però convindria que Pere Aragonès s’afanyés a formar una coalició de govern solvent. Catalunya no es pot permetre perdre més temps. I, menys encara, haver de repetir les eleccions. 

]]> Si tot va bé, el pròxim govern català serà de coalició entre forces independentistes. Però un govern de coalició pot repetir l’error fonamental que va dur al fracàs dels tripartits, que va ser un llast insalvable en la legislatura anterior i que és la major feblesa de l’actual govern espanyol: la idea que en una coalició els partits no comparteixen el govern, sinó que se‘l reparteixen, tants per a tu, tants per a mi. Això fa que la meitat del govern no es consideri responsable –sovint més aviat adversari– del que fa l’altra meitat. Les polítiques sectorials –econòmiques, sanitàries, educatives, culturals– i el full de ruta que les inclou no són consensuades prèviament i assumides per tot el govern, sinó que esdevenen una propietat privada del partit a qui li toquen. I els consellers es converteixen en peces blanques o negres d’una partida d’escacs interna. Més lleials al partit que els ha triat que no pas al president, que és qui té la potestat i la responsabilitat de nomenar-los a tots. No tan sols als seus. Si els partits es reuneixen amb la idea de repartir-se el govern, no de compartir-lo, arribaran a pactes, hi haurà investidura, però pel que fa al bon govern la legislatura naixerà altra vegada tocada. Amb plom a l’ala.

]]>

A Portugal han votat en unes eleccions per a la presidència de la República amb un confinament molt més rigorós i pitjors índexs covid que Catalunya. Ho han fet com fan les coses a Portugal, sense fressa, ni escarafalls. Aquestes eleccions han deixat dues dades preocupants: l'abstenció del 60,51% (tot i que el 2011 havia estat del 53%, sense covid) i un notable augment de la ultradreta, que ha situat el candidat de Chega! en el tercer lloc amb un 11,90% dels vots.

]]>

Wuhan avisava, però fa un any, quan Pedro Sánchez va ser investit president del govern espanyol, ningú al Congrés duia mascareta ni pensava que el coronavirus marcaria el primer tram de la legislatura. La prova és que l’única menció a la Xina durant el debat va ser del líder de l’oposició, Pablo Casado, però per referir-se al comunisme. En això sí que va ser premonitori: la pandèmia ho ha capgirat gairebé tot, excepte la crispació entre el PSOE i el PP i l’amenaça judicial de la dreta contra la coalició “socialcomunista”, que ja es va anticipar en el debat d’investidura. Més aviat, la crisi del covid-19 no ha fet sinó incrementar l’ofensiva, amb moció de censura fallida de Santiago Abascal inclosa. El 7 de gener del 2020 també va donar pistes del rol que jugarien el PNB, ERC i Bildu en les seves aliances amb l’executiu, i durant aquests mesos s'ha posat a prova el que va dir aleshores Gabriel Rufián: “Sense taula de negociació no hi ha legislatura”. La taula existeix, però fins ara no ha estat operativa i la legislatura no se n'ha ressentit.

]]>

Pedro Sánchez tanca el 2020 amb un missatge d'optimisme i esperança davant el futur negre que ha dibuixat aquest dimarts el cap de l'oposició, Pablo Casado. Optimisme perquè el 2021 sigui l'any de la "gran recuperació" i esperança que serà possible girar full a l'any de la pandèmia amb l'arribada de la vacuna. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha xifrat aquest dimarts en un 23,4% els compromisos complerts per part del govern de coalició durant el primer any de la legislatura. La Moncloa ha presentat un informe amb l'avaluació d'un total de 1.238 promeses en què la majoria de les dedicades a Catalunya estan a mitges. Per començar, el desenvolupament de la taula de diàleg, la pedra angular de l'acord amb ERC a canvi de la investidura. I, per acabar, la promesa incomplerta per part del ministre de Justícia de portar la reforma del delicte de sedició al consell de ministres abans d'acabar l'any.

]]>

Després d'un any marcat per l'impacte del coronavirus, que ha capgirat objectius i prioritats, Pedro Sánchez acomiadarà aquest dimarts el 2020 amb una compareixença per fer balanç de la gestió del seu govern. El president espanyol presentarà un informe inèdit de rendició de comptes que descriu el grau de compliment de més de 1.200 compromisos que l'executiu ha anat adoptant al llarg d'aquests últims dotze mesos. El primer és l'acord de coalició amb Unides Podem firmat el 30 de desembre de l'any passat, però també hi consten els pactes amb altres formacions per la investidura i els que tots els ministeris han anat subscrivint. Fonts consultades per l'ARA asseguren, en aquest sentit, que també hi apareix la taula de diàleg acordada amb Esquerra a canvi de la seva abstenció a la investidura.

]]>