El conflicte polític català s'ha de dilucidar dins de les vies marcades per la Constitució espanyola, complementada pels principis rectors que estableix el Tractat de Funcionament de la Unió Europea. L'estat espanyol havia d'afrontar la disputa amb els mecanismes establerts a la mateixa Constitució, que impedeix qualsevol iniciativa que propugni un referèndum unilateral per assolir la independència.

Els fets són prou coneguts: en el marc dels acords de la taula de diàleg, el Parlament espanyol va aprovar una reforma del Codi Penal, formalment per situar-lo en coordenades homologables a nivell europeu, per tal com la mateixa justícia espanyola ha tastat la pols de les diverses jurisdiccions nacionals amb què ha topat. Però sobretot perquè aquest fet, combinat amb els indults, acabés produint els mateixos efectes que una amnistia, sobre la qual, pel que sembla, no es pot ni arribar a parlar. Es tractava de suprimir el delicte de sedició i de remodelar el de desordres públics i el de malversació, tot i que aquest últim es va reformar de forma un xic atropellada perquè durant el seu debat s’hi va entravessar el tema dels ERO andalusos. 

De la darrera interlocutòria del jutge Manuel Marchena, la frase més impactant, i alhora simptomàtica i esclaridora, és la que expressa una innegable preocupació per la impunitat en què quedaria un hipotètic intent de secessió pacífica. Ho rebla en només sis paraules: "impunes els processos secessionistes sense violència". Com si el jutge, davant la història, es demanés: i si no hi ha violència què farem? D’aquest soliloqui togat sorgeixen molts dilemes, un munt de contradiccions i un niu d’ensurts. La primera qüestió central és que allà on ell veu un problema, molts no en veiem cap. Cap ni un. Enlloc. Més aviat tot el contrari. ¿Algun problema amb els procediments pacífics i democràtics? Es veu que sí. La segona qüestió, per exigible precisió deontològica davant de derives metafísiques, és que ell ja ha vist violència on no n’hi havia ni un gram. La qual cosa permet afirmar, a la llum de les tenebres del subsol judicial, que si no n’hi ha, ja se la trauran del barret de defensa tancada de la unitat d’Espanya. Malauradament, això no és un hipotètic futurible. Marchena acaba de requalificar com a desordres públics agreujats el pacifisme de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. I hi havia vist sedició abans de la reforma fallida del Codi Penal.

"El dret és un magma inestable i la doctrina és canviant". Aquesta és la resposta que donen molts juristes quan se’ls pregunta com és possible que, d’un mateix text legal, se'n puguin fer interpretacions jurídiques tan dispars. El cas de la reforma del Codi Penal pactada entre el PSOE i ERC per derogar la sedició i introduir canvis en el delicte de malversació és paradigmàtic. El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat discrepen en aspectes clau a l’hora d’interpretar com afecta la causa del Procés. Vegem-ho.

Va ser durant el debat d’investidura de Pedro Sánchez (gener de 2020) que aquest es va comprometre a revisar el delicte de sedició amb l’argument que calia homologar-lo al que preveuen altres legislacions europees. Mutatis mutandis, la mateixa expressió que va utilitzar dijous al vespre per fer l’anunci de la presentació d’una proposició de llei del PSOE i Unides Podem en aquest sentit. Fins a aquell moment, només Podem ho havia proposat. I els independentistes defensaven l’amnistia, una via que els socialistes i populars de la mesa del Congrés es van encarregar de deixar tocada al seu dia, a l’oposar-se que fos tan sols debatuda al ple del Congrés. Però no hi ha mal que per bé no sigui. Els seus efectes, com s’ha vist, es poden assolir progressivament per altres vies, encara que sigui a còpia de remar més i més fort.

Després de la condemna per sedició del Tribunal Suprem als líders independentistes, semblava que la majoria de causes pendents per l'organització de l'1-O es resoldrien ràpidament. Però a hores d'ara, continuen obertes, fins i tot la més antiga de totes, que manté una trentena de càrrecs i excàrrecs del Govern investigats pel referèndum al jutjat d'instrucció número 13 de Barcelona, en la que es considera la macroinvestigació que va servir de base per a la condemna del Suprem. També va ser el cas que ha portat els diputats Josep Maria Jové i Lluís Salvadó a les portes d'un judici per desobediència, malversació, prevaricació i revelació de secrets, juntament amb la consellera Natàlia Garriga, només processada per desobediència. Aquesta causa feia mesos que estava bloquejada al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que ara ha demanat a les defenses que es pronunciïn sobre la conclusió del sumari. Quan això passi d'aquí a uns dies ja només caldrà que es presentin els escrits d'acusació i defensa i el cas s'enviarà a judici.

Finalment tenim nou Govern a Catalunya i s'obre l'esperança d'una nova etapa. El principal partit de l'oposició, liderat per Salvador Illa, també ha donat mostres de voler fer les coses d'una manera diferent.

