Els rumors que apunten que Lamine Yamal, de 17 anys, podria estar sortint amb una creadora de continguts de 30 anys, i la confessió d’Alejandro Sanz –que va reconèixer que va tenir una relació amb una fan 30 anys més jove–, han tornat a posar sobre la taula el tema de les relacions de parella on hi ha molta diferència d’edat. De manera recurrent aquesta qüestió torna al debat públic, on es planteja fins a quin punt dues persones en moments vitals diferents i amb un bagatge personal molt desigual poden tenir una relació funcional. I en el cas dels menors, com el jugador del Barça, encara planteja més dubtes. En aquest sentit, la llei espanyola és clara i estableix l’edat de consentiment sexual als 16. Tot i que les persones més petites d’aquesta edat acceptin tenir relacions sexuals amb un adult, aquest consentiment no té cap mena de validesa legal. I no només es legislen en aquest sentit les relacions sexuals, sinó que també s’hi inclouen altres tipus d’accions de clar contingut sexual, com converses, gravació d’imatges o vídeos. 

Al cor del Raval, un pis de planta impossible s’ha convertit en un habitatge-taller que prioritza l’art —o la feina de l’art— per sobre del descans. És el projecte d’interiorisme d’Agustí Costa per a una artista que vol viure treballant, no treballar per viure. Al carrer del Carme de Barcelona, a l’última planta d’un edifici modernista del 1870 reformat per Josep Pujol i Brull el 1911, el pis fa només 1,25 metres d’ample en alguns trams i arriba fins als 6,45 en d’altres, passant per almenys vuit amplades diferents, això al llarg de 35 metres lineals i 133 m^² útils. L’espai, llarg i estret, amb quatre patis interiors i molts records estructurals, havia de deixar de ser una llar convencional. Ara és un taller amb dormitori, cuina i estar.

En un món dominat per la immediatesa i la superficialitat en què la desinformació és el pa de cada dia i les xarxes socials ens empenyen a estar connectats a totes hores, pensar es converteix gairebé en un acte reivindicatiu. Trobar un espai de crítica i reflexió és més necessari que mai, o almenys això assegura el filòsof danès Svend Brinkmann, autor del llibre Think (Pensar, Koan, 2025), que arriba un any després del seu èxit The joy of missing out (La alegría de perderse cosas, Koan, 2024) en el qual reflexionava sobre el FOMO i la por de perdre’s sempre plans suposadament millors que els teus.

La reforma d’una casa entre mitgeres, petita i senzilla, al centre de Badalona, es va afrontar com un exercici de buidatge per poder repensar la manera de viure-hi i la distribució de l’interior, i sobretot per obtenir espais més oberts i molt més lluminosos. Així, buidant i redistribuint, ho van fer els arquitectes Anna Prats i Joan Valls, fundadors de l’estudi que porta els seus noms, en una col·laboració amb el també arquitecte Pol Viladoms. Havien de buidar aquella casa, que feia anys que no estava habitada i havia condensat força humitat perquè estava tancada, compartimentada, sense ventilació i sobretot sense llum natural. Ara bé, l’exercici que hi van fer va anar molt més enllà d’un simple buidatge.

La casa és el reflex de la nostra personalitat i del nostre dia a dia. Tots tenim un estil decoratiu que es va modificant amb els anys, amb el nostre creixement personal i els requisits de l’estil de vida. La casa també canvia, perquè és orgànica i té una funcionalitat que s’adapta a nosaltres. Però a més del nostre gust en la decoració, en l’aspecte de la casa també hi influeixen els nostres valors i la capacitat econòmica. Això fa que cada generació, des dels nostres avis, fins als boomers, els mil·lennials i la generació Z, tinguem preferències decoratives i trets distintius comuns que caracteritzen casa nostra i ens uneixen com a conjunt.

Entre dijous i dissabte ha tingut lloc la Barcelona Bridal Fashion Week, l’aparador de moda nupcial més important de tot Europa. Una tradició, la del casament, que pel que fa a indumentària, es manté força inalterable des del segle XIX amb els quatre elements de referència: el vestit blanc, el vel, el ram de flors i l’anell. Un vestit que no tan sols domina el món occidental, sinó que també s’ha acabat imposant a moltes altres cultures fins a arribar a arraconar vestits tradicionals com quimonos, túniques o saris. Però, quina és la història d’aquest vestit que ha esdevingut un símbol reconeixible arreu?

