El guionista i dramaturg britànic Jack Thorne ha escrit diversos drames televisius amb què esperava suscitar un debat polític. Però fins fa poques setmanes mai no ho havia acabat d'aconseguir. Se n'ha sortit amb la seva nova sèrie, Adolescència, que es pot veure a Netflix.

"Non serviam" (“No et serviré”, en llatí) són les paraules que la tradició cristiana atribueix a Llucifer, quan es revolta contra Déu i li fa saber que renuncia a ell. James Joyce fa servir aquesta expressió al seu Retrat de l'artista adolescent, quan el seu Stephen Dedalus pren la decisió de fer vida d'artista i, segons ell mateix: “No servir més allò en què no crec, se'n digui llar, família o Església” (podeu llegir l'obra en la traducció al català de Teresa Vernet; em sembla que no n'hi ha una versió més recent). En general, "Non serviam" es considera una expressió de rebel·lia que poden invocar tots aquells que s'aixequen contra el pensament dominant.

Netflix acaba d’estrenar Manual para señoritas, una comedieta d’època romàntico-carrinclona que imita Los Bridgerton, tant en la forma com en el contingut. En aquesta versió, la protagonista és la Señorita Bianda, una jove que es guanya la vida fent de dama de companyia de noietes en edat de casar-se per garantir que els homes que escullen respectaran el seu honor. Un vidu la contractarà per gestionar la vida sentimental de les seves tres filles. I un fillol ociós serà l’últim en discòrdia en tota mena de triangulacions i embolics eròtico-festius. Ara bé, si algú espera veure els culs, els pits, les exhalacions de plaer i les cavalcades intenses dins dels carruatges, que no es faci il·lusions perquè aquest Manual para señoritas és força més pudorós que la seva referent nord-americana. Aquesta sèrie té els efluvis de la literatura de Benito Pérez Galdós, amb intrigues matrimonials, discussions entre germanes, conflictes reputacionals i estratègies per mantenir l’estatus. Un còctel mal barrejat de Fortunata y Jacinta, La de Bringas i Tormento. Com és habitual en aquest tipus d’arguments, es busca el diàleg enginyós, el sarcasme picantó, la coqueteria trapella i el decòrum impostat. Ara bé, les trames són extremadament previsibles i busca seduir l’audiència més adotzenada pel pessigolleig dels flirtejos que no pas per l’esperit crític i l’audàcia per construir conflictes.

Olvido Gara Jova també ha volgut tenir el seu propi documental i formar part del col·lectiu d'estrelles amb contingut autoreferencial a les plataformes d'estríming. Després de rebre diverses propostes de diferents productores, la popularment coneguda com a Alaska va acceptar l'oferta audiovisual de Movistar+ per relatar la seva història vital de l'anonimat fins a l'ascens com a icona cultural en plena Movida Madrileña dels anys 80. La sèrie, estrenada aquest diumenge, porta per títol Alaska revelada.

Escric aquest article per recomanar-vos vivament la sèrie True love, que trobareu a Filmin. Segurament si ja heu superat allò que en diem la maduresa i esteu entrant en allò que en diem, eufemísticament, la tercera edat, o sigui, la vellesa, us impactarà tant com a mi.

Isabel Pantoja està a punt d'esgotar totes les alternatives per aconseguir saldar el seu deute amb Hisenda. Segons ha avançat Semana, la tonadillera està valorant diferents ofertes audiovisuals interessades en narrar la seva història personal. Entre elles hi ha les propostes milionàries de Televisa, Mediaset i Radiotelevisió Espanyola, però la que sembla que més li ha interessat és la d'Antonio Banderas, que està disposat a pagar 4 milions d'euros per un pack on s'inclou una entrevista documental i una sèrie biopic. El contracte entre protagonista i productora està previst que se signi al setembre, la qual cosa suposaria un retorn de la viuda de Paquirri al focus mediàtic després d'anys de mantenir-se'n aïllada.

El nom de Publio Cordón forma part de les rutines informatives dels anys noranta i principis del dos mil en els mitjans de comunicació. Unes quantes generacions han crescut familiaritzades amb el nom de l’empresari que va ser segrestat pels Grapo el 1995. En canvi, més enllà d’això, a molts els seria difícil concretar com es va desenvolupar aquella història i quin n’ha sigut el desenllaç. Si és que es pot considerar que n’hi ha algun. Ara, la plataforma Max (antiga HBO) acaba d’estrenar Publio. El secuestro sin fin, una sèrie documental de quatre capítols dirigida per Fèlix Colomer (Sasha, Shootball, Vitals) que aprofundeix en aquest cas gràcies a l’estreta col·laboració de la família de Publio Cordón. Els nets de l’empresari són els que obren el documental parlant d’un avi a qui no van arribar a conèixer, però apel·lant al seu desig de mantenir la lluita tenaç per trobar-lo i saber la veritat.

Una de les sèries de més èxit a Netflix en les darreres setmanes és Mi reno de peluche, un drama inquietant sobre l’assetjament que pateix un humorista per part d’una dona que s’obsessiona amb ell. El segueix a casa i a la feina, li envia més de quaranta mil correus electrònics i cartes, passant del patetisme a la ira incontrolada i amenaçant també les persones del seu entorn. La història està inspirada en uns fets reals que va patir Richard Gadd, creador, guionista i protagonista de la sèrie. 

