Joan Anton Solans, un cop redactat el Pla General de Barcelona (1976), avui encara vigent, va desplegar a l’Ajuntament una intensa acció de gestió urbanística que va incorporar tant sòl públic que el posterior ajuntament democràtic va rebre una herència fabulosa. I dos anys abans del pla, el 1974, s’havia creat la Corporació Metropolitana de Barcelona, antecedent de l’actual Àrea (AMB). Després va repetir la jugada com a director general d’Urbanisme de la Generalitat, amb la creació de l’Incasòl, que opera a tot Catalunya. Mai més hi ha hagut una acció similar en el front trinitari de planejament, gestió i institucionalitat. I d’això ja fa mitja centúria.

Aquests dies, aprofitant la celebració de la quarta edició de la Biennal de Pensament i amb la col·laboració de la CUIMPB i del CCCB, hem establert un diàleg entre Milà i Barcelona que ha confirmat, d'una banda, els grans paral·lelismes entre les dues ciutats i, de l'altra, la gran i poc visible transformació que està canviant la fesomia i la manera de ser d’una ciutat i l'altra. Com deia el professor Alessandro Balducci en el debat que tinguérem a la Model, “aquests canvis invisibles estan fent més invivibles les nostres ciutats”.

Les ciutats han estat sempre en tensió. Ho estaven en els seus inicis quan constituïen illes de llibertat enmig de les estructures feudals. Van ser bressol de les idees liberals, mobilitzant aquells que no podien acceptar els privilegis dels estaments, quan eren ells, els burgesos, els que amb la seva feina i diners mantenien monarques, aristocràcia i clergat. Van constituir-se en nucli essencial de les revolucions industrials, creixent de manera desordenada i caòtica, però també embellint-se i generant una nova manera de viure. Han estat i segueixen sent espais on s’apleguen totes les contradiccions i conflictes possibles, però també espais d’on poden sorgir combinacions virtuoses. Avui, enmig de la transformació digital i dels greus riscos ambientals, estan novament obligades a repensar-se.

La legislatura actual al Parlament de Catalunya ha acabat i obre pas a un nou període d’incertesa política. Durant la campanya electoral va haver-hi molts temes absents. Un d’ells va ser el de la governança del territori català; una qüestió que s’arrossega des de fa anys, però que no troba un encaix en l’agenda política. 

La tongada de pluges de la setmana passada va frenar una mica el tràgic retrocés als embassaments –les reserves superen el 15% i l’aigua al pantà de Sau fins i tot ha crescut més de dos punts–, però Catalunya continua desnodrida i les previsions per als pròxims dies no són gaire esperançadores. Per ara, no es preveuen pluges generals i generoses que puguin contribuir a revifar els pantans o les capçaleres dels rius, que ara baixen puntualment més alegres pel desgel de les nevades. Si els xàfecs continuen esquivant-nos d’aquí a l’estiu i les temperatures augmenten, i tenint en compte que la dessalinització i la regeneració d’aigua només proporcionen la meitat de l’aigua de boca, l’àrea de Barcelona i algunes comarques de Girona poden enfrontar-se a un nou problema: l’aigua que ha d’arribar a les aixetes podria incomplir els indicadors de potabilitat.  

Aquest estiu l’alcalde de Barcelona ha visitat París per conèixer la política urbanística encetada per l’alcaldessa Anne Hidalgo. De tornada, i contràriament al que calia esperar, va refermar la intenció de derogar la mesura de l’anterior consistori de qualificar el 30% per a habitatges assequibles en les noves construccions i grans rehabilitacions, argumentant ineficàcia i escàs interès dels promotors. En compensació va proposar convertir en aportació monetària l’exempció d’aquella condició urbanística.

Resulta frustrant que les fronteres municipals siguin tan poc adequades per resoldre els problemes d’una metròpoli com Barcelona. A Madrid això es va resoldre després de la guerra amb una radical ampliació del perímetre capitalí que males llengües, però ben informades, deien que es feia només perquè la principal ciutat de l’estat espanyol fos Madrid i no Barcelona. La dèria del règim de Franco segueix ben viva. Tanmateix, va permetre que Madrid, amb el pas dels anys, pogués pensar millor la integració de les seves xarxes de transport i la seva política d’habitatge a mesura que creixia la seva població per les diferents allaus immigratòries. Barcelona no ha canviat de perímetre en el darrer segle, des de 1921 amb l’absorció de Sarrià, però les seves fronteres municipals són impossibles de descobrir en una visió aèria atesa la continuïtat del seu teixit urbà. Com a conseqüència, molts dels grans temes de què es parla a la campanya electoral no poden tenir ni un bon plantejament ni una adequada solució a escala municipal. L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB, amb 3,3 milions d’habitants) es va crear per resoldre aquesta limitació, però va quedar ràpidament superada per l’emergència del que s’anomena "regió metropolitana", que vindria a coincidir aproximadament amb la vegueria de l’Àmbit Metropolità (Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Occidental i Oriental i Maresme), de cinc milions d’habitants. Ni tan sols aquesta captura la centralitat diària de Barcelona per a tot Catalunya.

