Les sales Aficine Augusta de Palma acolliran el pròxim 16 de novembre, a partir de les 18 hores, la Cutrecon on Tour, una marató de cinema “gamberra i festiva” en la qual es projectaran tres de les pitjors pel·lícules del món, segons apunten els organitzadors, els mateixos responsables del festival internacional Cutrecon, que cada any premia les ‘millors’ cintes de cinema rònec del món.

El director mallorquí Nick Igea ha presentat, en el marc de l'Atlàntida Mallorca Film Festival (AMFF), la seva nova pel·lícula Un passeig pel Born, que s'estrena als cinemes el 25 de juliol. Igea reconeix que aquest projecte ha estat "un somni". "Des d'un principi, quan un fa curtmetratges, sempre vol fer un llargmetratge. Potser no hauria de ser així, perquè com diu el personatge Martín, els curts tenen valor en si mateixos, és cine també", confessa. La cinta gira al voltant de Martín (Rodolfo Sancho), un director de cinema frustrat que abandona Madrid per tornar a la seva ciutat natal, Palma, on comença a treballar donant classe en un curs de cine. Arran d'aquest curs, dirigit a aficionats del setè art, coneix cinc alumnes que volen involucrar-lo de nou en el món de les pel·lícules. "És una història coral", assenyala Igea, qui explica que era important tenir personatges "de carn i ossos" i descriu la pel·lícula com "un treball minuciós". "Per a mi era molt important el naturalisme, que paregués que ens estiguéssim colant a la realitat", relata.

El castell d’Alnwick, Anglaterra

Harry Potter

Ha aparegut en diverses pel·lícules de Harry Potter,al film Robin Hood: Príncep dels lladres i també a les sèries Downton Abbey o L’escurçó negre.

]]>

Les pel·lícules dirigides al públic infantil que s’estrenen avui cada cop tenen menys a veure amb les que miràvem nosaltres quan érem petits. Hi ha un seguit d’històries arquetípiques que es repeteixen, però el context cultural ha canviat. Són pel·lícules cada cop més subjectes a una anàlisi crítica en relació a temes com els rols de gènere, la representació de diferents tipus de família o col·lectius que històricament no han aparegut al cinema infantil. Això ha suposat un repte per als grans estudis, com ara Disney, que tenen una posició conservadora que els ha dut a prendre decisions polèmiques.

]]>

Algunes de les pel·lícules són estrenes que trobareu a les sales de cinema i d’altres són novetats a les plataformes.

]]>

—Una gran de natxos, dos trossos de pizza quatre estacions, dos burritos tex mex, una de crispetes grosses amb sucre, tres cocacoles i un aquàrius grans i dos kombutxes. Com que teniu oferta pack Ukraine Total War, us surt per divuit cinquanta.

]]>

Una persona pèl-roja té entre 75.000 i 90.000 cabells al cap. La Mèrida en té 111.700. És pèl-roja, sí, però no és una persona de carn i ossos sinó la protagonista de la pel·lícula d’animació Brave (Indomable), que Pixar va estrenar el 2012. Aquests 111.700 cabells es basen en més de 1.500 cabells esculpits digitalment un per un que, gràcies a una sèrie de funcions matemàtiques, generen la cabellera tan característica de la princesa de DunBroch.

]]>

Moltes vegades hem cantussejat, sense saber-ho, música que Toni M. Mir ha compost per a campanyes d’Estrella Damm, per a El Corte Inglés o per a la Grossa que s’han convertit en un èxit. Des del 2004, Trafalgar 13 Music House no ha parat de crear bandes sonores per a cinema i publicitat. Ara, ja amb encàrrecs de Warner Bros i HBO sota el braç, Toni Miguel Mir (Barcelona, 1974) s’ha instal·lat a Califòrnia, amb la seva família, el seu estudi i la seva música. Diu que li agrada poc parlar. Segurament perquè s’expressa al pentagrama. Qui el vulgui conèixer a través de l’obra, que escolti la banda sonora d’una de les seves últimes feines: el documental McCurry, the pursuit of colour.

