L’hereva de BASF, Marlene Engelhorn, de 31 anys, considera que ella no ha fet res per tenir els 25 milions d’euros que ha rebut de la seva àvia, i per això els vol repartir. Es queixa que l’estat austríac no li fa pagar impostos. Engelhorn pertany a un moviment que defensa una fiscalitat més justa per combatre la desigualtat i 50 persones empadronades a Àustria decidiran què s'ha de fer amb el 90% d’aquests diners. Les herències, efectivament, sostenen la desigualtat. Posicionen les persones en un lloc més privilegiat d’entrada. No cal que siguin grans fortunes. Les oportunitats varien en funció del país i de la família on has nascut. Això no vol dir que excepcionalment no es pugui trencar aquesta cadena, però la realitat és que la sort econòmica va passant de generació en generació i, com el cas de Marlene Engelhorn, no s’ha fet res per merèixer-la, a part de l’atzar del naixement. Ella i alguns altres milionaris són una minoria de privilegiats incòmodes amb la seva fortuna i conscients del mal repartiment de la riquesa al món. Però no fa la sensació que els seus exemples arribin a estendre’s massa lluny. Encara menys pels governs. Llàstima. 

Quan tot just estàvem començant a recuperar-nos dels efectes de la crisi financera del 2008, va aparèixer la pandèmia i va esclatar la guerra provocada per la invasió russa a Ucraïna. Els dos problemes es van afegir a altres fenòmens importants que ja vivíem, de tipus ecològic (canvi climàtic), socioeconòmic (desigualtats i més pobresa) i tecnològic (digitalització). La suma de tot això va suposar un gran repte per a tot el planeta, i aquí Europa va fer que la UE reaccionés amb un conjunt de grans programes d’ajuda que mai havíem vist abans. Entre ells vull destacar ara els fons Next Generation EU, que va suposar posar a disposició dels estats membres més de 800.000 milions d’euros. Em va semblar molt bé tant per l'oportunitat com pel seu volum, però el que em va satisfer més va ser que fos un ajut per promoure actuacions que tinguessin per objectiu les necessitats de la generació següent a l’actual. Jo estava, i estic, preocupat pel que pot passar els propers anys perquè intueixo quines poden ser les persones que més ho patiran: joves, adolescents i infants; és a dir, la “propera generació”. 

"Si no arribes a l'objectiu que t'has marcat, és perquè no t'has esforçat prou". Si bé aquest missatge sobrevola constantment la societat, en particular el col·lectiu de joves, el cert és que darrere s'hi amaga una realitat més crua: la de la falta d'igualtat d'oportunitats. En concret, a Espanya és 24 cops més fàcil acabar entre el top 1% –és a dir, entre l'1% de població que té més renda– si es prové d'una família del percentil més alt que si es prové del llindar més baix, és a dir, d'una família amb pocs ingressos.

Crèiem que sabíem que entràvem desiguals a la crisi social, sanitària i econòmica provocada pel covid-19. I alhora temíem clarament, amb anticipada certesa, que en sortiríem molt més desiguals encara. La sorpresa ha estat prèvia, d’entrada, perquè ara coneixem que, abans de començar, ja érem molt més desiguals que no ens pensàvem. L’Enquesta de Condicions de Vida (ECV), feta pública el juliol passat, aclaria que, el desembre de 2019, la taxa de risc de pobresa a la societat catalana ja s’havia enfilat del 23,6% al 26,3%. Un de cada quatre ciutadans i ciutadanes: 1.993.000. Durant el 2019, 223.000 persones més es van veure abocades a la pobresa. Tres mesos abans del març que tot ho agreujà. 

L’any comença, com a mínim, dues vegades. Una és al setembre. Si hem marxat, a la tornada ens reconforta trobar a casa totes les coses a lloc i és agraït haver deixat el llit fet abans de sortir per la porta amb les maletes. Ens han agradat els canvis de rutines i les novetats visuals, però si s’allarguen més del compte ens acaben cansant. Per això tenim costums, per aferrar-nos a algun lloc i no anar tot el dia amunt i avall. Aquest any nou l’estrenem sense gairebé peatges a les autopistes i ens sembla que trenquem una tradició catalaníssima que és que tot ens surti ben car (els nostres propis governs hi col·laboren amb escreix per mantenir-la). L’alegria dura poc perquè, en realitat, res no ens surt de franc. Tampoc els peatges que a partir d’ara se suposa que no pagarem. A la vida tot té un preu, ens han dit sovint i massa. I no tot el té, i res no l'hauria de tenir tan alt, però ens hem organitzat en funció que qualsevol matèria i sentiment s’ha de recompensar. Els peatges els hem sobrepagat però els continuarem mantenint. Sempre ens quedarà tocar el clàxon. La generositat és massa personal per fer-ne un bé públic. Què més voldríem. 

