Ara que encet l’estiu i les hores em venen lentes, m’ha arribat a les mans el llibre El derecho a las cosas bellas, de Juan Evaristo Valls Boix. Un llibre que comença vindicant Emma Goldman i les seves ganes de ballar. Goldman defensava l’amor lliure i les pistes de ball, un anarquisme rebel. Els moviments feministes se’n fan ressò: “si no puc ballar, no és la meva revolució”. Emma Goldman entén l’anarquisme com un dret estrany, el dret de qualsevol a les coses belles i radiants. Un dret que ens alliberi dels pesos metafísics i ens permeti la lleugeresa de l’ésser.

En vuit anys, les operacions per extreure implants de pit s’han duplicat a l’estat espanyol. Les raons que expliquen aquest augment tenen a veure amb la caducitat dels implants i amb la moda. Si no s’extreuen després dels 10 o 15 anys poden portar problemes de salut greus i el que abans es portava, ara ja no es porta. La imatge femenina ha canviat i ha passat de “la voluptuositat dels pits a la naturalitat”, segons Jaume Masià, director del Servei de Cirurgia Plàstica i Reparadora de l’Hospital de Sant Pau. Moltes de les dones que se’ls van posar fa vint anys s’han trobat que se’ls han de canviar, i ara, amb 45, no els agrada la idea de tornar a passar per quiròfan als 60 o 65 per tornar a fer un canvi. Parlo d’estètica, purament, no de les reconstruccions mamàries que es fan derivades del càncer de mama. Òbviament, aquestes no tenen res a veure amb les modes. I parlo de com la moda ens condiciona a modificar els nostres cossos.

Sempre murri i encantador, Paolo Sorrentino (Nàpols, 1970) s'endú la premsa al petit balcó de la seva habitació de l'Hotel Maria Cristina de Sant Sebastià per fumar-se un puro mentre respon les preguntes amb posat indulgent de bon vivant. El director italià més aclamat dels últims anys estrena aquest dimecres Parthenope, recorregut per la vida d'una dona de bellesa sobrenatural (la debutant Celeste Dalla Porta) amb qui Sorrentino diu que té en comú "la passió per la llibertat, per l’erotisme, la seducció, la malenconia de la vida i les ganes de llançar-se als braços del futur". "I la bellesa, esclar", afegeix fent broma.

Navegant per les xarxes, Ofèlia Carbonell (Premià de Mar, 1994) va topar amb alguns vídeos de la comunitat expatriada nord-americana a Barcelona en què dones d'edats diverses comentaven que s'havien hagut de treure les pestanyes postisses o que ja no s'injectaven bòtox per no quedar tan estranyes entre les altres mares de l'escola. "Hi ha una manera de fer de poc esforç, per dir-ho d'alguna manera, que és diferent de l'estil parisenc", deien alguns dels comentaris de les publicacions sobre la cosmètica nostrada. Hi ha un cànon de bellesa específicament català en l’era de les xarxes i la globalització? Ha existit mai? Aquestes qüestions i altres són les que es planteja Carbonell a Les catalanes no es pinten (Pòrtic), una recerca autoficcionada sobre la bellesa que acaba d'arribar a les llibreries.

Aquest dimecres la revista People ha fet públic el seu veredicte sobre qui és l'home viu més sexi del 2024. El vencedor ha estat l'actor, director i productor John Krasinski, que va rebre la notícia del premi fa unes setmanes amb total desconcert. Amb motiu de la distinció la revista ha dedicat a l'intèrpret una sessió de fotos que apel·la a la seva bellesa miquelangelesca i una entrevista on repassa la seva trajectòria professional i la seva vida familiar, que comparteix amb la seva dona, la també actriu Emily Blunt. D'aquesta manera, el nord-americà pren el relleu de Patrick Dempsey, l'home amb més sex appeal de l'any passat segons la revista.