Els municipis de les Balears estan perdent autòctons. Tot i que els darrers deu anys aquest descens s’ha alentit, les dades de l’Institut Balear d’Estadística (Ibestat) denoten que des del 2001 el nombre d’habitants que resideixen en el mateix municipi de naixement s’ha reduït un 7%. Concretament, el 63% de les persones empadronades a les Illes –dos de cada tres individus– han nascut fora de l’indret on viuen, ja sigui en un altre municipi, illa, comunitat autònoma o país. La baixada de la proporció d’habitants autòctons s’explica, en bona part, per l’explosió d’immigració estrangera que ha patit la Comunitat Autònoma des de final dels anys 90. De fet, el 65% de l’augment demogràfic balear en les darreres dues dècades fa referència a persones nascudes fora d’Espanya, cosa que es tradueix que, avui dia, un de cada quatre habitants de les Balears prové de l’estranger.

Una de les moltes relacions complicades que hi ha entre política i territori és el tema de l’escala. O, dit d’una altra manera, qui ha de fer què en cada espai territorial de mida diferent. Aquestes escales no tenen res de naturals, ja que acostumen a ser conceptualitzades des de diferents perspectives i la gent se les fa seves o no, depenent de les circumstàncies. D’entrada podríem dir que hi ha espais que, per les seves característiques físiques o per les seves trajectòries històriques, ajuden a fer que les persones que hi viuen s’hi sentin identificats. Ara bé, això no té per què suposar que d’aquí se’n derivi una estructura de poder vinculada a aquest espai i a aquesta identitat. I pot passar també al revés, que hi hagi estructures de poder o de gestió que no es corresponguin ni amb un espai fàcil de reconèixer ni amb una identitat socialment compartida.

Va ser el primer festival que es va cancel·lar per la pandèmia i és el primer que torna, del 5 al 21 de març, amb més vigor i total presencialitat. El Dansa Metropolitana arriba fins a 10 ciutats (Badalona, Barcelona, Cornellà, Esplugues, l'Hospitalet, el Prat de Llobregat, Sant Cugat, Santa Coloma, Viladecans i Terrassa), ofereix 240 activitats i s'imposa l'obligació de servir de salvavides a les companyies més pròximes, després de l'any més dur per a la creació i l'exhibició escèniques. Algunes produccions del 2020 s'han pogut representar fins ara i la resta es recuperen en l'edició actual, que inclou noms tan destacats com Lali Ayguadé, Wim Vandekeybus, Sol Picó, La Veronal, Thomas Noone i un grapat de joves creadors que se sumen als imprescindibles i més coneguts.

la qüestió metropolitana ha estat tradicionalment absent en la política espanyola, com explicava en un article en aquest diari fa més de dos anys. En efecte, la creació d’àrees metropolitanes és una competència autonòmica i la majoria de Parlaments autonòmics s’han mostrat reticents a l’hora de reconèixer el fet metropolità. D’altra banda, l’Estat tampoc ha creat incentius per facilitar l’impuls de polítiques metropolitanes. En aquest context, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) és l’única autoritat metropolitana que té competències en diversos àmbits (territori i urbanisme, mobilitat, habitatge, medi ambient, desenvolupament econòmic i cohesió social), a diferència dels ens sectorials (un únic àmbit d’actuació) que existeixen a Bilbao, Sevilla o València. La creació de governs metropolitans, aquí i a tot arreu, és un tema molt delicat políticament perquè implica reformes territorials i competencials.

El Govern revisarà la suspensió dictada de les activitats culturals i esportives i la possibilitat de presentar-hi excepcions. La setmana que ve el Procicat mantindrà reunions amb els responsables dels sectors per adaptar les restriccions i estudiar permetre obertures si es garanteixen les condicions de seguretat. Així ho ha confirmat el delegat del Govern a Barcelona, Juli Fernàndez, després que els alcaldes i alcaldesses dels municipis metropolitans afectats per les restriccions ja haguessin avançat un "canvi" d'actitud de la Generalitat en aquests àmbits i haguessin celebrat, també, que "per fi" les limitacions s'enfoquin ara a l'oci nocturn i no a àmbits que consideren segurs com el de la cultura i de l'esport.

Per esvair dubtes sobre les restriccions que s'apliquen a diversos municipis de Catalunya per frenar els rebrots de covid-19, el Govern va difondre ahir un document de quatre pàgines que concreta les mesures i que va suposar el cop d'efecte per als ajuntaments afectats. En 25 preguntes i respostes, el Procicat va insistir que es prohibeixen les activitats culturals i l'obertura de gimnasos excepte si tenen autorització. També va recomanar reforçar el control a les platges i va demanar als consistoris que els bars no funcionin de nit. Són instruccions per a Barcelona, 12 ciutats més de l'àrea metropolitana i alguns municipis del Segrià i la Noguera que des de dissabte tenen en vigor limitacions. Però des d'avui s'hi afegeixen Sant Feliu de Llobregat, Figueres i Vilafant. Una suma que arriba als tres milions de població.

El dijous 5 de març es va fer la sessió de cloenda del procés de participació de l’avanç del Pla Director Urbanístic (PDU) de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Aquest document traça les grans línies de desenvolupament territorial metropolità i és una peça clau pel model urbanístic dels propers anys. Va ser aprovat el 26 de març del 2019 per part del Consell Metropolità i entre el setembre del 2019 i el gener del 2020 hi ha hagut el període d'informació pública i un procés participatiu obert a tota la ciutadania de l’AMB.