]]> Les pel·lícules de James Cameron sempre van més o menys del mateix. O bé hi ha un intrús destructor (Aliens, Terminator…) o bé un intrús salvador (Avatar, Terminator II). Són històries en què la tecnologia juga un paper preponderant, fins i tot a Titanic, on el vaixell representa la tecnologia punta de l’època, la qual tanmateix no serveix per a la salvació de ningú, més aviat és la seva dependència la que precipita el desastre. Cameron construeix mons de malson: aquell futur distòpic de les màquines dominant el món, que remet al mite clàssic dels imperis que cauran a mans dels que volen resistir i imposar una comunitat moral més digna (és el tema d’Star wars; la república contra l’imperi, etc.). El planeta Pandora de la pel·lícula Avatar era un paradís ecologista, però, poblat per uns éssers meravellosos, transposició tanmateix tòpica dels bons salvatges que va inventar Rousseau. Els na’vi vivien en un planeta fenomenal, ben lligats amb tots els éssers vius, amb tot un sistema de creences panteista. Però arriben els humans terrícoles a fer mal, a expropiar matèries primeres, a exterminar i desplaçar, en clara transposició sideral de 'l’aventura' europea a l’Àfrica o a Amèrica durant els segles més bèsties del colonialisme genocida. 

]]>

La setmana que acaba, amb Jordi Bes Lozano

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

No he pogut parar de pensar en ...Alcarràs. La pel·lícula de Carla Simón fa setmanes que es va estrenar, però encara no l’havia pogut veure al cinema. Ara és un bon moment perquè ens porta fins a l’estiu del Segrià entre arbres de fruita de pinyol. M’he emocionat quan el padrí cull figues amb la neta i quan s’ha d’acomiadar del seu camp: aquest mode de vida està abocat a desaparèixer si la pagesia no rep preus més justos per la seva feina.

]]>

La setmana que acaba, amb Jordi Bes Lozano

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

No he pogut parar de pensar el llibre Elogi de l'ombra, de Junichiro Tanizaki, traduït del japonès (Angle Editorial/ Satori). Tanizaki va escriure’l el 1933, quan comoditats com la llum elèctrica arribaven “amenaçadorament” a les llars. Per a ell, hi havia el risc de perdre’s la capacitat de viure i sentir la subtilesa que ens brinden les ombres. Avui ens interpel·la per no oblidar-nos de mirar cap al nostre interior.

]]>

Enguany, per primera vegada, l'Atlàntida Mallorca Film Fest inclourà una Secció Oficial, dotada amb 10.000 euros a la distribució per a la millor pel·lícula. Hi participen 22 llargmetratges, però són 13 els que es presenten a competició.

]]>

L'Atlàntida Mallorca Film Fest (AMFF) és un festival de cinema, però no només un festival de cinema. Més enllà de les projeccions cinematogràfiques, la programació inclou conferències, debats i, sobretot, molta música. Aquest dimarts s'ha anunciat que el festival es farà entre els dies 24 i 31 de juliol, amb els protagonistes dels 15 concerts programats i la creació d'una secció oficial competitiva, amb un premi de 10.000 euros. A més, torna a fer-se el Talent Lab, amb 15.000 euros per a projectes de no ficció i 40.000 per als de ficció. La convocatòria s'obrirà ben aviat.

]]>

Té 25 anys i la seva òpera prima xerra de l'agredolç pas del temps. Josep Alorda és un escriptor i director mallorquí que va estudiar comunicació audiovisual a les Balears. Fa un temps, juntament amb un grup d'amics, va crear Born Films, una productora audiovisual que els ha duit a il·lustrar les idees d'entitats de renom a les Illes. Ara, el seu pròxim projecte reflexiona sobre la identitat del protagonista... i tal vegada també la seva.

]]>

Tolo Prats, Cesc Mulet, Blai Tomás, Munimu Diallo i PepMi Garau. Aquests són els noms dels cinc inquers que formen part dels equips d'obres nominades a l'edició d'enguany dels premis Goya del cinema espanyol. Per aquest motiu, i amb el pit ple d'orgull, el teatre Principal d'Inca ha organitzat una jornada d'homenatge a aquests veïns d'Inca: un cicle en què es projectaran les peces en què han participat Prats, Mulet, Tomás, Diallo i Garau. Després es farà un col·loqui. Serà aquest dissabte, 22 de gener, a les 17 hores.

]]> Una de les pel·lícules més intenses, impactants i interessants que podeu trobar ara mateix a les plataformes és Boiling point (Hierve), a Filmin. Dirigida per Philip Barantini, està magistralment protagonitzada per Stephen Graham. És el relat en temps real de tot el que passa durant una nit en un restaurant de moda de Londres, especialment a la cuina, on el xef Andy Jones té dificultats per conciliar l’estrès de la seva feina amb la seva vida personal. La particularitat d’aquesta història, però, és que l’hora i mitja de durada del film està enregistrada en un únic pla seqüència. Tot passa davant la càmera d’una tirada, i s'estableix un ball perfecte i sincronitzat entre la càmera i l’acció. No és només una qüestió purament estilística o una filigrana visual per impactar l’espectador. El fet que la pel·lícula s’hagi rodat sense aturar-se en cap moment contribueix a potenciar aquesta sensació de màxima pressió a què estan sotmesos la majoria de personatges de la pel·lícula. La seva ajudant, la cap de sala, alguns dels responsables de preparar els aliments o els cambrers viuen amb angoixa la seva feina. Mostrar la seva activitat professional tal com la van desenvolupant durant el torn del sopar acaba traspassant la pantalla i imbuint l’espectador. Passes a presenciar les raons de les seves inseguretats i nervis.