El judici completa, o gairebé, el cicle de documentals produïts per Mediapro sobre els esdeveniments que han marcat la política catalana dels últims anys. Parlem amb el director d'aquesta sèrie de vuit capítols, Lluís Arcarazo, sobre com va plantejar explicar més de 400 hores de feixuc procés judicial.

Regal de Reis endarrerit per a l’exconseller de Cultura Lluís Puig. La justícia belga ha denegat aquest dijous per segon cop l’extradició del polític català. Aquesta vegada, però, ha anat “més enllà”, assegura l’advocat de Puig, Josep Costa. Segons la defensa de Puig a través de l’advocat Simon Bekaert, el jutge creu que “hi ha un risc greu de violació de la presumpció d’innocència”. A més, el Tribunal d’Apel·lació comparteix el que va dictaminar el tribunal de primera instància a l’agost: el Tribunal Suprem espanyol no era competent per demanar l’euroordre i per això Bèlgica va rebutjar-ne l’extradició.

L’Audiència Nacional ha absolt el major Trapero i la cúpula dels Mossos dels esdeveniments al voltant de l’1 d’octubre del 2017. Es tracta d’una sentència importantíssima. Els jutges van molt més enllà d’excloure qualsevol col·laboració dels acusats i de la policia autonòmica en els actes d’aquells dies, i venen a presentar-nos un relat dels fets significativament diferent del que apareix a la sentència del Tribunal Suprem, que va condemnar a duríssimes penes de presó els dirigents del Procés.

Josep Lluís Trapero és l’home que ha concentrat en ell mateix totes les contradiccions del Procés sobiranista. Aquest fill del barri de la Guinardera, a Santa Coloma de Gramenet, és un policia de carrera (el primer “pura sang dels Mossos” segons Ernesto Ekaizer) que, tot i no ser independentista, va defensar a ultrança les competències i el marc legal del cos durant el Procés tant davant dels tímids intents d’ingerència del govern de Puigdemont, que hi va enviar Joan Vidal de Ciurana per sondejar-lo, com de l’ofensiva recentralitzadora de l’Estat.

El judici oral a la cúpula dels Mossos ja va demostrar que l'acusació de rebel·lió i sedició no s'aguantava, però com que això ja havia passat amb el judici del Procés, ningú –ni tan sols els acusats– es volia fer il·lusions. La notícia de l'absolució de tots ells –des del major Josep Lluís Trapero fins a la intendent Teresa Laplana, passant pels càrrecs del departament Pere Soler i Cèsar Puig– és una magnífica notícia principalment per a ells mateixos, que no es mereixen el calvari que han hagut de passar, sobretot els dos primers, policies de professió i totalment desvinculats de la política. Però les conseqüències de la sentència van molt més enllà: per primera vegada una instància judicial espanyola contradiu obertament el relat de la violència en el procés independentista català i el de la complicitat amb el Govern del cos dels Mossos d'Esquadra.

La sentència del TSJC que condemna per desobediència els membres independentistes de la que era la mesa del Parlament l'octubre del 2017 no és només un atac al parlamentarisme, com han destacat els partits sobiranistes, sinó que mostra de manera descarnada i crua l'acarnissament que ha patit la que era presidenta de la cambra, Carme Forcadell, per part de la justícia espanyola. Lluís Corominas, Lluís Guinó, Anna Simó i Ramona Barrufet han estat condemnats pels mateixos fets que va protagonitzar Forcadell a un any i vuit mesos d'inhabilitació. En canvi, l'expresidenta de l'ANC va ser jutjada en un altre judici, al costat de polítics i activistes, i condemnada a la brutal pena d'onze anys i mig de presó per un delicte de sedició.

Aquest dimecres s'ha complert un any de la sentència del Procés i vuitanta del judici a Lluís Companys. Són dos aniversaris que la història ha relligat, que ja aniran junts d'ara endavant. Cada dia que passa ens obre una mica més els ulls a les múltiples connexions que tenen.

Gairebé un any després de la sentència del Procés, encara hi ha una cinquantena de processats esperant judici o sentència per una causa relacionada amb l’1-O i una quarantena d’investigats:

El Tribunal Constitucional ja va donar a conèixer la setmana passada que rebutjava deixar en suspens la pena de presó contra els líders independentistes condemnats pel Tribunal Suprem mentre estudia el recurs d'empara. Així ho van sol·licitar el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, l'exlíder de l'Assemblea Jordi Sànchez i els exconsellers Joaquim Forn, Dolors Bassa, Jordi Turull i Josep Rull, però el TC ho ha declinat perquè els queden per complir encara més de cinc anys de la condemna. "El període de temps que faltaria per complir excedeix amb escreix els cinc anys de presó que preveu la nostra doctrina", sostenen els jutges, que aquest dimarts han fet públiques les interlocutòries referides a les decisions que van prendre la setmana passada. Segons aquesta doctrina del TC, els cinc anys són la frontera entre les penes menys i més greus.