Què hauria estat de Forrest Gump sense Tom Hanks? O de Titanic sense Winslet o DiCaprio? O, escombrant cap a casa, què hauria passat amb la carrera de Quim Gutiérrez sense Poblenou o El cor de la ciutat? Un paper pot definir la carrera professional de molts intèrprets, i el repartiment d’una sèrie, una pel·lícula o un anunci en determinen el resultat. Una decisió que recau en els equips de càsting, un ofici que sovint passa desapercebut per al gran públic. “Som els responsables del paisatge humà d’una producció. Busquem les millors opcions per explicar una història pensant en la butxaca del productor i mirant amb els ulls del director”. Qui afirma això és Pep Armengol, que fa més de tres dècades que treballa com a director de càsting i ha descobert talents per a més de 200 projectes nacionals i internacionals de cinema i televisió. “La gran diferència entre un càsting i un bon càsting és que en el segon cas l’espectador veu intèrprets que no ha vist en altres llocs fent el mateix personatge”, assegura Armengol, per a qui les dues qualitats imprescindibles d’un bon director de càsting són l’ètica i el respecte: “Cal ser molt respectuós amb els intèrprets perquè t’estan regalant el seu temps. Has de ser conscient que són persones que s’estan jugant una feina”.

Netflix acaba d’estrenar una nova adaptació de la novel·la L’enginyós senyor Ripley, de Patricia Highsmith. Vuit capítols de cinquanta minuts excel·lents, plens de bellesa i alhora farcits d’inquietud. La magnífica pel·lícula que el 1999 va dirigir Anthony Minghella d’aquesta història té un pes excessiu en la manera com molts espectadors puguin enfrontar-se a la sèrie. És bàsic tenir present que són dos enfocaments molt diferents, i és important lliurar-se a la sèrie de Netflix sense fer comparatives. 

Rebre un premi en general desemboca en un estat d'eufòria, més desenfrenat o bé contingut. Una sensació ben diferent és la que va experimentar Pedro Pascal els primers instants després de ser guardonat com a millor actor als premis SAG. Després de sentir ressonar el seu nom al Shrine Auditorium and Expo Hall de Los Angeles diumenge al vespre, l'actor de The last of us va canviar la cara i, desconcertat, va pujar a l'escenari. La primera declaració amb el premi SAG en mà va ser reveladora: "Això és un error per diversos motius, vaig una mica borratxo".

Serrallonga havia de tenir accent valencià. Miguel Ángel Silvestre es va presentar el 2008 per encarnar el paper del mític bandoler del Montseny del segle XVI i el va guanyar. En el vídeo del càsting recuperat pel periodista Jaume Borja al programa Tot es mou de TV3 es veu –però sobretot se sent– com l'actor de Castelló de la Plana interpreta en català un dels fragments de Serrallonga durant el càsting per a la sèrie.

Els Països Baixos, com Anglaterra amb The Crown, també tindran una sèrie sobre la seva monarquia. Máxima és el nom de la producció, que arribarà a les pantalles el 2024 i que narra la trepidant història de Máxima Zorreguieta, l'economista argentina que en casar-se amb el príncep Guillem l'any 2002 es va convertir en reina consort dels Països Baixos. La ficció televisiva, de producció germànica-neerlandesa, es basa en la biografia autoritzada Máxima Zorreguieta. Madre Patria i per bé que encara no s'ha confirmat la plataforma que acollirà la sèrie, aquesta setmana ja ha cridat l'atenció dels espectadors a la fira audiovisual Mipcom de Canes.

Sentia, l’altre dia, una entrevista amb l’actriu Mónica López, que jo he vist des dels inicis de la seva carrera i que vaig “recuperar” amb l’obra de La Calòrica (que em sembla que es podria recomanar a públic de sis a cent anys, a escriptors i a taxistes i a pagesos i a mi, que, com Verdaguer, “poeta i llaurador soc”). Ella deia, a Ràdio Estel, que, “tot i que no soc ningú”, els actors no havien d’anar al programa El Hormiguero, que “blanqueja el feixisme”. Blanquejar el feixisme, és, per a mi, convidar feixistes que parlen amb “naturalitat” de tot de coses: el que mengen, els seus fills, les seves mascotes... I parlant, al mateix nivell, de mascotes i de denegació de papers a immigrants, estan fent natural un discurs que sense aquests bufons no tindria espai, perquè faria por. Per tant, hi estic d’acordíssim.

Les sèries i pel·lícules sobre cuina i xefs funcionen com un bon relat de fons sobre el qual construir històries. Trames en les quals cuinar i portar un restaurant s’ha romantitzat. Més recentment, la moda foodie i una certa frivolització de la gastronomia semblen haver activat una narrativa més fosca al voltant dels fogons. Ho vam veure amb Boiling point (Filmin), on l’actor Steven Graham feia de cuiner devorat per l’èxit del seu restaurant de Londres. O a la pel·lícula The menu (Movistar +), on Ralph Fiennes encarna un xef psicòpata arrossegat per les obsessions de perfecció.

Filmin ha estrenat la segona temporada de La delgada línea azul (Tunna blå linjen), un dels èxits de la televisió sueca. I, sobretot per als que no han vist la primera, és un bon moment per recuperar-la al complet. Els protagonistes de la sèrie són els policies de la comissaria del barri més conflictiu de Malmö. En aquesta segona etapa mostra, amb subtilesa i encert, un retrat de la postpandèmia. Com el covid i el confinament han afectat la població: moviments alternatius que es rebel·len contra els protocols sanitaris i apel·len a la llibertat, precarietat laboral i explotació d’immigrants i conflictes derivats dels problemes de salut mental.

La plataforma Filmin ha estrenat recentment Somewhere boy, una sèrie britànica de Channel4 que ens parla de la voluntat d’encaixar en aquest món i les dificultats que suposa, per a moltes persones, connectar amb la quotidianitat.