Les nits estelades són belles, els paisatges exòtics i les postes de sol tenen en comú que criden l’atenció per la seva bellesa. Hi ha cares i cossos bellíssims, les arts són belles per definició. Hi ha escultures i poemes bells i també cançons. Les flors ens agraden perquè són belles i fan bona olor. Hi ha animals, com els cignes blancs, que ens fascinen i simbolitzen la bellesa. El cinema ens recorda que la vida és bella, que la bellesa està en les bones accions i que cal adoptar una actitud positiva. Però les coses són belles perquè ens agraden o ens agraden perquè són belles? I sobretot, què és la bellesa?

Quan es pensa en el Renaixement, venen al cap El naixement de Venus de Botticelli, La Bacanal de Ticià, les pietats de Miquel Àngel, els versos de Petrarca dedicats a Laura o els noms de grans mecenes com els Mèdici. Tots ells van fer possible un nou estil i una nova manera de concebre la bellesa. Tanmateix, Jill Burke, catedràtica de cultures visuals i materials del Renaixement de la Universitat d'Edimburg, no intenta entendre ni analitzar les obres d'art, sinó que es pregunta quin efecte van tenir en les dones de l’època. Al llibre Cómo ser una mujer del Renacimiento. Mujeres, poder y el nacimiento del mito de la belleza (Crítica) fins i tot dona algunes receptes per a qui vulgui provar cosmètica renaixentista.

Sovint portem a dins un petit Peter Pan que ens retorna a la infància en moments dolorosos, quan volem tancar els ulls, oblidar el present i reviure l’època mítica de la innocència infantil. El no voler créixer és una síndrome que pot esdevenir patològica si es manté de forma estable al llarg del temps. Molt menys coneguda és la síndrome de Wendy, la noia de 12 anys que acompanyava Peter Pan al país de Mai Més. Aquest tret de la personalitat consisteix, al contrari que el del seu amic, en créixer massa ràpid, assumir rols de dona sense tenir temps de gaudir dels jocs, els riures, els aprenentatges que la infantesa procura. D’entrada, no crec que hi hagi cap mare o pare que vulgui sotmetre les seves filles a aquesta greu renúncia, que esdevé irrecuperable. ¿Volem que les nostres filles siguin grans abans de temps? Segur que no i, no obstant, és el que estem permetent i fins i tot promovent, col·lectivament.

Vaig anar a parar a una agència d’actors de Madrid gairebé per casualitat ara fa 25 anys. Allà, la representant va elogiar la meva imatge (de jove, tot fa bonic), però em va deixar anar un “llàstima que tinguis el llavi superior tan fi”. Aquella frase es va convertir en la llavor del malestar estètic. Si fos ara, m’hauria dit que això s’arregla fàcilment. Àcid hialurònic per ser més desitjable —que és molt millor tenir els llavis rebufats que tenir-los fins— i avall. És fàcil començar a odiar el propi cos. I si ets dona, encara més. Ara que a tot arreu i a tota hora és 8 de març, em pregunto què passaria si a TV3, a més de fer el dia que els homes apareixen menys, fessin “el dia sense maquillatge i perruqueria”. La normalitat feta escàndol, feta excepció. Us ho imagineu? La revolució. Que no se’m malinterpreti, arreglar-se està bé. Odiar-se el cos, no. 

Després d'anys al podi, finalment s'ha coronat com a vencedor en aquest 2023. Patrick Dempsey és "l'home viu més sexi del món" segons la revista People. Amb aquesta nova proclama, l'actor estatunidenc, de Maine, agafa el relleu de Chris Evans, l'actor que fa de Capità Amèrica a la pel·lícula The first avengers.

Tret que un producte estigui classificat com a medicament, com passa amb els tractaments per a l'acné i els protectors solars, és probable que no tingui data de caducitat, assegura Bruce Brod, dermatòleg del Sistema de Salut de la Universitat de Pennsilvània.

El 15 de setembre moria Fernando Botero. Capricis del destí que han volgut que l’artista, popularment conegut com el pintor de la gent grassa, ens hagi deixat en plena campanya postvacances per aprimar-nos. De fet, ell mateix es retorçava sobre el seu eix quan li deien que retratava grassos, i aclaria que, més aviat, pintava volums. Segons el seu parer, la grassor enlletgeix mentre que el volum atorga bellesa i grandesa. Doncs bé, ja hem arribat al cap del carrer i la grassofòbia que caracteritza la nostra societat ha fet acte de presència.

