Després de vint-i-cinc edicions, la cúria orbitana del Teatre de Barra ha decidit donar barra lliure als creadors, i així han titulat la vint-i-sisena baula d’aquesta cadena sense fi. Alfonso Morillas, Xisco Joan, Toni Gener, Salvador Oliva i Jaime Fernández Sancha, alguns d’ells habituals a la selecció final, són els autors d’aquestes cinc històries que es representen amb els actors a tocar i omplen els diferents bars de la zona de Blanquerna un dijous rere l’altre. Un fet que crida l’atenció, però el que queda clar és que és un esdeveniment prou consolidat i amb un públic molt peculiar. Pel que fa als actors i directors és un valor afegit o com una assegurança que la funció serà bona o millor. No hi ha altra possibilitat.

“Les coses del cap són un misteri de l’hòstia”, diu Santi, personatge interpretat per Luis Tosar, en un moment d’Amanece en Samaná. Ho diu a Ale (María Luisa Mayol), qui aprofita un viatge a la República Dominicana amb el seu marit i una altra parella, els seus millors amics, per confessar-los un secret: si bé quan es van conèixer tot apuntava que ella se n’aniria amb Mario (Luis Zahera) i la seva amiga Natalia (Bárbara Santa-Cruz), amb Santi, ella es va encarregar de reconduir la situació i ajuntar Natalia amb Mario per acabar ella amb Santi. L’endemà de la seva confessió, però, la protagonista de la cinta es desperta en una realitat alternativa on les parelles s’han intercanviat i Ale sembla ser l’única capaç de recordar aquell altre escenari on la vida havia seguit el curs que ella havia marcat.

Després d’irrompre en el panorama cinèfil amb la fustigadora Girl, en què es retratava el viacrucis d’una jove transgènere que somniava a convertir-se en ballarina, el belga Lukas Dhont poleix el seu discurs sobre la construcció de la identitat en la delicada Close, guanyadora del Gran Premi del Jurat a Canes. Aquí, el focus es posa sobre el fort vincle afectiu que comparteixen dos nois de tretze anys, una unió que es veu esquinçada pels prejudicis de caràcter homòfob que expressen alguns companys d’institut. A la manera de Céline Sciamma, Dhont aprofita tot el poder expressiu dels gestos i mirades dels seus joves protagonistes per exposar la vulnerabilitat dels sentiments davant les escomeses de la intolerància.

'Pájaros enjaulados (hasta que estemos muertos o libres)'

(2,5 estrelles)

Direcció: Oliver Rihs. Guió: Oliver Keidel, Norbert Maass, Ivan Madeo, O. Rihs i Dave Tucker. 118 minuts. Alemanya i Suïssa (2021). Amb Marie Leuenberger, Joel Basman i Jella Haase. Estrena als cinemes el 14 de gener.

]]>

'Fragmentos de una mujer'

El drama de Netflix que visibilitza el tabú del dol perinatal

L'arrencada de Fragmentos de una mujer no pot ser més intensa. Al llarg de ben bé vint-i-cinc minuts, el director Kornél Mundruczó segueix gairebé en temps real tot el procés del part a casa de la protagonista, la Martha (Vanessa Kirby), acompanyada de la seva parella Sean (Shia LaBeouf) i la llevadora (Molly Parker). A la manera de certs drames íntims del cinema independent, Mundruczó manté la càmera a tocar dels personatges per submergir-nos en tot allò d'emotiu, de tens, però també d'incòmodament fisiològic que implica aquest esdeveniment únic. Fins que el pitjor que podia passar, passa. (Segueix llegint). Disponible a Netflix

]]>

Antena 3 ha trobat en les telenovel·les turques una màquina de captar audiència. Aquestes festes la nova proposta és Mi hija (Kızım), una adaptació d’un drama televisiu sud-coreà. La protagonista és l'Öykü, una nena de vuit anys òrfena de mare que és abandonada per la seva tieta, una dona de mala vida que mai ha tingut cura d’ella. A través d’una carta envia la nena a buscar el seu pare, a qui no coneix. Quan el trobi descobrirà que és un estafador amb molts problemes amb la justícia. El pare no entrarà a la presó gràcies a l’excusa d’haver de tenir cura de l'Öykü, tot i que la rebutjarà i no atendrà les seves necessitats. El melodrama potser té alguna coherència i versemblança sota el règim d’Erdogan, però des de la nostra perspectiva la trama fa feredat. Es normalitza la situació d’abandonament i maltractament a una criatura tot i que es compensa amb la suposada maduresa de la nena, que és tan espavilada que sap subsistir per ella mateixa com si fos una persona adulta. A la sèrie, les dones són víctimes constants de l’infortuni, suporten grans dosis de patiment i aguanten les males passades dels homes. Els personatges masculins són una colla d’irresponsables fatxendes. I s’és indulgent amb la delinqüència i l’estafa com a delicte.

]]>

1. No hi ha cap dubte que la llengua vehicular de TV3 és i ha de ser el català. La presència del castellà ha de tenir alguna justificació. En el cas de Drama, la justificació és que la sèrie és d’un tercer (feta amb criteris que no són els teus), que la principal llengua segueix sent el català, que és un producte de qualitat i que pot atraure un públic que normalment no recala gaire en el canal.

]]> No vaig veure la sèrie Drama a TV3. Només he llegit algun comentari sobre la seva opció lingüística. Es veu que algú, lloant aquesta sèrie, ha criticat la terrible mania històrica de TV3 de fer parlar català als protagonistes de les seves ficcions. Quan a la societat es parla també castellà. Però una narració de ficció no és un tractat de sociolingüística. En moltes admirades i admirables ficcions escrites en castellà que passen a Catalunya no s'hi sent ni una paraula de català. En fem la llista? I quan passen doblada al castellà una pel·lícula rodada en català, els diàlegs són en castellà i el català desapareix. I no passa res. Perquè la llengua d'una ficció és sempre una convenció. Com els diàlegs: ningú no parla a la vida com a les novel·les o al teatre. Hamlet, príncep de Dinamarca, monologa en anglès, i Segismundo, príncep de Polònia, en castellà. La versemblança de la ficció no neix del retrat naturalista de la realitat sinó de convencions. Que no són neutres. Hi ha convencions que semblen naturals i d'altres que semblen artificioses. Quan va sortir TV3, hi va haver qui es va sorprendre que John Wayne hi parlés en català. Quan tothom que havia anat al cine sabia que John Wayne parlava només en castellà, de tota la vida.

]]> Dilluns a la nit TV3 va estrenar Drama, una bona sèrie sobre les vicissituds de l’Àfrica, una noia de vint-i-tres anys que comparteix pis a Barcelona amb dos amics més, el Jordi i l'Scarlett. Quan descobreix que està embarassada té clar que no vol tenir la criatura però sí que el corresponsable de la concepció comparteixi el drama de l’avortament amb ella (d'aquí, el títol). El problema és que no té clar qui és i, per tant, es produeix un embolic coral que crearà la tempesta perfecta perquè es desenvolupi l’argument. La gran virtut de Drama és que, de tot plegat, no en fa un drama. Al contrari. És una sèrie àgil i alegre que prioritza la capacitat dels personatges per tirar endavant.

]]> La desgràcia del nen de dos anys que va caure al fons d’un pou a Totalán, a Màlaga, ocupa pràcticament totes les hores de televisió de les cadenes privades espanyoles. És un fet del qual hi ha novetats amb comptagotes. Però la maquinària mediàtica es dedica a triturar, processar, deglutir i vomitar el poc que tenen. Un bucle constant.

]]>