Volia escriure sobre l’any que ens espera, però és la nit de Reis. I tothom, fins i tot el més desesperat de nosaltres, té una nit així per recordar, un moment màgic amagat al darrere de mil cuirasses d’adult espantat. Sí, d’adult espantat i no de nen espantat, perquè és quan et fas gran quan descobreixes que tots els adults tenen por. Por a no ser prou estimat, por a decebre les expectatives dels altres, por a perdre i a la pèrdua, por a la pobresa material, por a la misèria moral, por a no passar a la història, por a passar a la història, por que els altres no reconeguin els teus sacrificis, por al dolor i la malaltia dels que t’estimes, por a la intempèrie i a la mort.

Tot i que potser el que més voldríem aquestes festes és que ens regalessin unes vacances a algun lloc exòtic al qual per ara és millor no anar-hi, segur que en la llista que us proposem a continuació podeu trobar alguna cosa que us ajudi a oblidar les restriccions que ens afecten. És un llistat de 50 coses de tota mena que us poden servir per fer un regal a algú que estimeu, a algú que no estimeu o, fins i tot, per demanar-ho per a vosaltres mateixos a algú que us vulgui fer un regal i ja us hagi regalat massa mitjons en aquesta vida. Hi ha menjar, beguda, joieria, cultura, tecnologia, artesania, cosmètica, moda... Si no us agrada res de les 50 coses que us proposem, llavors el que heu de demanar als Reis o al Pare Noel és una mica d'il·lusió per la vida. O potser és que sou tan avorrits que en comptes de regals feu bizums...

Els signes dels temps fan que les tradicions nadalenques canviïn, davant de l’escàndol dels que les voldrien inamovibles i davant de l’escàndol dels que les consideren violència en estat pur. Tenim que el tronc de Nadal, el tió, té cara i ulls i, per tant, es personifica, i com que es personifica, ja no té sentit que sigui de sexe masculí i prou i, per tant, hi ha qui parla dels “tions i tiones”. I com que els tions i les tiones ja no són troncs, vet aquí que picar-los (picar és un verb amb un matís diferent de pegar: “Et picaré!”, deien les mares) és constitutiu de violència. Així doncs, en algunes escoles bressol s’ha decidit no picar el tió. Avui en dia, els nens ja no surten a “matar jueus” amb la carraca la tarda de Divendres Sant. Ningú cantarà, aviat, allò del senyor Ramon que empaita les criades, que quan se’n van al llit “qui gemega ja ha rebut”, ni allò altre: “Arroz con leche, me quiero casar, con una señorita de este lugar, que sepa coser, que sepa bordar, que sepa traer agua para cocinar”. La tradició dels Reis d’Orient, en canvi, no ha patit modificacions. A Barcelona hi ha una patge femenina, la patge Estel, però poca cosa més. Són tres reis. Porten corona. Van en camell i uns criats, a peu, els duen les regnes.

Queda l’últim àpat de les festes: el dinar de Reis. Després d’uns dies molt lligats a uns plats, l’àpat del 6 de gener és el més lliure. Probablement, la premissa serà fer-lo més senzill, perquè tothom ha de tenir temps per jugar amb els regals dels tres Reis d’Orient, però també perquè els altres dies festius ja han suposat receptes molt elaborades.

Aquesta nit els Reis d’Orient desembarcaran, aterraran o es passejaran per pobles i ciutats. I ho faran amb els sacs carregats de les joguines que els infants han demanat en les seves missives reials. Aquestes joguines forgen la imaginació i la creativitat dels nens i nenes i expliquen més d’una vocació futura. Però aquests companys de temps lliure estan en constant evolució. L’elenc de joguines clàssiques, com la baldufa, les nines o les pilotes, ha perdut terreny davant els avenços en el lleure digital. “La mainada ja no juga tant a les places i carrers”, constata Eva Pascual, conservadora del Museu del Joguet de Figueres, que té un fons de més de 22.000 joguines com a testimonis vius de la infantesa a través dels segles.