Per a molts segueix sent la Rachel de Friends, però Jennifer Aniston té una llarga carrera televisiva i cinematogràfica que compagina amb la d'empresària, una faceta professional que va començar amb el llançament de la seva marca de productes per al cabell, LolaVie. Aniston és una apassionada dels tractaments de bellesa i també de l'activitat física per mantenir-se en forma, com demostra al seu Instagram. Aquesta setmana l'actriu ha concedit una entrevista al Wall Street Journal en què comparteix intimitats sobre la seva carrera però també sobre la seva vida privada. Entre altres coses, assegura que està disposada a seguir qualsevol tractament de bellesa que la faci aparentar jove. Un dels més estranys que ha provat? Esperma de salmó.

Dins els plans de futur de Toni Company Toeps (Coll d’en Rabassa, 1996) no hi entrava concursar en un certamen de bellesa masculina. La insistència d’un conegut, però, va fer que s’hi presentàs i s’erigís com a Mister International Spain 2023. Tanmateix, la seva ocupació no és fer de model, sinó que fa feina d’agent immobiliari a Engel & Völkers, i es cuida de la zona de Ponent, que va des de la barriada de Santa Catalina de Palma fins al Port d’Andratx, una de les més cotitzades pel mercat estranger. Fill de pare mallorquí i mare alemanya, assegura que parlar català i alemany és una bona eina per dedicar-se a aquest ofici. “Els que venen són mallorquins i els que compren són alemanys”, assegura el jove de 27 anys.

Sense saber ben bé com, he anat a parar a una pàgina que ofereix les fotos de l’abans i l’ara d’una pila de personatges famosos. M’han vingut al cap tot de raons per no quedar-m’hi –seria masclista?, edatista?–, però només de veure tres o quatre rostres en la seva versió jove i envellida, ja m'he adonat que es tractava d’un exercici que podia ser molt interessant.

D’ençà del 2007, la premsa francesa –i en un grau més baix, l’europea– va omplir planes senceres amb una trama digna de la pel·lícula Punyals per l’esquena (Knives out, en anglès) que va ser batejada com a "cas Bettencourt". La història anava d’una vídua multimilionària, d’un fotògraf captivador i ambiciós, d’una filla emprenyada i de diversos polítics de primera línia de la República Francesa. Com és senzill de suposar, la raó de les disputes entre els protagonistes del serial era la ingent fortuna de la vídua, una senyora que semblava no ser-hi tota. Quan els regals de la senyora, de 87 anys, al fotògraf van totalitzar la xifra de 1.000 milions d’euros, la filla –única hereva– va esclatar i va demanar la tutela de la mare, a més de denunciar el fotògraf per “abús de feblesa”. Com que a la trama també hi havia un majordom que gravava converses, es va saber que el fotògraf no era l’únic beneficiari dels regals de Liliane Bettencourt, sinó que també un grapat de polítics rellevants havien rebut diners de la vídua. Al final, tot plegat va desembocar en una sèrie de detencions –inclosa la del fotògraf– i un tràngol difícil de passar per a Nicolas Sarkozy, que tenia el seu partit esquitxat per l’escàndol.

Quan sap que li vindran a fer una foto, diu: "M’arreglaré una mica". Tots estem sotmesos a una pressió estètica que ell coneix molt bé. Perquè Marcos Nadal és professor de psicologia i investigador del grup d’evolució i cognició humana de la Universitat de les Illes Balears, especialitzat en els mecanismes psicològics i cerebrals implicats en els judicis estètics i morals. La seva recerca ha estat reconeguda amb els premis Alexander Gottlieb Baumgarten Award (2014), de l'Associació Internacional d'Estètica Empírica, i Daniel E. Berlyne Award (2017), de l'Associació Americana de Psicologia. Aquesta setmana ha impartit una conferència al CosmoCaixa sobre neuroestètica i experimentació de la bellesa en la sessió inaugural del cicle La lògica de la bellesa, que es completarà amb tres conferències més.