La d’aquesta casa del centre de Maó és una reforma feta per parts i al llarg del temps, com ho són moltes de les obres que es van fent a mesura que es creen les necessitats i, sobretot, al ritme que sovint marquen les possibilitats. Així és com ho va afrontar l’arquitecta menorquina Emma Martí per a la rehabilitació d’un edifici entre mitgeres que van adquirir amb la seva parella pensant en donar-li tots els usos que requerien les seves vides. De fet, segons apunta, la compra de la casa es podria afrontar només si havia de solucionar les tres necessitats principals que tenien en aquest sentit aleshores: havia de ser la llar familiar, però també havia d’acollir el seu estudi d’arquitectura i la consulta d’osteopatia de la seva parella. Així, compensaria la inversió en una casa situada als primers creixements fora murades de Maó i que, tot i ser originària del segle XVIII, mai no va ser una casa senyorial ni burgesa, sinó que havia acollit una botiga a la planta baixa i l’habitatge per a la família que la portava a les dues plantes superiors

El passat 25 de març, Business of Fashion (BOF), el portal digital de referència en el món de la moda, va llançar una notícia que va impactar com una bomba: la multinacional de confecció H&M està creant dobles digitals de 30 models reals per a les seves campanyes publicitàries. L’empresa Uncut, en col·laboració amb el gegant suec, s’ha encarregat de digitalitzar la imatge completa amb IA de models de carn i ossos fins al més mínim detall, en posicions estàtiques o en moviment, amb múltiples expressions facials i des de diferents angles, perquè el sistema estigui prou alimentat per replicar i predir els seus moviments i expressions en futures campanyes. Un cop les models ja estiguin duplicades, tan sols hauran d’esperar a cobrar les futures feines que els seus clons facin, però sense moure ni un dit.

Ja fa temps que ens hem acostumat a vestir-nos amb roba d'esport per no practicar esport. Anem a treballar amb gorres de beisbol, sortim a sopar amb vambes de futbol i ens mudem duent un xandall. Entre els esports més recurrents hi ha el bàsquet o el tenis, però darrerament el futbol està guanyant moltes posicions, especialment amb la moda de les samarretes vintage d’equipacions de futbol com a roba de carrer, sota l’anomenada tendència blokcore. Però si bé la moda urbana s’està apropiant de la roba esportiva, val a dir que l’esportiva també va inspirar-se en una de molt més antiga per crear la seva essència.

Una directiva entra en una sala de reunions i tots s’aixequen de la cadira per saludar-la. L’home que té al costat li dona la mà. La dona que té a l’altra banda li fa dos petons. Dues de les assistents, més grans que ella, la saluden de lluny i tornen a seure. L’home que té al davant s’hi acosta i l’abraça breument: “Han anat bé les vacances?”, diu. Al fons de la sala, el jove estudiant en pràctiques abaixa la mirada cap a la llibreta que sosté damunt dels genolls. No s’ha aixecat ni ha dit res. Què se suposa que hauria de fer?

La setmana de la moda catalana ha confirmat que el tul i les transparències continuaran sent tendència. I no només per a propostes nocturnes –de colors més foscos– sinó també en tons pastel, blancs o nude per a looks més informals. Marques com Simorra, Compte Spain, 404 Studio, Custo i Eiko Ai ho han portat al màxim exponent amb vestits, faldilles, pantalons, jaquetes i fins i tot una gavardina d’organza quasi invisible. 

La reforma d’un apartament de 80 m² situat a l’edifici Sant Quintí és el petit, però ben sentit, homenatge que ha fet l’equip de Twobo Arquitectura als autors d’aquest immoble icònic de la Barcelona dels anys 70. Els arquitectes Pablo Twose, María Pancorbo i Alberto Twose, que són els fundadors de Twobo, han condensat en un sol habitatge alguns dels principals elements que els llavors joveníssims arquitectes Luis Twose Roura, Joan Arias i Roig i Antonio Pérez de la Vega van concebre per a tot el Sant Quintí.

Fa uns dissabtes estava coberta de terra, em feia mal l’esquena, el so d’un milió de grills ressonava dins meu i notava com el sol em començava a cremar la part del darrere del coll. Era al paradís.

Fa un parell de mesos que la Núria va anar a renovar-se el carnet de conduir. Feia deu anys que havia aprovat l’examen i a principis d’any li caducava. El que la diferenciava a ella de la resta d’usuaris que feien cua per superar una prova de reflexos és que fa un temps que és incapaç de conduir un cotxe de veritat. “Em fa vergonya reconèixer-ho, però imaginar-me al volant em genera ansietat. No entenc per què em costa tant. És una cosa que sap fer tothom!", confessa.