]]>

Sentir esperit nadalenc no sempre està ben vist, sobretot si vius envoltat de grinchs, però en un moment o altre tots hem acabat veient una pel·lícula de Nadal arraulits sota una manta, sols o acompanyats de la família. Les plataformes fa temps que han descobert que els productes nadalencs, sèries incloses, són un filó per mantenir els espectadors enganxats al seu servei. Enceneu els llumets de Nadal, poseu-vos roba còmoda i remeneu i trieu entre la selecció de les millors pel·lícules de temàtica nadalenca que podeu trobar a les plataformes (tranquils, hem evitat les dues mil cinc-centes propostes que cada any produeix Netflix)

]]> L’ajudant de la cuinera del ranxo dels germans Burbank busca el conillet que en Peter ha portat a casa. Però el que veurem a continuació provocarà un gir inesperat que convertirà el western en intens, emocionant i ple de matisos. The power of the dog (El poder del perro) és l'excel·lent pel·lícula que ha escrit i dirigit Jane Campion i que trobareu a Netflix. Basada en la novel·la que Thomas Savage va publicar el 1967, el resultat fílmic demostra que un film sobre cowboys dirigit per una dona enriqueix el gènere clàssic i el fa evolucionar sense pervertir-lo. És una pel·lícula plena de tendresa i brutalitat a la vegada. El protagonista és Phil Burbank (Benedict Cumberbatch), un vaquer cruel i prepotent. La por que exerceix a la resta de personatges és el que mourà els fils de la història. El seu germà George (Jesse Plemons), un home bo i prudent, es casarà amb una dona vídua, la Rose (Kirsten Dunst). Ella i el seu fill, el sensible Peter (Kodi Smit-McPhee), aniran a viure al ranxo dels germans per començar una nova vida. Però el so del banjo d’en Phil es convertirà en el recordatori del seu domini en aquella llar prou acomodada al mig del no res. Només els plecs de les muntanyes Rocalloses coneixen els secrets de tot el que passa en aquell indret. Però el jove Peter demostrarà ser el millor en llegir tot allò que no es pot dir. En els westerns més clàssics, sovint eren els rols femenins els que determinaven l’acció que protagonitzaven els homes. Però, en aquest cas, The power of the dog ens mostrarà la cara B del western, on fins i tot veurem plorar els cowboys. Jane Campion intenta explicar tot allò que oculta la virilitat més tòpica del gènere cinematogràfic. La història ens parla de la dependència i rivalitat entre germans, de la manca d’afecte com a generadora d’un buit existencial, de l’agressivitat i la violència com a conseqüència d’aquest sentiment. També de la dificultat per expressar les emocions. Campion respecta la virtut dels westerns per emmarcar el paisatge, que és un personatge més i té un valor místic. L’ensenyarà amb majestuosos plans generals o enquadrant-los a través d’una finestra. El valor dels enquadraments té un pes específic en aquesta pel·lícula. The power of the dog està plena d’olors i de tacte. No es poden notar a través de la pantalla però la directora aconsegueix que els percebem. La pell tindrà un valor metafòric, com la barrera que separa tot el que és extern del que portem a dins. La necessitat de ser tocats, d’acariciar, d’abraçar, de percebre el tacte. Però també el lloc on romanen les cicatrius i s’obren les ferides. The power of the dog és un western ple de delicadesa i ferocitat a la vegada, i no necessàriament per una qüestió física sinó sobretot emocional. En aquesta pel·lícula el perill no prové de l’exterior sinó que és dins de casa. El ritme lent de la trama ens permet intuir lleugerament les intencions dels personatges i, alhora, atrapar-nos a la història. No us la perdeu, perquè un cop l’hàgiu vist us passareu uns quants dies pensant en el poder del gos.

]]>

El Consell de Govern de la Universitat de les Illes Balears ha nomenat aquest dijous Doctor Honoris Causa el director de cinema Agustí Villaronga. Segons han informat en un comunicat, la proposta partia del Consell de Direcció de la UIB, que l’havia aprovada a l’octubre. Amb aquest títol, la universitat illenca ha volgut reconèixer la trajectòria i els mèrits del cineasta mallorquí.

]]>