Aysha Jolly, de 18 anys, estudiant de geografia al University College London (UCL), i Mariya Bhad, de 19, que estudia moda al London College of Fashion de la University of the Arts London, han arribat a les deu del mati de dimarts al 259 de Katherine Road, un local comercial d'uns cent metres quadrats situat al barri d'East Ham, a l'est de Londres.

Quan vaig començar a col·laborar amb la premsa (al diari Avui) em van demanar quin nom volia per a la meva secció. No m’ho vaig pensar dos cops: “La punta del dit”. Estimular l’esperit crític. Evitar que el lector es quedi mirant únicament la punta del dit d’aquell que vol distreure’l. És una tasca diametralment oposada a la que practiquen, des de fa ja massa anys, els polítics catalans. S’han especialitzat a desviar l’atenció del contribuent.

Aquesta pregunta, que sorprenentment havia rebut poca atenció en la literatura especialitzada, va motivar la nostra investigació ara fa tres anys. La majoria dels estudis sobre aquesta qüestió havien emfatitzat fins llavors el pes de la identitat nacional i de les expectatives sobre les conseqüències econòmiques de la secessió (com, per exemple, la pertinença a la Unió Europea). Les dues explicacions, intuïtives a primera vista, tenen un problema de “circularitat argumental”: si defenso la independència és probable que s’accentuï la meva identitat catalana i minimitzi la possibilitat que Catalunya quedi exclosa de la UE, i, si m’hi oposo, passa el contrari. Les causes i els efectes queden barrejats.

Som lluny, molt lluny del pic de la crisi del covid-19 perquè els efectes socials de la pandèmia acaben de començar i s’aniran manifestant durant els pròxims mesos i, de ben segur, anys. No ens deixem portar per aquesta falsa sensació de nova normalitat, interrompuda pels preocupants rebrots, perquè les UCI socials no deixen de rebre persones que es troben en una situació d’extrema vulnerabilitat.

El vídeo mostra gent que es desploma al mig del carrer, asfixiant-se sota la mascareta. Homes i dones amb xancletes carregant cadàvers embolicats amb mantes, cossos amortallats en habitacles que esperen des de fa dies ser portats a un dipòsit i morts abandonats a la seva sort, alguns en fèretres rústics i altres enrotllats en llençols. Els cadàvers ja no caben als dipòsits ni als cementiris. El més preocupant és que són imatges de Guayaquil, la segona ciutat de l’Equador, un país que ni tan sols figura entre els deu més pobres de l’Amèrica Llatina. La pitjor cara del coronavirus es deixarà veure en llocs com Haití, Nicaragua o Hondures, al Iemen o Bangladesh, a l’Àfrica o al Sud-est Asiàtic, en aquesta ingent majoria del planeta on no hi ha mitjans, personal, informació o ni tan sols sabó per contenir la pandèmia.

Els deu anys de crisi financera han convertit Espanya en un país més desigual. Ha escalat quatre posicions en el rànquing de desigualtats a Europa: ha passat de ser el vuitè país europeu amb més desigualtats a ser el quart, només per darrere de Bulgària, Lituània i Letònia, segons les dades de l’índex Gini recollides per l’OCDE. Aquest indicador compara el volum de població amb els ingressos acumulats que reben; i s’expressa entre dos valors, on el zero representa la igualtat total i el 100 és la màxima desigualtat. Espanya es va situar el 2017 en els 34,1 punts.

La millora de les dades de l’atur ha permès en els últims anys generalitzar la millora econòmica de les llars catalanes, que tot i això continua sent desigual, amb els ciutadans amb més recursos ampliant les diferències respecte als més pobres. Aquesta dinàmica va ser un fet durant la crisi i s’està mantenint durant l’actual etapa de recuperació econòmica. Les últimes dades de l’Agència Tributària ratifiquen la tendència. El nombre de contribuents amb ingressos superiors als 150.000 euros -sense tenir en compte els ingressos generats amb l’estalvi- va créixer el 2016 més que cap altre, un 13%. Són només 22.270 ciutadans, però ells sols acumulen una base imposable (els diners sobre els quals es calcula el pagament de l’impost de la renda) superior a la que es van haver de repartir els 1,12 milions de contribuents que el mateix exercici van cobrar fins a 12.000 euros. Així, el 32% dels contribuents catalans es reparteixen menys ingressos que un 0,63% dels que fan la declaració de l’IRPF.