Cada 20 o 21 de març, quan arriba l’equinocci de primavera, un raig de llum travessa uns punts exactes de construccions mil·lenàries arreu del món. A Chichén Itzá, a Mèxic, la llum baixa escales avall al temple de Kukulcan i crea la il·lusió d’una serp que es mou. A Mnjandra, a Malta, la claror penetra entre els megàlits amb una precisió que sembla desafiar els segles. En uns altres indrets del món, temples i estructures de civilitzacions antigues revelen la seva alineació perfecta amb el sol. Aquesta fascinació per marcar el pas del temps no és casualitat: respon a una necessitat de comprendre i organitzar el cicle de la natura.

Unes mans tallen ceba, tomàquet i pastanaga de forma ràpida i perfecta. De fons, un raig de llum entra per la finestra d’una cuina estil vintage. Scroll. Una dona neteja un bany a càmera ràpida fins que queda net com una patena. Scroll. Un gat adorable juga amb una pilota damunt d’un sofà d’una casa qualsevol. Scroll... I així sense parar. Som moltes les persones que ens declarem enganxades als vídeos que plataformes com Instagram o TikTok bombardegen sense aturador. Dia i nit, tenim l’oportunitat de quedar-nos atrapats veient vídeos on surten persones, sovint anònimes, fent tota mena de tasques domèstiques que, aparentment, no tenen res d’extraordinari. ¿Com pot ser que la seva visualització ens provoqui tanta addicció?

De vegades ens trobem atrapats en hàbits i comportaments que creiem que no podem canviar i, precisament per això, pensem que mai arribarem a aconseguir allò que volem. “No tinc traça per als idiomes”; “No aconseguiré superar aquesta marca esportiva”; “No tinc paciència per tocar cap instrument”, i altres frases per l’estil són només algunes de les creences negatives que se’ns poden enquistar a dins i fer-nos creure que són una veritat.

Fa un segle, concretament el 30 de desembre del 1924, el primer tren de la xarxa de metro de Barcelona sortia de l'estació de Lesseps en direcció a Plaça Catalunya i per commemorar-ho aquest 2025 se celebra el centenari. Cent anys de túnels, d’històries subterrànies i de trajectes infinits que han connectat la ciutat de punta a punta. Per això, Transports Metropolitans de Barcelona està preparant activitats que obriran les portes a espais que normalment estan fora del nostre abast: estacions fantasma, passadissos amagats i simuladors de tren que són com videojocs de la vida real. Una oportunitat per treure el cap als racons més inaccessibles del metro i sentir-te, per uns minuts, com un autèntic maquinista.

A la seva primera sessió amb una nova terapeuta a San Diego, l'Elise, de trenta-set anys, es va sentir abandonada de seguida. No per alguna cosa que hagués dit la terapeuta, sinó pel fet que estava muntada en una bicicleta estàtica durant la conversa. La Maria Danna, de trenta-cinc anys, es va alarmar quan la seva psicòloga li va sacsejar vigorosament una maraca a la cara per "captar l'energia que emetia durant la sessió". El cas de Carson, que va buscar l'ajuda d'un psiquiatre d'Ohio per una depressió i una ansietat postpart severes, es va sentir aclaparada quan el metge li va enviar milers de missatges de text i li va revelar sentiments sexuals.

La cerimònia dels Oscars, més enllà de ser un lliurament de premis a l’excel·lència del cinema, és un dels esdeveniments socials més destacats de l’any. Sobre la catifa vermella hi ha molts sectors en joc, especialment la moda, des que el 1994 a la catifa dels Globus d’Or la comediant Joan Rivers va preguntar per primera vegada “De qui vas vestida?” Lluny de la llibertat i la transgressió estètica, tot plegat està escrupolosament pautat per no deixar marge a la dissonància. I si alguna vegada hem sucumbit a l’esperit d’obertura que destil·la el setè art, no hem d’oblidar que als Estats Units encara tenen molt de camí per a recórrer en llibertats i drets humans. El resultat és una catifa vermella dominada pel privilegi social, el conservadorisme, la falta de diversitat i per un masclisme que, mentre aparta les dones de les nominacions fora de les categories interpretatives, les condemna a ser la nota de color que promociona l’esdeveniment.